EL FINAL DE JESÚS NO VA SER LA MORT SINÓ LA VIDA

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 24,46-53)

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

En carta als efesis, Pau feia aquesta oració: «Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és ell. I li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat», (Ef 1,17-18)

Les set setmanes que separen Pasqua de la Pentecosta és el temps necessari perquè els seguidors de Jesús arribessin a la comprensió dels fets i les paraules del Mestre. La Pentecosta és comprensió!. Pau no demana a Déu intel·ligència, sinó el «do espiritual de comprendre la seva revelació»; que «l’esperit ens il·lumini interiorment». «El verdader coneixement no ens ve de fora, sinó «d’allò que experimentem en el nostre interior». Cap factor sensible, ni normativa ni ritual «serveixen de res, si no ens condueixen a una experiència interior i van acompanyades [d’algun tipus] de vida entregada als altres».

Amb la Pentecosta hem arribat al final del temps pasqual, que va començar el Divendres Sant i acaba amb la narració del Jesús glorificat (Ascensió) que torna a allà d’on va sortit, havent «complert» la seva missió a la terra. A partir d’ara ens queda el seu esperit, que és el mateix que el del Pare («el Pare i jo som U») perquè ens ajudi a comprendre allò que encara ens és un misteri.

En el fragment de l’evangeli d’avui Lluc recull «la visió mítica del món» del moment en que es va escriure. Es creia, aleshores, que hi havia tres estadis. «L’estadi superior, on residia la divinitat i des d’on havia baixat el Verb. L’estadi del mig, la terra on vivien els humans que havien de ser redimits. I, l’estadi de baix, on malvivien els dolents en espera de ser rescatats de les forces del maligna». Des d’aquesta lògica, doncs, «Jesús havia de tornar al cel» (ascensió), després de la seva etapa terrenal i deixar pas a l’Esperit (Pentecosta) .

L’home Jesús va estar guiat per l’Esperit de Déu per a dur a terme la seva obra messiànica. Tanmateix, ungit per la resurrecció com a Messies-Crist-Senyor, ens ha deixat el seu propi esperit, com va prometre, que no ens ha abandonat ni ens abandonarà mai al llarg de la nostra vida, per tal que «continuem la seva obra: vivint la mateixa realitat i donant-ne testimoni.

Durant aquest set diumenges hem escoltat paraules com: resurrecció, ascensió, asseure’s a la dreta de Déu, enviament de l’Esperit, totes elles com a realitats pasquals que només pretenen expressar una mateixa veritat: que «el final d’”aquest Home" dit Jesús, no fou la mort sinó la Vida».

«La donació total que va fer Jesús de sí mateix i la seva identificació total amb Déu el van portar a la total i definitiva glòria». Segons l’evangeli de Lluc tot va succeir el mateix diumenge de resurrecció. Però el mateix evangelista, en els Fets dels apòstols, ho descriu com un procés «d’assimilació lenta. Això devia ser fruit de l’experiència viscuda en la seva comunitat, en que el fet inexplicable de la resurrecció no es va comprendre de cop i es va haver d’anar assimilant lentament. Per això en la seva narració segona va anar introduint els fets més importants (Santíssima Trinitat i Ascensió) per tal d’aprofundir aquestes realitats metafísiques situant-les de forma separada dins del model de les «set setmanes» del poble jueu.

Ja se sap que canviar les mentalitats, sobretot en allò que afecta la fe, són processos llargs. També els fonaments de l’Església actual es van anar construint poc a poc, al llarg de molts segles partint de les experiències de les petites comunitats cristianes i de la necessitat d’adaptació a l’evolució cultural dels pobles on s’ha anat introduint el cristianisme. .

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL DÉU VERDADER SEMPRE ÉS UN DÉU AMAGAT

elecció del comentari de l’evangeli (Jn 14,23-29)

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

L’amor de que ens parla Jesús: Estimeu-vos, «és la conseqüència d’una experiència interior, que ens relaciona amb Déu i amb nosaltres mateixos«. A Déu el tenim «en el fons del nostre ser». En aquest sentit «l’amor que manifestem als altres és només l’isberg de l’amor que portem dins».

L’evangeli d’avui ens presenta el discurs de comiat de Jesús, partint de «l’experiència d’amor que la comunitat joànica ha experimentat al llarg de setanta anys». Per tant, no podem dir que es relati «el que va sortit de la boca de Jesús, sinó allò que els cristians d’aquella comunitat van anar descobrint i incorporant a la seva manera de viure individualment i col·lectivament. «Això pot ser que el faci encara més interessant, perquè demostra com l’¡acció de l’Esperit ens va donant a entendre què significa seguir Jesús».

El cristianisme no és fruit d’un dia. «Les comunitats cristianes, van haver d’anar descobrint l’experiència que Jesús tenia de Déu (=Pare) i la manera com va viure aquesta experiència».

És molt difícil voler «expressar aquesta experiència personal», perquè els relats evangèlics són polièdrics. «La quantitat de models que trobem en els evangelis, no sempre coherents en sí mateixos, ens diu que a Déu no se’l pot entendre d’una sola manera, agafant les paraules al peu de la lletra, perquè no hi ha paraules adequades, i cal situar-les en el seu context». Cosa que no sempre és fàcil .

Cal insistir en l’escassetat de paraules de que disposem per a poder-nos explicar i entendre bé, el misteri pasqual. Perquè una cosa és la precisió del llenguatge disponible i un altre la realitat que volem transmetre. «Com es pot explicar de forma plausible que Déu i Crist són u, i que no han de venir d’enlloc  perquè ja els tenim dins, en el fons del nostre ser. Fins i tot, des d’abans d’existir nosaltres?».

Amb els coneixements que tenim avui de física i química, «com podem entendre que se’ns digui que hagi estat Déu qui ha fet possible la nostra (la meva) existència?».

«Déu i Crist no venen... Soc jo qui ha de descobrir que viuen en mi, des del moment de la meva concepció». Per tant, el fet que no vinguin des de fora fa que «tota mediació, sigui personal o institucional, no tingui cap sentit». L’Esperit és la «força divina que actua» sobre la comunitat, però d’una manera especial sobre la meva consciència

«En l’AT. la presència de Déu es localitzava en espais concrets: a la tenda de l’encontre o en el temple [...]. Però des de les ensenyances de Jesús, el lloc on Déu es fa present, és en l’home / dona, quan aquest el manifesten, amb les seves obres, a l’exterior».

En el discurs de comiat, Jesús fa referència a l’Esperit: «l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre». (Jn 14,25)

Mentre Jesús va estar amb els deixebles, aquest «escoltaven, sense entendre, les seves paraules, i només veien el seu físic i les seves manifestacions humanes, però no la realitat de Déu que vivia amb ell».

Jesús s’acomiada dels deixebles desitjant-los-hi la pau: (shalom). «La pau que ens dóna Jesús, no és un dit i fet; és fruit de l’amor que sentim dins i hem d’aprendre a transformar-lo en accions d’amor de cara als altres. Només l’Amor que descobrim en la nostra vida i externalitzem ens pot dur la pau verdadera».

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL MISSATGE I LA INSTITUCIÓ

Per Antoni Ferret

Em sorprèn que, en els articles de tema religiós, d'autors cristians, fins i tot teòlegs, que expressen un to de pessimisme sobre el futur cristià, que avui proliferen, l'atenció se centri exclusivament en l'Església, o sigui en la institució.  I no en el missatge. Què és el cristianisme? ¿Una institució bàsica, que elabora i difon el seu missatge, o un missatge humano-diví que pot ser, i hauria de ser, ajudat i divulgat per una institució complementària del missatge? No vull preguntar «qui va ser primer», tot i que també es podria fer. Vull dir que els profetes, Crist i els apòstols, tots tres, i altres subjectes menys importants, van anar comunicant, més o menys de part del Creador, un missatge d'amor i de llibertat, i que, «després», els seus continuadors es van organitzar, de manera no gaire diferent que les entitats polítiques del moment, per difondre millor el missatge cristià. No em ficaré pas en si Crist l'hauria volguda o no, l'Església, però per anar ràpid diré que sembla que en molts moments i llocs ha sigut útil, la institució, per a la millor difusió del missatge, i que en canvi, en molts moments i llocs, l'ha frenat, l'ha imposat de mala manera i, fins i tot, sovint, l'ha adulterat i desprestigiat.

