CARAMELLES, UN CANT JOIÓS DE PASQUA.

Les caramelles són cançons populars cantades per colles –caramellaires- que el dilluns de Pasqua florida –alguns s’avançaven al Dissabte de Glòria i al Diumenge de Pasqua- surten per a recaptar ous i diners de les famílies a les que els hi fan una cantada. Tradicionalment es cantaven a la Catalunya Vella, en els masos i cases de pagès (on hi visquessin noies maques) per a celebrar la resurrecció de Jesús. I amb els ous i diners recaptats feien una ouada.

Sense una data certa, se sap que al s.XVI ja es feien cantades al món rural. Oficialment el 1590 a la Garrotxa. No és fins el s-XIX que aquestes cançons passen a formar part del repertori de les societats corals –cors de Clavé, entre d’altres-.  Segons Google, la primera cantada de caramelles a la ciutat de Barcelona està documentada el 1776 i de forma generalitzada es va popularitzar aquesta tradició rural a la ciutat el 1880.  

El nom caramelles prové de la canya amb la que els cantants acosten la cistella als balcons dels amics de la colla o les famílies a les que dediquen els seus cants per arreplegar qualque cosa: normalment diners i ous, però en alguns llocs també i deixen caure botifarres i altres objectes típics de menjars greixosos de la localitat. El mot llatí calàmus, entre altres accepcions significa canya i també dóna origen a instruments que tenen el bec o l’element sonoritzant d’aquest material, com el grall, la flauta de pastor, etc. .

En algunes contrades  es diu: «Anar a cantar els goigs» i aquests no són altres que els de la Mare de Déu del Roser, no pas perquè se celebri aquest dia la seva festa, sinó pel fet de l’estrofa que fa referència a la Pasqua: «Gran delit vos presentava / vostre fill ressuscitat / amb cinc llagues que portava / en les Mans, Peus i Costat; / per les quals fou Llucifer, / qui amb els Sants l’infern omplia / expoliat en aquell dia,  / que florí el Sant Roser».  

De sempre que a les esglésies, els assistents cantaven la seva fe, per allò de que: qui resa cantant resa dues vegades. Però és a partir dels segles XV i XVI que comença una mena de pietisme expressat en cants, que no busquen tant el coneixeu-me’n de Déu com una forma de celebració joiosa d’alguna festivitat. En aquest cas, les caramelles, cantades per la festa gran del cristianisme, les lletres de les cançons que es canten en algun moment fan referència al Ressuscitat, enmig d’analogies a les flors i a la vida que reneix passat l’hivern, en l’esclat de la primavera, i poca cosa més. Tanmateix, durant segles, aquesta ha estat la manera com l’Església ha mantingut la feligresia sense que aquesta es preguntés res més. Un home de lletres com Joaquim Ruira, de finals de s-XIX, deia en un dels seus poemes: «Crec que Jesús és Déu, el cor m’ho diu / i enamorat segueixo sa doctrina; / no vull saber la causa ni el motiu / de res que hagi dictat se veu divina».

Les lletres de les caramelles no pretenen anar més enllà. El modernisme era pecat. Pius IX ho va definir així amb el seu cèlebre Sillabus Errorum de 1864. A diferència de la lletra dels goigs que expliquen d’alguna manera la vida del sant, els seus miracles, les seves exhortacions..., les caramelles són un divertimento,  justificat per la joia de la resurrecció que ens dóna vida a tots, però fent un àpat, com ja s’ha dit, de tota la colla de casntors.

Avui les caramelles són una tradició. Els caramellaires es vesteixen com ho feien els pagesos endiumenjats, i s’acompanyen d’instruments musicals antics i en diversos llocs es barregen amb danses pròpies de la contrada. De manera que es converteix en una festa més, de les moltes que últimament s’estan recuperant en els pobles. I fan bé. Perquè el missatge cristià és un missatge de joia que apunta al banquet celestial, que no passi el que Jesús anunciava: «Llavors va dir als seus servents: el banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes». (Mt 22,8)

Salvador Sol

SALVEU-LOS-HI LA DIGNITAT DE LES SEVES VIDES.

El drama dels refugiats que busquen una oportunitat a Europa enlloc de trobar-hi solució es fa més angoixant cada dia que passa. Són mils i mils els refugiats que han hagut d’abandonar la seva casa fugint de la guerra i truquen a la porta de països democràtics que els donin acolliment a canvi de treball. No són gent sense ofici ni benefici; la majoria són professionals qualificats. Però la Unió Europea, una vegada més, està absent. Els vint-i-vuit mandataris dels vint-i-vuit països membres estan demostrant el seu nivell de incompetència per a resoldre el drama humà amb solucions humanitàries. Sembla que no tenen cap idea al cap que pugui, sinó solucionar, almenys pal·liar la desempara situació d’aquesta pobra gent que han salvat la vida al mar hi ara són víctimes dels tracte inhumà que reben per culpa de vint-i-vuit caps de govern que no tenen escrúpols per saltar-se la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i que des de 1976 és llei internacional.

Els actuals desplaçats no són immigrants qualsevol, són refugiats que reclamen asil polític. Segons la Convenció de 28 de juliol de 1951, un refugiat és una persona foragitada del seu país, per motius de persecució, desastres naturals o guerres. Gent que ha perdut la seguretat a la que té dret i busca aixopluc a un altre part del planeta. Aquest és el cas dels sirians que demanen ajuda a la Unió Europea, perquè les forces militars del seu propi país bombardegen les seves ciutats.

El corrupta Baixar al-Àssad (president de la República des de l’any 2000, musulmà alauita i oftalmòleg de professió) per mantenir-se en el poder, ha declarat la guerra a la meitat dels seus conciutadans sense importar-li massa els milers de morts que duu a l’esquena.

Davant de la passivitat del govern espanyol que no ha complert el compromís d’acollir 16.000 d’aquests refugiats, la Generalitat ha instruït l’acollida de 4.500. refugiats, en carta adreçada directament al Comissari Europeu d’Immigracions. La qual cosa ha indignat a la vicepresidenta del govern central, que com el gos de l’hortolà, ni fa ni deixa fer. Però Dolors Bassa, Consellera de Treball, Afers socials i Família ha dit clarament que els que fugen de la guerra mereixen un tracta humanitari digui el que digui el govern de Madrid. Segons aquesta consellera, Catalunya pot acollir fins a 5.000 persones (que significaria el 0,06% de la població) i a més, l’Estatut d’Autonomia permet polítiques autonòmiques en qüestions d’acolliment a immigrants i refugiats.

La solució que ara els vint-i-vuit mandataris europeus s’han tret de la màniga és enviar-los tots a Turquia. La gent que tenen amuntegada, passant fred i gana en campaments sense la més mínima infraestructura (les tendes que veiem en les imatges són les que s’han dut ells mateixos, i els entrepans que els ajuden a pal·liar la gana són proporcionats per les ONG que actuen en els camps) ara seran lliurats a un país on els drets civils són conculcats, Segons el que han manifestat membres de la CCAR (Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat), l’UE i Turquia han acordat traslladar a aquesta país els refugiats que fan nosa a Europa a canvi de 3.000 milions d’euros. Un contracte vergonyant que només es pot qualificar de tràfic de persones. A canvi de diners, la UE vol buidar de immigrants i refugiats les illes de l’Egeu, que són les principals portes d’entrada a Grècia. Sembla, segons que expliquen cooperants d’ONG que ja han començat els trasllats, i que es fan amb autocars d’ACNUR (agència de l’ONU pels refugiats) havent retirar prèviament els identificatius, per tapar-se la vergonya d’estar col·laborant en aquest dramàtic tràfic de persones.

Diguem-ho una vegada més: l’acolliment per part de Turquia es fa a canvi de diners; una suma de dinars impressionant, que, tenint en compte la poca democràcia d’aquell règim, és previsible que vagin a parar a butxaques poc escrupoloses i els refugiats siguin emmagatzemats a camps sense les més mínimes condicions higièniques, ni un tracte mínimament suportables. Això sembla ser el futur que els espera a aquesta gent que han fet milers de kilòmetres i han sobreviscut al mar, buscant la manera de refer les seves vides a països del Nord, treballant en condicions d’igualtat amb els autòctons.

De res han servit les paraules de pau del papa Francesc que des del 2013 s’adreça freqüentment als polítics perquè s’ocupin dels problemes de Síria, de l’Orient Mitjà i del món, demanant: «Perdó, diàleg i reconciliació».

Salvador Sol

PAPA FRANCESC, TRES ANYS.

Fa tres anys que Jorge Mario Bergoglio, fins llavors cardenal de Buenos Aires, es convertí en bisbe de Roma, que vol dir Papa de l’Església Catòlica. El 13 de març de 2013 la fumata bianca anunciava al món que el conclau havia enllestit la feina; hi havia un nou Papa. I es va veure de seguida que es tractava d’un papa diferent, un papa que somreia, un americà allunyat de les corts cardenalícies europees. Un papa que va sorprendre d’entrada pels seus gestos i paraules, i per les seves renuncies a títols medievals, que tenien més de poder terrenal que de les condicions espirituals que se suposa ha de tenir el bisbe de bisbes de l’Església. Un papa que abans de beneir a la gent congregada al voltant de les columnates de Bernini, a la plaça de sant Pere del Vaticà, demanava que el beneïssin a ell, en emprendre aquella gran responsabilitat.
«En tres anys de pontificat –escriu Glòria Barrete, Catalunya Religió-, Francesc s’ha convertit en una persona que desperta l’interès de tots els mitjans, convertint-se en un líder que parla de manera sintètica, amb frases píndola ideals per a Twitter, mems i titulars». Un papa diferent que molts van veure com un retorn a les essències del cristianisme, en la línia del Regne instaurat per Jesús. El fet d’escollir Francesc com a nom pontifici, en record d’aquell personatge natural d’Assís que va dur de cap al pontífex Innocenci III, era un signe de canvi necessari que feia plausible la definició que algú ha escrit amb encert: «ell està aquí per obra de l’Esperit». Certament, l’elecció de Bergoglio va significar una gran esperança pels sectors progressistes, enamorats de l’Evangeli, proclius a la Teologia de l’Alliberament, pel seu anunci de renunciar, com s’ha dit, a títols honorífics, i voler una església pobre i pels pobres.
En la carta que Lucía Caram -Catalunya Religió- escriu a Bergoglio, parla de la «força de l’Esperit» que va fer possible la seva elecció i ho compara amb el «primer Pentecostés de la història». L’Església vivia temps difícils –segueix dient sor Lucía-. Molts teníem por dels que des de dins mateix preferien els honors, les seves veritats absolutes i els seus privilegis. Eren temps en que L’Observatora Romano va qualificar la situació de Benet XVI, com la «d’un pastor enmig de llops». A Joseph Ratzinger li devia faltar la força per a conduir la Barca de Pere i amb la humilitat que el caracteritza va renunciar.
Ara, passats tres anys, algú parla de la «revolució francesca» en veure la tasca feta dins del Vaticà. Però també hi ha qui troba que s`ha fet molt poc a tenor de les expectatives que va generar. Si hi ha hagut «revolució» aquesta se centre més en la seva persona, les seves dites i els seus fets. Inclús en les seves bromes... Com aquella que va dirigir a cardenals i bisbes, dient-los-hi: «no us importi fer olor d’ovella», en clara referència a la implicació del Bon Pastor.
Però no agrada a tothom la seva manera de conduir l’Església. El seu magisteri i lideratge, orientat a proclamar un «evangeli de servei» ha estat vist com «un perill» per a més d’un monsenyor, acostumats com estaven a mantenir una dignitat d’estatus, amb les prebendes i benestar que això els suposava, i la llibertat d’imposar la seva veritat sense dissidències. Una manera de fer una Església arrogant i distanciada de la realitat.
Però, malgrat aquest esforç personal, és evident que el canvi no ha arribat a les estructures eclesials. A les nostres parròquies, ha dit José Antonio Pagola, no es noten canvis. I podríem afegir que les grans reformes segueixen estant pendents. El laics no poden participar, encara, en l’elecció dels seus bisbes, les dones segueixen marginades dels ministeris, els divorciats que viuen en parella continuen essent exclosos dels sagraments, i tants d’altres.
Preguem perquè Déu doni llarga vida al papa Francesc i que, sense pressa però sens pausa pugui anar realitzant aquelles reformes que l’Església del s.XXI necessita.

Salvador Sol

EL GRAN MISTERI DE DÉU.

«A Déu, ningú no l’ha vist mai» (Jn 1,18) L’abadessa del monestir de sant Benet de Montserrat, Maria del Mar Albajar defineix la vida monàstica com «una fascinació de Déu». Tot i reconeixent que, «quan parlem de Déu no sabem ben bé què diem». (cita d’Oriol Domingo, Foc Nou, nº 472). El poeta Rainer Maria Rilke diu «Encara que no ho vulguem, Déu madura». Madura en el coneixement que tenim d’ell, encara que seguim sense saber-ne gairebé res. Qui sí pot parlar de Déu en propietat és Jesús, que fins i tot l’anomena Pare (Abba) i ens en fa fills seus. Alguns poden veure que aquestes afirmacions tenen elements antropomòrfics derivats de la mitologia pagana, en la que els déus tenien forma humana i participaven dels defectes propis d’aquesta condició. Però les paraules de Jesús són precises: «qui m’ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14,9) Probablement no es referia al seu aspecte físic, a la seva corporeïtat, sinó a l’acció salvífica que realitzava en el món; en la construcció d’un regne de pau i de justícia.
Les divinitats cristianes no tenen atributs humans. Jesús, que era de «condició divina» (Fl 2.6) va prendre figura humana en encarnar-se, «el Verb s’ha fet home» (Jn 1,14). Podríem dir que la segona persona trinitària va fer un parèntesi, deixant la seva divinitat per a poder esdevenir «vere homo»?, fins la mort i resurrecció. Són les seves «dites» i els seus «fets» el que l’emmirallen amb Déu. Aquest, en modelar l’home a imatge i semblança seva; «a imatge nostra, semblant a nosaltres» (Ge 1,26) li confià dues missions: el conreu i protecció de la terra (cf Ge 2,15) i tenir cura del germà. (cf Ge 4,9) Jesús excel·lí en l’amor per la terra (pels lliris i els ocells) i en la misericòrdia pel proïsme. Des d’aleshores, tot home o dona que el segueix, tot aquell que pot dir com sant Pau «Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20) no és Déu però el representa. Com deien els primers cristians quan eren ajudats en alguna tribulació: Si «Has vist el teu germà?», aquell que ha tingut cura de tu, «has vist a Déu!».
Avui hi ha un retorn teològic a l’ecologia i el que s’ha denominat «sagrament del germà». Dues maneres de parlar de Déu sense anomenar-lo. La identificació entre Déu i el Regne predicat per Jesús, es basa en un únic manament: «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 13,34) Perquè «qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà». (1Jn 4,21). Aquesta «presència» indirecta de Déu en l’altre, és el que duu a la «fascinació» de que parla l’abadessa del monestir de Montserrat.
Déu està dins l’home i la dona, diuen algunes religions orientals, però això no vol dir que siguin Déu. També els panteistes pretenen que Déu és l’univers, però tampoc és això. Les cultures mil·lenàries han assenyalat llocs sagrats per a poder donar lloança als déus. Tanmateix, el Senyor de l’Univers diu a Moisès: «treu-te el calçat dels teus peus; doncs el lloc on et trobes és una terra santa» (Ex 3,5) Que determinats espais del món es considerem sagrats, se’ns apareguin com una hierofania, no ens ha de confondre. El Creador no es dissolt dins la creació i va més enllà de tot el que té vida.
El gran misteri de Déu és que el considerem absent mentre ell segueix actuant en la història. David Jou ha dit algunes vegades: «entre tots hem exiliat Déu a un cel invisible, oblidat i llunyà». Però ell estava a la creu amb Jesús i al costat de les víctimes de l’Holocaust, i ara és als camps d’immigrants que fugen de persecucions i guerres, i amb tots aquells que són rebutjats per la societat, donant-los força i esperança.

Salvador Sol