L’ÚINICA REALITAT

Comentaris sobre l’evangeli d’avui (Mt 28, 16-20)

NO ÉS POSSIBLE EXPRESAR EL TRASCENDENT

Aquests diumenges la litúrgia ens situa en esdeveniments difícils d’entendre i el leccionari no ens hi ajuda.  Avui celebrem la festa de la Santíssima Trinitat: un Déu que està al cel, un Fill que torna al Pare i l’amor que hi ha entre els dos, que és l’Amor per definició, i és l’Esperit diví que ens inspira i ens ajuda. Això és la Trinitat: la realitat externa d’un Déu únic.

Els evangelistes van utilitzar conceptes del seu temps, amb un llenguatge ple de simbolismes i analogies per explicar una realitat transcendent que queda fora de l’abast dels nostres sentits. Llegir literalment que la resurrecció va ser el tercer dia, que l’ascenció al cel va als quaranta i que l’Esperit va baixat als cinquanta; i que la trobada del ressuscitat amb els apòstols va ser a Galilea (segons Mateu) o a Jerusalem (segons Lluc) és senzillament absurd.

Però això no vol dir que siguin esdeveniments inventats. Només que tots ells formen part d’una Única Realitat. I, és aquesta única realitat intangible, no temporal, no localitzable, la que cal tractar de descobrir per a que tingui també en nosaltres la mateixa eficàcia transformadora que van tenir amb els primers cristians. És el fet de subjectar-los al temps i l’espai el que no té consistència. (cf. Fray Marcos – Fe adulta)

...

FIESTA DE LA SANTÍSIMA TRINIDAD

Anem per parts. L’any litúrgic comença amb l’Advent i Nadal, celebrant que Déu Pare envia el seu Fill al món. Els diumenges següents recordem l’activitat i el missatge de Jesús. Quan aquest puja al cel (Ascensió) ens envia el seu Esperit (Pentecosta). Ara ja tenim determinades les funcions de cada un d’ells. Ja tenim al Pare, al Fill i l’Esperit Sant, que junts formen el Déu Únic i la teologia ha convertit en Trinitari.

Per tant, després de celebrar festes parcials avui toca celebrar la festa que en podríem dir de la Unitat-Trinitària (Un sol Déu amb tres maneres de interpretar-lo).

Tot i la seva coherència litúrgica, aquesta festa no es va instituir fins el 1.334 pel papa Joan XII. És, per tant, una festa de celebració tardana que potser pretenia contrarestar grups herètics que negaven la divinitat de Jesús. o la de l’Esperit Sant. com va passar amb el Corpus.

Vegem d’on surt tot plegat:

Déu Pare del Deuteronomi (4,32-34.i 39-40). Com és lògic en aquest text, escrit molts anys abans de Jesús, no es parla de la Trinitat.  Només es parla de Déu i de les tres actituds que mereix de part dels israelites:

1)     admiració pel que el Senyor ha fet per ells: alliberar-los de l’esclavitud, i convertir-los en poble mitjançant la Llei.

2)     reconeixement de que Jahvè és l’Únic Déu.

3)     Fidelitat al compliment dels seus preceptes.

Déu Fill, dels evangelis, sobretot el d’avui de Mateu (28.16-20) que és el més clar de tot N.T. pel que fa referència a la  formulació de la Trinitat, i dóna destaca la importància de Jesús.

Déu Esperit Sant. Bàsicament de la menció que en fa l’apòstol Pau (Romans 8,11-17) referint-se indistintament a l’Esperit de Déu-Pare, com a l’Esperit de Crist (Déu-Fill). I ho fa, pel que l’un i l’altre tenen de relació amb nosaltres.

La teologia ens diu que l’Esperi és el que ens permet observar i entendre el que Jesús ens ha ensenyat, que el Jesús de la història és el Crist ressuscitat, i a unir-nos a ell en el sofriment i la glòria. (cf. José Luís Sicre – Fe adulta)

Selecció i redacció: Salvador Sol

LA SANTÍSSIMA TRINITAT, EXPLICADA1

Per: Antoni Ferret

aferret2@moviments.net

Amb relació a les veritats de la fe, és una cosa molt important explicar-les de manera que s’entenguin, si més no una mica, que tinguin quelcom de lògica, encara que això comporti apartar-se una mica de les concepcions tradicionals.

Un cas clar és el de la Santíssima Trinitat. No es pot anar enlloc explicant que un Déu són 3 persones i que les 3 persones constitueixen un sol Déu, i que això s’ha de creure perquè és un misteri. Amb això no es pot anar.

S’ha d’explicar d’una manera que s’entengui. Hi ha una explicació relativament comprensible. És aquella que diu que:

*  Hi ha un sol ésser diví, que és perfecte. Aquest Déu pensa, i es fa una idea de si mateix. Aquesta idea de si mateix, com que el subjecte pensant és perfecte, també és una idea tan perfecta que és «igual» a si mateix. I és tan igual a si mateix que esdevé una persona diferent, el Fill. Però d’ésser només n’hi ha un. Tenim dues persones i un sol ésser.

*  Aquestes dues persones, com no podia pas ser menys, s’estimen. I, com que són perfectes, l’amor amb el qual s’estimen, també ho és. Aquest amor és tan perfecte que esdevé una altra persona, l’Esperit Sant. Una tercera persona. Però d’ésser només n’hi ha un. Tot aquest complicat fenomen s’esdevé a l’interior de l’únic ésser diví.

Tot això, amb un petit esforç d’imaginació, es pot entendre i acceptar.

Si aquesta explicació encara semblés massa difícil, proposaria una explicació alternativa semblant a la que dóna, en una situació semblant, la religió hinduista.

Segons l’hinduisme, i segons el que tinc entès, hi ha un sol Déu, Brahman, que té tres noms: Brahma, Shiva i Vishnú. Però és un sol Déu. Brahman té tres funcions fonamentals: crear el món, mantenir-lo i transformar-lo. Quan els hinduistes es refereixen a la creació del món, l’anomenen Brahma. Quan es refereixen al manteniment del món, l’anomenen Shiva. Quan tenen en compte la seva transformació l’anomenen Vishnú. Brahma, Shiva i Vishnú són tres «personalitats» de Brahman, o sigui de Déu, adaptades a les seves tres funcions fonamentals.

Així podríem dir que hi ha un sol Déu, que té tres noms: Pare, Fill i Esperit Sant, que són tres personalitats de l’únic Déu. Quan ens referim a la Creació, li diem Pare. Quan ens referim a la Redempció, li diem Fill. Quan volem fer referència a la santificació, li diem Esperit Sant (o simplement Esperit).

Aquesta interpretació, naturalment, no coincideix amb l’oficial, segons la qual Pare, Fill i Esperit no són personalitats, sinó «persones». La qual interpretació oficial és «una» de les possibles, la que es va imposar en un temps, ja molt passat. Però aquesta de les tres personalitats d’un sol Déu és «una altra» possible interpretació. Té alguns avantatges, com ser perfectament comprensible, com donar lloc a una «diversitat» d’interpretacions, com aprendre d’una altra religió.

Repeteixo: donar una explicació entenedora és més important que mantenir l’obediència d’una sola explicació oficial, encara que no s’entengui i s’hagi de dir que és un misteri. Acabem amb els misteris, i donem pas a un cristianisme plural.

1.- del llibre del mateix autor: «Per un cristianisme en la frontera».

DÉU-ESPERIT-JESÚS

Comentari a l’evangeli d’avui (Jn 20,19-23)

Per: Fray Marcos

Aquesta vegada l’evangeli de Joan és més senzill –i potser més entenedor- que la narració que fa Lluc d’aquesta vinguda de l’Esperit Sant. Tot i que l’esperit de Déu no ve perquè està sempre en nosaltres.

Ens equivocaríem si penséssim que la Pentecosta és una celebració del passat. No, no estem celebrant una festa antiga en honor de l’Esperit Sant, ni recordant un fet que ens queda lluny. El que fem és intentar descobrir i viure una realitat present.  La Pentecosta és l’última experiència pasqual viscuda pels apòstols i oferta a nosaltres.

Els seguidors de Jesús tenien molt clar que tot el que van viure entre la Pasqua de Resurrecció i aquesta de Pentecosta era obra conjunta, realitat indivisible, del trinomi Esperit-Jesús-Déu. Ara sentien que l’obra de salvació de Jesús era més real que quan vivien amb ell.  Amb la mort de Jesús van tenir l’evidència de que Jesús, Déu i Esperit eren el mateix. Que la Trinitat només tenia efectes interns (ad intra), de les relacions entre ells. Perquè externament (ad extra) Déu és U, tal com ensenya la teologia trinitària.

