TOTS SANTS

 Selecció i redacció lliure del comentari a l’evangeli (Mt 5,1-12)* escrit per Fray Marcos**

 

Dir que tots som sants, és el mateix que dir que tots som pecadors. Amb relació a Déu, tots som iguals. Per què, doncs, establir diferències entre uns i altres? Quin sentit té aquesta celebració? Déu ens estima a tots.pel que ell és, no pel que som nosaltres.

El sant és un ésser que ha arribar a la seva plenitud humana; que ha descobert qui és, i ha viscut i s’ha manifestat amb el seu jo verdader. Ara, si entenem que la santedat queda  reservada a aquells que han anul·lat els sentits, reprimit els  sentiments i la intel·ligència i han dominat la voluntat, aleshores, els estem exigint una humanitat maldestre.

La plenitud humana s’assoleix vivint alló que hi ha de diví en nosaltres. Que ningú caigui en la temptació d’aspirar a la "santedat" fora del món.

Creure que el sant, és un ésser extraordinari,  que fa allò que ningú és capaç de fer, o és aquell que no fa allò que fem els altres, és caure a la trampa d’excloure’ns de la santedat a la que estem cridats.

Tots som sants, malgrat que la immensa majoria encara no ho hem descobert. Som sants perquè Déu és en nosaltres, no pel que nosaltres som per a Déu. Recordem què va dir Jesús: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu» (Mt 21,31) Per a Jesús, el sant és aquell/a que descobreix l’amor que li arriba sense cap mèrit propi.

Cal anar en compte a l’hora de considerar els sants com a «intercessors». Si descobrim que ells han pres consciència del seu ésser verdader i descobrim que han confiat en Déu malgrat els seus defectes, ens poden animar a confiar més en nosaltres. Però si pensem que la intercessió funciona perquè Déu, només fa cas a les peticions dels seus amics o d’aquells que són  «recomanats», estem ridiculitzant a Déu. Jesús ho va deixa clar: Quan demmaneu al Pare no cal que ho feu en nom meu. No és necessari que jo «pregui al Pare per vosaltres: és el Pare mateix qui us estima, ja que vosaltres m'heu estimat i heu cregut que jo he sortit de Déu. ( (Jn 16,26-27),

Tot el que ens vé de Déu és sempre gratuït i per tant, mai és merescut. Jesús: «quan hàgiu fet tot el que se us ha manat, digueu: som uns  pobres servents, hem fet allò que havíem de fer». (cf Lc 17,10)

Ara bé, en el moment en que tinguem consciència de la unitat, se comprendrem que tot allò que fem repercuteix en el tot. La doctrina de Pau, deixa clar que tots formem un sol cos:. «també nosaltres, que som molts, units a Crist formem un sol cos i som membres els uns dels altres. (Rm 12,5) Per això podem considerar que els èxits de cadascú, són els èxits de tots.

En aquesta festa celebrem la «bondat» estigui on estigui. Ès una celebració de l’optimisme, peerquè, malgrat els telenotícies, hi ha molta cosa bona en el món, si som capaços de descorbir-ho..

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

LA FELICITAT DE JESÚS

Evangeli (Mt 5,1-12) - diumenge 01 de novembre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli,. ¹ En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. ² Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient:

³ --Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!

⁴ »Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!

⁵ »Feliços els humils: ells posseiran la terra!

⁶ »Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!

⁷ »Feliços els compassius: Déu se'n compadirà!

⁸ »Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!

⁹ »Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!

¹⁰ »Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!

¹¹ »Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! ¹² Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.(Mt 5,1-12. BCI)

 

Comentari.- No és difícil de dibuixar el perfil d’una persona feliç en la societat que va conèixer Jesús. Es tractaria d’un home adult i de bona salut, casat amb una dona honesta i fecunda, amb fills homes i unes terres riques, observant de la religió i respectat al seu poble Què més es podia demanar?

Certament no era aquest l’ideal que animava Jesús. Sense dona ni fills, sense terres ni béns, recorrent Galilea com un rodamón, la seva vida no responia a cap tipus de felicitat convencional. La seva manera de viure era provocativa. Si era feliç, ho era de manera contracultural, a contrapèl de l’establert.

En realitat, no pensava gaire en la seva felicitat. La seva vida girava més aviat al voltant d’un projecte que l’entusiasmava i el feia viure intensament. L’anomenava «Regne de Déu». Pel que sembla, era feliç quan podia fer feliços els altres. Se sentia bé retornant a la gent la salut i la dignitat que se’ls havia arrabassat injustament.

