dilluns, 30 de novembre del 2015

L’ENDORMISCAMENT CRISTIÀ


Des de fa molts de temps, la major part dels cristians hem estat adoctrinats per una religió que ens feia creure que tot era pecat, per la qual cosa els eclesiàstics ens induïen un concepte escatològic de viure, que ens el dosificaven per mitjà d’uns sermons tan narcotitzants que ens endormiscaven fins a deixar-nos incapacitats per veure el que succeïa al nostre entorn, ni saber analitzar i menys reaccionar contra una Església, o Esglésies, que s’allunyava cada cop més del missatge que Jesús de Natzaret ens va voler transmetre dos mil anys enrere.

Molts catòlics, protestants, anglicans, luterans o seguidors de l’episcopalisme hem o havíem acceptat sense el menor sentit crític les estructures que aquestes Esglésies han imposat al llarg dels temps. Acceptant i sense rebutjar ni oposarnos al fet que els molts que dirigien les esmentades estructures fossin persones (clergues, bisbes i cardenals) que el poder els havia corromput de la mateixa manera que també ha corromput molts polítics, financers i empresaris. Una corrupció que no només s’ha limitat a la consecució fraudulenta de grans fortunes i a la utilització del poder despòtic, autòcrata o, fins i tot, teocràtic, sinó a la perversió més baixa dels seus instints sexuals.

Ser seguidor de Jesús no pot consistir, només, a participar en actes litúrgics o grans manifestacions eclesials; formar part d’una petita comunitat de base per fer meditació o en una associació asistencial com pot ser Càritas. Jesús ens ho va deixar dit: «No tothom qui em diu: Senyor, Senyor, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21), i fer la voluntat del Pare consisteix a fer que en aquest nostre món imperi per damunt de tot l’amor i la justícia. Amor als pobres i desvalguts i justícia per tal d’eliminar la corrupció i els grans desequilibris socials que provoquen els grans especuladors de la nostra societat siguin laics o clergues. L’Església o Esglésies només tenen raó d’existir si tenen per objectiu donar testimoni del Crist (amb tot el que significa el mot), o sigui ser coherent i conseqüent amb el missatge de Jesús. Aquest missatge, segons els textos evangèlics I les interpretacions més actualitzades, ens diu que Jesús va tenir una predilecció pels pobres, pels marginats i per les dones maltractades (fins i tot per les putes) i també per la justícia. Cosa que ens indica que és urgent eradicar els abusos i els excessos dels poders, també els dels «sacerdots del  Temple». Això vol dir que a tot cristià practicant, laic o clergue ens correspon intentar donar el seu mateix testimoni.

Una manera de donar testimoni pot ser col·laborant en l’enderrocament de les estructures i institucions on la corrupción s’hi ha instal·lat. Per això fa falta: 1) que no ens deixem enverinar pels narcòtics deshumanitzants que, interessadament, segueixen volent-nos donar els sectors majoritaris de la cúria vaticana, dels bisbes i dels cardenals, la majoria dels quals, com s’ha comprovat en el darrer Sínode de la Família, són insensibles a les necessitats humanes i molt més fidels a camuflar els seus interessos, en el Dret Canònic, que en promoure i aplicar l’Evangeli; 2) és urgent, per tant, un canvi copernicà en el Vaticà, car és evident que, malgrat la bona voluntat del papa Bergoglio i els seus esperançadors gestos, li mancarà força per poder-ho capgirar.

Probablement a l’Església dels nostres temps li convindria una Nova Reforma, com apunta el bisbe John Shelby Spong, en les seves Dotze Tesis, en la qual les associacions de laics no adscrites a l’Opus Dei, a Legionarios de Cristo, als Quicos o a qualsevol altra màfia vaticana, hem de donar el suport necessari per transformar el Vaticà d’una estructura de poder corrupte, a la més gran institució d’acollida i de solidaritat, i també fer possible que es foragiti de l’Església aquells monsenyors, bisbes i cardenals que se’ns serveixen pels seus interessos més inconfessables.

Jaume Rocabert Cabruja

Publicat a la revista RECULL de Blanes 

diumenge, 1 de novembre del 2015

ÈTICA I INDEPENDÈNCIA.


Aquests dies se senten veus que diuen «independència» i altres que proclamen «España no se rompe, no es negociable» i alguna cosa més. Bé, però tant els uns com els altres s’haurien d’explicar i no hauria de valer un no com a resposta. Un principi ètic bàsic i universal, acceptat per totes les doctrines i religions, és aquell que considera l’autonomia del ser humà en el dret a manifestar i desenvolupar les seves necessitats de ser feliç.  Per això ha deixat de ser sedentari per assolir la seva condició de nòmada, amb els riscos que això comporta. Però només sobre la base de trencaments, inseguretats i transgressions s’ha construït la història, ha evolucionat la humanitat.

Ser o no independent és una decisió d’aquell que vol ser-ho. La història ens diu que els hebreus es van emancipar d’Egipte i es van constituir com a poble lliure i per a decidir aquesta acció no es va consultar si els egipcis volien o no aquesta separació. Sobretot perquè en la seva condició d’esclaus els anava molt bé tenir-los dominats.

Desobeir algunes lleis, en algunes ocasions, pot ser virtuós, Jesús va transgredir lleis jueves i es manifestà contrari a la pax romana, perquè no és ètic seguir lleis contràries als més dèbils i el legislador no té cap voluntat de canviar-les.

La independència de Catalunya es justifica per les agressions que es reben de les institucions de l’Estat espanyol, que anul·len les seves possibilitats de creixement socialment i cultural. Es tracta de la incompatibilitat de convivència entre dos models de societat: l’Espanya de matriu castellana i Catalunya, que al llarg dels segles ha manifestat la voluntat de reivindicar les llibertats històriques arrabassades per guerres i invasió de competències.

De res han servit les moderades aportacions per el reconeixement de la singularitat catalana que els bisbes amb la carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya (1985) i la ratificació Al servei del nostre poble (2001) no ya perquè els bisbes de la CEE (Conferencia Episcopal Española)  amb algun vot favorable d’algun català, declarés que la Unitat d’Espanya és un bé moral, etc. Etc. Tampoc el Vaticà ha escoltat la veu de la CET (Conferència Episcopal Tarraconense) constituïda el 1969 i encara no totalment reconeguda. 

Caldria recordar als catòlics catalans les paraules de Joan Pau II a les Nacions Unides (5 d’octubre de 1995) quan és va manifestar a favor del «dret de les nacions» associat al «drets humans». El papa Francesc reconeix el dret a la independència de les colònies americanes d’Europa però mostra una certa reticència en el cas català, per si hi ha hagut «unitat forçosa» d’anexió.

Segons que escriu Xavier Morlans, El dret a decidir avui a Catalunya a la llum de la Doctrina social de l’Església. (El Pregó, Suplement d’estiu 2015) Aquesta és la pregunta que es fan els independentistes: «En la relació d’Espanya amb Catalunya, hi ha hagut antecedents d’una pretensió d’annexió per la força?» I, ell mateix respon: 1714 Guerra de Independència, 1923 Primo de Rivera 1936 Guerra civil, 1939 Repressió franquista,,, Cal seguir per a demostrar que efectivament la unitat ha estat forçosa? 

S’imposa que l'ètica il·lumini aquells que consideren que els independentistes no són majoria. Però tampoc ho són els que consideren Catalunya comunitat autònoma d’Espanya. Doncs? Un referèndum ens trauria de dubtes. Així de senzill! 

Salvador Sol