CREER Y VER*

Reflexions sobre el comentari de l’evangeli (Jn 20,19-31) escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta

Avui l’evangelista parla de la por dels deixebles i la missió.

- Jesús es presenta als deixebles, quan aquests estaven reunits «amb les portes tancades per por dels jueus» I els saluda: «Pau a vosaltres» (Jn 20,19). I «Dit això, els va mostrar les mans i el costat.» (Jn 20.20)

En una segona aparició se’ns diu que Tomàs no hi era, i manifesta la seva incredulitat: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!» (Jn 20,25)

Tomàs, representa a aquells a qui els costa creure sense veure.

- «Per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.» (Jn 20,18) Avui l’evangeli ens parla de la por. Cal tenir en compta que aquest evangeli s’escriu sobre l’any cent del primer segle, i potser aquest detall estigui influït per les persecucions i morts que han patit els primers cristians. També pot ser que ens parli, senzillament, de l’estat d’ànim del grup abans de l’aparició del ressuscitat. O que només fos un pretext per justificar que les portes estaven tancades i a pesar d’això, Jesús es va fer present. Això justifica la salutació de Jesús sigui de pau.

- «Pau a vosaltres-» (Jn 20,19 i 20) La presència del ressuscitat és un encontre de pau. Jesús és pau. Ho ha estat sempre en la seva vida plena de dificultats.

La pau també és silenci, és quietud. Si fas callar la ment (la boja de la casa, com deia santa Teresa), el silenci ocupa l’espai del soroll, i fa que la confiança i la pau s’agermanin en una sensació de goig seré, que a nivell superficial pot manifestar-se en alegria o tristor.

- «Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» (Jn 20,21) Qui experimenta aquesta pau està preparat per ser «enviat», sortir a evangelitzar. No pas a fer proselitisme, ni perquè un es cregui estar en possessió la veritat, sinó per quelcom molt més profund i gratuït. Sentir-se «enviat» és, senzillament, reconeixes «canal» a través del qual s’expressa la Vida. Només es pot sentir «enviat» qui ha deixat d’identificar-se amb el seu jo, s’ha desprpes de l’ego. El jo no pot viure mai com «enviat», perquè viure egocentrat és l’oposat a ser canal.

Només plens de l’Esperit podem ser «enviats» a dur la pau, proclamar l’evangeli i perdonar. En el Silenci de la ment, en la Quietud de la Presència, en la desapropiació del jo, només ens queda la nostra identitat més profunda.

Com deia Pierre Teilhard de Chardin; «no som éssers humans que vivim una aventura espiritual, sinó éssers espirituals vivint una aventura humana.» Si seguim identificant-nos amb el jo, veurem l’Esperit com una força que actua des de fora. Però si descobrim que som l’Esperit, que s’expressa en la nostra manera particular de ser, m’oblidaré del meu jo petit i diré com st. Pau: «és Crist qui viu en mi»; és l’Esperit Sant qui viurà en mi, en la meva manera de viure.

La nostra identitat ha de fer el «salt» que ens dugui de l’egocentrisme a reconeixents en casa persona . De manera que viurem la No-dualitat, és a dir, la nostra diferència està dins d’una no-separació, formant part d’una Unitat radical.

Això modifica la percepció i el comportament: Com m’adreço a un altre en el que li reconec el mateix Esperit que el meu? Com actuaré amb algú, que al darrere de la seva manera particular de viure «sóc» jo mateix? Només, des d’aquesta manera d’entendre el viure puc perdonar, no-judicar i sentir compassió i amor servicial per l’altre.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...

 NO ES POSIBLE EXPRESAR LO TRASCENDENTE*

Reflexions extretes del comentari a l’evangeli (Mt 28,16-20) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

Tres idees de l’evangeli d’avui que ens ajudin a entendre que les realitats espirituals, com l'Ascensió, són part del misteri pasqual. L’ascensió de l’home Jesús, va començar en el pessebre i va acabar a la creu quan va exclamar: «Tot s'ha complert.» (Jn 19,30.BCI) Aquí va acabar la trajectòria humana de Jesús. Després d’això no existeix el temps. Per tant, que la resurrecció, l’ascensió, el seure a la dreta del Pare, o la la glorificació i la vinguda de l’Esperit sant siguin presentats per separat en els evangelis, ens poden ajudar a copsar el seu significat i afectar les nostres vides, i arribar a viure-les com ho van fer els apòstols.

1.- La primera idee destacable són les paraules de glorificació de Jesús: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra.» (Mt 28,18) 

Jesús havia rebutjat al poder, just després del baptisme, com la major de les temptacions. Tots els poders són perversos, sobretot el religiós.

