Jesús arriba al centre
de la llarga història del poble de Déu. Ell és, l’Evangeli (la Bona Notíca) de
Déu. Quan l’intrèpid general romà, Pompeyu irromp en el «santa santorum» del
temple de Jerusalem, no hi descobreix cap signe visible del Déu dels
israelites. Serà a la cova de Betlem, seixanta-tres anys després, quan uns
pastors descobreixen el Déu fet home, en un infant que anomenen Jesús. La
història ha donat un tomb, aquell Déu del misteri i els oracles ha incorporat
físicament al món, s’acompleix la profecia: «avui, a la ciutat de David, us ha nascut un
salvador, que és el Messies, el Senyor». (Lc 2,11).
De
fet, com diu Leonardo Boff (Navidad un mito cristiano verdaero, 27/12/12), «fa.
Almenys cinquanta anys, que l’exegesi bíblica sobre els textos (nadalencs)
mostra que no es tracte d’un relat històric, sinó d’una alta i refinada teològica
elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc».
Malgrat
aquesta hipòtesi, que posa en dubte la historicitat dels textos canònics, la
línia geològica que presenta Mateu sembla plausible: situa Jesús en la línia
filial de David i d’Abraham (cf Mt 1,1), Jacob com el pare (llunyà), de Josep,
espòs de Maria. (cf Mt 1,16), I, calcula que d’Abraham a David van catorze
generacions; catorze més de David fins a la deportació de Babilònia, i altres
catorze, des de la deportació de Babilònia finsn el Messies (cf M;t 1,17). No
es pot negar la càrrega de voluntat de l’evangelista per intentar demostrar que
el camí emprés per Abraham, des de la seva terra d’Ur de Caldea conduïa a
l’epicentre de la història, amb el naixement de Jesús.
Aquesta és la tasca encomanada als profetes: «Aleshores Isaïes digué:
Escolteu-me, descendents de David: ¿No en teniu prou d'acabar la paciència dels
homes, que voleu acabar també la del meu Déu? Doncs ara el Senyor mateix us
donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom
d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres")». (Is 7,10-25). «Digueu
a la ciutat de Sió: El teu salvador ja és aquí;
l'acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus.» (Is
62,11). «El Senyor fa sentir aquest missatge fins a l'extrem de la terra:
Esperança d'Israel, salvador en temps d'infortuni»
(Jr 14,8)
El
poble de Déu s’ha purificat en l’èxode, que va de l’esclavitud a la terra
promesa. Ha tinguts llei, reis i profetes. Ha estat deportat i ara viu subjecte
al poder de Roma. Però ara és l’hora de Déu, i els evangelistes – dos d’ells-,
ens ho expliquen; «avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor». (Lc 2,11). I
naixerà a Betlem de Judà –d’ón era David-, perquè ho diu la profecia: «I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera
la més petita de les principals viles
de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble. (Mt 2,6).
En el gir
copernicà de la història, el Déu de Nadal, ja no és només el que és, que
parlava a Moisés des del núvol, sinó un infant necessitat, nascut en condicions
precàries, que es fa proper, assumint la condició humana. Un infant que com tos
els altres riu i juga. En paraules del poeta portuguès Pessoa; «un nen tant
humà que és diví».
«Nadal no és una festa
fàcil – escriu Pagola-, Només la pot celebrar des de dins qui s’atreveixi a
creure que Déu pot tornar a néixer entre nosaltres, en la nostra vida diària.
Serà un naixement pobre, fràgil, dèbil, com ho va ser el de Betlem. Però pot
esdevenir real» (Pagola, El regalo de Navidad, 19/12/11)
El món viu un Nadal de
regals i festa, de dinars familiars i felicitacions. Però no és això el què se
celebra. Recordo que en una trobada, quan tots ens desitjàvem les clàssiques
«Bones festes», algú, intencionadament, va reclamar silenci, per acomiadar-se
dient-nos: «Que descobriu el Nadal». Pot ser un bon propòsit!
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada