UNA RENOVACIÓ QUE NO POT ESPERAR

Per primera vegada en la història de l’Església ha estat elegit un papa jesuïta que, a més, ha pres la decisió d’anomenar-se Francesc, en honor a Francesc d’Assis, un nom que implica pobresa, humilitat i senzillesa. Tant és així, que el teòleg més clarivident i incisiu de les darreres dècades, Hans Küng, es pregunta si el papa Bergoglio és prou conscient del que significa haver escollit un nom tant extraordinàriament comprometedor. El temps ens dirà si el papa haurà estat conseqüent amb el nom de Francesc i amb el que porta associat de compromís amb els pobres. En qualsevol cas és important que els seus gestos, hagin despertat esperança en una gran part dels creients cristians, especialment en els moments actuals que la credibilitat de l’Església catòlica, del papa i la seva jerarquia no inspiraven confiança, com a conseqüència de la idolàtrica pompositat papal, la corruptela del la cúria vaticana i la imatge obscurantista i carca manifestada darrerament.

 

No és cap apreciació gratuïta, afirmar que la Cúria Vaticana és, en molts casos, el contrapoder a l’autoritat (si més no, l’autoritat moral) del papa. És un òrgan molt poderós, que històricament, s’ha oposat i s’oposa a qualsevol intent de modernització i d’adequació de l’Església als signes dels temps i a una més estricta fidelitat al missatge evangèlic. La seva gestió opaca i obstruccionista, sembla però, no tenir límits. És cert que quasi sempre ha estat afavorida per determinats papes (alguns de ben recents), però –en qualsevol cas- la Cúria ha estat, és i serà el gran obstacle per la renovació de l’Església, per la seva democratització, per la seva transparència i pel seu progressiu apropament als pobres i, molt especialment, al testimoniatge de Jesús de Natzaret.

 

El papa Francesc, per tant, li caldrà molta habilitat, molta ma esquerra i molta paciència per aconseguir, el que fins ara no sembla que hagi aconseguit cap dels seus predecessors que hagin volgut introduir determinades reformes, excepció feta del papa Roncalli (1958-1963), que no obstant no va aconseguir veure finalitzar el Concili, ni l’aplicació de la doctrina esperançadora que proclamaven les seves primeres grans Constitucions. L’anunci del Concili no va ser ben acceptat per la cúria i els cardenals; molts d’ells, li van fer passar un autèntic calvari, oposant-se frontalment al projecte del papa. Ves a saber fins a quin punt aquella dura oposició, el neguit i l’angoixa que a ben segur devia afectar al bon papa Joan XXIII, van poder desgastar-lo físicament, tenint en compte la seva avançada edat?

 

Cal recordar, que la renúncia del papa Ratzinger fou, en bona mesura, motivada, per la mala gestió dels responsables financers vaticans i pel blanqueig de capitals, com també pels casos de pederàstia entre els alts càrrecs de la jerarquia catòlica. Com afirmava Karl Marx, el poder corromp, malgrat que aquell estigui en mans d’alts dignataris de l’Església. Si bé els temps han canviat i, avui la critica no comporta la foguera pels qui l’exercim, l’Església encara és una Institució arcaica que cal modernitzar i renovar urgentment. Després de trenta cinc anys de pontificats molt conservadors i d’haver retrocedit als temps del Concili Vaticà I (1870), el papa Bergoglio haurà d’intentar aplicar, no només la doctrina del Vaticà II (en certa mesura ja desfasada), sinó promoure una gran obertura i un nou aggiornamento de l’Església; la total i igualitària participació de tots els seus membres; eliminar la casta cardenalícia i el poder de la cúria; aplicar la col·legialitat dels bisbes propugnada pel Concili, sense, però, que interfereixin com ara fan o intenten fer, en les polítiques dels poders civils; caldrà també que el celibat dels clergues, sigui lliure i opcional, com també caldrà que en el si de la comunitat cristiana, desaparegui per sempre la discriminació per raó de sexe. L’home i la dona són iguals davant de Déu i ho han de ser en el si de l’Església.

 

Girona, 31 de maig del 2013                                     JAUME ROCABERT i CABRUJA