Què diem, doncs, quan parlem de l’Esperit? Donem per sentat que ens referim al Déu-Esperit que rebem a través de Jesús. Que Pare, Fill i Esperit no són entitats separades sinó un sol Déu. Parlem de l’Esperit quan expressem la força que ens mou a la fe, abreviant que ens referim al Déu U i trinitari. Sempre fem referència a aquesta única realitat, quan diem: «Jesús el Senyor» o quan diem «abba =pare». 

Afortunadament estem tornant a descobrir la presència de l’Esperit (que és Déu) en nosaltres. I que sense la seva ajuda no podem ser cristians.

Perquè ser cristià no consisteix en acceptar una sèrie de veritats teòriques, ni complir amb unes normes morals, ni tant sols seguir uns ritus sagrats. Ser cristià és seguir la crida de Déu-Esperit que ens empeny a la vida plena, tal com la va viure Jesús. L’home Jesús, exemple d’home complet, que va inaugurar una relació personal amb Déu-Esperit, que va fer que es pogués dirigir a Déu com a «abba =papà», cosa impensable en la seva època, i fer sempre la seva voluntat.  

L’Esperit que Jesús experimenta és l’Esperit de Déu. I, aquest va ser l’únic objecta de la seva predicació: que nosaltres arribem a sentir el mateix que ell sentia. «No heu rebut un esperit d’esclaus –deia Pau-, sinó l’Esperit de Déu que us fa lliures». I us permet dirigir-vos a ell com a Pare.

Per les primeres comunitats Pentecosta va ser el fonament de l’Església que naixia, i només la cohesionava la força de la fe en Jesús. I va ser així, mentre les comunitats més hel·lenistes no es van contaminar de l`ètica greco-romana i es van imposar sobre les altres. Sobretot a partir de la pau de Constantí, en que es va voler imitar la jerarquització de l’Imperi romà, i l’Església va deixar de ser un conjunt de comunitats obedients només a l’Esperit.

A partir d’aquest moment les comunitats van quedar unides per una obediència obligada i es va passar de la llibertat de l’Esperit a la submissió arbitrària, que sovint, només anava en benefici de l’autoritat de la institució.

Jesús no ens va ensenyar a sotmetre’ns a l’obediència als homes, com ens exigeix l’Església, sinó a obeir al conjunt de les persones que, amb la força de l’Esperit conformen «el poble de Déu», expressió sancionada en el passat concili Vaticà II. Quan va convenir, Jesús no va ser obedient ni a la família, ni als sacerdots, ni a la Llei, ni a les autoritats civils. «El meu aliment –va dir- és fer la voluntat del Pare».

Deixem-nos guiar per l’Esperit de Déu que tots posseïm, i ens fa iguals. Mateu 23 ho deixa clar: «no us feu dir mestre, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans, ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel, ni guia [...]. El més important d’entre vosaltres , que es faci el vostre servidor» (Mt 23,8-10) 

       Selecció i redaccói: Salvador Sol        

LA META DE JESÚS I L’INICI D’UNA NOVA COMUNITAT

Comentaria a l’evangeli de l’Ascensió del Senyor – B (Mc 16,15-20)

Per: Fray Marcos

Avui no podem seguir pensant en un Jesús enlairant-se físicament més enllà dels núvols. Aleshores, com s’¡ha de interpretar l’Ascenció del Senyor de que ens parlen els evangelis? En primer lloc intentant apropant-nos al sentiment que van tenir els primers cristians amb la resurrecció i aparicions de Jesús, i van recollir els evangelistes. Sense pretendre «arribar a saber la veritat», n’hi haurà prou, com diu un proverbi oriental, «en sortir de l’error».

Lluc que és el més rigorós narrant els fets,  només ha deixat escrit que Jesús «es va separar d’ells i fou elevat al cel». En la narració de Marc llegida avui hi ha una mica més de fantasia teològica: «fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu» (Mc 16,19).

En segon lloc, avui sabem que aquest final de l’evangeli de Marc és un afegit canònic, del s.II. Això ens permet deduir, que si el fet fos històric l’haurien documentat tots els evangelistes. Per tant, estem davant d’una narració que intenta transmetre  l’esdeveniment com «una veritat de fe».  

Totes les cultures antigues tenen narracions d’ascensions i raptes. Sense moure’ns de la Bíblia tenim el rapte d’Elies, tal i com ho explica el seu deixeble Eliseu. I en el Gènesi es parla de l’ascenció d’Henoc (Ge 5,24)

Jesús, el Senyor, «fou endut al cel». Parlar del cel, al segle I, equivalia a distanciar-se de la terra com espai físic, per endinsar-se en un misteri que només els astròlegs en sabien alguna cosa i on la teologia situa i és oracle de Déu. En el baptisme de Jesús de l'evangeli de Marc, llegim: «I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava» (Mc 1,10) i, en aquest cel obert Jesús retorna a la divinitat..  .   

A l’A.T, els profetes van fer referència a Jesús, al seu patiment i mort a que fou sotmès pels homes, per fer pedagogia en relació «al servent sofrent» que ha estat reivindicat per Déu, i glorificat per aquells que van viure, en primera persona l’experiència de la pasqua, que la cristologia ha anat estructurant en una cronologia seqüencial: Pasqua, Resurrecció, Ascensió, glorificació i Pentecosta». Es tracta de celebracions que es van anar introduint en la litúrgia de l’Església de forma escalonada.

Amb l’ascenció al cel, «l’home Jesús assoleix la meta definitiva: ser una sola realitat amb Déu»; el gran misteri que escapa d’una possible comprensió vist només des del punt de vista físic 
El Verb encarnat, de que ens parla Joan en el pròleg del seu evangeli, retorna al lloc d’origen: «Tot s’ha complert» (Jn 18,30), diu Jesús des de la creu..És el camí que hem de seguir els cristians i que els nostres avantpassats van condensar amb aquestes paraules: «De Déu naixem i a Déu tornem».

Els quaranta dies que van de la Pasqua a l’Ascenció, no són altre cosa que una explicació plausible d’un temps simbòlic, el que va de la conversió a l’estructuració d’una nova comunitat.

Selecció i redacció: Salvador Sol  

VIURE PER I AMB EL RECORD DE L’AMOR DE JESÚS

Comentari a l’evangeli  d’avui (Jn  16,9-17)

Per: Fray Marcos

Seguint en la metàfora del diumenge passat, ser cristià és pertanyer a la vinya, és estar unit al Pare com el sarment està unit al cep. En això consisteix l’essència del missatge de Jesús, que ens col·loca davant d’una de les realitats més profundes de l’evangeli: L’AMOR que ens fa verdaderament humans.

Jesús ens dóna un nou manament que supera la Llei. «Manteniu-vos en el meu amor» (Jn 15,9). Jesús no ens mana estimar Déu ni estimar-lo a ell, sinó a estimar com ell estima.

En realitat el que Jesús ens proposa no és una llei, sinó respondre a allò que Déu és per a cada u de nosaltres, i que en Jesús s’ha manifestat de manera contundent. El nostre ha de «un amor que respongui al seu amor»" (Jn 1,16). Un amor que surti de dins nostre, que no se’ns imposi des de fora. Un amor que, en les obres, es manifesti el que Déu significa per mi.

Així com Déu va demostrar el seu amor per Jesús, Jesús va demostrar la seva estimació pels seus, és a dir, fins a l’extrem possible. Joan ho deixa clar en la segona lectura. Això va de dalt a baix: Nosaltres hem d’estimar als altres, perquè Déu ens estima. Descobrir aquesta realitat i viure-la, és la tasca principal de qui vol seguir Jesús.

Perquè Déu no és un «ser» que estima els bons i rebutja els dolents; ell és l’amor. De manera que si deixés d’estimar, deixaria de ser Déu.

L’amor de Déu habita en nosaltres però és una realitat que cal descobrir, malgrat que formi part del nostre ésser. Tanmateix, Déu no pot ser estimat, perquè no podem estimar l’amor. Déu no pot ser l’objecta de la nostra estimació, pèrquè ell és la font del nostre amor, i no podem tornar a la font l’aigua que ens bevem. Aquí rau el perquè Jesús s’oblida del primer manament de la Llei: «Estimar Déu sobre totes les coses». Joan ens ho explica amb tota claredat: Només n’hi ha un de manament: «estimar els altres, com Jesús ens ha estimat».

En el fons, se¡ns està dient que el primer, per a un cristià, és fer l’experiència de Déu. Només, després d’un coneixement intuitiu del llic que Déu ocupa en la meva vida, podré descobrir els motius pels quals estimo; l’estimació verdadera.

La lectura d’aquest evangeli s’ha de fer en clau de l’amor que no significa sacrifici ni renúncia, sinó elecció joiosa d’una manera de viure. feta de donació. Donar la vida per la família, pels amics i pels enemics: «Pare perdona’ls, no saben el que fan», diu Jesús mentre el crucifiquen.

La coherència de «les dites» de Jesús amb «els seus fets» esdevenen la lògica que destrueix la dicotomia que separa el servent, del senyor; que ens introdueix en la dinàmica de  l’amic i el germà, i ens identifica en la mateixa essència de Déu. Ja no hi ha lloc pel «jo» ni pel «meu». Jesús ho demostra, rentant els peus dels seus deixebles, i deixant el seu cos i la seva sang (la vida) en l’eucaristia.

Eucaristia significa acció de gràcies. Donem, doncs, gràcies a Déu que ens estima a tots de la mateixa manera. Així ho van entendre les primeres comunitats cristianes, que es van formar i van viure en el record de Jesús. 

Selecció i redacció: Salvador Sol

UNES HUMILS APORTACIONS SOBRE EL TEXT DEL PLA PATORAL

Més aviat, «imaginant» una altra manera de «llegir-ho»

Per: Antoni Ferret

aferret2@moviments.net

 Apartat 1. 4. Anunci explícit del missatge

Una remarca que crec important: on diu «anunci explícit» del  missatge... jo aconsellaria entendre  «anunci implícit».  Igualment, en comptes de «parlar explícitament de Jesús a persones allunyades i indiferents», imaginaria parlar-los-en «implícitament». Hi ha unes paraules que s'han fet servir tant i tant, i d'una manera tan impròpia, que estan com «gastades», i que molts allunyats i indiferents, en sentir-les, es posen en guàrdia. I amb molta raó.

A les persones allunyades o indiferents se'ls pot dir que:  s'han de respectar els drets de totes les persones  /  la natura ha de ser respectada i no «explotada» de mala manera  /  les coses no s'han d'imposar, sinó proposar  /  s'ha de donar prioritat a les necessitats socials  /  cal tractar els pobres i els malalts de manera delicada  /  hem d'entendre la vida amb un sentit transcendent, que no s'acaba aquí  /  les dones han de ser tractades i considerades en un pla d'igualtat (començant per l'Església, que no ho fa). Qualsevol persona entendrà, de seguida, quin missatge se li està comunicant, i, si és indiferent, o allunyada, agrairà la delicadesa (dic «delicadesa», eh) que els cristians no li parlin amb les mateixes paraules amb què l'han enganyada des de segles (als seus pares, als avis, etc.). Més endavant... es podrà dir alguna cosa més.

Voldria remarcar-ho bé: als indiferents o allunyats, les primeres vegades, cal parlar-los de Jesús de manera implícita. En el cas d'un sopar o un cinefòrum és diferent: la persona que hi va ja està predisposada a rebre un missatge directament «religiós».

En canvi, donar suport a l'esforç que fan els teòlegs en diàleg... No només donar-hi suport, sinó «assumir-ho» plenament, incorporar-ho a les homilies, divulgar-ho amb xerrades. Fer-ne com l'eix de la doctrina...

Apartat 2. 3. Atur i precarietat...

La frase «el compromís social i polític per millorar o reformar les estructures econòmiques que cronifiquen l'atur...», l'hauríem de «llegir» així: «l'exigència als governs d'un compromís social i polític per millorar o reformar les estructures econòmiques que cronifiquen l'atur...». La frase és fonamental, però només es pot entendre en un sentit d'exigència política.  Entre altres raons perquè (parlant of de record) els governs no ho fan perquè no ho volen fer.

L'apartat està bé, amb la remarca dita, però és molt insuficient. L'atur i la precarietat són potser els punts més importants. Però les principals coses materials que condicionen moltíssim la vida de molta gent són: atur i precarietat  /  bretxa salarial  /  pensions (les més baixes, sobretot les de les viudes)  / habitatge (insuficient i, sobretot, segrestat per l'especulació)  /  sanitat i ensenyament (extorquits pels governs en forma de més de mil milions de disminució per a cada un). Parlar només de l'atur i la precarietat... encara que sigui per no allargar-ho massa... no sembla suficient.

Hi ha una cosa molt estranya...  Jo ja m'imagino lo que passa, però anem a suposar que no m'ho imaginés... Quan es diu «caldrà tenir en compte les orientacions que proposi la delegació diocesana de Pastoral Obrera i també les iniciatives pastorals dels moviments evangelitzadors...», sembla... que aquestes entitats encara no hagin proposat les seves orientacions, que no hagin participat en la redacció del document, que no siguin ben bé de l'Església, sinó com un annex afegit... Ho sembla, eh.

