RELIGIÓ O ESPIRITUALITAT.

Que els humans, segons els erudits, som uns individus necessitats de creure en quelcom transcendent,

s’ha demostrat abastament, del contrari, no hi hauria la gran quantitat de religions que existeixen en el

nostra planeta Terra, a traves de les quals, una gran majoria, exterioritza una necessitat espiritual,

normalment vinculada a les seves cultures, costums, tradicions, rituals i  codis morals o valors de la

institució religiosa, associades amb alguns conceptes seculars de cada indret geogràfic.

Pel que fa a la nostra cultura occidental, la religiositat secular que predomina, és la resultant de les

divergències hagudes, al llarg dels temps, del que fou el missatge i els testimoniatge que Jesús de

Natzaret va recomanar als seus deixebles que difonguessin el missatge de la Bona Nova i de la

construcció del Regne de Déu entre els humans o, el què és el mateix, el regne d’amor, de justícia i de

pau. Cal considerar, però, que Jesús ni fou cap clergue, ni expressà mai el desig que els seus deixebles

fundessin cap religió, per la qual cosa, és del tot evident que aquesta qüestió va sorgir, no per voluntat

divina, sinó per la concepció humana de convertir el que només és transcendent en quelcom estructurat

humanament. Les conseqüències les coneix tothom: el missatge fou propagat mitjançant una nova religió,

que l’acció humana i les conseqüents divergències, aconseguiren desvirtuar-lo fins a ser subdividit ens

unes quantes confessions religioses, que tenen molt en comú, però que fins ara han fracassat tots els

intents de reunificar-les de nou.

Segons Ramon M. Nogués, “a Occident quan les religions històriques, es trobaven enmig de la gran crisi,

les espiritualitats sorgiren potser més com una reivindicació substitutiva de les religions que no pas com un

nou estat assolit i estable.” En qualsevol cas, les religions al institucionalitzar-se i convertir-se en

estructures de poder transnacionals, els grans objectius originals, resten sepultats per un allau

d’interessos, de poder, de ritus, cerimònies i d’estrictes normes que ofeguen l’espiritualitat i la fe

originaries. Pierre Teilhard de Chardin, al parlar de l’espiritualitat, ens diu que l'evolució física que va

desembocar en l'hominització, es doblegà sota una evolució espiritual a la qual anomena humanització.

Tradicionalment l'espiritualitat s'ha definit com un procés de transformació personal d'acord amb els ideals

religiosos. A partir del segle XIX l'espiritualitat sovint se separa de la religió, i s'ha tornat més orientada a

l'experiència personal i al creixement humanitzant.

Feta aquesta breu exposició sobre la necessitat dels humans en creure en el transcendent i del que pels

occidentals és l’origen del que fou i ha de seguir sent la raó de la nostra fe, i un cop vista la dissortada evolució

que ha tingut la religió entre els occidentals (especialment en indrets com Espanya, on fou barroerament

instrumentalitzada pels bisbes del nacionalcatolicisme franquista), com el que fou l’origen de l’espiritualitat i la

seva raó de ser, tal i com defineix Pierre Teilhard de Chardin, us proposo un petit recull d’algunes de les

substancials diferències entre religió i espiritualitat, moltes encara vigents i d’altres esmorteïdes pel descrit

creixent de la religió.

La religió s’aferra a rituals, cerimònies, paraules màgiques, mites i més d’una superstició. L’espiritualitat,

transcendeix aquests elements. La religió, a vegades, se serveix d’efectes hipnòtics. L’espiritualitat ens

desperta. La religió és per aquells que necessiten que algú els digui què han de fer. L’espiritualitat és pels

qui només escolten la seva veu interior. La religió s’organitza en base a dogmes inqüestionables i

imposicions autoritàries. L’espiritualitat invita a raonar-ho tot i impulsa que sigui la persona qui prengui

les decisions i assumeixi les conseqüències dels seus actes. La religió amenaça i atemoreix amb càstigs,

sancions, excomunions, privació de vida eterna i un llarg etc. L’espiritualitat, dóna pau interior, goig, repòs

de l’ànima, tendresa. La religió parla de pecat i de culpa, de redempció pel sofriment, creant sentiments de

culpabilitat. L’Espiritualitat ajuda a aprendre dels errors passats. La religió atrapa i lliga la ment.

L’espiritualitat allibera la consciència.

 

Girona, 12 de gener de 2922 Jaume Rocabert i Cabruja

EL "DISCURSO PROGRAMÁTICO" DE JESÚS

Extracte d’idees força de l’explicaciço de l’evangeli (Lc 1,1-4;4,14-21) escrit per Enrique Martínez Lozano -Fe adulta*

Lluc adreça el seu evangeli a Teòfil, que pot ser un notable de l’època o qualsevol de nosaltres, doncs que Teòfil vol dir: «theo-filos», és a dir, «amic/estimat de Déu».

Malgrat la seva voluntat historiogràfica, es tracta d’un treball redaccional com els evangelis de Marc i Mateu. És necessari insistir, però, que el concepte d’«història» del temps en que foren redactats admetia recursos simbòlico-alegòrics que avui serien inadmissibles. Però els evangelistes volien «transmetre veritats» i no s’atenien a la forma en que la deien.

A part del pròleg i saltant-se la part de la infància, el baptisme i les temptacions, el text d’avui ens situa al principi de l’«activitat pública» de Jesús. amb el que per l’autor seria el seu «discurs programàtic».

Lluc presenta un Jesús mogut per «la força de l’Esperit». La mateixa «força» que ens mou en el nostre viure quotidià.

Un home que cridava l’atenció per la claredat de les seves motivacions i la seva coherència del seu compliment: íntegre, fidel i lúcid. Un home que es deixa conduir per l’Esperit, que deixa que Déu visqui en ell.

Lluc situa aquesta escena de la sinagoga per iniciar el relat de l’activitat pública de Jesús, a diferència de Marc i Mateu, que la situen bastant més tard (Mc 6,1-6; Mt 13,53). Lluc perseguia, sens dubta, que aquest servís de discurs programàtic de tota l’actuació de Jesús.

Una observació important. En llegir el text d’Isaïes, (61,1-2), Jesús n’exclou una frase, Aquella que el profeta anuncia el «dia de la venjança de Déu».

El Déu que presenta Jesús no és el de l’AT que podia ser font de benediccions i a la vegada de malediccions; podia portar bones notícies, però també venjança i còlera. Un Déu massa semblant a nosaltres, en els seus sentiments i reaccions. Amb l’omissió d’aquesta frase Jesús posa punt i final a l’ambigüitat del llenguatge sobre Déu, que només és amor, compassió i bondat gratuïta i incondicional.

Amb lectura d’Isaïes a Galilea, Jesús és presentat, com l’«ungit» (literalment, «messies») de Déu, amb la missió de ser «bona notícia» per a tothom, («passar per la terra fent el bé»), revelant el Rostre de la Divinitat.

«Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar» (Lc 4,21) Per a Lluc aquest «avui»  continua en el temps i que es podria traduir per un «aquí i ara». És a dir, en un present ple de benedicció, gràcia, llibertat i vida.

En altres textos de Lluc trobem aquesta mateixa paraula. En el relat (mitològic) de l’anunci del naixement de Jesús, els àngels diuen als pastors: «Avui ha nascut un Salvador» (Lc 2,11). Després de la curació d’un paralític, símbol de la humanitat oprimida, la gent proclama: «Avui hem vist coses extraordinàries» (Lc 5,26). En l’encontre amb el publicà Zaqueu, Jesús li diu «avui m'haig d'hostatjar a casa teva» (Lc 19,5) i acaba amb una constatació: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa» (Lc 19,9). També a la creu, al company de suplici que li demana  compassió, Jesús li respon amb una paraula esperançadora i carregada de vida: «avui seràs amb mi al paradís» (Lc 23,43).

Cada un d’aquests «avui» són pel lector de tots els temps el seu propi present.

Jesús és presentat com un home que viu en un present conscient. Sense estar atrapar per la nostàlgia del passat i l’angoixa del futur, i que no viu a cops de pensaments i emocions, Ben al contrari. Jesús és la persona que «ha vist», que s’ha adonat de l’engany de quedar reduït entre el passat i al futur i ha experimentat el Present -–la Presència-- com el «lloc» de la Plenitud. En la Presència, experimenta que no hi falta res, i que no s’ha d’«esperar». Tot ja és: només falta veure-ho. Però només ho veurem quan aprenguem a vere-hi malgrat el «vel» de la ment.

Jesús és, en el sentit més pregon de la paraula, l’home de la Presència. No es estrany que la seva manera d’estar impactés a la gent i desplegués tanta vida. Qui vive establert en l’«aquí i ara» és un mirall transparent de la Divinitat, Presència plena en tot temps.

Una vegada més, veiem en Jesús allò que l’ésser humà és capaç de viure.

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

 ERRORS I MALES PRÀCTIQUES PER “PODAR”

Per: Antoni Ferret

 

He sabut que Juan Masiá Clavel SJ, en una conferència d'uns cursos de la Universitat Menéndez Pelayo de Santander, va dir que la fe, com un arbre, com tot organisme vivent, s’ha de regar, alimentar, donar-li més vida, jo diria que amb la defensa de la justícia, la pràctica del bé, la pregària, l’eucaristia i el coneixement i la recta comprensió de l’Escriptura, però també s’ha de “podar”, anar-la alliberant de coses velles que, amb el temps, s’hi

han anat afegint, incrustant, i que l’envelleixen i la deformen, que li són, cada vegada més, un pes mort, que debilita la seva vida.

Tals com errors i males pràctiques. Quins creiem que podrien ser, els errors que s’han anat arrossegant, al llarg de més de 2.000 anys, en l’expressió més tradicional de la fe cristiana, i en l’Església?

Jo diria que són, principalment, aquests:

*Concepció i ensenyament de l’infern i de la possibilitat d’un càstig tan horrible i impossible per part del Creador.

*Ensenyament d’una supervivència de l’ànima, després de la mort del cos.

*Ensenyament de la necessitat de la mort de Jesús en creu per obtenir el perdó dels

pecats de la humanitat.

*Ensenyament del suposat pecat de les relacions corporals i sexuals fora del matrimoni

(que no siguin adulteri).

 

L’HOME PLE DE L’ESPERIT*

Els quatre evangelistes deixen constància de la presència de Jesús al Jordà, a l’entorn del Baptista, Però l’interès d’aquests relats està, més que la manifestació de l’Esperit a l’inici  de la vida pública de Jesús és un fet històric: «qui és aquest?». Amb les paraules que baixen del cel queda definit  com el Fill predilecte.

Tradicionalment, l’Església, pels seus orígens judaics, ha entès la manifestació de Jesús al món en dues etapes: la manifestació a Israel i la manifestació als gentils. La primera amb l’ anunci de l’Àngel als pastors: «Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria» (Lc 2,10). La segona, representada per l’Epifania, quan es manifesta als Mags d’Orient, i en la teofania del Baptisme.

 

Resumint el missatge:

-       JESÚS ÉS UN HOME PLE DE L’ESPERIT DE DÉU, I AQUEST ESPERIT ES MOSTRA EN JESÚS.

 

Reflexions:

-       Jesús, l’home ple de l’Esperit. Si partim d’una cristologia descendent, en la que Jesús és el Logos fet carn, podem oblidar-nos de la humanitat de Jesús.

-       Un home. Jesús és fill d’una dona. I com tots, creix i pateix i sent temptacions, i prega, i es desanima, i mor... Si no partim d’aquesta realitat, la nostra fe en Jesús corre perill: si la fe en la divinitat destrueix la humanitat de Jesús, no creiem en el Jesús dels evangelis.

-       Ple de l’Esperit. L’Esperit és «la ruah», el vent de Déu, present en tot l’AT. La força de Déu és poderosa i invisible, alena en el món i li dona ànims: la força de Déu és Creadora/Salvadora.

 

Els evangelis i els Fets dels apòstols ens presenten Jesús «ple» d’aquesta força, d’aquest vent.

Quan fascinats «pels fets i les paraules» ens preguntem; qui és aquest home? La resposta només pot ser una: «És l’home ple de l’Esperit»..

A Déu no el podem veure, però. si Jesús és així, és perquè Déu és així; units pel mateix Esperit.

 

Quin «Esperit» es mostra en Jesús?.

En els evangelis se’ns mostra un Esperit de pobresa, de mansuetud, que sap sofrir, sap perdonar, treballa per la pau, és net de cor, pateix per la justícia, és valerós, s’arrisca curant i perdonant, diu la veritat sense importar-li les conseqüències, és capaç d’afrontar la mort...

Jesús és el Fill predilecta d’un Déu que és Abbà. L’Esperit de Jesús és de fill, no de criat, no de sotmès, no d’atemorit, ni d’assalariat.

Aquest Esperit de Fill fa que «estigui per les coses del seu Pare». I les coses del seu pare són els altres fills. I és aquí on l’escena del baptisme adquireix un enorme sentit simbòlic i probablement històric: Jesús assumeix la seva condició de Fill, es deixa envair de l’Esperit, rebutja la temptació de falsos messianismes i es lliura absolutament a les coses del seu Pare, a la resta de fills.

Per a Jesús el baptisme no és un rite d’iniciació; «Haig de rebre un baptisme –exclama--, i com desitjo que això es compleixi!» (Lc 12.50) I pregunta als deixebles:  « ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» (Mc 10,38)

Per a Jesús, el baptisme és "sumergir-se" en la seva missió de Fill, lliurar la vida fins a la mort per a salvar els altres fills. Aquest és l’Esperít de Déu. I és per això que creiem en Jesús. L’Esperit fa que un home es lliuri totalment als seus germans.

Aquest diumenge es tanca el cicle de Nadal. Ara comença la vida pública de Jesús i ja comencem a veure a través d’Ell com és Déu. Això ens duu a un procés de conversió i entendre que Jesús és «Déu i home a la vegada», per contradictori que sembli. .

El baptisme de Jesús és un acte de comunió: Jesús combrega amb els demés. Si la nostra comunió no és combregar amb tots com ho fa Jesús, el nostre acte no és més que una «acció sagrada», un ritu amb escàs o nul poder de transformació, de comunicar l’Esperit.

 

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Lc 3,15-16 i 21-22) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta..

Selecció i redacció: Salvador Sol