L'ESPERIT NO ESTA DE VAGA

Sabem que hi ha bastants cristians que podrien repetir les paraules d’aquells deixebles d’Efes que van dir a Pau que ni tan sols havien sentit a dir que hi hagués Esperit Sant (Ac 19,2).

És veritat que citem l’Esperit en senyar-nos, en resar el Glòria i el Credo, però això influeix poc en la nostra vida. I ens passa el mateix que el patriarca de l’Església oriental, Ignasi IV d’Antioquia, va expressar lúcidament: “Sense Esperit Sant, Déu és lluny, Jesucrist en el passat, l’evangeli és lletra morta, l’Església és una simple organització, l’autoritat és un despotisme, la missió és propaganda, el culte és un mer record i el nostre actuar és una moral d’esclaus. (…) Però en l’Esperit, Crist ressuscitat és aquí present, l’evangeli és poder de vida, l’Església significa la comunió trinitària, l’autoritat és un servei alliberador, la missió és una nova Pentecosta, la litúrgia és memorial i anticipació i l’actuar humà és divinitzat”.

Aquestes paraules d’Ignasi IV es poden ampliar, ja que l’Esperit no està tancat en l’Església: ja era present en la creació, és l’Esperit Creador, que és Senyor i infon la vida, que batia les ales en el caos original (Gn 1,2) i va fer sorgir el cosmos, plantes, flors, peixos, ocells i bèsties, el que comunica a l’ésser humà una vida plena, sense fi, divina, filial.

L’Esperit és present en la història de salvació. Segons Ireneu, bisbe i màrtir de Lió de segle II, l’Antic Testament és el temps de l’Esperit. Darrere d’Abraham, dels patriarques i profetes, darrere de l’èxode, de la terra promesa, de l’exili i el post-exili, hi ha l’Esperit preparant els camins del Senyor, fent que dones estèrils siguin fecundes i que dels ossos secs del poble d’Israel sorgeixi vida (Ez 37,1-14)

Però l’Esperit actua de manera especial en el Nou Testament: descendeix sobre Maria perquè engendri Jesús (Lc 2,35), descendeix sobre Jesús en el baptisme (Lc 3, 22) i l’ungeix perquè anunciï l’evangeli als pobres (Lc 4,16-21), passi pel món fent el bé i guarint tots els oprimits (Ac 10, 38); l’Esperit l’omple de goig perquè el Pare ha revelat els misteris del Regne als pobres i senzills (Lc 10,21). L’Esperit brolla del costat traspassat del Crucificat (Jn 19,34) i és el gran do pasqual que el Ressuscitat comunica als deixebles (Jn 20,22-23) i a l’Església naixent. (Ac 2). L’Esperit que va ressuscitar Jesús d’entre els morts, és el que ens ressuscitarà a nosaltres després de la mort (Rm 8,11), és l’Esperit que ens comunica la filiació divina, de manera que podem anomenar Déu Pare (Ga 4,6) i dir a Jesús, Senyor (1 Cor 12,3).

Aquest Esperit fa sorgir les Escriptures i guia la vida de l’Església al llarg de la història, enmig de nits fosques, persecucions, hiverns eclesials, dificultats, i pecats; és una Església santa i pecadora, casta prostituta. L’Esperit dóna a l’Església dons i carismes, jeràrquics i no jeràrquics, i és font de vida i de santedat, la rejoveneix constantment i la renova per dins. És dinamisme, és vida, no és substantiu, sinó verb, sempre nou i sorprenent, de vegades no sabem d’on ve ni on va (Jn 3).

Però aquest Esperit creador no es limita a Israel ni a l’Església, sinó que omple l’univers (Sv 7), fecunda tota la història, encoratja cultures, religions, humanismes, moviments artístics, socials i polítics al servei dels drets humans, de l’ecologia i l’alliberament. Tot el que hi ha de bo i bell en la història de la humanitat, en pensament, música i arts plàstiques, catedrals, mesquites i pagodes, avenços científics, servei al poble, espiritualitat i mística, totes les persones lliurades al bé dels altres, metges, educadors i educadores, treballadors i treballadores de tot tipus, mares i pares de família, voluntaris, missioners, pobres que lluiten per sobreviure cada dia, però no desesperen, tenen fills i compren flors; on hi ha amor, bondat, perdó i bellesa, allí hi és present l’Esperit: de Francesc d’Assís a Monseyor Romero, de Gandhi a Luther King i Mandela, de Teresa de Calcuta, Etty Hillesum i Dorothy Stang i als sants “de la porta del costat”.

Certament l’Esperit no actua químicament pur, es barreja amb les impureses i limitacions humanes, sempre cal discernir els signes dels temps, però sempre es troba present i actua, mai no es fatiga.

I ara podem tornar a la nostra situació actual. A més de la violència estructural, de la destrucció de la naturalesa, de l’exclusió dels pobres, del masclisme, d’alguns dirigents mundials dignes de psiquiàtric, ara patim la pandèmia del coronavirus, amb milers de malalts, morts, situacions angoixants de dolor i solitud, una gran crisi econòmica, caos i foscor sobre el futur.

Déu s’ha oblidat de nosaltres? No hi ha futur? ¿Val la pena viure, estimar, tenir fills, lluitar per un món millor, per una Església més evangèlica, fraternal i en sortida, per una Església dels pobres? ¿O només ens queda l’amargor i el desengany, tornar el bitllet de la vida?

Aquí podem reprendre la frase inicial: l’Esperit mai no està de vaga, mai no ens abandona, és l’Esperit del Pare i de Jesús, és font de vida i d’esperança, d’amor i perdó, és vent, foc, aigua, ventre matern que engendra vida. No podem ser profetes de calamitats, podem esperar contra tota esperança (Rm 4, 8), no és simple optimisme psicològic, és esperança teologal (Rm 8), és la visió mística: “Tot estarà bé” (Juliana de Norwich).

No podem extingir l’Esperit (1 Te 5,19), és necessària la nostra conversió i col·laboració, caminar cap a un món diferent i nou, teixir noves relacions de comunió, personals, amb la natura i amb Déu, viure a l’estil de Jesús. Res no pot ser igual que abans, hem de treballar per un món més just i solidari, sobri, que no destrossi el planeta, respecti cultures i religions, faci justícia a pobres, dones, joves, indígenes, gent gran i nens.

Demanem que vingui a nosaltres el seu Regne, que vingui a nosaltres el seu Esperit, un Esperit que no està de vaga.

Víctor Codina - Publicat a CJ, 29/07/2020