Em sorprèn que, en
els articles de tema religiós, d'autors cristians, fins i tot teòlegs, que
expressen un to de pessimisme sobre el futur cristià, que avui proliferen,
l'atenció se centri exclusivament en l'Església, o sigui en la institució. I no en el missatge. Què és el cristianisme?
¿Una institució bàsica, que elabora i difon el seu missatge, o un missatge
humano-diví que pot ser, i hauria de ser, ajudat i divulgat per una institució
complementària del missatge? No vull preguntar «qui va ser primer», tot i que
també es podria fer. Vull dir que els profetes, Crist i els apòstols, tots
tres, i altres subjectes menys importants, van anar comunicant, més o menys de
part del Creador, un missatge d'amor i de llibertat, i que, «després», els seus
continuadors es van organitzar, de manera no gaire diferent que les entitats
polítiques del moment, per difondre millor el missatge cristià. No em ficaré
pas en si Crist l'hauria volguda o no, l'Església, però per anar ràpid diré que
sembla que en molts moments i llocs ha sigut útil, la institució, per a la
millor difusió del missatge, i que en canvi, en molts moments i llocs, l'ha
frenat, l'ha imposat de mala manera i, fins i tot, sovint, l'ha adulterat i
desprestigiat.
Saltant
per sobre del procés històric, avui sembla clar que la institució, de diverses
maneres que no enunciaré, però que tothom té clares, està sent més aviat una
mena de barrera entre el missatge cristià i molta gent. Això és un problema
molt greu, perquè és exactament lo contrari de lo que caldria, i crec
que no s'ha pas d'enfocar amb una paciència excessiva. (L'any 2014, en un
pròleg d'un llibre, vaig declarar que viuria el cristianisme en la «frontera»,
divorciat d'autoritats i estructures, sense perdre un punt de l'eucaristia
setmanal. I acabo de començar a divulgar un llibre sobre la manera d'explicar
bé la Bíblia, que crec que no es fa, ni s'ha fet potser mai.)
Així
doncs, saltant temes, diré que proposo, no pas parlar tant de la institució,
tot i que celebraríem efusivament qualsevol millora, sinó:
1)
Diferenciar clarament el missatge cristià de la institució catòlica (i de totes
les altres, si s'escau), i deixar ben clar que el missatge cristià és allò
principal, amb església o sense, tot i que desitgem que una Església molt
renovada hi ajudi.
2)
Usar de manera habitual l'expressió «missatge», tot desplaçant les
denominacions tradicionals i oficials de Doctrina de la Fe, Veritats revelades,
i altres. Perquè aquestes denominacions, com salta a la vista, donen una idea
de cosa molt solemne, totalment i definitivament definida, exacta, intocable, ensenyada de dalt a baix, i...
i... controlada i vigilada per una mena de «guardians» de la seva puresa. En
canvi, el concepte «missatge» fa pensar més en una cosa que es va comunicant de
manera amorosa entre iguals (ja que, cabalment, el seu mateix objecte és,
precisament, l'amor), que es pot adaptar, alguna vegada, en aspectes no del tot
essencials, a les circumstàncies de la vida, i, sobretot, que ens ha arribat a
través de persones que han sigut estimulades, influïdes, en el seu pensament,
pel Creador, per tal de veure clares «algunes» coses, no gaires. El nom de
missatge sembla una cosa més humana, i no tan enlairada.
3)
Per anar bé, ens hauríem d'acostumar a dir «missatge bíblico-cristià», o
«bíblico-evangèlic», tant és. Perquè, si només diem cristià (o evangèlic) pot
semblar que ens deixem de banda l'enorme valor de l'aportació dels profetes,
insubstituïble. Es que... es fa, això de prescindir dels profetes, i dona lloc
a errors (cosa que ara no puc precisar).
4)
Quins són, els punts o elements principals del missatge bíblico-cristià?
Naturalment, n'hi ha molts, però no es tracta pas que, barrejant uns i altres,
es perdi de vista la importància dels que justifiquen el fet que sigui un
missatge destinat a fer-nos el màxim de feliços possible en la condició
humana. (En la pràctica real de les
relacions més o menys cristianes, hi ha un munt de detalls secundaris, als
quals, sovint, es dona una importància que no tenen, o no haurien de tenir, i
que arriba a difuminar aquells que
determinen la nostra felicitat, ara i sempre. Tals com la manera en què Crist
va néixer, la seva família, tan sovint mal explicada, el detall de si va fer
miracles o no (més enllà del fet de curar malalts, que això sí que és
fonamental), moltes festes relatives a fets de segona importància, ja no diguem
les festes i característiques dels sants i, fins i tot (aquí escandalitzaré a
molts), el mateix fet de la seva resurrecció.)
5)
El primer i principal valor del missatge cristià, pensat per a fer-nos feliços,
és l'amor al Creador i a les persones, tots dos ben barrejats i mai l'un sense
l'altre. Però això no pas com un element teòric, sinó com una actitud pràctica
i quotidiana davant qualsevol persona necessitada, en qualsevol aspecte, sempre
que es pugui fer. Aquesta obligació és tan important, tan central, en el
missatge, que Crist, en un moment d'exaltació, arriba a dir, segons Mateu, que
aquell/a que no doni menjar a una persona que passa gana, sempre suposant que
ho pugui fer, serà castigat a un foc etern. Afirmació aquesta que cal
considerar una exageració, del tipus de «és més fàcil que un camell passi per
forat d'una agulla que no que un ric entri al Regne de Déu», o que «si
tinguéssim fe de veritat, diríem a un arbre que es desarrelés i es plantés al
mar, i ho faria», i que mai no havia de ser presa al peu de la lletra, com uns
dirigents de poca cultura i poca formació van fer en un moment donat. Però sí
que és una afirmació que mostra la seva indignació davant escàndols com el dels
gaus que cada dia passen passeig de Gràcia avall, o altres llocs, i passen
davant d'una persona que demana ajuda per poder menjar i fan veure que no la
veuen. // Però, no textualment sinó per sentit comú, aquesta ajuda s'ha de fer,
no només individualment, sinó també exigir-la a la societat organitzada, de
manera que, de persones necessitades, no n'hi hagi.
6)
I, per avui, ens quedarem amb el segon gran tema del missatge. És considerar
que aquesta nostra vida actual, de 80 anys, o 50, o potser menys, és tan sols
una part d'una nostra existència que, en una altra forma, desconeguda, no
tindrà mai final, enmig de la més gran felicitat jamai imaginada. Cosa que tots
comprenem que a molta gent els costarà molt de creure, però això no té
importància, perquè igual s'ho trobaran. Aquest punt, a diferència de
l'anterior, no és pas d'obligat compliment.
7)
No ja com un punt del missatge, sinó com una nova crítica als crítics. Es
queixen, és clar, que les esglésies estan buides. I molt més ho seran quan vagi
morint la generació gran actual. Però companys, aquest no és el problema, que
siguem pocs. El problema definitori és que aquells que ho siguem, 50, 5.000 o
els que siguin, ho siguem de veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada