ES TRACTE NOMÉS DE RESPECTAR ELS DRETS HUMANS.

La situació dels refugiats que demanen acolliment a Europa no solament no remet sinó que cada vegada és més angoixant perquè la capacitat de resistència se’ls esgota de forma paral·lela als recursos econòmics de que disposaven al inici de la seva dicord. A ningú li agrada deixar el seu país perquè li bombardejant la casa i maten a amics i familiars. Bombardejar ciutats, sense discriminar hospitals, escoles i mercats és un crim que només poden ordenar polítics corruptes, paranoics, titelles moguts pel poderós món dels negocis d’una deshumanitzada econòmics de mercat. 

Els països occidentals culpen l’Estat Islàmic de la guerra de Síria, però en el fons hi ha la poderosa industria d’armament que necessita lliurar stocks i ho fa organitzant conflictes de destrucció i mort, ja sigui a Síria, al Iemen, a l’Afganistan, a Ucraïna, a Sudan del Sud... Això fa que milers de ciutadans, com tu i com jo, vagin demanant un asil, al que segons les lleis internacional tenen dret, però que els països de l’«Europa de les llibertats», entre ells Espanya, els hi nega. No ha servit de res que el passat 3 de maig, el Consell de Seguretat de l’ONU aprovés per unanimitat, la protecció de civils en zona de guerra quan un dels cinc membres de la permanent d’aquest Consell segueix amb el bombardeig sobre aquestes zones prohibides. 

La directora del Comitè espanyol d’ACNUR, Maria Àngels Siemens, per la gravetat del moment (dos de cada tres siris està ara mateix en perill de mort) ha llençat la iniciativa de demanar que a la Cimera Global sobre refugiats de l’Assemblea General de l’ONU prevista a Nova York pel proper 19 de setembre, tots els països membres garanteixin que tots els refugiats i les seves famílies puguin trobar un lloc segur on viure i puguin assegurar la sanitat i educació pels seus fills. Malgrat aquesta crida desesperada d’ACNUR i altres organitzacions, ben poca cosa es pot esperar dels compromisos que es signen amb la voluntat de no complir-los. On són els 16.000 refugiats que Espanya va acceptar en acollida en la reunió de caps d’estat de la Unió Europea?

Mentre que els polítics es prenen el seu temps per adoptar solucions la gent es va morint per falta d’higiene i aliments en els camps de refugiats i centres de reagrupament militars de Grècia i Turquia. Com han de ser de dures les condicions que molts del 8.400 del camp d’Idomeni, abans de ser traslladats als centres militars han preferit emprendre camí de retorn a Síria.

En els més de cinc anys que dura la guerra de Síria UNISEF parla de vuit milions de nens que estan sofrint la violència, el desplaçament i la carència de recursos bàsics. 13,5 milions de siris continuen malvivint dins del país en situació de carència extrema de recursos. Una carència de recursos que està amenaçant fins i tot la continuïtat d’aquesta ONG en aquella zona. El que va començar el març de 2011, com una revolta popular que reclamava llibertat i justícia contra el règim de Baixar al-Assad s’ha convertit en una guerra de gran abast en la que intervenen l’aviació russa i nord-americana. Centenars de milers de morts, onze milions de refugiats i un país destruït. Una de les pitjors crisis humanitàries del nostre temps. El que era un dèspota a enderrocar ara és el governant que rep l’ajuda de les forces internacionals.
El papa Francesc en la visita simbòlica que va fer a l’Illa de Lesbos, al camp de refugiats de Moria, va mostrar la seva tristesa davant «la catastròfica situació humanitària, la més gran des de la II Guerra Mundial». La visita de l’únic cap d’estat que ha visitat un camp de refugiats, va durar tot just quatre hores, però va ser d’una gran intensitat, abraçant i donant ànims aquella pobra gent: «no esteu sols», els hi va dir. Bergoglio devia pensar en les paraules de les benaurances: «Feliços els qui ploren: Déu els consolarà» (Mt 5,4). En acabar la visita va fer un crit universal a la solidaritat responsable per a recordar als caps d’estat que es miren els refugiats de lluny, com una nosa: que «Europa és la pàtria dels drets humans, i qualsevol que hi posi un peu hauria d’experimentar-ho».

Salvador Sol