Saltant per sobre del procés històric, avui sembla clar que la institució, de diverses maneres que no enunciaré, però que tothom té clares, està sent més aviat una mena de barrera entre el missatge cristià i molta gent. Això és un problema molt greu, perquè és exactament lo contrari de lo que caldria, i crec que no s'ha pas d'enfocar amb una paciència excessiva. (L'any 2014, en un pròleg d'un llibre, vaig declarar que viuria el cristianisme en la «frontera», divorciat d'autoritats i estructures, sense perdre un punt de l'eucaristia setmanal. I acabo de començar a divulgar un llibre sobre la manera d'explicar bé la Bíblia, que crec que no es fa, ni s'ha fet potser mai.)

Així doncs, saltant temes, diré que proposo, no pas parlar tant de la institució, tot i que celebraríem efusivament qualsevol millora, sinó:

1) Diferenciar clarament el missatge cristià de la institució catòlica (i de totes les altres, si s'escau), i deixar ben clar que el missatge cristià és allò principal, amb església o sense, tot i que desitgem que una Església molt renovada hi ajudi.

2) Usar de manera habitual l'expressió «missatge», tot desplaçant les denominacions tradicionals i oficials de Doctrina de la Fe, Veritats revelades, i altres. Perquè aquestes denominacions, com salta a la vista, donen una idea de cosa molt solemne, totalment i definitivament definida, exacta,  intocable, ensenyada de dalt a baix, i... i... controlada i vigilada per una mena de «guardians» de la seva puresa. En canvi, el concepte «missatge» fa pensar més en una cosa que es va comunicant de manera amorosa entre iguals (ja que, cabalment, el seu mateix objecte és, precisament, l'amor), que es pot adaptar, alguna vegada, en aspectes no del tot essencials, a les circumstàncies de la vida, i, sobretot, que ens ha arribat a través de persones que han sigut estimulades, influïdes, en el seu pensament, pel Creador, per tal de veure clares «algunes» coses, no gaires. El nom de missatge sembla una cosa més humana, i no tan enlairada.

3) Per anar bé, ens hauríem d'acostumar a dir «missatge bíblico-cristià», o «bíblico-evangèlic», tant és. Perquè, si només diem cristià (o evangèlic) pot semblar que ens deixem de banda l'enorme valor de l'aportació dels profetes, insubstituïble. Es que... es fa, això de prescindir dels profetes, i dona lloc a errors (cosa que ara no puc precisar).

4) Quins són, els punts o elements principals del missatge bíblico-cristià? Naturalment, n'hi ha molts, però no es tracta pas que, barrejant uns i altres, es perdi de vista la importància dels que justifiquen el fet que sigui un missatge destinat a fer-nos el màxim de feliços possible en la condició humana.  (En la pràctica real de les relacions més o menys cristianes, hi ha un munt de detalls secundaris, als quals, sovint, es dona una importància que no tenen, o no haurien de tenir, i que arriba a difuminar aquells  que determinen la nostra felicitat, ara i sempre. Tals com la manera en què Crist va néixer, la seva família, tan sovint mal explicada, el detall de si va fer miracles o no (més enllà del fet de curar malalts, que això sí que és fonamental), moltes festes relatives a fets de segona importància, ja no diguem les festes i característiques dels sants i, fins i tot (aquí escandalitzaré a molts), el mateix fet de la seva resurrecció.)

5) El primer i principal valor del missatge cristià, pensat per a fer-nos feliços, és l'amor al Creador i a les persones, tots dos ben barrejats i mai l'un sense l'altre. Però això no pas com un element teòric, sinó com una actitud pràctica i quotidiana davant qualsevol persona necessitada, en qualsevol aspecte, sempre que es pugui fer. Aquesta obligació és tan important, tan central, en el missatge, que Crist, en un moment d'exaltació, arriba a dir, segons Mateu, que aquell/a que no doni menjar a una persona que passa gana, sempre suposant que ho pugui fer, serà castigat a un foc etern. Afirmació aquesta que cal considerar una exageració, del tipus de «és més fàcil que un camell passi per forat d'una agulla que no que un ric entri al Regne de Déu», o que «si tinguéssim fe de veritat, diríem a un arbre que es desarrelés i es plantés al mar, i ho faria», i que mai no havia de ser presa al peu de la lletra, com uns dirigents de poca cultura i poca formació van fer en un moment donat. Però sí que és una afirmació que mostra la seva indignació davant escàndols com el dels gaus que cada dia passen passeig de Gràcia avall, o altres llocs, i passen davant d'una persona que demana ajuda per poder menjar i fan veure que no la veuen. // Però, no textualment sinó per sentit comú, aquesta ajuda s'ha de fer, no només individualment, sinó també exigir-la a la societat organitzada, de manera que, de persones necessitades, no n'hi hagi.

6) I, per avui, ens quedarem amb el segon gran tema del missatge. És considerar que aquesta nostra vida actual, de 80 anys, o 50, o potser menys, és tan sols una part d'una nostra existència que, en una altra forma, desconeguda, no tindrà mai final, enmig de la més gran felicitat jamai imaginada. Cosa que tots comprenem que a molta gent els costarà molt de creure, però això no té importància, perquè igual s'ho trobaran. Aquest punt, a diferència de l'anterior, no és pas d'obligat compliment.

7) No ja com un punt del missatge, sinó com una nova crítica als crítics. Es queixen, és clar, que les esglésies estan buides. I molt més ho seran quan vagi morint la generació gran actual. Però companys, aquest no és el problema, que siguem pocs. El problema definitori és que aquells que ho siguem, 50, 5.000 o els que siguin, ho siguem de veritat.

DONAREM GLÒRIA A DÉU SI ESTIMEM TOTS ELS SEUS FILLS

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 13,31-35)

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

L’evangeli d’avui, «és una verdadera catequesi per a la comunitat.

Joan no reprodueix «un discurs de Jesús, sinó que recull la cristologia que la seva comunitat ha anat elaborant al cap dels anys».

Els cristians van anar descobrint «el manament de l’amor», que trencava esquemes i «encara avui ens costa d’assimilar», tot i ser «l’essencial» del cristianisme. «Només Jesús va ser capaç d’estimar, fins i tot morint a la creu»,

El manament de l’amor «és eminentment pasqual». Llegim a les cartes de Joan: «nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort» (1Jn 3.14)

El cristià verdader és aquell que pot contestar afirmativament, aquestes preguntes: «Estimo de debò als altres?» I, «l’amor als altres és el meu distintiu cristià?; ajudo a aquell que realment em necessita?».

Hem de reconèixer, que en general, «ens hem esforçat en el compliment de les normes, a creure en veritats [dubtoses] i en celebracions de ritus [...], i ens hem oblidat del que és essencial: l’amor als altres»..

Ens hem entestat en «considerar l’amor com un precepte i això és un error. Estimar és un acte de voluntat, que té com a únic objecta difondre el bé»

En l’evangeli d’avui se’ns diu que «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell»,  Però de quina classe de glòria estem parlant?. Jesús havia rentat els peus als seus amics, com un esclau i surt del cenacle quan la seva mort ja estava decidida pel sanedrí? La seva actitud només té una explicació versemblant: «que es manifesta en l’amor que significa el do de Jesús. Un amor que és, a la vegada, la glòria de Déu i la glòria de l’home Jesús». Aquest és el significat de la paraula grega (doxa): «transcendència i santedat (=majestat) de Déu que l’home ha de reconèixer». La versió hebrea parla de (kabod) que fa referència a  la «manifestació que Déu fa de sí mateix a través de fets extraordinaris a favor del seu poble».

L’original del text de Joan és que la «glòria de Déu es manifesta en l’amor» que Jesús transmet: «La glòria, no la rebo dels homes» (Jn 5.41) sinó de Déu. Morir per amor als demés és la màxima glòria que es pot obtenir.

Jesús crea un moment íntim quan anuncia als deixebles la seva mort: «Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps». (Jn 13,31-33a) i els dóna un nou manament en forma de testament: «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 13,34) En la Llei de Moisès regia una relació jurídica entre Déu i el seu poble. En la nova aliança de Jesús, l’únic que importa «és l’actitud de servei».

Es tracta d’un manament que no s’imposa sinó que cal «descobrir-lo dintre nostre com a do  incondicional de Déu, i que a través nostre ha d’arribar a tothom».

Jesús es presenta com «el fill de l’Home»" (model de l’ésser humà). És el cim de les possibilitats humanes. «Si us estimeu els uns als altres [...] Tothom coneixerà que sou deixebles meus». (Jn 13,35)

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL LLIBRE DE JOB

Per: Antoni Ferret

Un dels llibres més curiosos de la Bíblia és el Llibre de Job. Persona imaginària i autor desconegut. Contràriament als altres testimonis que s'exposen, aquest no és una mostra de l'ideal que després s'anomenaria «cristià», sinó que es considera més aviat com un contratestimoni: en diversos llocs el personatge acusa Déu de ser injust, pel fet de permetre que el mal afecti persones innocents, i, en canvi, la felicitat als injustos. Però anem a pams...

Comença així:

«Hi havia un home a la terra d’Us que es deia Job. Era un home íntegre i recte, que reverenciava Déu i s’apartava del mal. Tenia set fills i tres filles. Posseïa set mil ovelles, tres mil camells, cinc-centes parelles de bous, cinc-centes someres i tota una gentada que treballava per a ell. Era l’home més poderós de les terres d’orient.»

Primera crítica: l’autor bíblic considera que era íntegre i recte, reverenciava Déu i s’apartava del mal un home que havia arribat a acumular quasi 12.000 animals i que tenia una gentada que treballava per a ell. Doncs no era tan íntegre i recte. Si ho hagués estat hauria multiplicat la riquesa en benefici de tots. Aquesta acumulació hem de suposar que era producte de l’explotació de la gentada que treballava per a ell, i dels tractes avantatjosos amb els compradors dels seus productes.

És clar que no podem aplicar criteris socials d’ara a una situació que correspon a 2.500  anys enrere o potser més. (El llibre no dona data de redacció.) L’autor bíblic està subjecte a una mentalitat antiga, que això ho trobava normal.

L'argument és que un dia, a la cort celestial, Déu fa observar a un àngel acusador la rectitud i la bondat de Job. Però l’acusador, envejós, li diu a Déu que, si Job és tan bo és perquè Déu el beneeix i els seus béns es multipliquen. Que si li anessin malament les coses, Job el maleiria. Aleshores Déu permet que l’acusador el perjudiqui en els seus béns, a veure què passa.

Una observació. L’autor bíblic considera que la riquesa de Job és producte d’una benedicció de Déu. Em remeto a la crítica anterior: pot ser més aviat producte de la seva rapacitat i explotació.

El cas és que, per una sèrie de desgràcies, Job perd els seus animals, els seus jornalers i els seus fills. I Job continua reverenciant Déu. Diu: «Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dona, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom!»

Déu fa notar la fidelitat de Job a l’acusador, però aquest, dolent perquè sí, li diu que, si en comptes d’afectar-li els béns li afectés la mateixa persona, llavors el maleiria. Déu, novament, vol fer la prova i autoritza l’acusador perquè perjudiqui la seva persona. Llavors l’acusador va afligir Job amb una úlcera que li cobria tot el cos.

Job no va pas maleir Déu. Diu: «Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals?» 

La major part del llibre és ocupada pels diàlegs entre Job i tres amics seus que, sabedors de la seva desgràcia, van a consolar-lo. I un altre amic que després li parla. Tot això són poemes en vers.

Una cosa que destaca són les queixes de Job:

Que mori el dia que vaig néixer

i la nit que s’adonà que era concebut un home!

(...)

Per què no vaig morir en el si matern

o no vaig expirar acabat de néixer?

(...)

Tant de bo es poguessin pesar

la meva ràbia i el meu infortuni

i els posessin plegats a les balances!

Serien més feixucs que la sorra de la mar!

(...)

Tant de bo que es complís el meu prec

i Déu satisfés el meu desig:

que es decidís a esclafar-me,

que estengués la mà i em tallés la vida!

Més importants són encara les seves crítiques contra un Déu suposadament injust:

Hi ha un sol camí, per més que jo parli:

ell aniquila tant culpables com innocents.

