SACERDOCI FEMENÍ?

"La Congregación para la Doctrina de la fe, para tutelar la naturaleza y validez del sacramento del Orden Sagrado, [...] en la Sesión Ordinaria del 19 de diciembre de 2007, ha decretado que tanto quien confiera el orden sagrado a una mujer, como la propia mujer que haya intentado recibir la ordenación, incurren en la excomunión latae sententia, reservada a la Sede Apostólica".Notícia de l’"L´Osservatore Romano".

Malgrat aquesta mesura extrema, la monja benedictina i teòloga Teresa Forcades, ha dit: «Cap papa s’ha atrevit a prohibir ex càtedra el sacerdoci femení». Religión digital 23/10/11, i Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat ha manifestat que aposta pel sacerdoci femení per superar la crisi de l’Església. ARA.cat 09/05/11 

La qüestió ve de lluny. L’Església apel·la a la tradició i s’agafa a l’evangeli per dir que Jesús va escollir només apòstols i a Pau, que només parla dels homes en quan a responsables de les comunitats. Alguns fan servir com argument aquell relat dels Fets dels apòstols, que diu: «Llavors els Dotze van convocar l'assemblea de tots els deixebles i els digueren: --No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a servir a les taules. Per tant, germans, trieu entre vosaltres set homes de bona reputació. Plens de l’esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta tasca. Nosaltres continuarem dedicats a la pregària i al servei de la Paraula». (Ac 6, 2-4) Però tot plegat no té en compta la revolució que ha fet la dona en el món occidental, en comparació amb la marginació que ha sofert al llarg de la història, sobretot al segle primer de l’era cristiana. No adonar-se que avui la dona és tant o més responsable que l’home, és no escoltar els signes dels temps.

Els responsables de l’Església farien bé d’escoltar homes savis com Duch que proposa «una traducció en termes actuals del missatge evangèlic», per no quedar fora del temps i evitar «la profunda desafiliació» d’homes i dones, que malgrat tot, són exemple de comportament ètic i manifesten capacitat per practicar la virtut cristiana d’ajudar al necessitat.  

Els signes dels temps marquen un desfasament important de l’Església en ordre a la seva inculturació. El Regne predicat per Jesús és més gran que l’Església, inclou a tota la humanitat. I, en el Regne, els primers, seran els marginats. Avui les dones poden ser primeres ministres de països importants i directores generals d’empreses potents, però no poden ser intermediàries entre els homes i Déu. Això s’ho reserven uns homes que es creuen amb la potestat de marginar-les. . 

Però no us preocupeu dones. La jerarquia és endògena i creu que fora d’ella tot és maldat. «Crist no va ser sacerdot sinó laic. Considerat des del punt de vista israelita, jurídicament no tenia cap “ofici”. I, no obstant això, Crist no es va entendre a sí mateix com intèrpret de desitjos i esperances humans, quelcom semblant a la veu de poble, des de baix, com si fos el seu mandatari secret o públic, ni va comprendre la seva missió com si diguéssim en sentit democràtic. Més aviat es va presentar als homes sota el “menester” o necessitat d’un manament diví clarament perfilat amb autoritat i missió de dalt, com aquell a qui el Pare havia enviat», Això ho va escriure el cardenal Joseph Ratzinguer (El nuevo pueblo de Dios, Herder, 1969). 

El Regne de Déu necessita missatgers / missatgeres que no necessariament han de ser capellans, perquè una cosa és el Dret Canònic i un altre, molt diferent, l’amor als altres. Malgrat tot, confiem en què l’Església haurà d’acceptar el seu error secular. Que en l’evangeli, o Pau, no es parli de la dona per a missions apostòliques no significa exclusió, sinó adaptació al moment sociològic. Però ja no estem al segle primer. Senyors bisbes, baixeu del vostre pedestal, si us plau!. 

Salvador Sol

solbachs@gmail.com

LA MISSIÓ APOSTÒLICA

El teòleg Josep M. Rovira Belloso, parlant de l’estructura apostòlica de la missió, ens diu «que cal contemplar amb perspectiva adequada el moment en que els tres evangelis sinòptics narren la constitució dels Dotze (Apòstols = Enviats) i el relat de la missió dels setanta-dos deixebles». (Qui és Jesús de Natzaret, pàg. 201)

La vida apostòlica de Jesús la confia a aquells que ha escollit, per a predicar i curar: «No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà»(Jn 15,16).

Pau explica que després de la glorificació de Jesús pel Pare, «es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts. Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se'm va aparèixer també a mi». (1Co 15. 6-8).

Bernabé i Saule, acabada la missió, deixaren Jerusalem. Integrats «A l'església d'Antioquia [...] Mentre celebraven un acte de culte al Senyor en ocasió d'un dejuni, l'Esperit Sant digué: --Separeu-me Bernabé i Saule per a dedicar-los a l'obra a què els he cridat. Llavors, després d'haver dejunat i pregat, els imposaren les mans i els van acomiadar» (He 13, 1-3)

Per Rovira Belloso «L’estudi dels evangelis mostra que, lluny d’esgotar-se la funció messiànica en la persona física del Messies, continua en un Poble [...] i en uns “ministres”, que hauran de fer present en cada època la funció de predicar, guarir i alliberar en vista del Regne de Déu» (Llibre citat, pàg. 201)   

La missió de Pau sobre les comunitats no és pas la d’establir control jeràrquic. Ell mateix dirigint-se a la de Corinti ho deixa clar: «Jo sóc servidor d'aquesta Església en virtut de la missió que Déu m'ha confiat a favor vostre: anunciar plenament la paraula de Déu» (2Co 1, 25). Cal entendre que pels apòstols el Poble de Déu no és subjecta sinó objecta del Regna. És per això que l’Església del Concili vaticà II, es volgué implicar amb «El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa, sobretot els dels pobres i de tota mena d’afligits» (Proemi de la Gaudium et Spes)- La qual cosa no pot ser només un escrit de consens sinó l’única orientació de la missió de l’Església de tots els temps.   

Podríem dir que amb Pau acaba l’elecció directa dels “enviats”, i s’inicia el període de successions, a la mort dels apòstols. Les esglésies naixents, fundades pels apòstols, necessitaven líders espirituals i cada comunitat elegia d’entre els seus els més idonis, per a continuar la missió apostòlica. Aquestes esglésies havien de mantenir-se cohesionades, en comunió, per les causes del Regne. A les de cultura grega, els successors reberen el nom d’episcopus (paraula formada per epi: a dalt i scopus: observador), és a dir: observador que mira des de dalt. Títol que posteriorment empraren els responsables de les comunitats llatines. Aquell primer concepte de poble es va anar esllanguint, perquè poble vol dir iguals i els “bisbes” –des de dalt- iniciaren el camí del que Y.Congar en va anomenar “jerarcologia”.  Tant és així que a la Lumen Gentium, Capítol III, llegim: «Per això els apòstols es preocuparen d’establir successors en aquesta societat jeràrquicament organitzada». És a dir, malgrat que el Vaticà II va ser el concili de l’aggiornamento, no va poder recuperar aquell “servei entre iguals”, practicat pels apòstols i va mantenir l’estructura jeràrquica, que molts interpreten de poder; és com allò de: servei “pel poble però sense el poble” -propi de les monarquies absolutes- encara que es facin esforços per dissimular-ho. Què són, sinó, les adhesions incondicionals al papa per part de molts catòlics? I les amonestacions i retirades de càtedra i llibres de molts dels millors teòlegs?

 

Rovira Belloso justifica que Jesús cridés als dotze per tal de tenir un grup reduït d’amics, amb l’exigència de que «han de deixar immediatament les xarxes, la barca i el pare». Però, «Els altres membres del “dispositiu apostòlic” –avui en diem els laics- són cridats a participar de la figura messiànica de Jesús, però no són cridats a deixar el treball en aquests món» (Llibre citat, pàg.205). A l’evangeli de Lluc llegim: «El Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia de passar. [...] Aneu: jo us envio...» (Lc 10, 1-3). Pagola es fixa en que els setanta-dos no reben l’ordre dels Dotze, que serien, per dir-ho així, la “institució” sinó directament del Messies. Per tant, la “crida” als laics d’avui, s’insereix en aquella elecció; forma part d’aquells “enviats”, i segueix fent-la el mateix Jesús, no pas l’església. 

Per Pau, la missió era “servei” entre iguals; pels nostres bisbes és servei des de la jerarquia. L’Església, des dels temps de Constantí I el Gran i Licini, signants de l’Edicte de Milà l’any 313, en que es va assimilar al poder de l’Imperi romà, sembla haver oblidat que Jesús va viure “entre” els pobres, lluny de les jerarquies religioses i civils. Què significa, sinó, l’Estat del Vaticà? Per què els viatges papals, dits apostòlics, queden tant distants del poble?. Hi ha preguntes que al llarg dels segles segueixen no tenint resposta.  

Salvador Sol