DÉU ENTRE NOSALTRES

 Comentari a l’evangeli (Jn 1,1-18) II diumenge de Nadal, per: J.A,Pagola

L’evangelista Joan, en parlar-nos de l’encarnació del Fill de Déu, no ens diu res de tot aquest món tan familiar dels pastors, el pessebre, els àngels i el Nen Déu amb Maria i Josep. Joan ens convida a endinsar-nos en aquest misteri des d’una altra profunditat.

En Déu hi havia la Paraula, la Força de comunicar-se que té Déu. En aquesta paraula hi havia vida i hi havia llum. Aquesta Paraula va posar en marxa la creació sencera. Nosaltres mateixos som fruit d’aquesta Paraula misteriosa. Aquesta Paraula ara s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres.

A nosaltres ens continua semblant tot això massa bonic per ser cert: un Déu fet carn, identificat amb la nostra debilitat, respirant el nostre alè i patint els nostres problemes. Per això continuem cercant Déu a dalt, al cel, quan és a baix, a la terra.

Una de les grans contradiccions dels cristians és confessar amb entusiasme l’encarnació de Déu i oblidar després que Crist és enmig de nosaltres. Déu ha baixat a la profunditat de la nostra existència, i la vida continua semblant-nos buida. Déu ha vingut a habitar en el cor humà, i sentim un buit interior insuportable. Déu ha vingut a regnar entre nosaltres, i sembla estar totalment absent en les nostres relacions. Déu ha assumit la nostra carn, i continuem sense saber viure dignament tot el que és carnal.

També entre nosaltres es compleixen les paraules de Joan: «Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». Déu cerca acollida en nosaltres, i la nostra ceguesa tanca les portes a Déu. I, no obstant, és possible d’obrir els ulls i contemplar el Fill de Déu «ple de gràcia i de veritat». Qui creu veu sempre alguna cosa. Veu la vida embolcallada en gràcia i en veritat. Té en els seus ulls una llum per descobrir, en el fons de l’existència, la veritat i la gràcia d’aquest Déu que ho omple tot.

Som cecs encara? Ens veiem només a nosaltres? Ens reflecteix la vida només les petites preocupacions que portem en el nostre cor? Deixem que el nostre cor se senti penetrat per aquesta vida de Déu que també avui vol habitar en nosaltres.

 

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Reflexions sobre Nadal

 ¿QUIÉN ES JESÚS?*

 

El fragment d’evangeli que llegim avui (Jn 1,1-18) estableix un paral·lelisme entre l’aparició de Jesús i la Creació. L’Esperit de Déu que va posar ordre al caos i va separar la llum de la foscor, avui és la paraula que es manifesta com la llum que treu els homes de la foscor. En el principi, la paraula de Déu va fer la vida; ara, La Paraula torna a ser vida pels homes.

Però els homes es tanquen a la llum: és el drama fonamental que serveix d’argument a Joan per a vestir el pròleg del seu evangeli: La llum, per naturalesa, brilla en las tenebres, però - misteriosament- -les tenebres son capaces de rebutjar la llum. Aquest serà també l’argument de la vida de Jesús rebutjat pel seu poble, i l’argument terrible de la vida humana, capaç de preferir el pecat a Déu.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 1,1-18) escrit per José Enrique Galarreta.

 

Addenda*.- Nadal, vist per Fray Marcos (Fe adulta) és l’encarnació del Verb- I aquest Verb (paraula) és Déu: «et Deus erat Verbum».

En les lectures de la nit (Missa de l’Alba) Lluc (Lc 2,1-20) ens parlava d’un Nen, de pessebre, de pastors i angelets... A la missa del dia, Joan (Jn 1,1-18) ens parla del Verb, del Déu etern i transcendent.    

Però els dos evangelis, en el fons, ens diuen el mateix, ens col·loquen davant del misteri: El Verb (la Paraula) es fa carn.

Es tracta d’una encarnació, però, que només és real si es realitza dins nostre, de la mateixa manera que es va fer real en Jesús. Si la busquem en fenòmens estranys ens enganyaríem.

Si no vivim el que hi ha de Déu en nosaltres, mai descobrirem en els esdeveniments ni en el propi Jesús què significa l’Encarnació.

Cal entendre que és Déu el que es fa home, i si es va fer home en Jesús, és que també es fa home en tots els éssers humans. Contràriament,  si hagués sigut Jesús el que es fa Déu, tots nosaltres quedariem al marge d’aquest fet prodigiós del Nadal.

 *.- Vegis «Dios se hace carne» a: Evangelio y Fe adulta.

Selecció, traducció y redacció: Salvador Sol

Reflexions d'Advent XIV

 Avui,a tocar de Nadal, faig un repàs de les tretze reflexions d’Advent que he anat escrivint aquets dies.

 

I.- Vaig començar amb les paraules d’Ireneu de Lió:  «La glòria de Déu és l’home». Nadal és Déu que es fa home!

 

II.- Després Confuci em va orientar: «Aprèn a viure i sabràs morir bé».La vida i la mort estan en mans del Senyor: «Jo sóc la resurrecció i la vida». (Jn 11,25)

 

III.- Isaïes anunciava la vinguda de Déu: «Obriu en el desert un camí al Senyor» (Is 40,3) 

 

IV.- Joan presenta el que esperem: «Mireu l’anyell de Déu, el qui treu el pecat del món!» (Jn 1,29)

 

V.- El sí de Maria fa possible el pla de Déu!.  

 

VI.- Jesús és el gran protagonista de l’Advent. «Beneït el qui ve en nom del Senyor» (Mt 21,9) Ve a repetir-nos que Déu és Pare (Abbà). i ens estima!

 

VII.- Advent és promesa! Zacaries, «ple de l’Esperit Sant» va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel: Ha visitat el seu poble i l’ha redimit» (Lc 1,67-68)

 

VIII.- Hi va haver un Advent que «va canviar el curs de la història» (Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell). És un fet que ni els més agnòstics poden negar.

 

IX.- El color litúrgic de l’Advent és el morat, que: «expressa la dimensió de penitència, de sacrifici i d’entrenament»

 

X.- Advent és temps de reflexió, de trobar-nos a nosaltres mateixos.

 

XI.- L’Advent ens duu motius d’alegria. Ho deia Pau als Cristians de Filips: «Germans, viviu sempre contents». «El Senyor és a prop». I, «Quien a Dios tiene, nada le falta» (Sta, Teresa)

 

XII.- El nostre Advent ens fa esperar aquell que: «és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes». (Jn 1,9)

 

XIII.- L’Advent és el camí que ens duu a la llum. Joan, en el pròleg del seu evangeli, estableix aquesta cronologia: «primer va ser la Paraula» I, en la Paraula (=Jesús), «hi havia la vida», i «la vida era la llum dels homes» (Jn 1,1-4)

 

M0LT B0N  NADAL!

Reflexions d'Advent XIII

 L’escrit d’ahir pretenia ser una reflexió sobre l’Advent com el camí que ens duu a la llum. Avui hi torno. Perquè la vida humana no és possible sense llum. Per aixó Déu digué, al principi de la Creació: «Que existeixi la llum» (Ge 1,3). I Joan, en el pròleg del seu evangeli –que és un evangeli de llum--, estableix aquesta cronologia: «primer va ser la Paraula» --encarnada en Jesús--, «i en ell hi havia la vida», i «la vida era la llum dels homes» (Jn 1,1-4)

La vida i la llum están associades dialecticament: «donar a llum» és una expressió habitual que ve d’antic. En les Escriptures ja hi trobem descripcions com aquesta: «Raquel va quedar embarassada i va donar a llum un fill» (Ge 30,23.BCI)

Avui, en ple solstici d’hivern, els nostres carrers i places s’omplen de llum per a donar ambient a les festes. Tot i tenir una intencionalitat comercial, no es pot negar que no sigui una metáfora de Nadal: perquè Nadal és llum.

Nadal, és la commemoració, com ha dit algún teòleg, d’aquell fet prodigiós en que el cel i la terra s’uneixen: «Déu s’huamnitza perquè l’home es pugui divinitzar». Segons González Faus: «Jesús és el rostre humà de Déu». I, per Leonardo Boff, «un home tant humà –referint-se a Jesús.., només pot ser Déu».   

Reflexions d'Advemt XII

 El nostre Advent ens fa esperar aquell que: «és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes». (Jn 1,9)

La llum s’ha associat a la intel·ligència, a la capacitat cognitiva. Hi ha una expressió de matriu castellana: «Tiene pocas luces», que s’aplica a aquell que no és massa llest, que no n’encerta ni una. Contrariamemt, a qui se les pensa totes se’l clasifica d’«il·luminat».

Quan a un científic se li pregunta per la llum, ens diu que és: «una radiació electromagnètica» que en impactar en l’ull permet distinguir formes i colors. Però si li preguntem a un filòsof ens dirà que és «una metáfora del coneixement». Així el s.XVIII és vist com el segle de les llums, perqué éls intel·lectuals van poder organitzar i clasificar els conceptes de la raó, el per què de la vida, buscar la veritat... Una veritat que segons va dir Jesús «us farà lliures» (Jn 8,32)

Doncs, aquesta llum que ja existeix des del principi de la Creació: «És present en el món (ja fa vint segles) i el món (encara) no l’ha reconegut» (Jn 1,10) Però el pla de Déu segueix, immutable, el seu full de ruta.

JESÚS, OBRA DEL ESPÍRITU*

Lluc fa l’anunci del Messies, presentant un paral·lelisme entre Joan i Jesús. El Baptista, ja des del si de la mare, és presentat com el Profeta enviat per Déu per tal de «preparar el camí», el precursor que  presenta a Jesús com «el que ha de venir».

La clau per interpretar aquests textos ens la dona la menció expressa i repetida de «L’Esperit Sant». Aquí és Isabel la que, plena de l’Esperit, reconeix qui és aquella que la visita i qui és aquell que ja està en el si de Maria.

Per Lluc i Mateu, en els evangelis de la infància, Jesús és «fruit de l’Esperit», que actua, primer en Joan, com Precursor i  després en Jesús com Messies, i així es realitza l’Obra de Salvació de Déu. Amb els ulls de la carn només veiem dues dones embarassades, com més tard a Betlem només veurem un pobre nen nascut suara; en canvi amb els ulls de la fe, per la força de l’Esperit, reconeixem  en ell la presència del Déu Salvador.

 

R E F L E X I Ó

En l’últim Diumenge d’Advent, l’Església centra l’atenció, més que en les idees de «la vinguda del Senyor», en «El que ve». El que ve és Jesús, i Lluc l’anuncia a través de l’embaràs de María i del de la seva parenta Isabel, primera «missatgera» humana   del que va camí de néixer. Isabel proclama que el nen que encara està en el ventre de Maria, serà normal pels ulls humans, però pels ulls de la fe serà «El Senyor». Tal com ho anuncia Miquees a la primera lectura d’aquest diumenge, i també ho llegim en la segona als hebreus. Les paraules que Lluc posa en boca d’Isabel formen part, juntament amb les de l’àngel en l’Anunciació, de l’oració més bella que podem dedicar a María: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes!» (Lc 1,42.BCI). I les últimes paraules de l’escena són un resum extraordinari, un eix  essencial de la nostra fe:

«Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!» (Lc 1,45.BCI)

Aquestes paraules l’essència de Nadal i ens permeten preparar-nos adequadament. El temps de Nadal és apropiat perquè intensifiquem la nostra fe en Jesús, en Déu Salvador.

 

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Lc 1,39-45) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas.

Selecció i redacció: Salvador Sol

Reflexions d'Advent XI

L’Advent ens duu motius d’alegria. Ho deia Pau als Cristians de Filips: «Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents». Quin és el motiu?, el mateix Pau en ho diu: «El Senyor és a prop».  I santa Teresa ho afirma: «Quien a Dios tiene, nada le falta».

És veritat que «vivim moments d’una gran tribulació», com va dir en una homilía el rector de la parròquia de sant Indefos de Barcelona. Probablement semblants amb els que van haver de viure Pau i Teresa. Avui tenim: «immigrants, refugiats, persones als CIE’s de casa nostra, famílies que han perdut la salut, la vida o l’economia per la pandèmia, presos injustament empresonats en societats que es volen dir avançades  i que només ho són sobre el paper... » (Sermó citat)

Sembla, doncs, una contradicció, demanar que estiguem contents, quan veiem al nostra voltant tants motius d’angoixa i sofriment.

Però, malgrat que tot ens sembli un contrasentit, la santa d’Àvila apel·la a la mística de creure nalgrat no entendre, i recomana: «Nada te turbe, nada te espante, todo se pasa, Dios no se muda». La paciencia todo alcanza».

També Pau, adreçamt-se als corientis, insisteix, dient-los-hi com als de Filips: «germans, estigueu contents, refermeu-vos, exhorteu-vos, tingueu uns mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l'amor i de la pau serà amb vosaltres» (2Co 13,11)

És a dir; «Malgrat tot –com es deia en l’homilia citada--, la recompensa és gran». Al·leluia!

Reflexions d'Advent X

 Advent és temps de reflexió, de trobar-nos a nosaltres mateixos. D’encetar, un nou camí. si fos el cas.

La vinguda de Jesús va ser anunciada per Isaïes, com «el que havia de venir, el que esperàvem, el salvador d’Israel».

Avui Israel som cadascú de nosaltres. I les preguntes-reflexió que potser ens hauríem de fer, és: a qui esperem? On ens duu aquest teps d’Advent?

Joan, en temps d’espera, predicava la conversió i oferia un «baptisme de penitència». Jesús, obeint l’Esperit, va passar uns dies al desert, a preparar-se per la nova vida d’«enviat» que començava.

La vida és un fet biològic acompanyat d’una capacitat cognitiva que, a base d’aprenentatges, ens va situant en la plenitud; en allò que podem arribar a ser.

Potser aquest Advent, si ens ho proposem, ens podria descobrir a Jesús, com a model de vida plena, i sentir que aqyest Nadal, Déu s’encarna oer a mi.

Reflexions d'Advent IX

 L’Advent transita pel camí del sacrifici. El color litúrgic d’aquest temps és el morat, que com llegeixo en uns fulls del Monestir de Montserrat:  «expressa la dimensió de penitència, de sacrifici i d’entrenament»

La paraula «sacrifici» prové de la conjunció de les paraules llatines: «sacrum» i «facere». És a dir, «fer les coses amb un carácter sagrat».

El sagrat és el terreny de Déu. És lloc de respecta i actitud d’adoració. Moisés rep l’enàrrec de descalçar-se en trepitjar terra sagrada. (vg Ex 3,5)

Hi ha paraules que en el temps perden el seu sentit. Avui donem a la paraula «sacrifici» un sentit negatiu --abstenir-se de fer el que ens agrada--, en comptes de considerar-la com allò que ens apropa i que ens plau oferir per algú.

Convé no oblidar que aquest Advent ens recorda que aquell que esperem, va donra la vida, voluntariament,  per a salvar-nos.

Reflexió d'Advent VIII

 Hi va haver un Advent que «va canviar el curs de la història» (Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell) És un fet que ni els més agnòstics poden negar.

El bisbe d’Hipona, Agustí, per acabar amb l’enfrontament entre els qui segueixen el Déu de Jesús, i els que fan l’opció pel déu del diner --que no és altre cosa que hedonisme egoista--. va reflexionar i escriure sobre la «Ciutat de Déu», que segons Verdaguer havia somniat David (Virolai).

En la ciutat de Déu (ciutat celestial) hi ha la veritat espiritual, que va revelar Jesús (=Regne de Déu), mentre que en la ciutat pagana, només hi ha decadència i pecat.

Agustí posa el dit a la nafra: els humans creats pel bé, tenim tendència a orientar-nos al mal; l’eterna dicotomia entre el bé i el mal.

El record de l’Advent ens posa altre vegada davant del misteri, de l’encarnació de Déu, que molts celebren senzillament com una tradició popular i altres com un fet transcendent; com una proposta d’esperança.

L’Advent ens duu a Nadal, i Nadal ens obra les portes d’una ciutat en la que «els humils són exaltats» i es valora «la petitesa» dels qui opten per ser servidors dels altres. Com diu Agustí: a la Ciutat de Déu «s’ascendeix baixant».

VIENE EL SEÑOR*

 Seguint el passatge de Lluc del diumenge passat, avui se’ns presenten les respostes de la gent a la predicació de Joan.

Una predicació que és una autèntica amenaça:

«Joan deia a la gent que anava a fer-se batejar per ell: Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no comenceu a dir-vos que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc» (Lc 3,7-9) 

La gent, impressionada demanava: Així, doncs, què hem de fer? (Lc 3,10)

La resposta del Baptista és d’ordre moral: els parla de compartir els seus bens amb els necessitats: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi». (Lc 3,11)

Joan també els diu que ell no és el messies: «Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc» (Lc 3,16)

 

R E F L E X I Ó

«El qui ens ve és el Senyor» aquest és el missatge-resum de l’Advent» I  aquesta «vinguda» provoca dues reaccions: La que proclama Joan Baptista,, «l’últim profeta» que parla de justícia: «Canvieu de conducta si no voleu que la vostre vida acabi en desastre».

Jesús predica la Bona Notícia: no són les accions bones o dolentes, ni els Deu Manaments... Tampoc és que al final hi haurà un judici... Tot això, per Jesús, forma part del passat.

La Bona Notícia del Regne és una manera d’entendre l’ésser humà i entendre Déu. La Bona Notícia ens diu que Déu espera poder fer de l’ésser humà un «Fill en projecte», un peregrí --de vegades cec i tot sovint malalt--, que necessita ajuda per a realitzar el seu camí. Déu és aquesta ajuda: La Paraula de Déu serveix per a curar la ceguesa i el seu Esperit   ajuda a seguir endavant.

Aquesta Bona Notícia ens Allibera dels pesos intolerables que ens aclaparen:

- Ens allibera del temor a Déu.

- Ens allibera del temor al pecat.

- Ens allibera de la fascinació per les petites satisfaccions.

- Ens allibera del «problema del mal».

Aquesta és la Bona Notícia que predica Jesús, a través de: Paràboles, curacions i, sobre tot, amb la seva manera de ser i de viure, del seu comportament amb les persones, de relacionar-se amb el «Pare».

Lluc destaca en aquest fragment del seu evangeli, que els qui reben la predicació de Joan: «convertiu-vos», i la Bona Notícia de Jesús, són els mateixos. Són aquells que se senten necessitats  d’alliberament, que estan acorralats pels pecats... I no els savis, els sacerdots, els teòlegs, els rics, els reis, que no volen ser alliberats de res, perquè creuen tenir-ho tot amb el que tenen.

 

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Lc 3, 10-18) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas.

Selecció i redacció: Salvador Sol

Reflexions d'Advent VII

Advent és promesa! Zacaries, pare de Joan, «en circumcidar l’infant» que esdevindria el precursor, «quedà ple de l’Esperit Sant i va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel: Ha visitat el seu poble i l’ha redimit» (Lc 1,67-68) «I a tu, infant, et diran

profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins» (Lc 1,76) I, «Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau» (Lc 1, 78-79).

Déu compleix les promeses. Ara ja sabem que l’anunci profètic de Zacaries s’ha complert. Joan és un personatge històric que batejava al Jordà i predicava conversió. I també que Jesús va passar pel món fent el bé, i va morir a la creu.

L’Advent d’avui, doncs, no és altre cosa que el record d’uns fets transcendents que van donar pas a una nova manera d’entendre les relacions de l’home-dona amb Déu i establir el Regne del cel a la terra.

Però no hem d’oblidar que hi ha un segon advent: «Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres» (Mt 16,27) 

Reflexions d'Advent VI

 Jesús és el gran protagonista de l’Advent. «Beneït el qui ve en nom del Senyor» (Mt 21,9) Jesús va venir –ja fa vint segles--. Està venint –ara mateix--. I, seguirà venint mentre el món sigui món i quedi algú per seguir escoltant la seva veritat predicada: Déu és Pare (Abbà) i ens estima.  .

Jesús no és un avatar, va nèixer «d'una dona, nascut sota la Llei» (Ga 4,4) Perquè com també diu Pau: «l'home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu». (1Cp 11,12) I, en el cas de Jesús, cal destacar que néix de «dona lliure», i com Isaac: «fill de la promesa». I, tanmateix, «serà una senyera combatuda».(Lc 2,34.BCI)

L’Advent ens recorda cada any l’oportunitat de convertir-nos: «el Regne del cel és a prop».(Mt 3.1)

Reflexions d'Advent V

(06/12/2021) Maria és el primer pas de l’Advent. El sí de Maria fa possible el pla de Déu!.

En l’A,T., se’ns narra el llarg procés, la història, del poble d’Israel, que es va preparant, amb encerts i errors, pel gran dia en que Déu es farà present, amb «rostre humà» a la terra. «La plenitud dels temps» (Ef 1,10), que Pau descriu com el moment en que «Déu envià el seu Fill» (Gal 4,4) per «unir totes les coses, tant les del cel com les de la terra» (vg Ef citat) 

Com ha escrit el Doctor en teologia Jordi Font, l’Advent ens prepara per entrar al «Temps de Déu, temps de l’home». Déu ve a nosaltres perquè nosaltres anem a ell: ens adherim a Jesús, que ve de Déu i ens porta el Regne, i ens invita a participar-hi.

Déu vol que, com Maria, estiguem disposats a col·laborar en la realització del Seu pla.

Advent ens prepara per entrar decididament al Regne de pau i d’amor iniciat per Jesús, i acabar els nostres dies aquí a la terra, podent dir com ell: «Tot s'ha complert» (Jn 19,30.BCI)

¿UN ADVIENTO MÁS O UNA NUEVA OPORTUNIDAD?*

 En el tercer capítol del seu evangeli, Lluc presenta Jesús, que inicia la seva vida pública i és batejat per Joan.

Es tracta d’un fet històric, que es pot situar sobre l’any 28 de la nostra era, amb un marge d’error d’un any, més o menys.

Però més enllà de la cronologia, el que Lluc i els altres evangelistes, ens presenten és a Joan com el precursor, que anuncia l’arribada imminent del Salvador.

Joan, l’últim dels grans profetes, anuncia Jesús com el restaurador d’Israel, seguint el que havien anunciat altres profetes (Isaïes i Baruc entre d’altres).

A Joan, fill de Zacaries, «Déu li va comunicar la seva paraula» (Lc 3,2). És fill de sacerdot, però no és sacerdot. Viu en el desert; duu una vida austera, alimentant-se i vestint allò que dona el desert, que és ben poca cosa. Tenim, per tant, que la paraula de Déu no surt del Temple; La proclama el Precursor, que és un ningú, que viu al desert... Com ho farà aquell a qui anuncia: «Immediatament l'Esperit empenyé Jesús cap al desert» (Mc 1,12).

Joan Baptista fou Paraula pel seu temps: una Paraula amb accents durs com la dels profetes  alarmistes.  «Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc». (Lc 3,9), penediu-vos per escapar del càstig imminent. Són paraules terribles que s’escoltava de manera diferent; la gent normal, els soldats, els publicans..., canviaven de vida, s’allunyaven del pecat. Però els «sacerdots i levites arribats des de Jerusalem per interrogar-lo. Li preguntaren: Qui ets, tu?» (Jn 1,19-20) per dir aquestes coses, si no ets el Messies ni tant sols un profeta... Ell va respondre: «Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes» (Jn 1,23)

Amb Jesús passarà el mateix. « el qui és la Paraula [...] ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit.» (Jn 1, 1-11)

L’argument principal de l’evangeli d’avui no és altre que fer palès que Jesús no va ser el Messies que imaginaven (o imaginem). Per això Joan, des de la presó, dubta, i envia els seus deixebles a preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?» (Mt 11,3)

La Paraula de Jesús és discordant amb la de Joan. Aquest és un penitent auster, que amenaça, mentre que a Jesús li agrada seure a la taula, i anunciar Bones Notícies. El Déu que té preparada la destral, no s’assembla amb el pare del fill pròdig.

Però alguna cosa tenen en comú: les dues Paraules seran acceptades o rebutjades pels mateixos. I, sens dubta, per la mateixa raó. Perquè la Paraula sempre és llum, però il·lumina més des de la foscor (d’aquells que esperen el Messies autèntic), que des de la llum  (dels que ja tenen un messies imaginat).

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Lc 3, 1-6) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

 

Reflexions d'Advent IV

 Joan Baptista és un personatge clau de l’Advent. Ell fa present a aquell que esperem: «Mireu l’anyell de Déu, el qui treu el pecat del món!» (Jn 1,29)

La paraula anyell és molt important pel poble d’Israel. En les Escriptures hi ha 94 coincidències.

L’anyell és un animal dòcil que s’oferia com ofrena a Déu per a manifestar-li gratitud o demanar-li perdó. La primera referència la tenim en Isaac que pregunta al seu pare Abraham: «Tenim el foc i la llenya per a l'holocaust; però, i l’anyell, on és?» (Gn 22,7)

L’anyell és el senyal preferent per a l’inici de l’Èxode: «Parleu a tota la comunitat d'Israel. Digueu-los: "El dia deu d'aquest mes preneu un anyell...”». (Ex 12,3) I s’oferia en sacrifici de purificació després d’un infantament: «Quan es compleixin els dies de la seva purificació per l'infantament del fill o de la filla, anirà a trobar el sacerdot a l'entrada de la tenda del trobament, portant un anyell». (Lv 12,6)

També l’anyell era sacrificat el primer dia dels Àzims, per a celebrar la pasqua: l’anyell pasqual (vg Mc 14,12)

Jesús pren aquesta figura de l’anyell, incrustada en la fe dels israelites, per a oferir-se al Pare en termes d’expiació: Ell és «el qui treu el pecat del món!»

L’Advent ha de servir per a recordar-nos que aquell que esperem ja ha vingut: «Crist, és el nostre anyell pasqual, i ja ha estat immolat» (vg 1Co 5,7)

Reflexions d'Advent III

Isaïes, el profeta de l’Advent, anticipa les paraules de Joan el Baptista, que anuncien un fet transcendent: «Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l'estepa una ruta per al nostre Déu». (Is 40,3)

Quin és el Déu de l’Advent? En els textos grecs dels escrits de Daniel, hi ha aquesta recomanació-afirmació: «Beneïu el Senyor, el Déu  dels déus», (Dngt 3.90)

En l’A.T., la paraula Senyor és equivalent a Jahvè o Déu. Per això n’hi ha prou en dir que Jesús, és l’enviat que ve: «en nom del Senyor!» (Mc 11),

Però el mateix evangelista trasllada aquest atribut directament a Jesús, quan diu: «El Fill de l’home és senyor fins i tot del dissabte» (Mc 2,28) I, després de la resurrecció, de forma més explícita, diu: «Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu».(MC 16,19)

Seguint les Escriptures, doncs, no hi ha dubta de que aquest temps d’Advent, ens situa en el record d’allò que va succeir fa vint segles, i que avui encara ho celebrem, amb cants populars, com aquell que diu: «ens ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor».

Reflexions d'Advent II

 «Aprèn a viure i sabràs morir bé». (Confuci) Estem en temps d’Advent i això vol dir que «esperem» algú important per a nosaltres. Esperem aquell que ha dit de si mateix; «Jo sóc la resurrecció i la vida». (Jn 11,25)

Aprendre a viure la vida que ens porta l’Enviat que esperem.

Naixem inconscients, per un procés biològic que ens empeny. Però a partir d’aquí ens hem de fer persones conscients de què hem vingut a fer en aquest món. Donar resposta a aquella pregunta de Fray Pedro de los Reyes: «Yo para què nací». Fugir del gregarisme, de fer el que veiem,fer, del que està de moda, i desplegar tot el potencial intel·lectual de que un/a és capaç i esdevenir la persona única, dins d’un món d’éssers semblants.

Aprendre a viure és trobar sentit a la vida.  Com va escriure el pare Llimona (Viure, Edicions 62): Viure, és confiar, esperar i somriure, malgrat tot. I, també; admirar-se, il·lusionar-se i somniar, perquè val la pena. I, abraçar-ho tot...

La vida és un regal que s’ha de saber utilitzar i agrair!

Reflexions d'Advent I

 «La glòria de Déu és l’home». És una definició del pare de l’Església Ireneu de Liò (s. II) Aquests darrers dies, les lectures litúrgiques han parlat d’aquella visió del profeta Daniel: «Vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d'home.» (Dn 7,13) I, l’evangelista Lluc, també va deixar escrit que; «quan la gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra […]: Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat». (Lc 21,26-27)

Estem en temps d’Advent, temps d’espera. El poble d’Israel esperava un messies, un líder carismàtic, que els alliberés de ser ostatges de poders alients. I Déu envià el seu Fill: «nascut de dona, nascut sota la Llei, perquè redimís els qui estàvem sota la Llei» (Ga 4,4-5)

Jesús és l’home, «que era de condició divina» però, «no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu». Perquè «rebéssim la filiació» que ens permet dir: «Abbà, pare!» (Fl 2,5-6)

«La glòria de Déu és l’home» que deixa de ser esclau. Està escrit en el Deuteronomi: «Per això, el Senyor, amb mà forta, us ha fet sortir d'Egipte, la terra on éreu esclaus, i us ha rescatat del poder del faraó, rei d'Egipte».(Dt 7,8)

Avui, correm el perill de ser esclaus dels poders fàctics: «el poder maligne d'aquest món» (Ga 1,4). Que la llum d’Advent ens faci lliures.

DESPERTAR*

La paraula «despertar» la trobem a totes les tradicions de saviesa. Els evangelis sinòptics la interpreten atorgant-li un caràcter individualista i moralitzant. De manera que. «estar despert» seria equivalent a mantenir un comportament moral adequat, per tal d’aconseguir la salvació (individual, o del jo).

En el context històric i cultural en que va ser dit, es pot entendre així. No obstant, sembla que el significat original d’aquest «despertar», era una invitació a la: «Conversió».

La paraula original és «metanoia», que ens orienta a una nova manera de veure o de conèixer-nos, més enllà de la ment. De manera que «despertar» i «conversió», són dues maneres de referir-se a una mateixa realitat.

Les paraules de Jesús van en aquesta direcció: «Vetlleu, doncs (=estigueu desperts) i pregueu en tot moment» (Lc 21,36.BCI).

Què significa: «vetllar (= estar desperts)»? Significa adonar-nos del «somni» en el que estem atrapats»? I les preguntes cabdals: a) Com podem adonar-nos de que estem «adormits»? b) Hi ha alguna cosa que puguem fer?...

La vetlla és diferent als somnis, que sovint ens generen confusió i sofriment. En el somni hi pot haver un malestar emocional, fruit de la ignorància bàsica, que caracteritza el «somni», i ens allunya de la nostra realitat.

Però el que recomana Jesús és: «que les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor» (Lc 21,34.BCI).

El sofriment i la confusió emocional no desapareixen fins que no es troba la resposta adequada a la pregunta «qui sóc jo?», és a dir, fins que no «despertem».

El senyal més clar d’estar adormit és el sofriment. Perquè, així com el dolor és inevitable, el sofriment sempre és opcional: apareix quan ens reduïm al que no som. Si ens identifiquem amb el cos, la ment, els pensaments, els sentiments, les circumstàncies en les que ens trobem…, succeeix, que ens reduïm a un «objecta»: a pensar que som allò que somniem; allò amb que ens identifiquem de forma inconscient, i quedem atrapats en això.

El concepte «Despertar» de l’evangeli es pot interpretar, doncs, en termes de que qualsevol sofriment és una «alerta», que ens invita a sortir de l’engany en que ens trobem i accedir a la nostra verdadera identitat.

Despertem quan reconeixem que no som un «objecte», sinó la Consciència il·limitada i  no-dual, que s’expressa temporalment en la forma d’aquest «jo». Per això, interpretant així el que ens diu l’evangeli, el que som no queda afectat per res del que ens pugui succeir.

Jesús es refereix a la persona desperta com aquella que ha fet un canvi total, ha experimentat, i viu, la seva verdadera identitat, al «jo sóc» universal i no-dual.

 

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Lc 21, 25-28 y 34-36) escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

 DIUMENGE I D'ADVENT / Cicle C

Idees força del leccionari

 

Lectura primera.-

-       «Faré néixer […] un plançó bo, que es comportarà […] amb justícia i bondat.»

-       «L'anomenaran: El-Senyor-és-el-nostre-bé». (Jr 33,14-16)

 

Salm.-

-       «Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me».

-       «Tot l'obrar del Senyor és fruit d'amor fidel». (Sl 24)

Lectura segona.-

-       «Que el Senyor refermi els vostres cors perquè siguin sants»,

-       «Avanceu […] en la manera de comportar-vos i d'agradar a Déu» (1Te 3,12;4,2)

Evangeli.-

-       Que les «preocupacions» no us afeixuguin.

-       Per la vinguda del Fill de l’Home «sereu alliberats». (Lc 21,25-28.34-36)

Veure-ho tot: http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

 «TEOLOGIA BÍBLICA» DEL SOFRIMENT

Per: Antoni Ferret

Comença amb el text del Segon Isaïes, segle VI aC, època de la deportació del poble d’Israel a Babilònia:

Isaïes 53: 10-11:

“El Senyor s’ha complagut 

en el qui ell havia triturat i afligit.

Quan haurà ofert la vida en sacrifici

per expiar les culpes,

veurà una descendència,

viurà llargament:

per ell el designi del Senyor

arribarà a bon terme.

“El meu servent,

després del que ha sofert

la seva ànima,

veurà la llum i se’n saciarà;

ell, que és just,

farà justos tots els altres,

perquè ha pres damunt seu

les culpes d’ells.”

Aquest text “podria” ser atribuït a Jesús, excepte els versets:

“veurà una descendència,

viurà llargament:”,

que de cap manera.

 Teòlegs actuals, i també un servidor, creiem que el personatge imaginari creat pel Segon Isaïes representava el poble d’Israel, que en aquell moment (587-538 aC) sofria deportació, atribuïda a càstig pels pecats del poble (injustícies, idolatria...) comesos en els períodes anteriors.

No ho  creia pas així l’apòstol Pau, que a  1 Corintis (15: 3) diu:

“Crist morí pels nostres pecats,

com deien ja les Escriptures.”

I les Escriptures, segons la nota al peu de pàgina, és Isaïes, 53: 5-12: «El servent».  Text del Segon Isaïes.

També hi ha dues referències evangèliques en aquest sentit:

Marc 10: 45:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

 Mateu 20: 28:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

Havent sol·licitat un aclariment lingüístic, se’m diu que:

La paraula traduïda per "rescat" correspon al grec lytron (mitjà d'alliberament; rescat, preu del rescat // expiació; recompensa)

I a la paraula llatina redemptio, que té el mateix sentit. 

Aquesta interpretació portaria a les següents consideracions:

*El sofriment (de Jesús) és la clau de la Salvació de la humanitat (en relació als pecats). Que, de totes maneres, segons ensenyaments tradicionals, tampoc seria de “tota” la humanitat.

*El sofriment és la clau de la plena humanització de la persona humana, la seva plenitud.

 Enfront d’aquesta teoria, un servidor diria:

*El sofriment de Jesús va ser causat per un efecte extern a la seva missió, una actuació criminal d’uns poders. Mai per una previsió (encara que sí coneixement, és clar) divina, ni tampoc per cap “necessitat” divina ni humana.  Creure que el Creador hagués exigit un sofriment i una mort per perdonar els pecats a la humanitat, pecats que sabem bé que es perdonen gratuïtament, si hi ha bona voluntat, seria ignorar què és el Creador, considerar-lo cruel, una creença absurda. De tal manera que no és gens correcte que el crucifix sigui considerat el símbol bàsic i fonamental del missatge cristià… De fet, no en forma part, és un fet extern.

*En la vida de qualsevol persona, el sofriment ha de ser evitat tant com sigui possible, com un objectiu fonamental de la vida. Si resulta que esdevé inevitable, com tantíssimes vegades desgraciadament ha sigut en el passat, cal assumir-lo com a tal, i amb tanta resignació com a la persona li sigui possible. Si és una persona creient, serà molt positiu que l’ofereixi al Creador. Però sempre, sempre, com un valor negatiu, mai com un valor positiu en si mateix.

*Les frases de Pau, Mateu i Marc és molt probable, i no pas impossible, que siguin errades (de fet, dues serien en imitació de la primera, de Pau, probablement). Ja que la teoria que “qualsevol frase de la Bíblia” sigui “paraula de Déu i infal·lible”, jo crec que és també externa a la intel·ligència i a una fe realment cristiana.

Un servidor creu que aquestes creences de la direcció de l’Església cristiana, en general, han construït, al llarg dels segles, un missatge trist i repressiu. De fet un antimissatge cristià.

Comentari rebut. de Maria de Àfrca.-

A mi m'agrada pensar en la paraula "sacrifici" com a "ofrena", lligant-la així al sentit antropológic d'ofrena als deus feta des de temps immemorial...

Queda clar que le sofriment no és un "bé" desitjat ni per Déu ni per ningú, Però el sofriment viscut, que maularadament tots en un moment o altre experimentem, pot ser vist com oportunitat per a fer el el bé des de fora, per exemple la "paràbola del samarità", o des de dins, quan som nosaltres els sofrents, oferint el dolor (inevitable) com a "ofrena" pel bé del món...

 Moltes gràcies, per la paciència i dedicació, que setmana rere setmana m'arriva 

 Una barçada