L’Epístola als Romans

Per: Antoni Ferret

En aquesta epístola hi destaquen quatre elements:

La dialèctica entre la justificació per la fe en Crist i per les obres de la Llei (3, 20 - 5, 1).
La dialèctica entre els “desigs o interessos terrenals” i les “obres de l’Esperit” (7, 5-6;  7, 14 - 8, 17). 

 L’afirmació de la redempció per la mort de Crist (3, 25;  4,25;  5,6; .... 8,32; 14,15).

L’adhesió acrítica i religiosa a l’autoritat (13, 1-7).

La qüestió de la fe i les obres crec que està plantejada d’una manera imprudent. Perquè sembla evident que calen totes dues, agermanades. Però sobta el fet que Pau no les exposa mai totes dues juntes, sinó que en parla adés d’una, adés d’una altra. Això desorienta, i pot arribar en algun moment a fer pensar que pot salvar l’una sense l’altra. I com sabem, amb això, hi ha hagut tela marinera al llarg de la història.

La qüestió dels desigs terrenals i les obres de l’Esperit crec que, tal com Pau la planteja, és negativa. Perquè:

1) No defineix, i no se sap què vol dir, amb cada una d’aquestes expressions. Encara que, per les paraules que usa (cos, membres...), sembla que com a desigs terrenals es refereix a actes de plaer del cos i/o del sexe.

2) Aquesta assimilació desigs terrenals = actes de plaer corporal és un reduccionisme indegut, perquè de desigs terrenals n’hi ha molts més.

3) Els actes de plaer corporal, si no impliquen adulteri, no són pas condemnables.

4) No és bo establir aquesta oposició, perquè les obres de l’Esperit han de ser, precisament, actuar en els diversos afers terrenals amb esperit de justícia i d’amor. Cal ajuntar, i no separar i oposar, aquestes dues coses.

L’afirmació de la necessitat de la sang i la mort de Crist per obtenir el perdó dels pecats de la humanitat i la corresponent salvació o “justificació”, en el seu llenguatge, és contundent, més encara que a 1 Cor, per la repetició que en fa. Això ha fet gran fortuna, i s’ha mantingut al llarg dels segles perquè és una idea-força extraordinària.
La meva opinió és la mateixa que l’exposada en el cas de 1 Cor.

El concepte que té Pau de les autoritats (13, 1-7) és inacceptable. Diu coses com ara:  tota autoritat ve de Déu,   les que de fet tenim han estat posades per ell,   qui s’enfronta a l’autoritat es rebel·la contra l’ordre volgut per Déu,   ja que [l’autoritat] està al servei de Déu per conduir-te al bé,   està al servei de Déu per fer justícia i castigar els qui fan el mal,   Per això cal sotmetre’s no solament per por del càstig, sinó també per motius de consciència.

Aquests conceptes, tenint en compte que es referia a l’Imperi Romà, un dels testimonis històrics més flagrants de la maldat, constitueixen un autèntic sacrilegi.

Una cosa és que, en una situació determinada, s’aconselli prendre paciència, provisionalment, i esperar temps millors. No exposar-se inútilment. I una altra cosa és justificar el mal, i menys amb un sentit religiós.

Crec que l’apòstol Pau era una persona apassionada, però per diversos mòbils, no tots igualment assimilables. El principal, de molt llarg, l’amor a Crist i el seu Evangeli, però d’altres molt més discutibles.  Singularment, el seu concepte religiós de l’autoritat i el seu sentit negatiu del cos han condicionat l’Església catòlica de manera dramàtica durant quasi tota la seva història. I tenen molta culpa de la dispersió i la deserció actuals.

IDENTIFICAT AMB LES VÍCTIMES

Diumenge de Rams – B (Marc 14,1-72; 15,1-47)

Comentari de J.A.Pagola

Altres comentaris:

Avui, Diumenge de Rams, es llegeix tot el relat a la passió de Jesús escrit per Marc, que per la seva llargada no reprodueixo. Però no m’estic de seleccionar algun comentari en relació al mateix.  

