DÉU-ESPERIT-JESÚS

Comentari a l’evangeli d’avui (Jn 20,19-23)

Per: Fray Marcos

Aquesta vegada l’evangeli de Joan és més senzill –i potser més entenedor- que la narració que fa Lluc d’aquesta vinguda de l’Esperit Sant. Tot i que l’esperit de Déu no ve perquè està sempre en nosaltres.

Ens equivocaríem si penséssim que la Pentecosta és una celebració del passat. No, no estem celebrant una festa antiga en honor de l’Esperit Sant, ni recordant un fet que ens queda lluny. El que fem és intentar descobrir i viure una realitat present.  La Pentecosta és l’última experiència pasqual viscuda pels apòstols i oferta a nosaltres.

Els seguidors de Jesús tenien molt clar que tot el que van viure entre la Pasqua de Resurrecció i aquesta de Pentecosta era obra conjunta, realitat indivisible, del trinomi Esperit-Jesús-Déu. Ara sentien que l’obra de salvació de Jesús era més real que quan vivien amb ell.  Amb la mort de Jesús van tenir l’evidència de que Jesús, Déu i Esperit eren el mateix. Que la Trinitat només tenia efectes interns (ad intra), de les relacions entre ells. Perquè externament (ad extra) Déu és U, tal com ensenya la teologia trinitària.

Què diem, doncs, quan parlem de l’Esperit? Donem per sentat que ens referim al Déu-Esperit que rebem a través de Jesús. Que Pare, Fill i Esperit no són entitats separades sinó un sol Déu. Parlem de l’Esperit quan expressem la força que ens mou a la fe, abreviant que ens referim al Déu U i trinitari. Sempre fem referència a aquesta única realitat, quan diem: «Jesús el Senyor» o quan diem «abba =pare». 

Afortunadament estem tornant a descobrir la presència de l’Esperit (que és Déu) en nosaltres. I que sense la seva ajuda no podem ser cristians.

Perquè ser cristià no consisteix en acceptar una sèrie de veritats teòriques, ni complir amb unes normes morals, ni tant sols seguir uns ritus sagrats. Ser cristià és seguir la crida de Déu-Esperit que ens empeny a la vida plena, tal com la va viure Jesús. L’home Jesús, exemple d’home complet, que va inaugurar una relació personal amb Déu-Esperit, que va fer que es pogués dirigir a Déu com a «abba =papà», cosa impensable en la seva època, i fer sempre la seva voluntat.  

L’Esperit que Jesús experimenta és l’Esperit de Déu. I, aquest va ser l’únic objecta de la seva predicació: que nosaltres arribem a sentir el mateix que ell sentia. «No heu rebut un esperit d’esclaus –deia Pau-, sinó l’Esperit de Déu que us fa lliures». I us permet dirigir-vos a ell com a Pare.

Per les primeres comunitats Pentecosta va ser el fonament de l’Església que naixia, i només la cohesionava la força de la fe en Jesús. I va ser així, mentre les comunitats més hel·lenistes no es van contaminar de l`ètica greco-romana i es van imposar sobre les altres. Sobretot a partir de la pau de Constantí, en que es va voler imitar la jerarquització de l’Imperi romà, i l’Església va deixar de ser un conjunt de comunitats obedients només a l’Esperit.

A partir d’aquest moment les comunitats van quedar unides per una obediència obligada i es va passar de la llibertat de l’Esperit a la submissió arbitrària, que sovint, només anava en benefici de l’autoritat de la institució.

Jesús no ens va ensenyar a sotmetre’ns a l’obediència als homes, com ens exigeix l’Església, sinó a obeir al conjunt de les persones que, amb la força de l’Esperit conformen «el poble de Déu», expressió sancionada en el passat concili Vaticà II. Quan va convenir, Jesús no va ser obedient ni a la família, ni als sacerdots, ni a la Llei, ni a les autoritats civils. «El meu aliment –va dir- és fer la voluntat del Pare».

Deixem-nos guiar per l’Esperit de Déu que tots posseïm, i ens fa iguals. Mateu 23 ho deixa clar: «no us feu dir mestre, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans, ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel, ni guia [...]. El més important d’entre vosaltres , que es faci el vostre servidor» (Mt 23,8-10) 

       Selecció i redaccói: Salvador Sol