dissabte, 30 de novembre del 2019

VISQUEN EN UN ADVENT PERMANENT

Selecció del comentari a l’evangeli (Mt 24, 37-44), escrit per Fray Marcos  http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

L’any  litúrgic s’inicia amb el temps de l’advent.
Durant les quatre properes setmanes la litúrgia ens recordarà la vinguda del Messies, llegint textos bellíssims de l’AT, que ens parlen de promeses que generaven unes grans expectatives. Però el poble s’equivocava, i esperaven una intervenció directa i immediata de Déu a favor d’ells. De fet no entenien les profecies.
Jesús és un punt de inflexió, un punt de  partida imprescindible, perquè avui puguem comprendre que el Regne predicat s’anava fent present a través d`ell, de la seva trajectòria humana.
Tot el que sabem de Déu ens ho ha manifestat Jesús, portador de la promesa de vida eterna, per a tota la humanitat. Ell ens ha ensenyat el camí de la verdadera salvació.
Celebrar l’advent, avui, hauria de ser prendre consciència d’aquesta proposta de salvació i fer-la realitat, en la forma en que vivim, en termes de desenvolupament humà; desplegat totes les possibilitats d’arribar a ser allò que podem ser, seguint l’exemple del mateix Jesús.
Els jueus esperaven un messies que els alliberés com a poble. Però ja els primers cristians es van adonar que l’adveniment de Jesús  no duia el tipus de salvació que el poble jueu esperava, i això va donar peu a creure en una segona vinguda, i que les promeses messiàniques tenien un termini de  compliment escatològic.
Avui se’ns fa difícil harmonitzar el procés històric d’Israel: abans de Jesús, en el temps en que Jesús va viure a la terra, i traslladar-ho tot a un futur escatològic. Si no s’entén bé aquest procés històric pot ser difícil situar la salvació en un hipotètic futur, i això ens impedeixi enfocar correctament la celebració litúrgica de l’advent.
El que és urgent pels cristians d’avui és centrar-nos en el missatge de Jesús i viure assimilant la plenitud de vida que ell va viure i va ensenyar. La seva proposta de vida i el seu missatge són els que han de donar sentit a la nostra vida.
La realitat d’avui no és, encara, la que va profetitzar Isaïes, però això no ens ha de fer perdre l’esperança. La utopia d’un altre món millor encara és possible i està a les nostres mans.  
Aquesta esperança es fonamenta en que Déu no ens pot abandonar ni retirar l’oferta de plenitud que anhelem. El que ens diuen les lectures de la litúrgia de l’advent no s’han de llegir en clau de futur, sinó de present, i adonar-nos de les possibilitats de que disposem per a fer possible que el món que va descriure Isaïes pugui fer-se realitat.
Els fragments que llegim de les cartes de Pau i dels evangelis ens diuen que ja va essent hora d’espavilar-se, que estiguem desperts, vigilant... Aquesta és la condició   mínima, indispensable per a poder desenvolupar la nostra humanitat sencera. Preocupar-nos pels bens materials és el que l’Escriptura anomena «estar adormits».
Advent no és només la preparació per la celebració del Nadal, un esdeveniment de fa aproximadament vint segles. L’advent ha de ser un temps de reflexió, que ajudi a veure mes clar el sentit de la vida.
Amb tot, cal tenir present que no hi ha uns temps predeterminats per a reflexionar sobre el sentit de l’existència. És un mateix, el que ha de determinar el temps que dedica a decidir el que per ell és més interessant. Es tracta de decidir-se per a poder ser un mateix.
El Déu que proclamem està sempre en nosaltres, tot i que potser no notem la seva presència. No cal esperar temps millors per a descobrir-lo. Déu és en tot però només els humans ens podem sentir plens d’ell. La salvació que vaq predicar Jesús, i ell mateix va viure, no està condicionada per circumstàncies externes, de hipotètics futurs. En tot moment podem trobar la salvació.  Inclús en les situacions més adverses, podem tenir Déu a l’abast. Fixem-nos en les benaurances.
La salvació no ens ve de fora. A Déu ja el tenim sempre, a dins nostre. No hem d’esperar que vingui com un ser poderós, sinó com un infant nascut a un portal. 
Selecció i redacció. Salvador Sol

dissabte, 23 de novembre del 2019

EL REGNE DE DÉU ÉS UN REGNAT SENSE REI

Comentari a l’evangeli (Lc 23, 35-43) escrit per Fray Marcos, http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

L’any litúrgic comença amb l’Advent i acaba amb la Festa de Crist rei, que culmina l’acció de Jesús sobre la terra. .
Els seguidors de Jesús li van donar el títol de rei, però ell mateix, en resposta a Pilat li va dir: «La meva reialesa no és d'aquest món»  (Jn 18,36)  Tot i això, els cristians em entronitzat crist com a Rei de l’univers.
Però amb l’evangeli a la ma veiem que Jesús va lluitar sempre contra tota classe de poder, rebutjant inclús la temptació que se li va oferir al desert. Un Jesús que va dir: «que no va venir a ser servit sinó a servir»... i «que el que vulgui ser el primer que sigui l’últim»...
La paraula rei, és aliena als israelites. La van començar a considerar en deixar de ser un poble nòmada i establir-se a la terra conquerida de Canà. Aleshores van sentir la necessitat d’imitar l’estructura social de les ciutats veïnes i van demanar un rei a Jahvè amb gran escàndol dels profetes que ho van considerar una apostasia, doncs que l¡únic rei del poble escollit només podia ser Jahvè.
Els reis de la història d’Israel eren tant sols representants de Jahvè.
Pilat va fer  posar sobre la creu de Jesús una nota que deia que l’ajusticiat era Rei dels jueus. Ho va fer a tall de mofa, però no de Jesús sinó de les autoritats jueves que el van sentenciar. Els soldats sí que es van mofar del crucificat: «li posaren al cap una corona d'espines que havien trenat, i a la mà dreta [a manera de ceptre] una canya». (Mt 27.29)
Agafant els evangelis veiem que Jesús en cap moment va acceptar ser rei. «En adonar-se [que la multitud] venien a emportar-se'l per fer-lo rei, es retirà altra vegada tot sol a la muntanya. (Jn 6,15). En tot cas, no és un rei homologable amb els que avui fan gala d’aquest atribut. I, podem suposar que, ni amb l’escarni d’ahir ni amb corona d’or i brillants d’avui, Jesús es pogui reconèixer en el seu paper de impulsor de l’amor entre germans.
Jesús accepta la mort en creu, que les autoritats i el poble han sentenciat, al costat de dos lladres. Jesús no baixa de la creu, com un d’ells li demana, En canvi, atén la petició de l’altre: «recorda't de mi quan arribis al teu Regne» (Jn 23,42) amb la immediatesa de qui sent compassió del que demana amb fe.
Jesús va predicar el «Regne de Déu». No es va predicar a sí mateix. Ni va reivindicar cap títol. Tot el que va fer i tot el que va dir feien sempre referència a Déu.
El Regne de Déu és una realitat que hem de construir entre tots. Som nosaltres que l’hem de fer present, com Jesús ho va fer mentre va viure a la terra. Jesús va realitzar amb tanta fidelitat la voluntat de Déu que va poder dir:  «Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare». (Jn 14,9).
El Regne de Déu es manifesta en Jesús. Però per a poder assignar-li el títol reial cal despullar-lo de tota connotació de poder o dominació. Jesús va condemnar tota classe de poder, referint-se a qui l’aplica i de igual manera a qui es deixa dominar.
Aquesta és la realitat del Regne: un lloc sense classes, de persones lliures, on tots són servidors i tots són servits. Un lloc on tothom es pugui descobrir com a ésser únic i actuar seguint l’impuls de l’Esperit.
Selecció i redacció: Salvador Sol

dissabte, 16 de novembre del 2019

VIURE EL MOMENT PRESENT

Comentari de l’evangeli (Lc 21,5-19) escrit per Fray Marcos

«En temps de crisi és quan tenim l’ocasió de donar testimoni» (Pagola).
«Els emperadors ens ajudaven més quan ens perseguien que quan ens protegeixen». (Sant Ambròs)

El fragment d’evangeli d’avui ens invita a reflexio­nar sobre la preocupació pel moment present i la salvació futura.
Per parlar del futur (més enllà) Lluc posa en boca de Jesús un llenguatge apocalíptic i escatològic, que avui ens costa d’entendre però que era freqüent en aquell temps.
Pels cristians d’avui, com pels jueus d’ahir, la salvació només pot venir de Déu. Noè, Abraham i els esclaus d’Egipte (la màxima experiència de salvació), sempre van esperar que Déu els oferís una vida millor.
Els profetes van mantenir viva aquesta esperança de salvació definitiva, que els havia de dur alegria, felicitat i llum. Però, a la vegada, advertien que per causa de les infidelitats del poble també seria un temps de tenebres, i els infidels serien castigats per Jahvè. Aquest advertiment tenia un objectiu: urgir-los a la conversió perquè el dia del Senyor és a prop i ningú escaparà a la ira de Déu.
Les primeres comunitats cristianes van viure a l’expectativa d’un final immediat, que no arribava, i en els últims escrits del NT, veiem que, sense deixar d’estar preocupats pel final es van anar adonant que el que els havia de preocupar era el present.
Avui, encara tenim la temptació de pensar  en el judici final, i atribuir les calamitats a l’enuig de Déu per la maldat dels humans.
Si en el Gènesi se’ns diu que Déu va veure que «tot el que havia creat era bo» perquè ara pensem que vol destruir-ho tot apocalipsis) i recrear el món, sense maldat,  per tal de poder arribar, l’últim dia, a la perfecció total (escatologia).
Els humans som limitats per la pròpia naturalesa. Estem sotmesos al dolor i al pecat. I la salvació consisteix en que ens adonem d’aquestes limitacions; que reconeguem que Déu està sempre amb nosaltres i que, malgrat tot, podem assolir la plenitud del ser que som.
El món té les seves regles i els humans no les podem canviar. El que hem de fer és canviar la nostra manera de interpretar-les i preocupar-nos, de debò, d’allò que està malament per culpa nostra: la injustícia i la destrucció de la naturalesa (casa comuna dels humans) i que són la causa del dolor i el malestar de molts homes i dones.    
A Jesús no li impressiona tant el final, com l’actitud de cadascú davant de la realitat actual. És el moment present del creient  allò que interessa a Jesús.
Selecció i redacció: Salvador Sol
Veure tot el comentari: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

dissabte, 9 de novembre del 2019

ESTEM A LES MANS DEL BON DÉU

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 20, 27-38) escrit per Fray Marcos   http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html
Avui Lluc ens parla dels saduceus; de l’aristocràcia laica i sacerdotal del temps de Jesús. Un grup de jueus que volien estar a bones amb els romans –-la força ocupant d’Israel— i evitar posar en perill els seus interessos.  Els saduceus només admetien el Pentateuc com a llibre sagrat i les tradicions com a norma de conducta religiosa. No creien en la resurrecció.
A Jesús li proposen un cas pràctic: «Hi havia set germans...» (Lc 20,29-33).
Una vegada més Jesús esquiva la pregunta per mal formulada i la seva resposta va dirigida a allò que haurien hagut de preguntar (Lc 20,34-36) I els parla de la resurrecció. Un tema verdaderament difícil d’explicar.
Nosaltres percebem la realitat a través dels sentits i elaborem les dades racionalment. Però les dades del més enllà no ens arriben pels sentits i per tant, no en podem tenir un coneixement racional.
No és possible, ni necessari, ni convenient, arribar a cap conclusió clara i definitiva sobre el futur concret de l’ésser humà més enllà de la mort. El que ens ha de preocupar és la nostra vida actual.
El nostre instint més visceral, com el de qualsevol ésser viu, és la permanència; per això la mort és considerada com el mal suprem, i des de la raó, no som capaços d’explicar aquest misteri de forma convincent.
Si considerem la permanència en aquesta vida com un valor absolut, també considerarem la mort com un final absolut. I cap religió ha pogut trobar la certesa de l’existència d’una vida més enllà de la mort.
Els humans ens neguem a acceptar que la nostra vida és obra de Déu i la limitació de la nostra naturalesa humana està programada per a que tornem a ell. Per això, no hem de lamentar la mort del cos, ni deixar de fer tot allò que les nostres possibilitats ens permeten desenvolupar mentre vivim.   
Cada estadi de la vida és important en sí mateix. Per tant, no sembla coherent acceptar la infelicitat en aquest món esperant una vida millor després de la mort –com sovint se’ns predica--, ni considerar la vida terrena com un principi i fi. La nostra vida depèn d’un Altre que li dóna continuïtat.
El concepte de resurrecció apareix a les Escriptures en el llibre de Daniel, escrit sobre l’any 164 aC. Però en temps de Jesús, no tots els jueus creien en la resurrecció, com ho palesa l’evangeli d’avui.
Pels semites, el ser humà era una sola cosa, a diferència dels filòsofs grecs que consideraven que la persona estava constituïda per un cos, sense cap valor, i una ànima immortal. I, en aquest sentit, pels grecs, la mort significava un alliberament del cos.
Pels semites, la «resurrecció dels morts», era un concepte escatològic, i significava una reanimació de la carn.
La doctrina cristiana va fusionar els dos conceptes, en principi oposats, entre la concepció jueva i la grega.
Quan els semites parlen de cos es refereixen a tota la persona. Per a ells no hi ha més resurrecció que la del cos. Per això el Nou Testament es refereix a la resurrecció dels morts com a conseqüència de l’experiència del «sepulcre buit». (vg. Mt 28,4)
Pels cristians, la base de la reflexió sobre el més enllà, és la resurrecció de Jesús convertit en el Crist. Els deixebles experimenten que Déu ha realitzat la salvació d’un ésser humà: Jesús resta viu amb la Vida que ja tenia quan estava amb ells, però que no van descobrir fins a la seva mort. En ell, l’última paraula no la va tenir la mort, sinó la Vida.
Selecció i redacció: Salvador Sol

dissabte, 2 de novembre del 2019

JESÚS, EXEMPLE D’ACOLLIMENT

Selecció del comentari a l’evangeli (Lc 19,1-10) escrit per Fray Marcos http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

L’evangeli d’aquest diumenge és un exemple de com actuava Jesús. Es tracta d’una denúncia en contra d’una manera d’actuar de molts cristians, que no segueixen el model de  Jesús.
Potser no es tracta d’un relat històric, perquè només el trobem en l’evangeli de Lluc. Però. en tot cas, ens val com a resum de les lliçons de comportament que ens va ensenyar el Mestre.
Lluc és l’evangelista que més insisteix en el difícil que serà pels rics entrar en el Regne. Però avui se’ns presenta un ric, pecador, que sap aprofitar les oportunitats de salvació que se li ofereixen: no aprofitar-se de les injustícies acceptades per la societat i compartir els bens amb els que la mateixa societat exclou.
Primera condició: Zaqueu té interès per conèixer Jesús, ni que sigui de lluny.
I ara venen les reflexions:
-       Com és que Jesús el crida pel seu nom?
-       Quin sentit té el nivell de confiança que mostra Jesús per autoinvitar-se a anar a casa seva?
-       Quin tipus de diàleg podien mantenir Jesús i Zaqueu, que l’evangelista no ens transcriu, perquè Zaqueu faci una promesa tant radical i solemne?
Tanmateix, l’itinerari intern que es produeix quan l’home es deixa interpel·lar per Déu no té explicació possible. Però sí en veiem els resultats.
Jesús no refusa el cap de publicans (Zaqueu) tot i estar catalogat com a pecador, sinó que li fa una crida especial, perquè se li apropi: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva» (Lc 19,5).
-       Zaqueu no sabia ben bé el que buscava en pujar al sicòmor per veure Jesús.
-       Jesús li fa el do de sí mateix obrint-se com un ser humà davant de l’altre.
«Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús» (Lc 19,7) escandalitzats de que s’oferís Vida a qui només mereixia rebuig.
El final del relat desvela l’autèntica missió de Jesús, que hauria de ser exemple d’actuació pels cristians i per l’Església en general: «El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut» (Lc 19,10)
Selecció i redacció: Salvador Sol