Pel teòleg José Luís Sicre, Jesús ha guanyat als seus adversaris: escribes i fariseus en la interpretació de la Llei, però ara s’enfronta al poder  religiós i polític «que decideixen guanyar-lo en el terreny físic». (Mc 14,1) Jesús sap que serà condemnat a mort.,«Judes Iscariot, un dels Dotze, se n'anà a trobar els grans sacerdots per entregar-los Jesús». (Mc 14,10) Sap que els deixebles es dispersaran: «Llavors Jesús els digué: --Tots fallareu, perquè diu l'Escriptura: Mataré el pastor, i les ovelles es dispersaran. Però després de la meva resurrecció aniré davant vostre a Galilea. ((Mc 14,27-28) Jesús té consciència del final «i està trist». Però deixa el pa i el vi com el seu cos i la seva sang per estar sempre amb tots nosaltres.

Però qui era Jesús?. El summe sacerdot li pregunta si és el Messies (Mc 14,61), Pilat, si és el rei dels jueus (Mc 15.2), Els summa sacerdots i els escribes posen com a condició per a creure en ell, que baixi de la creu (Mc  15,31-32), el centurió reconeix que és el fill de Déu, quan Jesús ja és mort (Mc 15,39)

En la predicació (Kerigma),,Pau és el primer que de «forma personal i afectiva»  s’implica en la seva mort:  «Jo, en virtut de la Llei, vaig morir a la Llei a fi de viure per a Déu. Estic crucificat amb Crist. Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi (Ga 2,19,20) (Evangelio y comentarios – Fe adulta)

…

Per la seva banda, Fray Marcos escriu: Jesús «és sens dubta el sagrament més important de la nostra religió. Però si tornés avui i assistís a les nostres misses, sentiria la mateixa indignació que experimentà al veure el tripijoc dels sacerdots del temple. I és que seguim oblidant allò que és essencial, que és fer present en nosaltres tot el que va significar Jesús amb la seva vida de lliurament als altres. 

Antonio de Mello, (explicat per Fray Marcos) ho compara a «un home primitiu que va descobrir la manera de fer foc. I va ensenyar als de la tribu, a encendre’l i utilitzant-lo. Després va anar a la tribu més propera i va fer el mateix. Tots quedaven meravellats en veure aparèixer el foc. Després d’ajudar-los va marxar. Al cap d¡un temps va tornar per veure el progrés que havien obtingut amb el foc i es va trobar amb unes construccions meravelloses i altars molt adornats. Al preguntar-los pel foc, li van ensenyar una capseta d’or dient-li és aquí dins. I va veure que cada dia anaven a adorar aquell foc, i va veure unes pedres precioses que servien per encendre’l, però després el tancaven a la capseta.  Fora d’aquest ritual no va veure foc enlloc, el foc no els servia per a res...»
«Pels que ho puguin entendre sobren els comentaris», afirma Fray Marcos. (Evangelio y comentarios – Fe adulta). 

Selecció i redacció: Salvador Sol

NO TANQUEM ELS ULLS AL SOFRIMENT DELS ALTRES

Fragments de comentaris a l’evangeli d’avui (Jn 12,20-33)

A l’Evangeli avui hi ha trobem frases «radicals i desafiants»;

-       «Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit». (Jn 12,24)

«La idea de Jesús és clara». Es referix a ell mateix. «la seva mort, lluny de ser un fracàs, serà precisament la que donarà fecunditat a tota la seva vida». 

Perquè:

-         «No es pot engendrar vida sense donar la pròpia».

-         «No és possible ajudar a viure si hom no està disposat a desvires pels altres».

-         «Ningú contribueix eficaçment a un món més just i més humà vivint enganxat i esclau del seu propi benestar, egoista».

-         «Ningú treballa seriosament pel Regne de Déu i la seva justícia si no està disposat a assumir-la»

A la vida «hi ha sofriments» i cal saber renunciar al benestar si aquells es presenten. «S'han d'assumir les circumstàcies adverses, si volem que la nostra vida sigui creativa i fecunda».

I si volem alleugí «el sofriment dels altres».

«Els oprimits i afligits» del món volen saber si hi ha algú que s’interessa pel seu dolor» i, estan disposats a «compartir-lo; Déu Pare no vol que els seus fills pateixin». (cf Josep Llunell. Les homilies a sant Felip Neri).  

...
Avui Jesús ens parla del blat. Del gra de blat que «si mort engendra vida» referint-se a la seva mort Jesús sempre fa referència a coses elementals i quotidianes per explicar els fets més transcendents. «Aquesta vegada [...], el gra de blat és la llavor, , és la Paraula [,,,] és el pa: i, qui en mengi tindrà vida eterna». La metàfora del gra de blat serveix de suport material al «cos de Jesús entregat a la humanitat».

«Jesús s’enfronta al misteri de la seva pròpia mort», i alliçona als deixebles dient-los-hi «que la mort no serà la darrera paraula del Pare [...].El Pare honorarà els qui es fan servidors meus». (cf Santiago Tió, s.j. «Homilies del diumenge» – pregaria.cat)

...

Jesús ens diu que «la Vida només es pot assolir després d’haver acceptat la mort».

La narració d’uns grecs que volen veure Jesús es una clara referència «als jueus que el rebutgen».

«Ha arribat l’hora», diu Jesús. «No és una hora cronològica sinó d’un Kairós, del moment decisiu de morir a la creu. És l’hora de que es manifesti la glòria-amor de Déu [...] en el lliurament d’aquest Home que s'emtrega totalment a la voluntat del Pare». (cf Fray Marcos – Evangelio y comentarios –Fe adulta)
Selecció i redacció: Salvador Sol

L’ARGUMENTARI PAU-ISAÏES

Per:Antoni Ferret

En l’epístola 1 Corintis, Pau diu:

Crist morí pels nostres pecats,

com deien ja les Escriptures  (15, 3)

I les Escriptures, segons la nota al peu, és Isaïes, 53, 5-12: “El servent”

I Isaïes és contundent:

Ell era malferit per les nostres faltes,

triturat per les nostres culpes

però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres

l’han ferit de mort per les infidelitats del meu poble

Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes

farà justos tots els altres perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells

Ell ha portat damunt seu els pecats de tots

                                      

Sis vegades. Semblaria que no hi podria haver dubtes. Sobretot en les dues frases subratllades. És la teologia del sacrifici de Crist per satisfer o reparar Déu de les ofenses dels pecats de tots i totes.  (De tota manera, sembla que, ara, la Facultat de Teologia de Barcelona considera que aquest passatge no es refereix al Crist, sinó a Israel, en l’exili. Si així fos, aleshores l'argument de Pau no seria tal.)

Amb tot, resulta que, per una altra banda, en la paràbola del Fill pròdig, hi apareix un pare ofès per un fill pecador, i, quan aquest es penedeix, el pare el perdona gratuïtament, sense ni pensar en cap “reparació”. Sembla, talment, que sigui l’exemple posats per Crist de l’actuació de Déu pare amb els pecadors.

I és que, a més, la idea d’un Déu que exigeix un sacrifici de sang i mort per satisfer-se d’unes ofenses... no sembla ni divina, ni humana, ni cristiana.

Però, doncs, el testimoni, i la insistència, d’Isaïes...

El contrast entre l’argumentari Pau-Isaïes i la paràbola del Fill pròdig és colpidor. Però... i les paraules, tan repetides, del profeta??

Hi ha una possibilitat... No diria mai que fos certa, però no diria mai que no ho fos.

Suposem que Déu dona al profeta la facultat de “veure”, en perspectiva de futur, l’existència d’una persona enormement sofrent, “només”. (Cosa que la Facultat de Teologia no creu així.) I ell, pel seu compte, intenta atribuir-hi una causa, perquè, si no n’hi ha, seria un gran absurd. I, com que sembla que, en la cultura jueva, una malaltia o un mal eren vistos com el càstig d’un pecat anterior, d’acord amb la seva cultura, el profeta hi atribueix la causa corresponent. I, com que el mal observat és enorme, la causa corresponent només podien ser els pecats de TOTS.

Assumeixo, doncs, una posició de dubte raonable, en relació a l'argumentari Pau-Isaïes, posició decantada cap a la creença que el perdó és gratuït (si hi ha penediment).

JESÚS SERÀ «ENLAIRAT A LA CREU»

Comentaris a l’evangeli d’avui (Jn 3,14-21)

Foscors.- Nicodem és un fariseu, dirigent dels jueus i va atrobar «Jesús de nit» (en la foscor) «i li digué: --Rabí, sabem que ets un mestre enviat per Déu, perquè ningú no podria fer aquests senyals prodigiosos que tu fas si Déu no estigués amb ell». (Jn 3,1-2)

Jesús, el Mestre, l’alliçona:  «així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna. (Jn 3,14—15)

«La conversa entre Jesús i Nicodem esdevé lluminosa en aquella  foscor de la nit i en aquella foscor de la ment i el cor del fariseu».

Mirada.- Jesús serà «enlairat a la creu» i, des de la creu «guareix i dóna vida». Jesús «enlairat a la creu ha de ser» vist amb «una mirada que surt del cor, d’aquell que descobreix, que a la creu li ha portat» l’acompliment «d’entrega» a la «missió del Pare en benefici de [tota] la humanitat». Perquè: «Déu estima tant el món, que ha donat els seu Fill únic, perquè no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jn 3.16 ). 

Perdó.- «La força guaridora ve de la força de l’amor de Déu». És «a la creu [on] hi ha l’amor que nosaltres [...], no vam voler veure, ni rebre ni viure. I aquest és el nostre pecat». Però «el seu perdó està sempre a disposició de la mirada penedida del pecador».

Vida.- Jesús «enlairat a la creu [...],no solament perdona, sinó que dona vida, i vida per sempre». Així ho afirma Pau: «És per gracia que Déu ens ha salvat».És «amb Jesucrist [que] ja hem ressuscitat». I, no pas pel «fruit de les nostres obres, sinó pel do de Déu».(cf Francesc Xicoy, s.j – pregaria.cat.)

El context de l’evangeli d’avui «parteix d’una conversa entre el Rabí Jesús i el dirigent fariseu Nicodem». Jesús li diu: «--T'ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt».(Jn 3,3) «De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit». (Jn 3.6) Nicodem demana per la nova interpretació de la Llei que fa Jesús, i aquest no parla de noves interpretacions sinó de vida nova.. 

L’explicació.- Moisès conduïa el poble rescatat d’Egipte i en un moment de confusió (foscor) mostra als seguidors que havien construït un vedell d’or, el déu egipci Ranenutet, representat per una serp. Jesús presenta als jueus, «en un moment de foscor» un altre símbol: la creu, que representa mort i vida, humiliació i exaltació.

Quan Jesús diu: «el Fill de l'home ha de ser enlairat» (Jn 3,14) «va molt més enllà de fer al·lusió a la serp de Moisès. Ell parla de la creu com a manifestació suprema de l’amor i la lleialtat de Déu [...]. Jesús ha estat enlairat per la seva identificació amb Déu».

Jesús «canvia la manera d’entendre la moral. Des de la visió farisaica (i la nostra), Déu jutjarà els homes i les dones després d’examinar les seves accions». Per l’evangelista «cada actitud, cada acte, duen incorporades la justícia de Déu». Però sembla que els humans, «preferim les tenebres a la llum». (cf Fray Marcos – Fe adulta)

Selecció i redacció: Salvador Sol

L’AMOR NO ÉS UN FET COMERCIAL

Comentaris a l’evangeli d’avui (Jn 2,13-25)

Lema: «No fixeu els ulls en ningú més que en ell». (cf Jn 2,24)

Per l'evangelista, «Jesús és "bona notícia"». El seu evangeli «és una contemplació de Jesús, és una bona notícia.

En l’evangeli d’avui Joan fa un joc de paraules: «--Destruïu aquest santuari, i en tres dies l'aixecaré». (Jn 2,19) «--Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?», (Jn 2,20). li van replicar els jueus. Amb la resurrecció, els deixebles van entendre que Jesús es referia al santuari del seu cos. (cf Jn 2,22)

Jesús es mira el temple com casa d’oració: «--Traieu això d'aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!» (Jn 2,16)  Jesús expulsa els qui «mirem els temples del nostre món i de les nostres religions, «tan sants, respectats i estimats...» però que sovinnt els hem convertit en «absoluts» on s'hi mercadeja la salvació sobre la base de «minúcies enganyoses…quan l'únic "temple" real és Jesús mateix». (cf Francesc Riera, s.j. – pregaria.cat)

...

La quaresma és temps d’aliances. «El primer diumenge amb Noè (aliança còsmica), el segon diumenge amb Abraham (aliança de familia) i avui amb Moisès (la Llei)».

Però ja sabem que es tracta de «personatges llegendaris. Que són narracions del s.IX aC. i responen a experiències vitals d’acord amb les categories religioses de cada època. Avui, aquestes narracions no es poden prendre al peu de la lletra».   

«Déu no fa pactes a canvi de... L’aliança eterna de la que va parlar Jesús, ve de l’amor. «I aquest es dóna sense condicions ni requisits». «L’amor és l’essència de Déu i només espera de nosaltres que descobtim la seva presència en nosaltres mateixos».

El temple era el centre espiritual del judaisme. També ho era per Jesús. «Però ell va comprendre que el que allà s’hi feia» no responia a la voluntat de Déu. Cal advertir que quan es va escriure aquest evangeli, el temple ja no existia, ni la casta sacerdotal tenia cap influència en el judaisme. Però el cristianisme s’havia convertit en religió i corria el mateix perill de repetir la mateixa manera de donar culte (equivocat) a Déu».

Tanmateix, «l’expulsió dels venedors del temple ha de ser un fet real. Forma part dels quatre evangeli, i a més, els primers cristians, jueus tots ells, no s’haguéssin inventat una narració tant crítica com aquesta».

«Els evangeslites pretenen destacar que Jesús considera el temple com un lloc d’oració i no de mercantilisme, encara que fos controlat pels sacerdots en quan a les condicions de complíment dels requists legals. Per exemple, que el pagament es fes amb moneda pròpia del temple i no amb moneda romana o grega».

La frase empleda per Jesús: «No convertiu en mercat la casa del meu Pare!» (Jn 2,16) és bíblica, està agafada d’Isaïes (Is 56.7)

La purificació del temple passa per l’expulsió dels venedors, i a la vegada per destacar que «és lloc d’oració», i no només pels jueus, «sinó que queda obert als extrangers i eunucs que la Llei prohibia»..

El temple que Jesús pretén restaurar en tres dies és el propi cos de la persona. D’aquí que en l’Apocalipsi es digui: «--Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà "Déu que és amb ells"». (Ap 21,3)   

«Els jueus demanaven a Jesús l’origen de la seva legitimitat» i Jesús va demostrar que «el seu cos (destruit) va ressuscitar el tercer dia, convertit en el nou santuari» dels cristians. (cf Fray Marcos. Evangelio y comentarios – Fe adulta)

Selecció i redacció: Salvador Sol    .