L’amiga de Facebook, Teresa Ugas, ens ha regalat unes reflexions del
pare Evangelista Vilanova, sobre els que en diu: «sants anònims». que són aquells
que han passat per la vida fent el bé sense que es notés massa. Tots Sants és
la seva festa.
En realitat només Déu és sant. Isaïes escriu que va veure el Senyors i
uns serafins que es deien entre sí: «Sant,
sant, sant és el Senyor de l'univers, tota la terra és plena de la seva glòria». (cf Is 6, 1-3). Jesús invoca la santedat de Déu en instruir als
apòstols en la pregària del Parenostre. La paraula sant deriva de l’arrel indoeuropea
SAK i manifesta allò o algú que compleix totes les regles i d’aquest punt de
vista mereix una veneració i pot intercedir davant Déu per tots nosaltres. Des
de l’experiència religiosa, sant és tot allò que s’oposa al profà. L’Església
catòlica té una obsessió per canonitzar persones i omplir el santoral de noms,
que poden ser invocats per a demanar-los-hi una gràcia o un miracle. Perquè, un
sant canònic és aquell (o aquella) que és capaç de traueres menjar de la butxaca
per a donar-lo a un que passa gana, o tallar la seva capa per a donar-la a qui
té fred, o ha fundat una orde religiosa... Però també ho és, aquell o aquella, que
en la vida terrena ha creat espais de pau i esperança al seu voltant. Ho resava
sant Francesc d’Assís, demanant ser instrument de pau: «On hi ha odi, que jo hi
porti amor, / on hi ha ofensa, que jo hi porti perdó...». Sants són les persones
anònimes que, com diu Vilanova, han fet el «miracle sensacional de ser fidels».
Podríem dir, en llenguatge popular, que són «bones persones».
Pels que van escriure el Nou Testament, sant és tota persona, pel valor
infinit que representa ser «la presència del misteri de Déu» (X,Pikaza), sense
que això signifiqui una meritació pròpia. La persona és santa «pel fet que Déu
estima a cadascú i habita en el seu interior» (X.Pilaza). I, de manera especial,
amb els més humils i pobres.
Pau recomana acollir la diaconessa Febes en nom del Senyor «com correspon als qui són del poble sant» (Rm 16, 2) i, és per aquests, pels qui s’ha establert la festa de
Tots Sants (o festa de tots els sants); per tots aquells que ens han precedit i
gaudeixen de la visió de Déu. Es tracte d’una festa que es va instituir el 609
i, engloba sants i benaurats, distinció innecessària, doncs que si la
celebració es fa a honor dels que no estan als altars, aquesta classificació
sembla sobrera. Establir nivells en la santedat, en persones anònimes, és com
volgué posat portes al camp. S’hauria de clarificar que aquesta festa no és
pels sants del calendari, que ja tenen la seva, sinó per a tots aquells i
aquelles que no han gaudit d’aquests privilegi terrenal.
Ara bé, aquell Déu tres vegades sant, que manifestava en l’A.T. el seu
poder a través dels elements còsmics, s’ha transformat, en la predicació de Jesús.
en pare misericordiós, que estima de manera especial els més desfavorits de la
terra. I, a partir d’aquí, aquells conceptes grandiloqüents de la santedat «com
una majestat que s’imposa», ja no consten en els evangelis. No es tracte pas de
reivindicar els sants innocents, en la línia de la novel·la de Delibes, sinó en
aquells que Vilanova encaixa en el programa de les Benaurances; «els forts en
la mansuetud». Gent que no puja als altars, perquè fer-ho és molt car -i perquè
no han destacat en res important, sinó en una vida tranquil·la sense enveges ni
rancúnies-. però dels qui en recordem el seu exemple, que ens són vàlids en els
moments importants de la nostra vida.
Potser per això, la doble diada de Tots Sants i el dia de la Commemoració
dels Fidels Difunts -establerta pels monjos del monestir de Cluny el s. XI-, i
el fet que, amb la industrialització aquest dia deixés de ser festiu, s’hagin acabat
celebrant el mateix dia. El dia dels difunts (o dels morts) es troba en totes
les religions; és un costum ancestral. Tenir un record pels qui ens han
precedit forma part del procés històric. Ells han contribuït, d’alguna manera, a
que el món progressi, i ens han passat el testimoni. Recordar-los ens situa en
el que transcendeix de la humanitat, que ve de Déu i a Déu retorna. Com ha
escrit Javier Velasco-Arias, és una forma -que tenim els cristians- de viure en
comunió amb els «sants», als qui ens unim per mitjà de l’oració. «La sentedat
anònima –ha escrit el pare Vilanova-, és l`únic camí per a construir una
Església esperançada».
Salvador Sol
