Per: Antoni Ferret
aferret2@moviments.net
Una remarca que crec important: on
diu «anunci explícit» del missatge... jo
aconsellaria entendre «anunci
implícit». Igualment, en comptes de
«parlar explícitament de Jesús a persones allunyades i indiferents», imaginaria
parlar-los-en «implícitament». Hi ha unes paraules que s'han fet servir tant i
tant, i d'una manera tan impròpia, que estan com «gastades», i que molts
allunyats i indiferents, en sentir-les, es posen en guàrdia. I amb molta raó.
A les persones allunyades o
indiferents se'ls pot dir que: s'han de
respectar els drets de totes les persones
/ la natura ha de ser respectada
i no «explotada» de mala manera / les coses no s'han d'imposar, sinó
proposar / s'ha de donar prioritat a les necessitats
socials / cal tractar els pobres i els malalts de
manera delicada / hem d'entendre la vida amb un sentit
transcendent, que no s'acaba aquí / les dones han de ser tractades i considerades
en un pla d'igualtat (començant per l'Església, que no ho fa). Qualsevol
persona entendrà, de seguida, quin missatge se li està comunicant, i, si és
indiferent, o allunyada, agrairà la delicadesa (dic «delicadesa», eh) que els
cristians no li parlin amb les mateixes paraules amb què l'han enganyada des de
segles (als seus pares, als avis, etc.). Més endavant... es podrà dir alguna
cosa més.
Voldria remarcar-ho bé: als
indiferents o allunyats, les primeres vegades, cal parlar-los de Jesús de
manera implícita. En el cas d'un sopar o un cinefòrum és diferent: la persona
que hi va ja està predisposada a rebre un missatge directament «religiós».
En canvi, donar suport a l'esforç
que fan els teòlegs en diàleg... No només donar-hi suport, sinó «assumir-ho»
plenament, incorporar-ho a les homilies, divulgar-ho amb xerrades. Fer-ne com
l'eix de la doctrina...
Apartat 2. 3. Atur i precarietat...
La frase «el compromís social i
polític per millorar o reformar les estructures econòmiques que cronifiquen
l'atur...», l'hauríem de «llegir» així: «l'exigència als governs d'un compromís
social i polític per millorar o reformar les estructures econòmiques que
cronifiquen l'atur...». La frase és fonamental, però només es pot entendre en
un sentit d'exigència política.
Entre altres raons perquè (parlant of
de record) els governs no ho fan perquè no ho volen fer.
L'apartat està bé, amb la remarca
dita, però és molt insuficient. L'atur i la precarietat són potser els punts més
importants. Però les principals coses materials que condicionen moltíssim la
vida de molta gent són: atur i precarietat
/ bretxa salarial /
pensions (les més baixes, sobretot les de les viudes) / habitatge (insuficient i, sobretot, segrestat
per l'especulació) / sanitat i ensenyament (extorquits pels
governs en forma de més de mil milions de disminució per a cada un). Parlar
només de l'atur i la precarietat... encara que sigui per no allargar-ho
massa... no sembla suficient.
Hi ha una cosa molt estranya... Jo ja m'imagino lo que passa, però anem a
suposar que no m'ho imaginés... Quan es diu «caldrà tenir en compte les
orientacions que proposi la delegació diocesana de Pastoral Obrera i també les
iniciatives pastorals dels moviments evangelitzadors...», sembla... que
aquestes entitats encara no hagin proposat les seves orientacions, que
no hagin participat en la redacció del document, que no siguin ben bé de
l'Església, sinó com un annex afegit... Ho sembla, eh.
Més enllà del text, aquest apartat ens
hauria de fer imaginar un ideal superior. Els pobres han de ser
acceptats i acollits, entre nosaltres, fins i tot amb un esperit preferent.
També han de ser ajudats (sempre considerant-ho de manera «provisional», encara
que la provisionalitat pugui ser molt llarga). Però hauríem d'anar més enllà: hauríem
de somiar. Somiar un gran ideal: l'erradicació de la pobresa. Amb
la mateixa il·lusió que un dia la gent normal va imaginar (i hi va lluitar) l'abolició
de l'esclavitud. Els pobres... primer han d'assegurar la seva vida, amb una
feina fixa i ben pagada (si, provisionalment, això no pogués ser, doncs amb una
assistència pública), després que puguin estalviar, tenir un capital propi,
després poder participar de manera normal en la gestió de la societat. Mai més
la pobresa!!!
Els textos profètics i els
evangèlics no diuen res, ni tan sols insinuen, l'erradicació de la pobresa. És
normal: una economia agrària, estancada, limitada, no hauria pogut pas eliminar
la pobresa. Però l'economia actual, ben gestionada, sí que podria acabar
amb la pobresa, i en poc temps. Doncs som-hi!!!
Els altres apartats del capítol
sobre els pobres estan molt bé. Només que jo voldria recordar una cosa: quan va
començar a augmentar fortament el problema dels refugiats (amb motiu de la
guerra de Síria), el papa Francesc va insinuar que.. si cada parròquia acollís
i es fes càrrec (mentre fos necessari) d'una família... I... nunca más se supo.
És veritat que el Govern central no hi ha donat gaire ocasió, perquè no els
deixa ni entrar...
Apartat 3. Els joves
En relació a la vida dels (i les)
joves, de la relació dels falsos valors que el text diu que els afecten, en
trauria (bé, ara ja no es pot treure, però vull dir que «no llegiria») la
paraula «erotisme». L’erotisme, entès
com gaudir del propi cos o compartir-lo amb altres persones, mentre no
sigui cas ni d’adulteri ni d’incest, NO és un fals valor, sinó un VALOR natural
i humà, molt important per a la felicitat de les persones. Un gran valor que,
indegudament, s’ha sostret de la vida de la gent normal en virtut de
consideracions excessivament «puristes».
Apartat 3. 5. Formació de tota la
persona...
«Necessitem afrontar amb urgència i
creativitat el camp de la formació de la dimensió religiosa i espiritual dels
infants, adolescents i joves...» Diria jo: Sí, però sempre que això no estigui
divorciat de la lluita per la justícia.
Apartat 3. 7. Escoles i centres de
l'Església.
«Davant la situació del món
contemporani, urgeix més que mai la singular aportació d'aquestes comunitats
educatives a través d'una veritable educació integral, a la formació de
ciutadans i professionals compromesos èticament i a la col·laboració en un
progrés que humanitzi.» Fantàstic!! Però això... quan s'ha vist?? Perquè els alumnes de les escoles
i universitats públiques sí que el veiem sovint al carrer, lluitant per coses
justes i necessàries (bé que alguna vegada en facin o en diguin alguna de més
discutible). Però als alumnes de les escoles «cristianes» no se'ls ha vist mai.
I, en canvi, haurien d'haver compartit el lideratge. I això encara és lo de
menys. Perquè quan ja són exalumnes, fent el seu paper professional, sovint com
a dirigents, no sembla pas que facin altra cosa que estabilitzar i reproduir
l'ordre establert (que és profundament anticristià). Doncs...?
Tenint en compte que aquest és un
afer «estratègic» en l'aspecte de la relació de l'Església amb la societat, em
permeto dir que, si es vol que sigui veritat el sentit del text esmentat abans
(tret del document), caldria que, dins el món d'aquestes escoles i universitats
«cristianes», hi hagués, ni més ni menys, que una autèntica «revolució»
interna.
No pretendrem pas que sigui de cop.
Què us sembla... uns cinc anys?
En la resta del document, no he
trobat res més digne de menció.
Però m'ha sobtat molt el fet de no
veure en tot el document ni una sola frase referent a la igualtat de drets, i
d'actuació, de les dones. Demano que, si aquesta vegada, per error, encara no
hi figura escrit, es llegeixi com si hi figurés. Si no, encara,
provisionalment, en l'aspecte sacerdotal, sí almenys en tots aquells aspectes
en què ja sigui legalment possible. Demano, doncs, tant en aquesta matèria com
en la social, una lectura, i una actuació, ben flexibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada