L’Epístola als Romans

Per: Antoni Ferret

En aquesta epístola hi destaquen quatre elements:

La dialèctica entre la justificació per la fe en Crist i per les obres de la Llei (3, 20 - 5, 1).
La dialèctica entre els “desigs o interessos terrenals” i les “obres de l’Esperit” (7, 5-6;  7, 14 - 8, 17). 

 L’afirmació de la redempció per la mort de Crist (3, 25;  4,25;  5,6; .... 8,32; 14,15).

L’adhesió acrítica i religiosa a l’autoritat (13, 1-7).

La qüestió de la fe i les obres crec que està plantejada d’una manera imprudent. Perquè sembla evident que calen totes dues, agermanades. Però sobta el fet que Pau no les exposa mai totes dues juntes, sinó que en parla adés d’una, adés d’una altra. Això desorienta, i pot arribar en algun moment a fer pensar que pot salvar l’una sense l’altra. I com sabem, amb això, hi ha hagut tela marinera al llarg de la història.

La qüestió dels desigs terrenals i les obres de l’Esperit crec que, tal com Pau la planteja, és negativa. Perquè:

1) No defineix, i no se sap què vol dir, amb cada una d’aquestes expressions. Encara que, per les paraules que usa (cos, membres...), sembla que com a desigs terrenals es refereix a actes de plaer del cos i/o del sexe.

2) Aquesta assimilació desigs terrenals = actes de plaer corporal és un reduccionisme indegut, perquè de desigs terrenals n’hi ha molts més.

3) Els actes de plaer corporal, si no impliquen adulteri, no són pas condemnables.

4) No és bo establir aquesta oposició, perquè les obres de l’Esperit han de ser, precisament, actuar en els diversos afers terrenals amb esperit de justícia i d’amor. Cal ajuntar, i no separar i oposar, aquestes dues coses.

L’afirmació de la necessitat de la sang i la mort de Crist per obtenir el perdó dels pecats de la humanitat i la corresponent salvació o “justificació”, en el seu llenguatge, és contundent, més encara que a 1 Cor, per la repetició que en fa. Això ha fet gran fortuna, i s’ha mantingut al llarg dels segles perquè és una idea-força extraordinària.
La meva opinió és la mateixa que l’exposada en el cas de 1 Cor.

El concepte que té Pau de les autoritats (13, 1-7) és inacceptable. Diu coses com ara:  tota autoritat ve de Déu,   les que de fet tenim han estat posades per ell,   qui s’enfronta a l’autoritat es rebel·la contra l’ordre volgut per Déu,   ja que [l’autoritat] està al servei de Déu per conduir-te al bé,   està al servei de Déu per fer justícia i castigar els qui fan el mal,   Per això cal sotmetre’s no solament per por del càstig, sinó també per motius de consciència.

Aquests conceptes, tenint en compte que es referia a l’Imperi Romà, un dels testimonis històrics més flagrants de la maldat, constitueixen un autèntic sacrilegi.

Una cosa és que, en una situació determinada, s’aconselli prendre paciència, provisionalment, i esperar temps millors. No exposar-se inútilment. I una altra cosa és justificar el mal, i menys amb un sentit religiós.

Crec que l’apòstol Pau era una persona apassionada, però per diversos mòbils, no tots igualment assimilables. El principal, de molt llarg, l’amor a Crist i el seu Evangeli, però d’altres molt més discutibles.  Singularment, el seu concepte religiós de l’autoritat i el seu sentit negatiu del cos han condicionat l’Església catòlica de manera dramàtica durant quasi tota la seva història. I tenen molta culpa de la dispersió i la deserció actuals.