L’any litúrgic s’inicia amb el temps de l’advent.
Durant
les quatre properes setmanes la litúrgia ens recordarà la vinguda del Messies,
llegint textos bellíssims de l’AT, que ens parlen de promeses que generaven
unes grans expectatives. Però el poble s’equivocava, i esperaven una
intervenció directa i immediata de Déu a favor d’ells. De fet no entenien les
profecies.
Jesús
és un punt de inflexió, un punt de partida imprescindible, perquè avui puguem
comprendre que el Regne predicat s’anava fent present a través d`ell, de la
seva trajectòria humana.
Tot el
que sabem de Déu ens ho ha manifestat Jesús, portador de la promesa de vida
eterna, per a tota la humanitat. Ell ens ha ensenyat el camí de la verdadera
salvació.
Celebrar
l’advent, avui, hauria de ser prendre consciència d’aquesta proposta de
salvació i fer-la realitat, en la forma en que vivim, en termes de desenvolupament
humà; desplegat totes les possibilitats d’arribar a ser allò que podem ser, seguint
l’exemple del mateix Jesús.
Els
jueus esperaven un messies que els alliberés com a poble. Però ja els primers
cristians es van adonar que l’adveniment de Jesús no duia el tipus de salvació que el poble jueu
esperava, i això va donar peu a creure en una segona vinguda, i que les
promeses messiàniques tenien un termini de compliment escatològic.
Avui se’ns
fa difícil harmonitzar el procés històric d’Israel: abans de Jesús, en el temps
en que Jesús va viure a la terra, i traslladar-ho tot a un futur escatològic. Si
no s’entén bé aquest procés històric pot ser difícil situar la salvació en un
hipotètic futur, i això ens impedeixi enfocar correctament la celebració litúrgica
de l’advent.
El que
és urgent pels cristians d’avui és centrar-nos en el missatge de Jesús i viure
assimilant la plenitud de vida que ell va viure i va ensenyar. La seva proposta
de vida i el seu missatge són els que han de donar sentit a la nostra vida.
La realitat
d’avui no és, encara, la que va profetitzar Isaïes, però això no ens ha de fer
perdre l’esperança. La utopia d’un altre món millor encara és possible i està a
les nostres mans.
Aquesta
esperança es fonamenta en que Déu no ens pot abandonar ni retirar l’oferta de plenitud
que anhelem. El que ens diuen les lectures de la litúrgia de l’advent no s’han
de llegir en clau de futur, sinó de present, i adonar-nos de les possibilitats
de que disposem per a fer possible que el món que va descriure Isaïes pugui
fer-se realitat.
Els
fragments que llegim de les cartes de Pau i dels evangelis ens diuen que ja va
essent hora d’espavilar-se, que estiguem desperts, vigilant... Aquesta és la
condició mínima, indispensable per a poder desenvolupar
la nostra humanitat sencera. Preocupar-nos pels bens materials és el que l’Escriptura
anomena «estar adormits».
Advent
no és només la preparació per la celebració del Nadal, un esdeveniment de fa
aproximadament vint segles. L’advent ha de ser un temps de reflexió, que ajudi
a veure mes clar el sentit de la vida.
Amb
tot, cal tenir present que no hi ha uns temps predeterminats per a reflexionar sobre
el sentit de l’existència. És un mateix, el que ha de determinar el temps que
dedica a decidir el que per ell és més interessant. Es tracta de decidir-se per
a poder ser un mateix.
El Déu
que proclamem està sempre en nosaltres, tot i que potser no notem la seva
presència. No cal esperar temps millors per a descobrir-lo. Déu és en tot però
només els humans ens podem sentir plens d’ell. La salvació que vaq predicar Jesús,
i ell mateix va viure, no està condicionada per circumstàncies externes, de
hipotètics futurs. En tot moment podem trobar la salvació. Inclús en les situacions més adverses, podem tenir
Déu a l’abast. Fixem-nos en les benaurances.
La
salvació no ens ve de fora. A Déu ja el tenim sempre, a dins nostre. No hem d’esperar
que vingui com un ser poderós, sinó com un infant nascut a un portal.
Selecció
i redacció. Salvador Sol
