Avui Lluc
ens parla dels saduceus; de l’aristocràcia laica i sacerdotal del temps de
Jesús. Un grup de jueus que volien estar a bones amb els romans –-la força
ocupant d’Israel— i evitar posar en perill els seus interessos. Els saduceus només admetien el Pentateuc com a
llibre sagrat i les tradicions com a norma de conducta religiosa. No creien en
la resurrecció.
A
Jesús li proposen un cas pràctic: «Hi havia set germans...» (Lc 20,29-33).
Una
vegada més Jesús esquiva la pregunta per mal formulada i la seva resposta va
dirigida a allò que haurien hagut de preguntar (Lc 20,34-36) I els parla de la resurrecció.
Un tema verdaderament difícil d’explicar.
Nosaltres
percebem la realitat a través dels sentits i elaborem les dades racionalment.
Però les dades del més enllà no ens arriben pels sentits i per tant, no en
podem tenir un coneixement racional.
No és
possible, ni necessari, ni convenient, arribar a cap conclusió clara i
definitiva sobre el futur concret de l’ésser humà més enllà de la mort. El que
ens ha de preocupar és la nostra vida actual.
El nostre
instint més visceral, com el de qualsevol ésser viu, és la permanència; per
això la mort és considerada com el mal suprem, i des de la raó, no som capaços
d’explicar aquest misteri de forma convincent.
Si considerem
la permanència en aquesta vida com un valor absolut, també considerarem la mort
com un final absolut. I cap religió ha pogut trobar la certesa de l’existència
d’una vida més enllà de la mort.
Els
humans ens neguem a acceptar que la nostra vida és obra de Déu i la limitació
de la nostra naturalesa humana està programada per a que tornem a ell. Per això,
no hem de lamentar la mort del cos, ni deixar de fer tot allò que les nostres
possibilitats ens permeten desenvolupar mentre vivim.
Cada
estadi de la vida és important en sí mateix. Per tant, no sembla coherent
acceptar la infelicitat en aquest món esperant una vida millor després de la
mort –com sovint se’ns predica--, ni considerar la vida terrena com un principi
i fi. La nostra vida depèn d’un Altre que li dóna continuïtat.
El concepte
de resurrecció apareix a les Escriptures en el llibre de Daniel, escrit sobre l’any
164 aC. Però en temps de Jesús, no tots els jueus creien en la resurrecció, com
ho palesa l’evangeli d’avui.
Pels
semites, el ser humà era una sola cosa, a diferència dels filòsofs grecs que
consideraven que la persona estava constituïda per un cos, sense cap valor, i una
ànima immortal. I, en aquest sentit, pels grecs, la mort significava un
alliberament del cos.
Pels
semites, la «resurrecció dels morts», era un concepte escatològic, i
significava una reanimació de la carn.
La doctrina
cristiana va fusionar els dos conceptes, en principi oposats, entre la concepció
jueva i la grega.
Quan
els semites parlen de cos es refereixen a tota la persona. Per a ells no hi ha més
resurrecció que la del cos. Per això el Nou Testament es refereix a la
resurrecció dels morts com a conseqüència de l’experiència del «sepulcre buit».
(vg. Mt 28,4)
Pels cristians,
la base de la reflexió sobre el més enllà, és la resurrecció de Jesús convertit
en el Crist. Els deixebles experimenten que Déu ha realitzat la salvació d’un
ésser humà: Jesús resta viu amb la Vida que ja tenia quan estava amb ells, però
que no van descobrir fins a la seva mort. En ell, l’última paraula no la va
tenir la mort, sinó la Vida.
Selecció
i redacció: Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada