L’ARGUMENTARI PAU-ISAÏES

Per:Antoni Ferret

En l’epístola 1 Corintis, Pau diu:

Crist morí pels nostres pecats,

com deien ja les Escriptures  (15, 3)

I les Escriptures, segons la nota al peu, és Isaïes, 53, 5-12: “El servent”

I Isaïes és contundent:

Ell era malferit per les nostres faltes,

triturat per les nostres culpes

però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres

l’han ferit de mort per les infidelitats del meu poble

Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes

farà justos tots els altres perquè ha pres damunt seu les culpes d’ells

Ell ha portat damunt seu els pecats de tots

                                      

Sis vegades. Semblaria que no hi podria haver dubtes. Sobretot en les dues frases subratllades. És la teologia del sacrifici de Crist per satisfer o reparar Déu de les ofenses dels pecats de tots i totes.  (De tota manera, sembla que, ara, la Facultat de Teologia de Barcelona considera que aquest passatge no es refereix al Crist, sinó a Israel, en l’exili. Si així fos, aleshores l'argument de Pau no seria tal.)

Amb tot, resulta que, per una altra banda, en la paràbola del Fill pròdig, hi apareix un pare ofès per un fill pecador, i, quan aquest es penedeix, el pare el perdona gratuïtament, sense ni pensar en cap “reparació”. Sembla, talment, que sigui l’exemple posats per Crist de l’actuació de Déu pare amb els pecadors.

I és que, a més, la idea d’un Déu que exigeix un sacrifici de sang i mort per satisfer-se d’unes ofenses... no sembla ni divina, ni humana, ni cristiana.

Però, doncs, el testimoni, i la insistència, d’Isaïes...

El contrast entre l’argumentari Pau-Isaïes i la paràbola del Fill pròdig és colpidor. Però... i les paraules, tan repetides, del profeta??

Hi ha una possibilitat... No diria mai que fos certa, però no diria mai que no ho fos.

Suposem que Déu dona al profeta la facultat de “veure”, en perspectiva de futur, l’existència d’una persona enormement sofrent, “només”. (Cosa que la Facultat de Teologia no creu així.) I ell, pel seu compte, intenta atribuir-hi una causa, perquè, si no n’hi ha, seria un gran absurd. I, com que sembla que, en la cultura jueva, una malaltia o un mal eren vistos com el càstig d’un pecat anterior, d’acord amb la seva cultura, el profeta hi atribueix la causa corresponent. I, com que el mal observat és enorme, la causa corresponent només podien ser els pecats de TOTS.

Assumeixo, doncs, una posició de dubte raonable, en relació a l'argumentari Pau-Isaïes, posició decantada cap a la creença que el perdó és gratuït (si hi ha penediment).