L’any
litúrgic comença amb l’Advent i acaba amb la Festa de Crist rei, que culmina l’acció
de Jesús sobre la terra. .
Els
seguidors de Jesús li van donar el títol de rei, però ell mateix, en resposta a
Pilat li va dir: «La meva reialesa no és d'aquest món» (Jn 18,36) Tot i això, els cristians em entronitzat crist
com a Rei de l’univers.
Però
amb l’evangeli a la ma veiem que Jesús va lluitar sempre contra tota classe de
poder, rebutjant inclús la temptació que se li va oferir al desert. Un Jesús
que va dir: «que no va venir a ser servit sinó a servir»... i «que el que
vulgui ser el primer que sigui l’últim»...
La paraula
rei, és aliena als israelites. La van començar a considerar en deixar de ser un
poble nòmada i establir-se a la terra conquerida de Canà. Aleshores van sentir
la necessitat d’imitar l’estructura social de les ciutats veïnes i van demanar
un rei a Jahvè amb gran escàndol dels profetes que ho van considerar una
apostasia, doncs que l¡únic rei del poble escollit només podia ser Jahvè.
Els
reis de la història d’Israel eren tant sols representants de Jahvè.
Pilat va fer posar sobre la creu de Jesús una nota que
deia que l’ajusticiat era Rei dels jueus. Ho va fer a tall de mofa, però no de
Jesús sinó de les autoritats jueves que el van sentenciar. Els soldats sí que
es van mofar del crucificat: «li posaren al
cap una corona d'espines que havien trenat, i a la mà dreta [a manera de
ceptre] una canya». (Mt 27.29)
Agafant els evangelis
veiem que Jesús en cap moment va acceptar ser rei. «En adonar-se [que la multitud] venien a
emportar-se'l per fer-lo rei, es retirà altra vegada tot sol a la muntanya. (Jn 6,15). En tot cas, no és un rei homologable
amb els que avui fan gala d’aquest atribut. I, podem suposar que, ni amb l’escarni
d’ahir ni amb corona d’or i brillants d’avui, Jesús es pogui reconèixer en el
seu paper de impulsor de l’amor entre germans.
Jesús
accepta la mort en creu, que les autoritats i el poble han sentenciat, al costat
de dos lladres. Jesús no baixa de la creu, com un d’ells li demana, En canvi,
atén la petició de l’altre: «recorda't de mi quan arribis al teu Regne»
(Jn 23,42) amb la immediatesa de qui sent compassió del que demana amb fe.
Jesús
va predicar el «Regne de Déu». No es va predicar a sí mateix. Ni va reivindicar
cap títol. Tot el que va fer i tot el que va dir feien sempre referència a Déu.
El Regne
de Déu és una realitat que hem de construir entre tots. Som nosaltres que l’hem
de fer present, com Jesús ho va fer mentre va viure a la terra. Jesús va
realitzar amb tanta fidelitat la voluntat de Déu que va poder dir: «Qui m'ha vist
a mi ha vist el Pare». (Jn 14,9).
El Regne
de Déu es manifesta en Jesús. Però per a poder assignar-li el títol reial cal
despullar-lo de tota connotació de poder o dominació. Jesús va condemnar tota
classe de poder, referint-se a qui l’aplica i de igual manera a qui es deixa
dominar.
Aquesta
és la realitat del Regne: un lloc sense classes, de persones lliures, on tots
són servidors i tots són servits. Un lloc on tothom es pugui descobrir com a
ésser únic i actuar seguint l’impuls de l’Esperit.
Selecció i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada