ALTERNATIVES DE L'ESPERIT

L'Esperit, va abandonar l'Església?

Per Antoni Ferret

 

Acostumo a opinar, cada vegada que l'ocasió ho permet, que la Direcció de l'Església (autoanomenada «Jerarquia», paraula que no m'agrada) durant un llarg espai de temps, bastant coincident amb l'Edat mitjana, no representava, en absolut, una autèntica Església de Crist, ja que ni tan sols es podia considerar cristiana.

Era en una gran part feudal, mantenia una actitud de domini sobre els pagesos, actitud que algunes vegades fins i tot va ser agressiva, molts arribaven al càrrec per ser fills de famílies riques i poderoses. Tal Direcció era més aviat anticristiana. El període al qual em refereixo, molt a grosso modo, es pot molt ben situar entre el segle X i el segle XV (tots dos inclusivament).

Sovint em pregunten: Vostè entén, doncs, que l'Esperit va abandonar l'Església durant tant de temps, contravenint la promesa de Jesús d'una assistència per sempre?

Avui m'esforçaré en una resposta una mica detallada. Abandonar l'Església? Mai. Abandonar els seus indignes representants? Per descomptat que sí, només faltaria, no hauria estat pas l'Esperit de debò si tal cosa no hagués fet. I com s'explica això?

 L'Esperit és molt lliure, i actua molt lliurement. No està sotmès a cap llei, ni  a cap dogma, ni a cap acord, ni que fos d'un Concili. I moltíssim menys als maleïts cànons. No té límits, només l'Amor.

Durant aquests segles va actuar de forma molt lliure, molt competent, molt continuada. Vegem-ho:

  1)Moviment cluniacenc. Segles X-XII. Renovació de la vida monàstica: més espiritualitat i més cultura. Epicentre a França, i expansió europea.

 2)Moviment cistercenc. Segle XII i continuació indefinida. Treball agrícola dels monjos, i predicació de l'Evangeli als nous països. També de França cap a la resta d'Europa.

 (Fins aquí només vida monàstica, però pensem que els monestirs eren un nucli molt central del feudalisme religiós.)

3)Moviment valdés. Civil. Segles XII-XIII. Moviment regional del sud de França, principalment. Molt evangèlic, i molt centrat en la vida de pobresa i en la predicació popular de l'Evangeli, per part d'homes i de dones (a l'Església oficial era un monopoli dels sacerdots).

4)Moviment càtar (o albigès). Segles XII-XIII. També del sud de França. Promotor d'una vida pobra i senzilla. No obstant això, predicava una sèrie d'afirmacions dogmàtiques molt especials i, sobretot, una moral molt dura: rebuig del cos, del matrimoni, del sexe…

5)L'orde franciscà. Segle XIII i següents. D'Itàlia, a la resta d'Europa, i després, a la resta del món. Vida de pobresa, precisament com a crítica i protesta contra la riquesa de l'Església oficial, i predicació de l'Evangeli.

 6)L'orde dominic. Segle XIII, també des del sud de França al món. Més precisament basat en la predicació itinerant, com a objectiu principal, i no complementari.

 7)La Reforma protestant. Segle XVI i indefinidament. Gràcies a una persona excepcional, com a bona i com a intel·ligent. Condemna valenta del que «havia de ser» i urgia ser condemnat. Impressionant popularització de l'Escriptura «recuperada», gràcies a la impremta. Rebrot d'espiritualitat.

8)Els jesuïtes (oficialment, la Companyia de Jesús). Segle XVI, i indefinidament. Encara que iniciat a Espanya, l'orde es va centralitzar i es va desenvolupar des de Roma, cap al món. Especialitzats, més que en la predicació popular, en l'estudi teològic i en l'ensenyament reglat, en universitats i col·legis superiors.  Més integrats a l'Església oficial que els moviments anteriors, ja que es veien com més «d'ordre».  (Algunes vegades han aparegut com molt forts i dominants, la qual cosa ha portat problemes. Després d'haver sigut la dreta de l'Església, avui són l'entitat religiosa més d'esquerres.)

Què ens sembla? Va treballar l'Esperit, i els homes i les dones que el van seguir? Va tenir bones idees? Va haver-hi una continuïtat cristiana al llarg d'aquesta època negra, encara que molt extraoficial, gairebé gairebé diríem que de manera «desobedient»?

Vull precisar que va cobrir bastant bé el període d'aquests segles tan negres (no els únics negres, però si els que més).

 A falta de cap mena d'estudi, ni de dades, hem de suposar que la part de la població afectada per aquests moviments, ja sigui de manera activa, participant-hi, o de manera passiva, sent influïts, va ser sempre minoritària. Actuació sempre enfosquida per una Església oficial, majoritària, rica, poderosa, però, des d'un punt de vista humanístico-cristià, més aviat per llençar.

 La qual cosa ens portaria potser a un corol·lari, accepto que més aviat subversiu: en l'Edat mitjana, la veritable Església cristiana era minoritària, com ho és avui dia.

Quan una Direcció, o un càrrec de la Direcció, no va en la línia de l'Esperit, de l'Evangeli, del sentir de les persones normals, no caldria perdre-hi massa temps; millor idear formes noves, actuacions paral·leles…

DÉU ENS ESPERA

Selecció I redacció lliure del comentari a l’evangeli (Mc 13,33-37)* escrit per Fray Marcos**

 

INTRODUCCIÓ.- Any Nou litúrgic; comença l’Advent!. Jesús ens invita a un canvi d’actitud, per tal de viure  en un temps d’espera (advent) constant.

El més important d’aquests temps litúrgic no és descobrir la primera vinguda de Jesús (Nadal), ni la segona (Parusia), sinó que ell està venint a cada instant. Millor dit: que ja va venir i està en nosaltres.

En l’AT, Déu va anar prometent al poble jueu allò que en cada moment anhelava:

-       A Abraham, descendència.

-       Als esclaus d’Egipte, llibertat.

-       Als famolencs del desert, una terra que rajava llet i mel.

-       Quan conquereixen les terres de Canà, una nació poderosa.

-       Als qui estan a l’exili, tornar a la seva terra.

-       Quan els destrueixen el temple, construir-lo de nou. Etc.

Les promeses fetes durant divuit segles, a l’AT., són coses terrenes, caduques, és l’únic que els jueus esperaven: seguretats, Ben diferent de Jesús, que ens promet la salvació: . «Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir». (Jn 19,10. BCI)

Jesús aporta al NT, una novetat absoluta; ens fa descobrir,els verdaders valors de l’ esperit i el verdader valor de la persona humana. Valors que ni els millors rabins ni els especialistes en la Llei estaven preparats per escoltar.

 

CONTEXT.- Entre l’evangeli de Mateu de la setmana anterior (cicle A), i el de Marc d’avui (cicle B) no hi ha ruptura. Ambdós fan referència a l’última vinguda de Crist, que les primeres comunitats creien propera. El missatge dels dos fragments dels evangelis és una invitació a viure amb coherència el temps d’espera.

 

EXPLICACIÓ.- L’evangeli d’avui ens parla del retorn de l’amo a casa seva i de l’actitud que s’espera dels criats: «no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint» (Mc 13,36. BCI). Compta amb això, perquè el que ens vol dir l’evangeli és que hem d’estar sempre en vetlla, perquè Déu està venint constantment a les nostres vides. En realitat ja ha vingut, i ja el tenim dins nostre.

La paraula clau és: «Vetlleu». Estar despert vol dir tenir una consciència lúcida, que ens permeti afrontar la vida, per a poder desplegar les possibilitats de plenitud que ens han estat donades.

L’alternativa no és salvació o condemna. L’alternativa és: plenitud humana o simple animalitat.

«Vetlleu, doncs –ens diu Jesús--, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa» (Mc 13,35.BCI)  

Estem acostumats a mesurar el temps amb el chronos (identificat com el temps de la vida humana). Però hem d’entendre que l’Advent se situa en el temps del «kairos». És a dir, el moment oportú en el que cal prendre les grans decisions. Hem d’aprofitar aquests temps d’Advent que comença per a descobrir el Kairos, com aquell temps indeterminat en el que pot succeir quelcom important en la nostra vida.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

FEM PRESENT EL REGNE QUE ÉS DÉU

 Selecció i redacció lliure del comentari a l’evangeli (Mt 25,31-46)* escrit per Fray Marcos**

 Som a l’últim diumenge de l’any litúrgic i tenim dos temes importants: per una banda la Festivitat de Crist Rei, i per l’altre la lectura de la paràbola del judici final.

Pius XI establí (1925) la festa de Crist Rei, amb l’esperança de que l’Església recuperés el prestigi i la influencia a la societat occidental, que havia perdut oposant-se a la modernitat.

Però s’ha de dir que Jesús mai no va reivindicar cap regne per a ell. Tan és així, que les seves paraules i els seus fets van demostrar que «havia vingut a servir, no pas a ser servit».

Quan al desert és temptat: «Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes», la resposta de Jesús és de refús: «Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol» (Lc 4,6/4,8. MCI

És més, Jesús va criticar els poders que s’exercien sobre la base d’esclavitud, o submissió. Després de la multiplicació dels pans, Joan ens diu que: «Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya». (Jn 6,15)

Recordem que Pilat i els soldats romans tracten a Jesús de rei, però en to burleta. Sembla, doncs, un contrasentit celebrar la festa de Crist Rei de l’Univers, tal com es proclama en les lectures, i acabar dient que Jesús és un pastor.

Jesús va anunciar que el que volgués entrar al Regne no s’havia de comportar com súbdit d’un superior, sinó com servidor dels més dèbils.

Jesús va predicar el Regne de Déu. Aquesta va ser la seva principal preocupació. Un Regne que al final dels temps s’imposarà sobre tots els altres regnes.

Tanmateix, el Regne predicat per Jesús té una característica fonamental, i és que ja està aquí.  No s’ha d’esperar un temps escatològic: «El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: "És aquí" o "És allà". El Regne de Déu és enmig vostre» (Lc 17,20-21.MCI).

El Regne predicat per Jesús és d’AMOR. No és un regne de persones físiques sinó d’actituds vitals. Quan ens apropem al qui ens necessita preocupant-nos per ell, fem present el Regne de Déu, però si només ens preocupem de nosaltres mateixos, trepitjant als altres, el què fem és foragitar el Regne del nostre entorn.

Quan Pilat li pregunta: «Per tant, tu ets rei? Jesús contestà: --Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat». (Jn 18,17. MCI). Amb aquesta frase revela l’autèntic sentit de la seva reialesa. Ser testimoni de la veritat, ser veritat un mateix, ser autèntic, és l’única manera de ser amo d’un mateix. Aquesta és la manera en que Jesús és rei. Essent com és veritat, aconsegueix la plenitud de la humanitat i manifesta el Regne de Déu.

Mateu, a l’evangeli d’avui, ens parla d’un judici, que no va dirigit només als jueus, sinó que va adreçat a tots els homes i dones de la terra: «Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món». (Mt 25,34.MCI) 

L’evangelista aclareix que pertanyen al Regna tots aquells que s’han preocupat dels dèbils.

Cada vegada que un ser humà actua des del seu ésser verdader, fa present el Regne de Déu. Així ho va fer Jesús, i Teresa de Calcuta, i tants d’altres. Fer present el Regne aquí i ara, depèn exclusivament de cadascú. No cal ni tant sols que conegui a Crist. N’hi ha prou en sortir a l’encontre del germà que et necessita.

Aquesta paràbola no necessita cap explicació. El llenguatge és escatològic i per tant no el podem agafar literalment. Però deixa clares les condicions per tal d’entrar al Regne.

Fixem-nos bé, que en les exigències no s’esmenten, ni per casualitat, connotacions religioses de cap classe. La pertinença al Regne no depèn d’unes actituds religioses, sinó d’actituds vitals en relació als dèbils.  

Jesús, que és l’Home, serà qui ens jutgi amb criteris de valors humans; en allò que la nostra vida s’assembli a la que ell –l’home per excel·lència--, va viure. En aquests judici només prevaldrà l’AMOR.

Selecció i redacció: Salvador Spl

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

SOM EL TALENT QUE CAL DESCOBRIR

Selecció i redacció lliure del comentari a l’evangeli (Mt 25,14-30)* escrit per Fray Marcos**

CONTEXT.- La comunitat de Mateu creu que el temps escatològic és proper, i cadascú s’ha de responsabilitzar de la part que li correspon per a no defraudar ni a Déu ni als altres. L’advertiment que es desprèn d’aquest fragment d’evangeli, ens diu que, probablement, en temps de Jesús ja hi havia algú que vivia a costa dels altres.

Avui Mateu ens presenta la paràbola dels talents relacionada amb les conseqüències dels actes que realitzem.

 

EXPLICACIÓ.- El «talent» no era una moneda. Era una unitat de mesura que equivalia a 26,41 kilos de plata = 6.000 denaris. Era el salario de 16 anys d’un jornaler.

En aquesta paràbola, Jesús posa de manifest que el talent --fent l’analogia entre el talent, mesura econòmica, i el talent com a qualitats personals--, s’ha de fer treballar. Jesús ens està dient que estem obligats a desplegar totes les nostres possibilitats, pensant sempre en el bé de tothom.  Els talents no s’han de conservar amagats. La intel·ligència superior, el major enginy, les millors habilitats o la millor preparació, no s’han d’utilitzar per acaparar més i depauperar als menys capacitats, i a sobre, donar-ne gràcies a Déu, pel fet de ser més llestos que els altres.

Els talents se’ns han donat perquè els fem fructificar. El vertader talent del que ens parla l’evangeli, és el més essencial que constitueix l’ésser humà, com a tal. Aquest és el verdader talent. Tot el que pugui tenir o deixi de tenir és accidental; no pot ser la principal preocupació. Els talents de que parla l’evangeli, són les realitats que fan que l’home sigui més humà. Ser més humà significa estimar més. I estimar més vol dir servir als altres.

A la paràbola del tresor amagat (Mt 13) se’ns diu que hi ha un valor afegit en nosaltres; que som un tresor de valor incalculable. I que la primera obligació de l’ésser humà és descobrir aquesta realitat.

La «bona notícia» (evangeli) esdevindria realitat si tots poséssim aquest tresor (el nostre tresor) al servei de tots. En això consisteix el Regne predicat per Jesús.

Tanmateix, no s’entengui que la paràbola fa referència a la quantitat dels guanys obtinguts. No, Jesús posa el valor en l’actitud de recerca i en la confiança que els empleats tenen amb l’amo, i en l’esforç del treball d’un mateix. Un treball desinteressat que no necessita cap premi, perquè el premi és el mateix treball.

Selecció i redacció: Salvador Sol.

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

LA GLÒRIA CONSISTEIX EN SERVIR

 Selecció i redacció lliure del comentari a l’evangeli (Mt 25,1-13)* escrit per Fray Marcos**

 

Context.- En els tres diumenges que queden de l’any litúrgic, Mateu alerta a la seva comunitat de cristians perquè es preparin a assumir les  conseqüències últimes de les seves actituds vitals.

Ara, tot depèn de nosaltres, de la nostra llibertat. Els textos següents ens inviten a estar preparats, vetllant,.. perquè Déu estigui en nosaltres tots els instants de la nostra vida i la puguem dur a la plenitud, és a dir, a salvar-nos en Ell.

 

Explicació.- El sentit més pregon de la paràbola d’avui s’ha de buscar en la falta d’oli que va impedir que les noies «que no tenien seny» (Mt 25,3.MCI) poguessin mantenir les torxes enceses.

El relat està agafat de la vida quotidiana. En aquell temps. després d’un any o més d’esposalles, se celebrava el casament, en que la núvia era conduïda a la casa del nuvi, i se celebrava un banquet. La cerimònia no tenia caràcter religiós. El nuvi amb els seus parents i amics anava a la casa de la núvia per a conduir-la a casa seva. La núvia esperava l’arribada del nuvi, amb els seus familiars i amigues, que l’acompanyarien en el trajecte.    Aquest ritual començava a la posta del sol, de manera que era necessari il·luminar el camí amb torxes enceses.

La importància, doncs, d’aquest relat està, precisament, en la llum. La llum que permet entrar en el banquet de noces, i és possible si s’ha fet la previsió d’oli corresponent.

Jesús havia dit: «Jo soc la llum del món». I també: «vosaltres sou la llum del món». L’ésser humà és llum quan s’ha desenvolupat en tota la seva plenitud; és a dir, quan es transcendeix i va més enllà del que li demana la seva simple animalitat.

La primera lectura d’avui ens pot ajudar a entendre el sentit d’aquesta paràbola: «La Saviesa brilla i mai no es marceix, es deixa veure fàcilment del qui l'estima, es deixa trobar del qui la cerca. Aviat es fa conèixer al qui la desitja»..(Sv 6, 12-13. MCI)

La verdadera Saviesa és trobar la manera de donar un sentit a la vida. Donar sentit a la vida és més important que la mateixa vida. És un sentit que no ens ve donat, l’hem de cercar.

Aquesta és l’advertència de la paràbola. Cal estar alerta, perquè el temps passa i no ens pot trobar dormint.

Si de debò volem tenir seny, el que hem de fer és, desenvolupar la nostra vida des d’una altre perspectiva. Hem d’abandonar tot projecta de glorificació. La glòria consisteix en endinsar-nos pel camí del servei als demés i fer un lliurament total del què som.   

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- Veure evangeli: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- Veure original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

L'ESPERIT NO ESTA DE VAGA

Sabem que hi ha bastants cristians que podrien repetir les paraules d’aquells deixebles d’Efes que van dir a Pau que ni tan sols havien sentit a dir que hi hagués Esperit Sant (Ac 19,2).

És veritat que citem l’Esperit en senyar-nos, en resar el Glòria i el Credo, però això influeix poc en la nostra vida. I ens passa el mateix que el patriarca de l’Església oriental, Ignasi IV d’Antioquia, va expressar lúcidament: “Sense Esperit Sant, Déu és lluny, Jesucrist en el passat, l’evangeli és lletra morta, l’Església és una simple organització, l’autoritat és un despotisme, la missió és propaganda, el culte és un mer record i el nostre actuar és una moral d’esclaus. (…) Però en l’Esperit, Crist ressuscitat és aquí present, l’evangeli és poder de vida, l’Església significa la comunió trinitària, l’autoritat és un servei alliberador, la missió és una nova Pentecosta, la litúrgia és memorial i anticipació i l’actuar humà és divinitzat”.

Aquestes paraules d’Ignasi IV es poden ampliar, ja que l’Esperit no està tancat en l’Església: ja era present en la creació, és l’Esperit Creador, que és Senyor i infon la vida, que batia les ales en el caos original (Gn 1,2) i va fer sorgir el cosmos, plantes, flors, peixos, ocells i bèsties, el que comunica a l’ésser humà una vida plena, sense fi, divina, filial.

L’Esperit és present en la història de salvació. Segons Ireneu, bisbe i màrtir de Lió de segle II, l’Antic Testament és el temps de l’Esperit. Darrere d’Abraham, dels patriarques i profetes, darrere de l’èxode, de la terra promesa, de l’exili i el post-exili, hi ha l’Esperit preparant els camins del Senyor, fent que dones estèrils siguin fecundes i que dels ossos secs del poble d’Israel sorgeixi vida (Ez 37,1-14)

Però l’Esperit actua de manera especial en el Nou Testament: descendeix sobre Maria perquè engendri Jesús (Lc 2,35), descendeix sobre Jesús en el baptisme (Lc 3, 22) i l’ungeix perquè anunciï l’evangeli als pobres (Lc 4,16-21), passi pel món fent el bé i guarint tots els oprimits (Ac 10, 38); l’Esperit l’omple de goig perquè el Pare ha revelat els misteris del Regne als pobres i senzills (Lc 10,21). L’Esperit brolla del costat traspassat del Crucificat (Jn 19,34) i és el gran do pasqual que el Ressuscitat comunica als deixebles (Jn 20,22-23) i a l’Església naixent. (Ac 2). L’Esperit que va ressuscitar Jesús d’entre els morts, és el que ens ressuscitarà a nosaltres després de la mort (Rm 8,11), és l’Esperit que ens comunica la filiació divina, de manera que podem anomenar Déu Pare (Ga 4,6) i dir a Jesús, Senyor (1 Cor 12,3).

Aquest Esperit fa sorgir les Escriptures i guia la vida de l’Església al llarg de la història, enmig de nits fosques, persecucions, hiverns eclesials, dificultats, i pecats; és una Església santa i pecadora, casta prostituta. L’Esperit dóna a l’Església dons i carismes, jeràrquics i no jeràrquics, i és font de vida i de santedat, la rejoveneix constantment i la renova per dins. És dinamisme, és vida, no és substantiu, sinó verb, sempre nou i sorprenent, de vegades no sabem d’on ve ni on va (Jn 3).

Però aquest Esperit creador no es limita a Israel ni a l’Església, sinó que omple l’univers (Sv 7), fecunda tota la història, encoratja cultures, religions, humanismes, moviments artístics, socials i polítics al servei dels drets humans, de l’ecologia i l’alliberament. Tot el que hi ha de bo i bell en la història de la humanitat, en pensament, música i arts plàstiques, catedrals, mesquites i pagodes, avenços científics, servei al poble, espiritualitat i mística, totes les persones lliurades al bé dels altres, metges, educadors i educadores, treballadors i treballadores de tot tipus, mares i pares de família, voluntaris, missioners, pobres que lluiten per sobreviure cada dia, però no desesperen, tenen fills i compren flors; on hi ha amor, bondat, perdó i bellesa, allí hi és present l’Esperit: de Francesc d’Assís a Monseyor Romero, de Gandhi a Luther King i Mandela, de Teresa de Calcuta, Etty Hillesum i Dorothy Stang i als sants “de la porta del costat”.

Certament l’Esperit no actua químicament pur, es barreja amb les impureses i limitacions humanes, sempre cal discernir els signes dels temps, però sempre es troba present i actua, mai no es fatiga.

I ara podem tornar a la nostra situació actual. A més de la violència estructural, de la destrucció de la naturalesa, de l’exclusió dels pobres, del masclisme, d’alguns dirigents mundials dignes de psiquiàtric, ara patim la pandèmia del coronavirus, amb milers de malalts, morts, situacions angoixants de dolor i solitud, una gran crisi econòmica, caos i foscor sobre el futur.

Déu s’ha oblidat de nosaltres? No hi ha futur? ¿Val la pena viure, estimar, tenir fills, lluitar per un món millor, per una Església més evangèlica, fraternal i en sortida, per una Església dels pobres? ¿O només ens queda l’amargor i el desengany, tornar el bitllet de la vida?

Aquí podem reprendre la frase inicial: l’Esperit mai no està de vaga, mai no ens abandona, és l’Esperit del Pare i de Jesús, és font de vida i d’esperança, d’amor i perdó, és vent, foc, aigua, ventre matern que engendra vida. No podem ser profetes de calamitats, podem esperar contra tota esperança (Rm 4, 8), no és simple optimisme psicològic, és esperança teologal (Rm 8), és la visió mística: “Tot estarà bé” (Juliana de Norwich).

No podem extingir l’Esperit (1 Te 5,19), és necessària la nostra conversió i col·laboració, caminar cap a un món diferent i nou, teixir noves relacions de comunió, personals, amb la natura i amb Déu, viure a l’estil de Jesús. Res no pot ser igual que abans, hem de treballar per un món més just i solidari, sobri, que no destrossi el planeta, respecti cultures i religions, faci justícia a pobres, dones, joves, indígenes, gent gran i nens.

Demanem que vingui a nosaltres el seu Regne, que vingui a nosaltres el seu Esperit, un Esperit que no està de vaga.

Víctor Codina - Publicat a CJ, 29/07/2020

LES BENAURANCES (Mt 5, 1-12a)

 Senyor Jesús:

En el silenci d’aquests moments, volem veure’ns asseguts a la muntanya, vora teu, i escoltar dels teus llavis aquelles paraules tan dolces a les oïdes, que vas dir a la multitud: “BENAURATS!... FELIÇOS!...”.

 

                           “Feliços –ens dius- quan som pobres en l’esperit”. Quan sabem agrair el que tenim, quan ens sentim petits i abandonats a les mans del Pare... Feliços quan plorem pel mal del món i ens esforcem per treure’l, lluitant per la igualtat entre els homes, per la pau i la convivència, pels drets de tots.

 

                           Feliços quan som humils, quan ens sentim germans, ni grans ni petits, fills d’un mateix Pare que estima, coneix i recorda per igual a tothom... Feliços quan tenim -de debò- ànsia de ser justos, de convertir-nos, de fer possible el teu Regne aquí a la terra, entre tots i per a tots.

 

                           Feliços quan som compassius. Quan no tanquem ni els ulls ni les oïdes ni el cor, per veure, escoltar i allargar la mà a tots aquells que ho necessitin; potser uns diners, un treball, una conversa, un petó, un eixugar les llàgrimes, un acompanyar en la festa i en el dolor.

                           Feliços quan som nets de cor. Quan som clars i transparents com infants, quan juguem sempre net en la vida. Quan sabem veure la bellesa en totes les coses i  el rostre de Déu en elles... Feliços quan tenim pau en nosaltres, acceptant-nos tal com som, i volem també la pau per a tot el món... Feliços quan lluitem per defensar els qui ningú defensa i té abandonats. I feliços també quan no serem ben mirats en la societat per causa de ser els teus amics.

 

                             Jesús: Torna’ns-ho a repetir avui: “FELIÇOS PER TOT AIXÒ...!!. I dóna’ns la teva força per fer-ne la nostra bandera, una bandera que ens il·lusioni a seguir-la... Ara, que sembla que has de ser feliç quan tot ho trepitges, quan t’oblides de les persones i et tanques en l’egoisme i el plaer... Ajuda’ns, Senyor, a viure lluitant per tot el que aquell dia vas dir a la multitud... i avui, ara, ens ho repeteixes a cada un de nosaltres... Tot això és el que, en definitiva, ens farà feliços de debò i ens portarà un dia –més o menys proper- a sentir directament dels teus llavis a les nostres oïdes: “BENAURAT!... FELIÇ, TU!...”.

 Montserrat Llopart – Parròquia de Crist Redemptor

 

De tres en tres, 9

Textos diversos

Per: Antoni Ferret

Venen els innocents  /  a canvi de diners,  /  i els pobres,  /  per un parell de sandàlies.  /  Trepitgen el cap dels desvalguts  /  i destrossen la vida dels humils.  /  (...)    Vora mateix dels altars  /  es posen a taula amb els vestits  /  que han pres als pobres en penyora.  (Amós 2: 6-8)

Els dies de dejuni,  /   mireu pel vostre interès  /  i us mostreu encara més exigents  /  amb els qui treballen per vosaltres.  /  (...)  El dejuni que jo aprecio és aquest:   /  allibera els qui han estat  /  empresonats injustament,  /  deslliga les corretges del jou,  /  deixa lliures els oprimits  /  i  trosseja els jous de tota mena.  /  Comparteix el teu pa  /  amb els qui passen fam,  /  acull a casa teva els pobres vagabunds,  /   vesteix el qui va despullat.  /  No els defugis, que són germans teus.  /  Llavors brillarà com l'alba la teva llum. (Tercer Isaïes 58: 3, 6-8)

En els judicis, no donis sentències injustes. No siguis parcial a favor dels pobres ni afalaguis els poderosos. Fes justícia a tothom.  (Levític  19: 15)

 

De tres en tres, 10

El concepte bíblic de Déu

Quin déu es pot comparar amb tu,  /  tu que perdones les culpes  /  i passes per alt les infidelitats  /  de la resta del teu poble,  /  de la teva heretat?  /  No mantens per sempre l'enuig:  /  tu et complaus a estimar.  /  De nou et compadiràs de nosaltres:  /  trepitjaràs les nostres culpes  /  i llançaràs al fons del mar   /  tots els  nostres pecats.  (Miquees 7: 18-19)

El seu nom és «el Senyor».  /  Ell, davant els poderosos,  /  defensa el qui ha estat espoliat,  /  i espolia les ciutat fortificades.  (Amós 5: 8-9)

Un rebrot naixerà   /   del tronc de Jessè,  /   brollarà un plançó   /   de les seves arrels.   /   L'Esperit del Senyor  /   descansarà sobre ell:   /   esperit de saviesa i d'enteniment,  /   esperit de consell i de fortalesa,   /   esperit de coneixement i de reverència pel Senyor;   /   esperit que li inspiri   /   com reverenciar-lo.   /   No jutjarà per les aparences   /   ni decidirà pel que senti a dir;   /   farà justícia als desvalguts,   /   sentenciarà amb rectitud    /   a favor dels pobres. (Isaïes 11: 1-4)

[Aquest text té tota l’aparença de referir-se a Crist.] 

[Aquest sí que es llegeix en les misses dominicals.]