BEATIFICACIÓ DE MARTIRS

«L’Església vol ser sembradora d’humanitat i reconciliació». La Vanguardia (13/10/13) destaca aquestes paraules de l’escrit Paraula i Vida del cardenal Martínez Sistach, en la seva glosa de la beatificació dels més de 500 màrtirs de la Guerra civil Española.  Però no sé si la millor manera de realitzar aquests propòsit del bisbe de Barcelona és amb aquesta beatificació, que encara aixeca serioses sospites i remou un passat que no deixa l’Església catòlica espanyola en un bon lloc. Perquè és un fet històric que molts bisbes i clergues  d’aquell temps van ser bel·ligerants en contra de la II República, i que van fer proclames a favor de l’Aixecament militar, i van ser còmplices de les dures repressions dels anys posteriors a la guerra.

Diu Hilari Raguer (Beatificacions de màrtirs de la guerra civil) que la millor definició de màrtir és aquella de Benet XIV que diu; Martyrem non facin poena, sed causa. De manera, que per declarar martiri cal veure la causa del botxí per sobre de l’actitud de la víctima. I, aquí ens hem de plantejar si els incontrolats o els anarquistes que van causar aquells assassinats ho feien in odium fidei o in odium Christy. No es tracte pas de posar en dubta que els ara declarats màrtirs no vagin donar la vida per Crist, sinó de fer pales que en les causes del martiri alguna cosa va tenir a veure-hi aquella església allunyada de la seva missió evangèlica.

Al mateix dia i hora en que se celebrava la cerimònia de beatificació, un grup de cristians es reunia, a la mateixa ciutat de Tarragona, per reclamar que l'Església demanés perdó per haver instigat i recolzat la interrupció violenta de la legalitat política que, malgrat els seus defectes, representava la República, i pel mal que aquells bisbes i clergues van fer al poble i a la causa de Crist..   

És aquest el perdó que reclamen molts cristians d’avui. I, mentre la jerarquia eclesiàstica no ho faci, ni condemni els motius de l'aixecament militar, negant-se a aturar la gurra seguint les negociacions de pau realitzades pel cardenal de la pau Vidal i Barraquer, no està legitimada per considerar màrtirs els qui en van patir les conseqüències, mirant només a un sol bàndol. No n’hi ha prou de pretendre justificar-se, com ho va fer a TV3 el bisbe de Tarragona, al·legant que Joan Pau II havia demanat un perdó universal, ni donar per vàlid allò que es diu en el punt 22 del document dels bisbes catalans Al servei del nostre poble (17/03/11): Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l'Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó. Cal ser més explícits, com explícites van ser les adhesions a favor de la guerra i del franquisme. Cal ser valents i dir les coses pel seu nom: La veritat us farà lliures (Jn 8,32) Aquella guerra no va ser una Croada (com la va definir el cardenal Pla i Deniel), perquè els generals que la van promoure no volien defensar el cristianisme sinó protegir els interessos que proporcionaven als benestants les lleis injustes de la monarquia derrocada, que la República no havia tingut temps de derogar.

Queda doncs el dubte de si aquella persecució religiosa va ser contra Crist o contra un determinat model d'església. El mateix cardenal Gomà ho va reconèixer en dir: "España no ha dejado de ser católica (com havia dit Azaña) peró lo es poco".

Per tant la "festeta" del diumenge no ajuda a sembrar "humanitat" ni ha estat "reconciliadora". En realitat no calia. Perquè aquells a qui s'ha volgut honorar amb la categoria de màrtirs, ja fa temps que els seus noms estan inscrits en el cel (cf. Lc 10,20). Des del moment de la seva mort ja van ser acollits per Déu. Però tots aquells milers que van morir assassinats pels altres, atenent a denúncies falses, sense judici, i que estan perdeuts per la geografia sense que els seus familiars hagin pogut recuperar els seus cossos, encara esperen que l'Església els reconegui i ajudi a reivindicar els seus noms, i puguin ser localitzat i honorats com també es mereixen.

Salvador Sol

 

  

 

UNA RENOVACIÓ NECESSÀRIA

El teòleg José María Castillo, al seu blog Teología sin censura, del 3 d’octubre, comenta la tasca dels vuit cardenals a qui el papa Francesc ha demanat que estudiïn les reformes que convenen a l’Església per apropar-la a allò que Jesús en va dir el Regne de Déu. Per Castillo, hauria d’esdevenir «més comunitària, menys jurídica i més participativa». És el que voldríem molts i és el que s’espera d’un papa que ha escollit el nom de Francesc, en un intent d’assimilar la seva trajectòria personal a la del sant d’Assis, enfrontat a l’estructura eclesial del seu temps. Hi ha signes evidents que ens permeten creure que el papa actual va per aquests camí. Castillo reconeix que els vuit cardenals «estan treballant intensament aquests dies per tal d’oferir als cristians un projecte de renovació de l’Església». No sabem que en sortirà ni com serà l’aplicació de les reformes necessàries. Per una banda veiem una Cúria enrocada i prepotent que intentarà frenar qualsevol modificació que els aparti dels privilegis que es deriven de l’actual Statu quo. Recordem l’enuig manifestat pel cardenal Bertone en saber que no seguiria en el càrrec de secretari d’estat. Per altra banda, mai un canvi fet des de dalt ha estat radical, doncs que els reformadors són, o han estat, d’alguna manera, part del problema.

La pregunta és pertinent: qui són aquests cardenals? Suposem que el papa ha escollit els millors d’aquest estament eclesial; que són de tarannà dialogant i ment oberta; que s’han manifestat en contra de la manera com es governa l’Església des dels dicasteris vaticans… Però malgrat aquesta actitud, que d’entrada els honora, no deixen de ser clergues, i per tant, amb una visió esbiaixada del món real en el que viuen els laics, explotats en empreses capitalista (ja sabem que l’acròstic S.A. per a molts vol dir: Sense Ànima), intentant tirar endavant una família en una societat consumista i cuidar de l’educació i manutenció dels fills… Encara que aquests cardenals siguin sants i savis els manca l’experiència de la gent corrent, que en definitiva és el Poble de Déu, receptors del Missatge.

Creiem que un canvi de model de govern ha d’afrontar, primer de tot, el sistema que el Dret Canònic estableix pel nomenament de bisbes, i l’elecció dels cardenals. Ambdues eleccions es fan sense la més mínima participació del poble. Si l’Església és el Poble de Déu, com es va definir en el Concili Vaticà II, aquest ha de poder tenir la possibilitat d’intervenir en tot allò que l’afecta, doncs que igual que els bisbes i cardenals té l’assistència de l’Esperit. No es tracte de repetir aquella broma d’Alfred Loisy que diu: Jesús predica el Regne... però el que va venir va ser l’Església!.  Entre altres coses perquè aquesta afirmació no és cap broma, sinó la crua realitat. L’Església oficial instal·lada al Vaticà no te res a veure amb la vida i predicació de Jesús de Natzaret ni la del pobrissó d’Assis que sembla que inspira al papa.

Jorge Maria Bergoglio ha dit que la cúria vaticana es comporta com una cort que només es mira a ella mateixa, narcisista..., és la lepra del papat. (F.Romeu, Paraules de vida, Catalunya Radio). Ell vol una Església sinodal. Però si abans no es modifica el sistema d’elecció episcopal, com ja s’ha apuntat, estarem al mateix lloc. La renovació necessària ha de comptar amb els de baix; s’ha de fer des de les bases.

El teòleg de granada denuncia «que el centre de la vida de l’Església no és l’evangeli, sinó la religió». El gran problema que segons ell cal resoldre, és el de vèncer la por a «quedar-se sense els seus dogmes, les seves lleis i els seus rituals». I demana que l’Església s’identifiqui «únicament amb l’immens sofriment dels altres». És a dir, «en la joia i l'alegria, la tristesa i l'angoixa» de la gent del nostre temps. El 7 de desembre de 2015 farà cinquanta anys que el papa Pau VI va signar aquesta Constitució Pastoral Sobre l’Església al Món Modern, més coneguda com Gaudium et spes. Fóra bo que els assessors tinguessin present aquesta commemoració i entre les propostes que faran al papa hi hagués la de l’aplicació d’aquests document del Concili Vaticà II, sense reserves.

Salvador Sol