BEATIFICACIÓ DE MARTIRS

«L’Església vol ser sembradora d’humanitat i reconciliació». La Vanguardia (13/10/13) destaca aquestes paraules de l’escrit Paraula i Vida del cardenal Martínez Sistach, en la seva glosa de la beatificació dels més de 500 màrtirs de la Guerra civil Española.  Però no sé si la millor manera de realitzar aquests propòsit del bisbe de Barcelona és amb aquesta beatificació, que encara aixeca serioses sospites i remou un passat que no deixa l’Església catòlica espanyola en un bon lloc. Perquè és un fet històric que molts bisbes i clergues  d’aquell temps van ser bel·ligerants en contra de la II República, i que van fer proclames a favor de l’Aixecament militar, i van ser còmplices de les dures repressions dels anys posteriors a la guerra.

Diu Hilari Raguer (Beatificacions de màrtirs de la guerra civil) que la millor definició de màrtir és aquella de Benet XIV que diu; Martyrem non facin poena, sed causa. De manera, que per declarar martiri cal veure la causa del botxí per sobre de l’actitud de la víctima. I, aquí ens hem de plantejar si els incontrolats o els anarquistes que van causar aquells assassinats ho feien in odium fidei o in odium Christy. No es tracte pas de posar en dubta que els ara declarats màrtirs no vagin donar la vida per Crist, sinó de fer pales que en les causes del martiri alguna cosa va tenir a veure-hi aquella església allunyada de la seva missió evangèlica.

Al mateix dia i hora en que se celebrava la cerimònia de beatificació, un grup de cristians es reunia, a la mateixa ciutat de Tarragona, per reclamar que l'Església demanés perdó per haver instigat i recolzat la interrupció violenta de la legalitat política que, malgrat els seus defectes, representava la República, i pel mal que aquells bisbes i clergues van fer al poble i a la causa de Crist..   

És aquest el perdó que reclamen molts cristians d’avui. I, mentre la jerarquia eclesiàstica no ho faci, ni condemni els motius de l'aixecament militar, negant-se a aturar la gurra seguint les negociacions de pau realitzades pel cardenal de la pau Vidal i Barraquer, no està legitimada per considerar màrtirs els qui en van patir les conseqüències, mirant només a un sol bàndol. No n’hi ha prou de pretendre justificar-se, com ho va fer a TV3 el bisbe de Tarragona, al·legant que Joan Pau II havia demanat un perdó universal, ni donar per vàlid allò que es diu en el punt 22 del document dels bisbes catalans Al servei del nostre poble (17/03/11): Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l'Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó. Cal ser més explícits, com explícites van ser les adhesions a favor de la guerra i del franquisme. Cal ser valents i dir les coses pel seu nom: La veritat us farà lliures (Jn 8,32) Aquella guerra no va ser una Croada (com la va definir el cardenal Pla i Deniel), perquè els generals que la van promoure no volien defensar el cristianisme sinó protegir els interessos que proporcionaven als benestants les lleis injustes de la monarquia derrocada, que la República no havia tingut temps de derogar.

Queda doncs el dubte de si aquella persecució religiosa va ser contra Crist o contra un determinat model d'església. El mateix cardenal Gomà ho va reconèixer en dir: "España no ha dejado de ser católica (com havia dit Azaña) peró lo es poco".

Per tant la "festeta" del diumenge no ajuda a sembrar "humanitat" ni ha estat "reconciliadora". En realitat no calia. Perquè aquells a qui s'ha volgut honorar amb la categoria de màrtirs, ja fa temps que els seus noms estan inscrits en el cel (cf. Lc 10,20). Des del moment de la seva mort ja van ser acollits per Déu. Però tots aquells milers que van morir assassinats pels altres, atenent a denúncies falses, sense judici, i que estan perdeuts per la geografia sense que els seus familiars hagin pogut recuperar els seus cossos, encara esperen que l'Església els reconegui i ajudi a reivindicar els seus noms, i puguin ser localitzat i honorats com també es mereixen.

Salvador Sol