És una frase ambivalent amb la que Mateu vol expressar que Jesús, en haver assolit la màxima plenitud en identificar-se absolutament amb Déu en el do total de si mateix, se li ha concedit la màxima glorificació, al cel i a la terra.

Cal tenir present que la primera interpretació del misteri pasqual, que ha arribat fins a nosaltres, està formulada en tèrmes d’exaltació i glorificació; abans inclús de parlar de resurrecció. Els textos volen deixar molt clar que a major humiliació més gran la glòria.

2.- La segona és la missió de predicar: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus.» (Mt 28,19) La predicació del Regne de Déu, «a tots els pobles» és la missió que es deriva dels relats pasquals. Tot cristià té com a primera obligació dur als altres el missatge del seu Mestre.

Predicar i batejar. La primera fórmula del baptisme va ser: «En el nom del Senyor Jesús.» Fer-ho en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant és posterior.

Però no es tracte d’ensenyar doctrines ni ritus, ni normes morals. sinó d’instar a una manera de procedir. Això està molt d’acord amb la insistència ls evangelis en destacar les obres com a manifestació de la presència de Déu en Jesús, i com a conseqüència de l’adhesió a Jesús. Si tenim en compta que el nucli de l’evangeli és l’amor, comprendrem que a la pràctica, en el primer que que un cristià s’ha de manifestar és en aquest amor.

3.- La tercera idee també és clau en la comprensió del misteri pasqual: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20.BCI) Va ser el tema dels dos evangelis dels dos diumenges passats, en que es deia: «No us deixaré desemparats.»

Sense aquesta presència seria impossible dur a terme la tasca encomanada. Els evangelis ja havien deixat clar que tot allò que va fer Jesús era obra del Pare o que era l’Esperit qui actuava en ell. Ara segueix essent Déu, en les seves tres dimensions el que continuarà l’obra de salvació a través dels seus seguidors.

Cal resaltar aquests final de l’evangeli de Mateu amb la promesa de que Jesús estarà sempre amb nosaltres.

Recordem que Jesús parla d’enviar l’Esperit i de que el Pare vindrà a nosaltres. Però són maneres de parlar, perquè El Pare, el Fill i l’Esperit són U, I no cal que vinguin d’enlloc si prenc consciència de que ja els tinc en mi.

*.- Veure original: https://www.feadulta.com › 383-mat

 DIOS COMO DON ABSOLUTO, FUNDAMENTO DE NUESTRO SER*

Reflexions extretes del comentari a l’evangeli (Jn 14,15-26) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli i les lectures litúrgiques d’avui ens preparen per la Pentecosta que celebrarem d’aquí a dos diumenges. La Pentecosta és la primera de les tres festes del temps pasqua (les altres són Trinitat i Corpus). Un temps en que se’ns proposa una reflexió sobre la nostra relació amb Déu que és Esperit i fins a quin punt el podem descobrir i viure’l com a do.

Des de la nostra contingència, mai podrem assolir la plenitud humana si no integrem el diví en la nostra existència. Però aquesta integració només és possible si prenem consciència del que som, realment.

Pentecosta és la presència de l’Esperit, sense la qual no hagués estat possible l’experiència pasqual. Que el nostre ésser, material i espiritual, estigui ple de Déu, és fruit de l’Esperit.

En els Fets dels Apòstols Lluc presenta la Pentecosta com l’altre cara de la moneda de la Torre de Babel. En aquell episodi, el pecat va dividir els homes, en aquest l’Esperit els congrega i els uneix, invitant-los a superar la diversitat que és fruit del jo fals.

L’Esperit Sant que tots portem dins no és un personatge diferent del Pare i del Fill, sinó que és el Déu U, desmaterialitzat i més enllà de la imatge antropomòrfica. No és com un do que ens dona el Pare o el Fill, sinó que és el mateix Déu que se’ns dona com a DO absolut, i és el que fonamenta tot el que nosaltres podem arribar a ser.

No és una realitat que s’aconsegueix resant i suplicant, sinó que ja el posseïm, és el primer fonament del meu ésser, d’on surt tot el que sóc.

La paraula «Esperit», en hebreu «ruah» i en grec «pneuma» té molts significats a l’AT, però el predominant fa referència a una força invisible, molt eficaç, que s’identifica amb Déu i capacita a l¡ésser humà per a realitzar tasques que sobrepassen les seves possibilitats normals.

Segons els evangelis, Jesús és obra de l’acció de l’Esperit:

- «Concebut per obra de l’Esperit Sant.»
- «Nascut de l’Esperit.»
- «Baixa sobre ell l’Esperit.»
- «Ungit amb la força de l’Esperit.»
- «Com a home que era el maten, però en posseir l’Esperit va ser tornat a la vida.».

Queda clar que la figura de Jesús no es podria entendre si no fos per l’acció de l’Esperit. Però tampoc podríem entendre l’Esperit si no fos pel que d’ell ens ha revelat Jesús.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...

 HACIENDO PROPIA LA EXPERIENCIA DE JESÚS*

Extracte d’idees del comentari a l’evangeli ( Jn 14.1-12) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’aquest diumenge és el discurs de comiat, després del sopar i dona molts punts per a reflexionar.

L’ambient és d’inquietud: plana la traició de Judes, hi ha l’anunci de la negació de Pere i la partença. És natural, doncs, que Jesús els inviti a la calma: «Que els vostres cors s’asserenin.» (Jn 14,1.BCI) La clau del missatge és posar de manifest la relació de Jesús i els deixebles amb el Pare.

Els diu que creguin: «Creieu en Déu i creieu també en mi.» (Jn 14,1) Creure, no en el sentit que avui donem a aquesta paraula, sinó en sentit «bíblic», és a dir, posar la confiança en.

Confiar en Jesús i confiar en Dé són la mateixa cosa. Adherir-se a Déu és adherir-se a Jesús i viceversa.

- «Jo sóc el camí.» (Jn 14,6) És a dir, sóc la possibilitat d’aconseguir la meta: La nostra meta, que és Déu, i identificar-nos amb Ell com va fer Jesús. Això vol dir, descobrir i viure el projecta de Déu per a l’home, fins arribar a la plenitud humana i fer que brilli, en ella, la presència de Déu, com va fer Jesús.

- «Jo sóc la veritat», és a dir sóc el que he de ser, sóc jo mateix, sóc autèntic. No es tracta de la veritat lògica, sinó de la veritat ontològica que es refereix al ser, no al conèixer. Això vol dir que Jesús es plenament home, autèntic i verdader.

- «Jo sóc la vid», és a dir, el més essencial de mi está en la energía que fa que sigui el que sóc. Recordem: «El Pare que viu en mi, m’ha enviat i jo visc pel Pare; de la mateixa manera, el que em mengi, viurà per mí.»

«Jo sóoc» és el nom que Déu es dona a si mateix des de l’esbarzer. En l’evangeli de Joan el: Jo sóc, en la boca de Jesús, es repeteix moltes vegades. El complement pot ser qualsevol: porta, pastor, camí, vida, veritat. És com dir: si estic identificat amb Déu ho sóc tot a la vegada.

«A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts.» (Jn 14.2) El lloc és un àmbit de l’amor de Déu. En el cor de Déu hi cabem tots.

Però «ningú s’apropa a Déu si no és per mi.» I, «ningú ve a mi si el Pare no l’atrau.» (Jn Cap,6). Les duess idees es complementen. El Pare no és algú llunyà pel qui neix de l’Esperit. Fer-se fill és fer present el Pare. La identificació amb Jesús, fa que el deixeble participi de la mateixa vida de Déu.

Si m’arribeu a conèixer a mi del tot, coneixereu també el meu Pare. Però, no es tracte de progressar en el coneixement sinó en la comunió per amor.

El que demana Felip és una teofania. No entén que Jesús és la presència de Déu, no el seu representant. «Qui em veu a mí, veu al Pare.» (Jn 14,9) Felip segueix separant a Déu de l’home. No s’ha assabentat de que Déu només es fa visible en l’«home». Per això, qui el veu a ell veu el Pare.

Però, que Déu es manifesti en les obres de Jesús no és una exclusiva d’ell. Déu actua en ell, però segueix actuant en tot aquell que segueixi els seus passos. Alliberar l’home serà sempre obra de Déu, sigui a través de Jesús o dels seus seguidors

«El qui creu en mi, farà les obres que jo faig.» (Jn 14,12) No es tracta de fer miracles, sinó de la manifestació de l’amor en favor de l’home. L’obra de Déu no acaba en Jesús, sinó que en ell comença i continuarà sempre.

Jesús està parlant de la seva experiència de Déu i vol que els deixebles tinguin la mateixa experiència. Es tracta de descobrir i desenvolupar la mateixa vida de Déu en tots ells. Tota la predicació de Jesús neix de la seva experiència de Déu i invita a experimentar-la com a plenitud d’humanitat.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...