Més enllà del text, aquest apartat ens hauria de fer imaginar un ideal superior. Els pobres han de ser acceptats i acollits, entre nosaltres, fins i tot amb un esperit preferent. També han de ser ajudats (sempre considerant-ho de manera «provisional», encara que la provisionalitat pugui ser molt llarga). Però hauríem d'anar més enllà: hauríem de somiar. Somiar un gran ideal: l'erradicació de la pobresa. Amb la mateixa il·lusió que un dia la gent normal va imaginar (i hi va lluitar) l'abolició de l'esclavitud. Els pobres... primer han d'assegurar la seva vida, amb una feina fixa i ben pagada (si, provisionalment, això no pogués ser, doncs amb una assistència pública), després que puguin estalviar, tenir un capital propi, després poder participar de manera normal en la gestió de la societat. Mai més la pobresa!!!

Els textos profètics i els evangèlics no diuen res, ni tan sols insinuen, l'erradicació de la pobresa. És normal: una economia agrària, estancada, limitada, no hauria pogut pas eliminar la pobresa. Però l'economia actual, ben gestionada, sí que podria acabar amb la pobresa, i en poc temps. Doncs som-hi!!!

Els altres apartats del capítol sobre els pobres estan molt bé. Només que jo voldria recordar una cosa: quan va començar a augmentar fortament el problema dels refugiats (amb motiu de la guerra de Síria), el papa Francesc va insinuar que.. si cada parròquia acollís i es fes càrrec (mentre fos necessari) d'una família... I... nunca más se supo. És veritat que el Govern central no hi ha donat gaire ocasió, perquè no els deixa ni entrar...

Apartat 3. Els joves

En relació a la vida dels (i les) joves, de la relació dels falsos valors que el text diu que els afecten, en trauria (bé, ara ja no es pot treure, però vull dir que «no llegiria») la paraula «erotisme».  L’erotisme, entès com gaudir del propi cos o compartir-lo amb altres persones, mentre no sigui cas ni d’adulteri ni d’incest, NO és un fals valor, sinó un VALOR natural i humà, molt important per a la felicitat de les persones. Un gran valor que, indegudament, s’ha sostret de la vida de la gent normal en virtut de consideracions excessivament «puristes».

Apartat 3. 5. Formació de tota la persona...

«Necessitem afrontar amb urgència i creativitat el camp de la formació de la dimensió religiosa i espiritual dels infants, adolescents i joves...» Diria jo: Sí, però sempre que això no estigui divorciat de la lluita per la justícia.

Apartat 3. 7. Escoles i centres de l'Església.

«Davant la situació del món contemporani, urgeix més que mai la singular aportació d'aquestes comunitats educatives a través d'una veritable educació integral, a la formació de ciutadans i professionals compromesos èticament i a la col·laboració en un progrés que humanitzi.» Fantàstic!! Però això... quan  s'ha vist?? Perquè els alumnes de les escoles i universitats públiques sí que el veiem sovint al carrer, lluitant per coses justes i necessàries (bé que alguna vegada en facin o en diguin alguna de més discutible). Però als alumnes de les escoles «cristianes» no se'ls ha vist mai. I, en canvi, haurien d'haver compartit el lideratge. I això encara és lo de menys. Perquè quan ja són exalumnes, fent el seu paper professional, sovint com a dirigents, no sembla pas que facin altra cosa que estabilitzar i reproduir l'ordre establert (que és profundament anticristià). Doncs...?

Tenint en compte que aquest és un afer «estratègic» en l'aspecte de la relació de l'Església amb la societat, em permeto dir que, si es vol que sigui veritat el sentit del text esmentat abans (tret del document), caldria que, dins el món d'aquestes escoles i universitats «cristianes», hi hagués, ni més ni menys, que una autèntica «revolució» interna.

No pretendrem pas que sigui de cop. Què us sembla... uns cinc anys?

En la resta del document, no he trobat res més digne de menció.

Però m'ha sobtat molt el fet de no veure en tot el document ni una sola frase referent a la igualtat de drets, i d'actuació, de les dones. Demano que, si aquesta vegada, per error, encara no hi figura escrit, es llegeixi com si hi figurés. Si no, encara, provisionalment, en l'aspecte sacerdotal, sí almenys en tots aquells aspectes en què ja sigui legalment possible. Demano, doncs, tant en aquesta matèria com en la social, una lectura, i una actuació, ben flexibles.