CREER Y VER*

Reflexions sobre el comentari de l’evangeli (Jn 20,19-31) escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta

Avui l’evangelista parla de la por dels deixebles i la missió.

- Jesús es presenta als deixebles, quan aquests estaven reunits «amb les portes tancades per por dels jueus» I els saluda: «Pau a vosaltres» (Jn 20,19). I «Dit això, els va mostrar les mans i el costat.» (Jn 20.20)

En una segona aparició se’ns diu que Tomàs no hi era, i manifesta la seva incredulitat: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!» (Jn 20,25)

Tomàs, representa a aquells a qui els costa creure sense veure.

- «Per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven.» (Jn 20,18) Avui l’evangeli ens parla de la por. Cal tenir en compta que aquest evangeli s’escriu sobre l’any cent del primer segle, i potser aquest detall estigui influït per les persecucions i morts que han patit els primers cristians. També pot ser que ens parli, senzillament, de l’estat d’ànim del grup abans de l’aparició del ressuscitat. O que només fos un pretext per justificar que les portes estaven tancades i a pesar d’això, Jesús es va fer present. Això justifica la salutació de Jesús sigui de pau.

- «Pau a vosaltres-» (Jn 20,19 i 20) La presència del ressuscitat és un encontre de pau. Jesús és pau. Ho ha estat sempre en la seva vida plena de dificultats.

La pau també és silenci, és quietud. Si fas callar la ment (la boja de la casa, com deia santa Teresa), el silenci ocupa l’espai del soroll, i fa que la confiança i la pau s’agermanin en una sensació de goig seré, que a nivell superficial pot manifestar-se en alegria o tristor.

- «Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.» (Jn 20,21) Qui experimenta aquesta pau està preparat per ser «enviat», sortir a evangelitzar. No pas a fer proselitisme, ni perquè un es cregui estar en possessió la veritat, sinó per quelcom molt més profund i gratuït. Sentir-se «enviat» és, senzillament, reconeixes «canal» a través del qual s’expressa la Vida. Només es pot sentir «enviat» qui ha deixat d’identificar-se amb el seu jo, s’ha desprpes de l’ego. El jo no pot viure mai com «enviat», perquè viure egocentrat és l’oposat a ser canal.

Només plens de l’Esperit podem ser «enviats» a dur la pau, proclamar l’evangeli i perdonar. En el Silenci de la ment, en la Quietud de la Presència, en la desapropiació del jo, només ens queda la nostra identitat més profunda.

Com deia Pierre Teilhard de Chardin; «no som éssers humans que vivim una aventura espiritual, sinó éssers espirituals vivint una aventura humana.» Si seguim identificant-nos amb el jo, veurem l’Esperit com una força que actua des de fora. Però si descobrim que som l’Esperit, que s’expressa en la nostra manera particular de ser, m’oblidaré del meu jo petit i diré com st. Pau: «és Crist qui viu en mi»; és l’Esperit Sant qui viurà en mi, en la meva manera de viure.

La nostra identitat ha de fer el «salt» que ens dugui de l’egocentrisme a reconeixents en casa persona . De manera que viurem la No-dualitat, és a dir, la nostra diferència està dins d’una no-separació, formant part d’una Unitat radical.

Això modifica la percepció i el comportament: Com m’adreço a un altre en el que li reconec el mateix Esperit que el meu? Com actuaré amb algú, que al darrere de la seva manera particular de viure «sóc» jo mateix? Només, des d’aquesta manera d’entendre el viure puc perdonar, no-judicar i sentir compassió i amor servicial per l’altre.

*.- Veure l’original: https://www.feadulta.com › 3...