Avui l’evangeli presenta tres paràboles. La del «blat i el jull», la del «gra de mostassa» i la del «llevat».
La primera ens parla
del bé i del mal que coexisteix en la societat humana i en cada individu.
Les altres dues, la mostassa
i el llevat proposen la grandesa del Regne, dins de la insignificança de la
seva aparença.
En aquest comentari,
l’autor es refereix només a la fa referència al jull, perquè considera que pedagògicament
no es poden tractar temes tant importants i tant dispars en una mateixa
celebració. I, a més, perquè aquesta distinció entre bons i dolents encara avui
és un problema per l’Església.
Com totes les
paràboles es tracta d'un relat aparentment inofensiu, però que ens pot dur a
una reflexió molt seriosa sobre la manera que tenim de catalogar a les persones.
La narració de Mateu
ens diu que la llavor de blat que se sembra és bona, però que la de jull té un
origen molt diferent.
En la mentalitat
d’aquell temps, hi ha un enemic de l'home que vol impedir que aquest arribi a la
seva plenitud. Avui no parlem del maligne, sinó de la limitació que ens
acompanya, com a humans. L’espècie humana, anhela aconseguir la seva plenitud,
com un objectiu més valuós que el de la simple supervivència que movia l’home
segles enrere. Però, a l’intentar-ho ensopega sempre amb una enorme inèrcia que
l'empeny a l’egoisme, que l’arrossega en la direcció equivocada.
L'objectiu de
subsistència i el de realització personal no són contradictoris. Però a
l’hora de donar fruit, de valorar el que un ha fet o fa, es veu clarament si ha
estat blat o ha estat jull.
La majoria de les
vegades un no descobreix si fa el bé o fa el mal fins després d'innombrables
intents per encertar en el seu caminar cap a la meta.
La valoració del bo i
el dolent només es pot fer veient el benefici o perjudici que provoca a l’altre.
Seria fantàstic si l’esforç per millorar personalment repercutís a benefici de
tothom. Fora lamentable que l’home o la dona, buscant la seva plenitud com a
individu, arruïnés la seva plenitud com a ésser humà.
L’amo del camp ordena:
«deixeu-los créixer junts fins a la sega»
(Mt 13,30). L’amo dóna aquesta ordre contra tota lògica.
No seria millor netejar el camp per obtenir una collita més abundant? Aquest és
el punt important que ens ha de fer relacionar. El relat d’aquesta paràbola,
ens vol fer veure que hi ha una altra visió de la realitat, possible i
plausible. Que creixin junts, perquè el Senyor se sent generós i perdona la
vida als dolents. El Senyor coneix la condició humana i deixa obertes les
seves possibilitats de créixer.
Ningú és
essencialment bo ni essencialment dolent. Tot ésser humà va desplegant la
bondat que hi ha en ell a través de la seva vida. No només conviuen en
cada un de nosaltres el jull i el blat, sinó que el que hi ha de blat es pot
transformar en jull i a l’inrevés.
Hem estat educats en
el més absolut exclusivisme. Se'ns ha ensenyat a menysprear i fins i tot a
odiar el diferent, el que no pensa igual que nosaltres.
Jesús parlava a un
poble, el jueu, que es creia triat i superior a tots els altres pobles. I,
malgrat la claredat del missatge, els cristians van seguir considerant-se els
bons: «fora de l'Església no hi ha salvació». Encara avui, l’última versió del
catecisme insisteix en aquesta màxima. Com es veu, la paràbola del blat i el jull
té una rabiosa actualitat.
Selecció i redacció:
Salvador Sol
*.-
V eure l’evangeli: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada