JORNADES MUNDIALS DE JOVENTUT

Les eufòries col·lectives són elusives, s’esvaeixen a la mateixa velocitat en que són adquirides. En el comportament personal només perduren les conviccions i aquestes són difícils d’assolir i de incorporar-les a la manera de viure, com a norma.
Però, com diu José María Castillo, les conviccions són el motor de l'acció responsable. Convé recordar aquests axiomes mentre celebrem el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia que el papa Francesc va inaugurar el 8 de desembre de 2015, festivitat de la Immaculada Concepció. S’iniciava, un any sant dedicat a la contemplació i a la realització d’aquella activitat, que el diccionari defineix com: «profunda pietat o compassió que empeny a perdonar, a socórrer». I, a la vegada evoca l’atribut que Jesús va destacar en el seu alliçonament sobre Déu.
Al llarg d’aquest any s’organitzen peregrinacions a Roma, i també a santuaris recomanats, a l’objecta d’estimular el compromís personal i col·lectiu de viure la misericòrdia amb la màxima intensitat. Compromís que contribueixi a fer possible el desplegament de la pau i la justícia que condicionen de forma indispensable indispensable el regne de Déu.
Una d’aquestes peregrinacions, potser la més destacable, serà les «Jornades Mundials de la Joventut», que tindrà lloc a Cracòvia, del 21 al 26 de juliol.
Sembla que el papa Francesc segueix el costum dels papes anteriors de promoure grans concentracions amb el pretext de «revitalitzar la fe», com si aquesta es pogués transmetre en forma d’osmosi; una mena de contacte engrescador que amb l’ajut de l’Esperit pot transformar-se en l’assoliment de conviccions fermes. Es diu que els joves tornen d’aquestes Jornades «amb ganes de més; amb un impuls renovat». Almenys aquesta sembla ser la intenció dels organitzadors. Tanmateix, la misericòrdia, com s’ha dit, és l’acció d’evitar el patiment de l’altre, i això no s’instal·la a la vida de forma precipitada, s’aprèn a base de l’esforç continuat d’adonar-se que sovint el què un diu i fa no solament no alleugen el patiment de l’altre sinó que sovint el provoquen.
En aquestes Jornades s’inclou una visita a Auschwitz, el camp d’extermini polonès, paradigma de maldat de la condició humana. Un lloc on queda palès que, malgrat l’orgull que sentim els europeus de ser fills de la l”lustració com a paradigma de drets humans universals, es va perpetrar el pitjor de «la capacitat que té l'home de fer mal i fer patir», Sols recordar-ho fa venir «esgarrifança i por». I més ara que estem vivint un èxode impressionant de refugiats (65,3 milions de persones segons El Punt Avui - 29/06/16) que han d’abandonar la seva casa a causa de guerres i fam. Avui no tenim jueus morint a les cambres de gas, però tenim milers de persones (la meitat nens i nenes) morint (3770 el 2015) a les aigües del Mediterrani. El mar que paradoxalment va veure el naixement de la civilització occidental, avui s’ha convertit en fossar dels que busquen a la UE un lloc segur d’acolliment.
Hi ha 65,3 milions de refugiats, segons El Punt Avui (29/06/16) i els mandataris de la UE semblen insensibles a tant de patiment i es reuneixen no per acordar accions d’acolliment sinó per a fixar una nova data per a reunir-se, sense presa. Ells tenen bona salut i estan ben alimentats. Entretant, una bona part dels joves del món es reuniran a Cracòvia i prendran consciència de la desorientació del món actual. I se’ls parlarà de drets humans i sobretot de misericòrdia. Alguns d’aquests joves seran els dirigents mundials d’aquí a uns anys i cal que prenguin consciència de les paraules de santa Teresa: «obras son amores y no buenas razones». Les bones paraules, inclús els bons pensament, no valen per a res si no van acompanyades d’acció. Com deia Vicent Ferrer, «La bona acció és l’acte espiritual més profund que pot fer l’home» i cal que es transformi en «l’acció dominant» de la vida.
Es clar que, assolir aquest nivell de conducta humana requereix hores i dies d’oració i meditació. No fóra bo que els joves es quedessin en les grans trobades ni en les grans tragèdies. La vida de misericòrdia cal exercir-la en les petites coses de cada dia. I això requereix molt de temps i unes conviccions arrelades sòlidament.

Salvador Sol          .        

EL PROFETA DECAPITAT

Joan Baptista (Judea, 4 aC - 30 dC) és un punt i apart en la història d’Israel. El Jahvè distant, justicier, que parla a través dels elements i els profetes esdevé, per Jesús, la Paraula i crea un espai universal que es denomina Regne.

Pels cristians Joan Baptista va estar l’últim dels grans profetes de l’Antic Testament i el precursor d’un nou temps, del temps de Jesús. Isaïes va anunciar aquesta figura, dient d’ell: «És la veu d'un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. (Mt 3,3)

De llinatge sacerdotal, va renunciar a la seva possibilitat de seguir el camí de Zacaries, el seu pare i viure servint el Temple en un ambient de poc compromís.

Però Joan va seguir la voluntat de Déu que anava en sentit contrari. Arrabassat per l’Esperit és desplaça al desert de judea i exhorta al penediment dels pecats i la conversió a una vida acordada al compliment de la llei i el temor al judici de Déu. El seu bateig amb aigua significava el perdó que Jahvè concedia als pecadors penedits.

Al desert, Joan segueix l’exemple d’austeritat d’antic profetes, i hi practica un ascetisme rigorós; s’acull a una opció ètica de renúncia voluntària de plaers (sexuals, estètics, gastronòmics…). «no menja pa ni beu vi» (Lluc 7.33) Els crítics el rebutgen: «té el dimoni» (ibíd). Vesteix pobrament, i s'alimenta de garrofes i de mel silvestre. Té un crit aspre perquè descobreix que el projecte de Déu per Israel ha fracassat. Estem a l’etapa final d’una llarga cadena de desobediències a la llei. Com diu Pagola: «Tot Israel ha de confessar el seu pecat i convertir-se radicalment a Déu». Joan increpa els que s’apropen al Jordà encuriosits pel comportament i actitud d’aquell profeta atípic, diferent: «Cria d'escurçons! –els recrimina- Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta?» (Mt 7,3)

D’entre els convençuts que es van anar a batejar, Joan i descobreix Jesús L’encontre és d’una gran importància pels cristians, perquè escenifica el canvi: significa el punt de ruptura entre l’Antic i el Nou Testament. El Déu dels elements i la justícia, que només parla a través dels propfetes, dóna pas al Déu de la misericòrdia i el Regne. A qui és la Paraula. Joan és conscient que el seu moment acaba i dirigint-se als altres els diu: «Mireu l'anyell de Déu!» (Jn 1.36). «el qui treu el pecat del món!»  (Jn 1,29)

Joan sap que Jesús agafa el relleu: «Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. (Lc 3,16). Arriba el gran moment de Déu, i Jesús acomiada el temps que s’acaba fent un gran reconeixement al profeta de la transició: «Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista» (Mt 11,11)

 Herodes Antipes empresona Joan per complaure Herodies i Salomé, que li demanen el cap. Els deixebles de Joan pregunten a Jesús per encàrrec d’ell, si és el Messies o n’han d’esperar un altre.. La resposta és humil i senzilla. Jesús davant d’ells «va curar moltes de malalties i sofriments [...] i donà la vista a molts cecs. Jesús, doncs, els respongué: Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen... i els pobres reben l’anunci de la bona  nova». (Lc 7,21-22)

Així va acabar els seus dies el Baptista precursor. Potser ha estat l’únic que va tenir l’evidència de la continuïtat de la seva tasca. Jesús canviava el rumb, però el pla de Déu sobre la història de la humanitat seguia fent-se visible; havia arribat la salvació!.

Salvador Sol

ES TRACTE NOMÉS DE RESPECTAR ELS DRETS HUMANS.

La situació dels refugiats que demanen acolliment a Europa no solament no remet sinó que cada vegada és més angoixant perquè la capacitat de resistència se’ls esgota de forma paral·lela als recursos econòmics de que disposaven al inici de la seva dicord. A ningú li agrada deixar el seu país perquè li bombardejant la casa i maten a amics i familiars. Bombardejar ciutats, sense discriminar hospitals, escoles i mercats és un crim que només poden ordenar polítics corruptes, paranoics, titelles moguts pel poderós món dels negocis d’una deshumanitzada econòmics de mercat. 

Els països occidentals culpen l’Estat Islàmic de la guerra de Síria, però en el fons hi ha la poderosa industria d’armament que necessita lliurar stocks i ho fa organitzant conflictes de destrucció i mort, ja sigui a Síria, al Iemen, a l’Afganistan, a Ucraïna, a Sudan del Sud... Això fa que milers de ciutadans, com tu i com jo, vagin demanant un asil, al que segons les lleis internacional tenen dret, però que els països de l’«Europa de les llibertats», entre ells Espanya, els hi nega. No ha servit de res que el passat 3 de maig, el Consell de Seguretat de l’ONU aprovés per unanimitat, la protecció de civils en zona de guerra quan un dels cinc membres de la permanent d’aquest Consell segueix amb el bombardeig sobre aquestes zones prohibides. 

La directora del Comitè espanyol d’ACNUR, Maria Àngels Siemens, per la gravetat del moment (dos de cada tres siris està ara mateix en perill de mort) ha llençat la iniciativa de demanar que a la Cimera Global sobre refugiats de l’Assemblea General de l’ONU prevista a Nova York pel proper 19 de setembre, tots els països membres garanteixin que tots els refugiats i les seves famílies puguin trobar un lloc segur on viure i puguin assegurar la sanitat i educació pels seus fills. Malgrat aquesta crida desesperada d’ACNUR i altres organitzacions, ben poca cosa es pot esperar dels compromisos que es signen amb la voluntat de no complir-los. On són els 16.000 refugiats que Espanya va acceptar en acollida en la reunió de caps d’estat de la Unió Europea?

Mentre que els polítics es prenen el seu temps per adoptar solucions la gent es va morint per falta d’higiene i aliments en els camps de refugiats i centres de reagrupament militars de Grècia i Turquia. Com han de ser de dures les condicions que molts del 8.400 del camp d’Idomeni, abans de ser traslladats als centres militars han preferit emprendre camí de retorn a Síria.

En els més de cinc anys que dura la guerra de Síria UNISEF parla de vuit milions de nens que estan sofrint la violència, el desplaçament i la carència de recursos bàsics. 13,5 milions de siris continuen malvivint dins del país en situació de carència extrema de recursos. Una carència de recursos que està amenaçant fins i tot la continuïtat d’aquesta ONG en aquella zona. El que va començar el març de 2011, com una revolta popular que reclamava llibertat i justícia contra el règim de Baixar al-Assad s’ha convertit en una guerra de gran abast en la que intervenen l’aviació russa i nord-americana. Centenars de milers de morts, onze milions de refugiats i un país destruït. Una de les pitjors crisis humanitàries del nostre temps. El que era un dèspota a enderrocar ara és el governant que rep l’ajuda de les forces internacionals.
El papa Francesc en la visita simbòlica que va fer a l’Illa de Lesbos, al camp de refugiats de Moria, va mostrar la seva tristesa davant «la catastròfica situació humanitària, la més gran des de la II Guerra Mundial». La visita de l’únic cap d’estat que ha visitat un camp de refugiats, va durar tot just quatre hores, però va ser d’una gran intensitat, abraçant i donant ànims aquella pobra gent: «no esteu sols», els hi va dir. Bergoglio devia pensar en les paraules de les benaurances: «Feliços els qui ploren: Déu els consolarà» (Mt 5,4). En acabar la visita va fer un crit universal a la solidaritat responsable per a recordar als caps d’estat que es miren els refugiats de lluny, com una nosa: que «Europa és la pàtria dels drets humans, i qualsevol que hi posi un peu hauria d’experimentar-ho».

Salvador Sol