Quan un flagell causa la mort,

ell encara riu de la desgràcia dels innocents.

Paraules gairebé sacrílegues.  O bé:

Quan s'apaga la llàntia dels malvats

i cau damunt d'ells la desgràcia?

Quan els fa sentir Déu el seu enuig?

Del diàleg entre Job i els seus amics es dedueix que potser Job no és tan íntegre i recte com diu el llibre. El seu amic Elifaz l’acusa:

Has fet empenyorar il·legalment el teu germà,

li has pres els vestits, l’has deixat nu;

no donaves aigua al qui tenia set,

has negat el pa al qui tenia fam.

Tu, home fort, posseïes la terra;

t’hi vas instal·lar de manera arrogant.

Despatxaves les viudes amb les mans buides

i deixaves els orfes sense ajuda.

Acusacions que no són pas desmentides per Job en el seu discurs següent.

Però Job defensa, d’una manera genèrica, la seva innocència:

Pel Déu vivent, que em nega la justícia,

pel Totpoderós, que m’omple d’amargor,

juro que, mentre em quedi un glop de vida

i conservi als meus narius l’alè de Déu,

els meus llavis no diran res d’injust

ni amb la llengua trairé la veritat!

Lluny de mi donar-vos la raó!

Defensaré la meva innocència mentre visqui.

I més endavant, diu unes paraules que contradiuen l’acusació d’Elifaz:

Jo salvava el pobre suplicant

i l’orfe sense empara.

Els agonitzants em beneïen.

Jo tornava el goig al cor de la viuda.

Per vestit em posava la justícia,

el dret em feia de mantell i diadema.

Jo era els ulls del cec

i els peus del coix,

era el pare dels pobres

i l’advocat dels estrangers.

Paraules que serien una bella mostra del futur ideal evangèlic, si fossin veritat. Però... sabent que ha acumulat tanta riquesa... És que de vegades es dona el cas de persones considerades justes i íntegres, que roben milions i, per exemple, donen centenars (o potser fins i tot milers) als pobres, els quals, de vegades són pobres per la culpa de la persona «íntegra». Per tant, les paraules justificadores de Job no són del tot segures.

Finalment (el llibre no diu quant temps va passar) Déu s’adreça a Job. Li fa unes llargues disquisicions sobre les meravelles de l’univers i sobre les meravelles del món animal, com a obres seves. Però no li dona cap raó relacionada amb l’úlcera que Job pateix. Job respon de manera submisa:

És cert! He parlat en la ignorància

de coses grans que no puc entendre.

Aleshores, «el Senyor li va retornar la felicitat perduda i li va duplicar els béns». Job arribà a posseir catorze mil ovelles, sis mil camells... etc. Tingué set (nous) fills i tres filles. Però NO RECUPERÀ els fills inicials que tenia abans, morts. I morí «després d’una llarga vida».

Encara s’ha de notar una cosa. Al principi va perdre els fills i les filles, però li va restar la dona. Ara bé: la dona només apareix una vegada en tot el llibre, per dir-li a Job que maleeixi Déu... És a dir: una sola intervenció i negativa. Job és consolat en la seva pena pels seus amics, però no per la seva dona. És un llibre masclista.

I encara diré més. El «tema» del Llibre de Job és fals. Perquè aquest tema és que Déu permet les desgràcies de Job per «provar-lo», per veure si, tot i així, li continua sent fidel. Però ni aquest seria un procedir correcte, ni el Déu realment existent tenia cap necessitat de provar-lo.

En conclusió: crec que ni Job és realment íntegre, ni el déu que ens mostra l'autor és just.

Finalment, és bo que la Bíblia mostri, també, aquesta actitud crítica. Actitud que tenen moltes persones, que no entenen com Déu pot permetre tant de mal. I el triomf i la felicitat dels injustos. Però... aquesta felicitat pot ser només externa i enganyosa, ja que, en principi, ningú no sap què passa dins de cada persona. I la felicitat pot dependre d'altres coses més que del triomf econòmic o polític...

DONAR LA VIDA, MENTRE ES VIU, EN VIDA DEFINITIVA

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 10,27-30)

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

La lectura d’aquest evangeli abandona les aparicions de diumenges anteriors per donar pas a textos que ens parlen de Vida definitiva, i són la clau per a comprendre amb profunditat el temps pasqual.

És un error pensar que la vida eterna s’assembla a la biològica. Seguim esperant que «la mort ens durà a una mena de vida semblant a la que ara tenim» però sense mancances. Però els evangelis ens «parlen d’una Vida molt diferent a la biològica que vivim ara i aquí».

«S’a de néixer de nou», ens diu Joan en el seu evangeli, perquè «qui neix de la carn, és carn. Però qui neix de l’Esperit, és Esperit».

Això queda clar en la versió grega de l’evangeli quan en parlar de donar la vida (morir per) utilitza la paraula «psykhê» que significa «personalitat psicològica». Això és el que es manté després de la mort.

Avui l’evangeli ens parla del pastor que dóna la vida per les seves ovelles. Joan es recolza en l’AT, en que la imatge del pastor és molt freqüent, per a situar la sol·licitud de Déu pel seu poble. Ezequiel parla dels pastors quan es refereix als dirigents que actuen en nom de Déu i que Jesús va traslladar als dirigents jueus  del seu temps:

«  Ai dels pastors d'Israel, que es pasturen a ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat? Vosaltres, en canvi, us alimenteu de la seva llet, us vestiu amb la seva llana, mateu les ovelles més grasses, però no pastureu el ramat. (Ez 34, 2-3)

Una figura, la del pastor, que probablement Jesús mai es va atribuir. No és versemblant «que Jesús es presentés com el pastor de ningú», i pel gran respecte que li mereixien, «considerés ovelles» els que el seguien.

El que destaca en Jesús són «les relacions humanes que, de igual a igual, va mantenir amb tots els demés». És un error, per tant, creure «que es va considerar més que ningú, aquell que es va posar al servei dels altres». Una cosa diferent, és que «com a model de comportament humà, de la seva preocupació pels altres se’n faci un símil amb la «sol·licitud del pastor que cuida de les seves ovelles».

Jesús és un model de comportament humà, com ja s’ha dit, i per la seva «preocupació per tots» pugui ser presentat, també, «com a model de relació entranyable amb Déu».

Els cristians, més que «sentir» què diu Jesús, hauríem d’aprendre a «escoltar-lo». I no «acceptar només allò que encaixa amb els nostres interessos [...], sinó de ser capaços de canviar les nostres conviccions».

«Les ovelles segueixen el pastor sense saber on les porta». Els cristians que escolten Jesús saben que aquest els posa en moviment, per tal de «donar a conèixer (predicar) la bona notícia». Aquesta serà la «manera de (descobrir Jesús, semblant al pastor) que ens condueix al compliment del que Déu espera de nosaltres».

Aquell que segueix Jesús troba la «Vida definitiva: la Vida en l’esperit». Viure el que va viure Jesús i acceptar el que li va passar: «aquest és el verdader sentit del misteri pasqual». Arribar a poder dir com ell: «Jo i el Pare som u». (Jn 10 27-30)

Ja sabem que les frases de Jesús que trobem en els evangelis, no van ser són pròpiament pronunciades per ell. Són ressonàncies de transmissió oral que van anar calant en les comunitats cristianes. Però de la que no hi ha dubta que va ser pronunciada per Jesús és la de «abba», que més enllà de la relació pastor - ovella ens revela la relació que hi ha, a través de Jesús, entre Déu que ens dóna la seva vida, i l’home que és qui la rep.

Jesús ens va donar la vida que li va donar el Pare, morint com va morir. «Déu li comunica (en temps present) aquesta Vida i ell la comunica als que el segueixen». «Jesús és així manifestació de Déu i model d’Home».

Cal deixar les aparences i aprofundir en allò que realment som. Els orientals en diuen arribar a la «il·luminació» i els nostres místics han arribat a la convicció de que «eren una sola cosa amb Déu».

Selecció i redacció: Salvador Sol

L’EXPERIÈNCIA PASQUAL

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 21,1-19)

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

L’experiència pasqual «és una experiència interior que si no es té és difícil explicar-la».

«No hi ha ni paraules ni conceptes per explicar la realitat viscuda pels primers cristians i per això van haver de recórrer a crear relats simbòlics. El problema el tenim nosaltres, si els volem interpretar com si fossin cròniques de successos i no volem entrar en el verdader missatge que ens volen transmetre [...] l’absoluta seguretat de que Jesús era viu».

«La mort del Mestre» es va produir en unes circumstàncies radicals: «les autoritats religioses i romanes van pretendre no només matar Jesús, sinó  esborrar-lo  de la memòria» dels seus seguidors. «La condemna a ser crucificat» era ignominiosa i impedia conservar-ne la memòria.

Però els primers cristians «van tractar d’explicar la mort de Jesús a la creu» eliminant la voluntat d’oblidar-lo «perquè per a ells Jesús ho era tot». Per tant, estem davant d’un relat «en el que res és el que sembla, perquè tot és molt més».

Per això «les aparicions responen a un esquema teològic» i no pretenen dir-nos «el que va passar en uns llocs i en uns moments determinats, sinó transmetre’ns l’experiència d’unes comunitats que desitgen que altres cristians d’altres comunitats visquin en la mateixa realitat que ells viuen».

«Jesús es va tornar a aparèixer» (Jn 21,1) Això és; «es va manifestar» (ephanerôsen) que vol dir «sorgir de la foscor».

En llenguatge joànic, això és passar de la nit al dia (quan clareja), es quan es produeix la «manifestació del celestial en un marc terrenal». En aquestes circumstàncies, els apòstols perceben Jesús «no a través dels sentits, sinó en una experiència interna».

Context

Els deixebles estan pescant, despreocupats de la «missió universal que els espera». Estan junts, formen comunitat.

Han passat una nit, que vol dir «amb Jesús absent,  sense pesca». Aquesta és una dada important que ens vé a dir que «sense el Mestre, la tasca és infructuosa, estèril».

Però Jesús es fa present i pren la iniciativa.

Continua el llenguatge simbòlic per a dir-nos que: A la primera llum del matí, «que vol dir presència de Jesús», reben la seva salutació.

Com una conversa entre amics els diu: «Nois, no teniu res per a menjar?» (Jn 21,5). I, en dir-li que no..., els recomana que tirin novament la xarxa. «està posant a prova la seva disponibilitat per l’exigència del servei que els encomanarà». Jesús ha acabat la seva obra, ara l’han de seguir fent els apòstols. «Jesús seguirà en la comunitat, però sense actuar directament». Ara és la comunitat la que ha d’actuar.

L’apòstol que Jesús «estimava diu a Pere: --És el Senyor» (Jn 21,7) Els altres apòstols «arriben a terra amb «la xarxa plena de peixos» (Jn 21.8) i, «veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. (Jn 21, 1-9)

Fixem-nos en el detall. només «un d’ells» s’adona de la presència de Jesús, no pas perquè té millor vista, sinó perquè «té més experiència del seu amor». Només ell «sap llegir les senyals inequívoques de la seva presència» enmig de la comunitat.

Jesús els espera a terra perquè «la terra és el lloc de la comunitat que viu amb Jesús».

Cal distingir en aquest relat les dues presències d’aliments. Un d’ells és un do gratuït que ens ve de Déu. L’altre s’aconsegueix amb l’esforç personal que es manifesta en el treball a favor dels homes.

El do de l’aliment és fa palès ara que Jesús invita a menjar el que ell mateix ha preparat.

El paral·lelisme és clar amb l’escena de la multiplicació dels pans i els peixos.

«Jesús és ara el centre de la comunitat que irradia la força de vida i amor. La presència de Jesús fa que els seus siguin capaços de lliurar-se als altres, com ell va fer»

Aquesta és la missió que se’ls encomana: reconèixer-lo a ell i comunicar-lo. «El diumenge passat se centrava el dubte en Tomàs. Avui veiem que és Pere qui dubta», però no de «reconèixer-lo com a Senyor» sinó del seu comportament com a «servidor a imitar».

Però només un lliurament als altres com ho feu Jesús, pot posar de manifest l’amor que se’ls tingui. «Pere comença el camí per a comprendre que Jesús no és el Senyor, sinó l’amic».

Selecció i redacció: Salvador Sol