NADAL, UN MISSATGE DE PAU I AMOR A TOTS ELS HOMES

Potser sigui fruit d’una mala traducció allò de: ...i a la terra pau als homes de bona voluntat. El que llegim a la Bíblia interconfessional, de l’evangeli de Lluc, és:  «...i a la terra pau als homes que ell estima». (Lc 2.14) Sembla un petit detall, però és important, perquè Déu no estima només els homes que són bons, sinó a tota la humanitat. Ho va deixar prou clar Jesus en dir que el Pare del cel «fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5, 45) D’aquesta manera es manifesta la universalitat de l’amor de Déu, i és una llàstima que encara no s’hagi modificat el Glòria que es recita a les misses, cosa que pot induir a error a aquells que es fixen en la literalitat de les paraules. 
L’amor de Déu no té límits i s’instal·la en la gratuïtat. Tant és així, que segons l’evangelista Joan: «Ha vingut a casa seva (la casa de David), i els seus (la nissaga d’Abraham), no l'han acollit» (Jn 1,11) La humanitat, creada per Déu, pot fer ús de la seva llibertat, acullint o rebutjant un fet històric transcendent, profetitzat per Isaïs: «la noia (la verge, segons Mateu) que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (Déu amb nosaltres)» (Is 7, 14; Mt 1,23).
Jesús és el centre de la història d’Israel. És el rebrot de Jessè (pare de David) que segons la profecia: «s’alçarà com a bandera entre els pobles» (Is 11,10) Entre «els pobles». Aquest plural vol dir que la promesa té lloc en un poble concret i en una nissaga, però el seu receptor és la humanitat sencera. Déu no s’ha encarnat en Jesús, el Messies, només pels jueus. Déu fa la seva irrupció humana per a tots aquells que el vulguin acollir, venerant el seu nom. Potser són aquests els qui el traductor anomena «homes de bona voluntat». L’error estaria en creure que és només a ells a qui Déu desitja la pau, pels qui pren un cos i neix en un estable. Tenen sentit les paraules de Jesús: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts» (Mt 9,12) Precisament el nom de Jesús deriva de la paraula hebrea Yeshua que vol dir salvació. Per això a Jesús se li dona l’atribut de Salvador sense circumscriure’l a cap poble determinat; ell és el salvador universal.  

Raimon Panikkar venia a dir que darrera de cada paraula (ell deia cada text) hi ha un context i un pretext. Una mala traducció pot fer dir a l’autor el contrari del que ha escrit. Avui tenim bons traductors de la Bíblia i podem entendre millor tot el procés històric del poble de Déu, que en Jesus contempla el passat: des d’Abraham (primer dels patriarques), i el futur, escatològic, de la humanitat. L’Alfa i l’Omega, de Teilhard de Chardin. Jesús és el centre d’aquests procés històric. Ja no són els profetes que anuncien sinó que és el mateix Déu qui ens parla.  És «l’home nou» (Ef 4,24) que ens mostra «un cel nou» i estableix les bases per a «una terra nova» (cf 2Pe 3,13). Ell inaugura una nova humanitat amb tots aquells que l’acullen.

L’Infant que neix tindrà el poder diví per a perdonar: «Avui, seràs amb mi al paradís» (Lc 23, li diu Jesus a Dimas, aquell que Lluc anomena «criminal» («bandoler» segons Mateu i Marc). Déu, a diferència nostra no té enemics; perdona sempre, i a tothom. Així ho fa palès Jesus, el Fill estimat, quan perdona els qui el crucifiquen, perquè «no saben el que fan» (Lc 23,55). Amb Jesus, Déu supera el Codi de Santedat dictat a Moisès (cf Lv 17ss) posant l’amor per sobre de la llei.
Nadal canvia la relació entre Déu i la humanitat; un Déu que es posa al costat dels homes i dones de tots els temps com un company de viatge, sotmès com ells al sofriment i el menyspreu. La resposta coherent a aquests fet insòlit ja l’havia anticipat el redactor del Deuteronomi, quan ens diu: «Estima el Senyor, el teu Déu (que ve a salvar-te) amb tot el cor, amb tota l’anima i amb totes les forces» (Dt 6,5). Nadal és això: «Déu t’estima» (Pau VI); estima fins i tot els que no volen ser estimats i l'igmoren. Però: «a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu» (Jn 1,12)

Salvador Sol

 

  

REFLEXIONS D'ADVENT

Ens ho repeteix cada Advent Isaïes: «Obriu en el desert una ruta al Senyor». (Is 40,3).

Els antics es preparaven per a rebre la visita dels senyors de la terra quan aquest es desplaçaven per a fer una estada triomfal al poble conquerit, Paradoxalment, el poble sotmès, aixecava arcs, engalanava els carrers i preparava grans festes. En això consistia l’advent pagà. Però nosaltres no esperem la visita fugaç d’un general victoriós que ve a prendre possessió del terreny que ha conquerit, i un cop festejat amb tots el honors se n’entorna, sinó el naixement d’un infant que ve per instal·lar-se en nosaltres al llarg dels segles. Déu no ens visita només una vegada l’any, ni la seva vinguda forma part de la història passada. L’Esperit del Senyor, el Jesús Fill de Déu, el Crist universal, el Messies, ens ve sempre a l’encontre, anunciant-nos la Bona Notícia de la salvació.

El que nosaltres esperem ve precedit de l’anunci del profeta: «la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà per nom Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres"» (Is 7,14).

Advent inicia un cicle litúrgic a través del qual recorrem una vegada més el camí que ens apropa a Jesús, que encara és per a nosaltres el gran desconegut. A molts dels que ens creiem cristians ens podria dir avui el Baptista, allò que en altre temps va respondre a sacerdots i levites: «enmig vostre hi ha el qui no coneixeu». (Jn 1,26). Les paraules que l’evangelista posa en boca de Joan el Baptista, són per afirmar que s’ha acomplert la promesa, que aquell que ens preparem per a rebre ja és aquí, i viu, pel seu Esperit, entre nosaltres. Pau en dona testimoni en la carta dirigida al gàlates (i a nosaltres), manifestant, un quants anys després de la mort i resurrecció del Senyor:  «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi». (Ga 2,20). Podríem dir que Jesús, el Crist, reviu en cada persona que compleix la seva paraula, estimant Déu per damunt de tot. La vida cristiana és un procés de recerca, de millora constant, buscant la perfecció: «Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48). Però conscients de que mai assolirem aquesta fita, ens abracem a l’Advent i intentem apropar-nos al Nadal amb el cor disposat a deixar-nos seduir pel misteri.

Això és Advent, una preparació per a poder rebre aquell «que sempre ens ve», que el volem conèixer malgrat tenir-lo present en els germans, sobretot en els més desvalguts.

Jesús està en el centre del procés històric narrat en l’Antic Testament: Abraham «surt» perquè ha escoltat la veu de Déu que li promet terra pels seus ramats, seguretat pels seus fills i una llarga descendència. Abraham, escolta la «veu» i surt, insegur confiant només en la «promesa». Una promesa que no s’esgota en ell, sinó que transcendeix en els fills, i juntament amb ells, formarà el patriarcat que va configurant el poble. Moisés durà aquest poble a la terra promesa, alliberant-lo de l’esclavitud. David reunirà les tribus i en farà un regne. Enmig de les dificultats, de guerres i deportacions, els profetes aniran alimentant l’esperança, anunciant la vinguda del Messies que durà a la terra la pau i la justícia.

Els cristians, som hereus d’aquest procés històric, i celebrem cada any la vinguda d’aquest Déu que s’encarna, per viure entre els homes i dones, i donar testimoni de l’acompliment de la promesa. El nounat no es dirà Emmanuel (Déu amb nosaltres) perquè no vindrà només a estar uns anys al món, sinó que es dirà Jesús (Déu que salva), i romandrà entre nosaltres repetint constantment les Benaurances com anunci escatològic d’«un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia» (2.Pe 3,13).

Avui, la corona d’Advent de les nostres celebracions litúrgiques ens recorden tímidament els focs que s’encenien als països nòrdics per demanar al sol que els tornés la llum, després dels dies curts i foscos de l’hivern. La reforma litúrgica del Concili Vaticà II ens porta l’analogia d’aquelles celebracions amb la presència d’uns ciris que encenem perquè qui és la Llum del món no deixi d’il·luminar-nos al llarg de la vida.

Amb l’Advent ens volem preparar per a descobrir Nadal, que en paraules de Pau VI vol dir: «Déu t’estima».

Nadal és el gran misteri, perquè com ha escrit Leonardo Boff: «En Jesús es revela allò que hi ha de més diví en l’home/dona i allò que hi ha de més humà en Déu».

Salvador Sol

DESCOBRIR NADAL

Jesús arriba al centre de la llarga història del poble de Déu. Ell és, l’Evangeli (la Bona Notíca) de Déu. Quan l’intrèpid general romà, Pompeyu irromp en el «santa santorum» del temple de Jerusalem, no hi descobreix cap signe visible del Déu dels israelites. Serà a la cova de Betlem, seixanta-tres anys després, quan uns pastors descobreixen el Déu fet home, en un infant que anomenen Jesús. La història ha donat un tomb, aquell Déu del misteri i els oracles ha incorporat físicament al món, s’acompleix la profecia: «avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor». (Lc 2,11).

De fet, com diu Leonardo Boff (Navidad un mito cristiano verdaero, 27/12/12), «fa. Almenys cinquanta anys, que l’exegesi bíblica sobre els textos (nadalencs) mostra que no es tracte d’un relat històric, sinó d’una alta i refinada teològica elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc». 

Malgrat aquesta hipòtesi, que posa en dubte la historicitat dels textos canònics, la línia geològica que presenta Mateu sembla plausible: situa Jesús en la línia filial de David i d’Abraham (cf Mt 1,1), Jacob com el pare (llunyà), de Josep, espòs de Maria. (cf Mt 1,16), I, calcula que d’Abraham a David van catorze generacions; catorze més de David fins a la deportació de Babilònia, i altres catorze, des de la deportació de Babilònia finsn el Messies (cf M;t 1,17). No es pot negar la càrrega de voluntat de l’evangelista per intentar demostrar que el camí emprés per Abraham, des de la seva terra d’Ur de Caldea conduïa a l’epicentre de la història, amb el naixement de Jesús.

Aquesta és la tasca encomanada als profetes: «Aleshores Isaïes digué: Escolteu-me, descendents de David: ¿No en teniu prou d'acabar la paciència dels homes, que voleu acabar també la del meu Déu? Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres")». (Is 7,10-25). «Digueu a la ciutat de Sió: El teu salvador ja és aquí; l'acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus.» (Is 62,11). «El Senyor fa sentir aquest missatge fins a l'extrem de la terra: Esperança d'Israel, salvador en temps d'infortuni» (Jr 14,8)

El poble de Déu s’ha purificat en l’èxode, que va de l’esclavitud a la terra promesa. Ha tinguts llei, reis i profetes. Ha estat deportat i ara viu subjecte al poder de Roma. Però ara és l’hora de Déu, i els evangelistes – dos d’ells-, ens ho expliquen; «avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor». (Lc 2,11). I naixerà a Betlem de Judà –d’ón era David-, perquè ho diu la profecia: «I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble. (Mt 2,6).

En el gir copernicà de la història, el Déu de Nadal, ja no és només el que és, que parlava a Moisés des del núvol, sinó un infant necessitat, nascut en condicions precàries, que es fa proper, assumint la condició humana. Un infant que com tos els altres riu i juga. En paraules del poeta portuguès Pessoa; «un nen tant humà que és diví».  

«Nadal no és una festa fàcil – escriu Pagola-, Només la pot celebrar des de dins qui s’atreveixi a creure que Déu pot tornar a néixer entre nosaltres, en la nostra vida diària. Serà un naixement pobre, fràgil, dèbil, com ho va ser el de Betlem. Però pot esdevenir real» (Pagola, El regalo de Navidad, 19/12/11)

El món viu un Nadal de regals i festa, de dinars familiars i felicitacions. Però no és això el què se celebra. Recordo que en una trobada, quan tots ens desitjàvem les clàssiques «Bones festes», algú, intencionadament, va reclamar silenci, per acomiadar-se dient-nos: «Que descobriu el Nadal». Pot ser un bon propòsit! 

Salvador Sol