PAPA FRANCESC, TRES ANYS.

Fa tres anys que Jorge Mario Bergoglio, fins llavors cardenal de Buenos Aires, es convertí en bisbe de Roma, que vol dir Papa de l’Església Catòlica. El 13 de març de 2013 la fumata bianca anunciava al món que el conclau havia enllestit la feina; hi havia un nou Papa. I es va veure de seguida que es tractava d’un papa diferent, un papa que somreia, un americà allunyat de les corts cardenalícies europees. Un papa que va sorprendre d’entrada pels seus gestos i paraules, i per les seves renuncies a títols medievals, que tenien més de poder terrenal que de les condicions espirituals que se suposa ha de tenir el bisbe de bisbes de l’Església. Un papa que abans de beneir a la gent congregada al voltant de les columnates de Bernini, a la plaça de sant Pere del Vaticà, demanava que el beneïssin a ell, en emprendre aquella gran responsabilitat.
«En tres anys de pontificat –escriu Glòria Barrete, Catalunya Religió-, Francesc s’ha convertit en una persona que desperta l’interès de tots els mitjans, convertint-se en un líder que parla de manera sintètica, amb frases píndola ideals per a Twitter, mems i titulars». Un papa diferent que molts van veure com un retorn a les essències del cristianisme, en la línia del Regne instaurat per Jesús. El fet d’escollir Francesc com a nom pontifici, en record d’aquell personatge natural d’Assís que va dur de cap al pontífex Innocenci III, era un signe de canvi necessari que feia plausible la definició que algú ha escrit amb encert: «ell està aquí per obra de l’Esperit». Certament, l’elecció de Bergoglio va significar una gran esperança pels sectors progressistes, enamorats de l’Evangeli, proclius a la Teologia de l’Alliberament, pel seu anunci de renunciar, com s’ha dit, a títols honorífics, i voler una església pobre i pels pobres.
En la carta que Lucía Caram -Catalunya Religió- escriu a Bergoglio, parla de la «força de l’Esperit» que va fer possible la seva elecció i ho compara amb el «primer Pentecostés de la història». L’Església vivia temps difícils –segueix dient sor Lucía-. Molts teníem por dels que des de dins mateix preferien els honors, les seves veritats absolutes i els seus privilegis. Eren temps en que L’Observatora Romano va qualificar la situació de Benet XVI, com la «d’un pastor enmig de llops». A Joseph Ratzinger li devia faltar la força per a conduir la Barca de Pere i amb la humilitat que el caracteritza va renunciar.
Ara, passats tres anys, algú parla de la «revolució francesca» en veure la tasca feta dins del Vaticà. Però també hi ha qui troba que s`ha fet molt poc a tenor de les expectatives que va generar. Si hi ha hagut «revolució» aquesta se centre més en la seva persona, les seves dites i els seus fets. Inclús en les seves bromes... Com aquella que va dirigir a cardenals i bisbes, dient-los-hi: «no us importi fer olor d’ovella», en clara referència a la implicació del Bon Pastor.
Però no agrada a tothom la seva manera de conduir l’Església. El seu magisteri i lideratge, orientat a proclamar un «evangeli de servei» ha estat vist com «un perill» per a més d’un monsenyor, acostumats com estaven a mantenir una dignitat d’estatus, amb les prebendes i benestar que això els suposava, i la llibertat d’imposar la seva veritat sense dissidències. Una manera de fer una Església arrogant i distanciada de la realitat.
Però, malgrat aquest esforç personal, és evident que el canvi no ha arribat a les estructures eclesials. A les nostres parròquies, ha dit José Antonio Pagola, no es noten canvis. I podríem afegir que les grans reformes segueixen estant pendents. El laics no poden participar, encara, en l’elecció dels seus bisbes, les dones segueixen marginades dels ministeris, els divorciats que viuen en parella continuen essent exclosos dels sagraments, i tants d’altres.
Preguem perquè Déu doni llarga vida al papa Francesc i que, sense pressa però sens pausa pugui anar realitzant aquelles reformes que l’Església del s.XXI necessita.

Salvador Sol