No cercava el seu propi interès. Vivia creant noves condicions de felicitat per a tothom. No sabia ser feliç sense incloure-hi els demés. A tothom proposava criteris nous, més lliures i més radicals, per fer un món més digne i més feliç.

Creia en un «Déu feliç», el Déu creador que mira totes les seves criatures amb amor entranyable, el Déu amic de la vida i no de la mort, més atent al patiment de la gent que als seus pecats.

Des de la fe en aquest Déu trencava els esquemes religiosos i socials. No predicava: «Feliços els justos i els piadosos, perquè rebran el premi de Déu». No deia: «Feliços els rics i els poderosos, perquè compten amb la seva benedicció». El seu crit era desconcertant per a tothom: «Feliços els pobres, perquè Déu serà la seva felicitat».

La invitació de Jesús ve a dir això: «No cerqueu la felicitat en la satisfacció dels vostres interessos ni en la pràctica interessada de la vostra religió. Sigueu feliços treballant de manera fidel i pacient per un món més feliç per a tothom».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

TORNEM A PARLAR DE L’AMOR

Selecció i redacció lliure del comentari a l’evangeli (Mt 22.34-40)* escrit per Fray Marcos**.

Avui Mateu ens presenta la pregunta que li fan uns fariseus a Jesús, per probar-lo: «Mestre, quin és el manament més grand de la Llei?» (Mt 22,36. MCI)

La pregunta no té res de senzilla. En aquell temps, la majoria dels juristes donaven la mateixa importància i obligatorietat als sis-cents-tretze manaments que constituïen la Llei. Tanmateix, hi havia alguns que defensaven que guardar el repòs del dissabte era la primera de les obligacions. I, també hi havia qui consideraba que la principal obligació, per un jueu era l’amor al proïsme,. Però a ningú se li hagués ocorregut dir que el principal manament, en reralitat eren dos.

A la pregunta, Jesús respon recitant la "shemá": «ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'ÚNIC…» (Dt 6,4-9. BCI). Oració, que cada israelita piadós recitava dues vegades al dia. Però Jesús hi afegeix la que fa referència a la Llei, 19,18, que prescriu: estimar al proïsme com a tu mateix.

L’originalitat de Jesús és doble. Per una banda, uneix el dos manaments i per l’altre, amplia el concepte de proïsme. És a dir, posa en peu de igualtat, l’amor a Déu i l’amor als homes.

Joan, vint anys després, ho presenta, en el seu evangeli, con un nou manament: «Que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.» (Jn 13,34.BCI). Amb aquest nou manament, Jesús diferencia les dues aliances. La Llei de Moisés (AT.), que pretén la cohesió del grup, establint un Déu únic que aglutini la comunitat. I, a la vegada, estableix uns preceptes que evitin que els individus es destrueixin mútuament. Els preceptes són: no matar, no robar, no cometràs adulteri, etc.

Jesús no dóna per bo l’estricta compliment d’un precepte, sinó que introdueix el concepte de resposta a l’amor que és Déu. L’amor que demana Jesús (NT.), ha de sorgir des del més profund de la persona. Es tracta de manifestar a l’exterior allò que Déu és per a mi.

També queda modificat per Jesús, el que s’entén per proïsme. Per a un jueu, el proïsme, era la gent del seu poble... Però Jesús desmunta aquesta barrera i postula que tots som exactament iguals per a Déu.

Els cristians sovint hem oblidat que a Déu se l’estima, estimant a l’altre (proïsme) sigui qui sigui, o sigui d’on sigui. Per a Déu no hi ha elegits; ell és el Déu de tots.

Així és com ho va entendre Pau: «Qui estima, compleix amb la resta de la Llei.» L’home i la dona només arriben a la seva plenitud a través de l’amor.

Jesús modifica el «com a tu mateix», posant-se d’exemple, per: «com jo us he estimat.» Si considerem que “l’altre” és inferior a mi, la nostra relació no pot ser d’amor. En aquest sentit, donar el que ens sobre no és fer caritat.

Selecció i redacció: Salvador Sol.

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

NO OBLIDAR ALLÒ ESSENCIAL

Evangeli (Mt 22,34-40) - diumenge 25 d’octubre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeki,. ³⁴ Quan els fariseus van saber que Jesús havia fet callar els saduceus, es reuniren tots junts, ³⁵ i un d'ells, que era mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta:

³⁶ --Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?

³⁷ Jesús li digué:

-- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. ³⁸ Aquest manament és el més gran i el primer. ³⁹ El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. ⁴⁰ Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos. (Mt 22,34-40. BCI)

 

Comentari.- No era fàcil per als contemporanis de Jesús tenir una visió clara del que constituïa el nucli de la seva religió. La gent senzilla se sentia perduda. Els escribes parlaven de sis-cents tretze manaments continguts en la llei. Com orientar-se en una xarxa tan complicada de preceptes i prohibicions? En algun moment, el plantejament va arribar fins a Jesús: ¿què és el més important i decisiu? Quin és el manament principal, el que pot donar sentit als altres?

Jesús no s’ho va pensar dues vegades i va respondre recordant unes paraules que tots els jueus homes repetien diàriament al començament i al final del dia: «Escolta, Israel, el Senyor, el nostre Déu, és l’únic Senyor. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament». Ell mateix havia pronunciat aquell matí aquestes paraules. A ell l’ajudaven a viure centrat en Déu. Això era el primer per a ell.

De seguida va afegir una cosa que ningú li havia preguntat: «El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix». No hi ha res més important que aquests dos manaments. Per a Jesús són inseparables. No es pot estimar Déu i desentendre’s del veí.

A nosaltres se’ns ocorren moltes preguntes. Què és estimar Déu? Com es pot estimar algú a qui ni tan sols podem veure? En parlar de l’amor a Déu, els hebreus no pensaven en els sentiments que poden néixer en el nostre cor. La fe en Déu no consisteix en un «estat d’ànim». Estimar Déu és senzillament centrar la vida en ell per viure-ho tot des de la seva voluntat.

Per això afegeix Jesús el segon manament. No és possible estimar Déu i viure oblidat de gent que pateix i a la qual Déu estima tant. No hi ha un «espai sagrat» en què puguem «entendre’ns» tot sols amb Déu, d’esquena als altres. Un amor a Déu que oblida els seus fills i filles és una gran mentida.

La religió cristiana els resulta avui a no pocs complicada i difícil d’entendre. Probablement necessitem a l’Església un procés de concentració en l’essencial per a desprendre’ns d’afegits secundaris i quedar-nos amb l’important: estimar Déu amb totes les meves forces i estimar els altres com em vull a mi mateix.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

De tres en tres, 8

Crítiques profètiques davant els governants

Per: Antoni Ferret

 

Ai dels qui fan lleis injustes  /  i promulguen decrets opressors!  /  Neguen la justícia als febles,  /  roben el dret als pobres del meu poble;  /  les viudes són el seu botí  /  espolien els orfes.  /  Què fareu el dia  /  que us demanaran comptes,  /  quan veureu apropar-se la tempesta?  /  A qui acudireu perquè us socorri?  /  On amagareu les vostres riqueses? (Isaïes 10: 1-3)

Jo us dic: escolteu bé,  /  governants del poble de Jacob,  /  prohoms de la casa d'Israel!  /  No us pertoca a vosaltres de conèixer el dret?  /   Doncs només sabeu odiar el bé i estimar el mal:  /  arrenqueu la pell del cos i la carn dels ossos.  /  Però ningú dels qui devoren la carn del meu poble,  (...)  a cap d'aquests  /   el Senyor no respondrà  /  quan cridi auxili.  /  Són uns criminals  /   i ell els amagarà la cara.  (Miquees 3: 1-4)

 Rei de Judà, que seus al tron de David (...)  /  Això diu el Senyor:  /  Defenseu el dret i la justícia,  / arrenqueu l'oprimit de mans de l'opressor, / no maltracteu ni injurieu l'immigrant,  /  l'orfe o la viuda,  /  ni vesseu sang innocent en aquesta ciutat. (...)  /  Però si no feu cas de les meves paraules,  /  aquest palau es convertirà en una ruïna.  / Ho juro per mi mateix, jo, el Senyor.  (Jeremies 22:2)

A DALT HI HA ALGÚ PER SERVIR MILLOR ALS DE BAIX**

 Selecció i redacció lliure del comentari de l’evangeli (Mt 22,15-21)* escrit per Fray Marcos**

CONTEXT.- Els caps religiosos, conscients de que les paràboles llegides els tres diumenges anteriors (els dos germans que el pare envia a la vinya, els vinyaters homicides, i el banquet  de noces) anaven dirigides a ells, van emprendre el contraatac amb tres preguntes capcioses per tendir-li una trampa i poder-lo acusar. La que llegim aquest diumenge és la del tribut al Cèsar. El proper diumenge llegirem la que fa referència a la resurrecció dels morts i la del primer manament.

EXPLICACIÓ.- Cal fer atenció al text del segon Isaïes de la primera lectura, perquè és la primera vegada que la Bíblia parla d’un sol Déu. Això s’esdevé a mitjans del s.VI aC. Quan els jueus encara tenien el seu Déu però això no qüestionava els déus que tenien altres pobles. Per tant, això de que hi hagués un sol Déu, era un salt qualitatiu increïble en el procés de maduració de la revelació.

Aquell: «Jo sóc el Senyor, i no n'hi ha d'altre. Fora de mi no hi ha cap Déu.» (Is 45,5. BCI) que hem llegit a la primera lectura, i la carta de Pau als cristians de Tessalònica, una comunitat que comença la seva marxa, dient-los-hi que: «ell (Déu) us ha escollit, perquè us vam anunciar l'evangeli no tan sols amb paraules, sinó també amb obres poderoses i tota la plenitud de l'Esperit Sant.» (1Tes 1,4-5. BCI) ens introdueixen a l’evangeli d’avui.

La qüestió que es planteja en l’evangeli d’avui és, si un jueu ha d’acceptar la sobirania d’una nació estrangera o ha de seguir tenint a Déu com l’únic sobirà. A la moneda romana que Jesús demana que li ensenyin, hi ha inscrit: «Tiberi Cèsar August, fill del diví August.» Lìmperi romà era teocràtic.

Jesús els dóna com a tota resposta: «doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.» (Mt 22,21) La resposta no és política, apunta a una actitud vital. Els qui li han fet la pregunta no pensaven en una confrontació entre el poder religiós i el poder polític. En aquell temps no hi havia separació entre el civil i el religiós. El que es qüestiona és l’autonomia del poble elegit. La pregunta: «És permès o no de pagar tribut al Cèsar?» (Mt 22,17. BCI)  equival a preguntar si els jueus han d’acceptar la ingerència d’un poder estrany com era el romà.

Es tracta d’una pregunta trampa. Si Jesús deia que no s’havia de pagar el tribut al Cèsar, es declarava en contra de Roma, i per tant els herodians el podien acusar de subversiu. Si contestava que si, eren els fariseus els qui el podien acusar de contrari al judaisme, perquè es posava en contra del sentir religiós del poble, que estava convençut de que l’únic senyor era Déu i que cap jueu podia acceptar un altre sobirà.

Cal adonar-se que el verb que utilitza Jesús (apodídômi) no significa «donar», sinó, «retornar». Mentre que el verb que fan servir els fariseus (dídomi) significa «donar». S’emtén per tant, que el que els està dient Jesús és, que la moneda que ells utilitzen és propietat del Cèsar, i per tant se’ls pot exigir el seu retorn. Per tant, la pregunta no té cap sentit. Si han acceptat com moneda de canvi la romana, vol dir que ja han acceptat la sobirania de Roma. Per tant, és just que paguin els impostos al poder que els facilita aquesta moneda. Si fossin verdaders jueus la rebutgerien 

Quan Jesús pregunta «De qui és aquesta cara i aquesta inscripció.» (Mt 22,20) s’està referint al Gènesi, on es diu que l’home ha estat creat a imatge de Déu. Per tant, la moneda que representa al Cèsar, té un valor relatiu, però l’home que hi figura té un valor absolut, perquè representa a Déu. Jesús no posa al mateix nivell a Déu i al Cèsar: la moneda torneu-la a qui us l’ha donat, i respecteu la persona, no el seu poder (segons l’evangeli cap poder pot venir de Déu), perquè és imatge de Déu.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

LA VIDA NOMÉS ÉS PER A DÉU

 Evangeli (Mt 22,15-21) - diumenge 18 d’octubre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.- Evangeli.- ¹⁵ Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. ¹⁶ I van enviar els seus deixebles i els partidaris d'Herodes a dir-li:

--Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes de debò el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. ¹⁷ Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?

¹⁸ Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué:

--Per què em poseu a prova, hipòcrites? ¹⁹ Ensenyeu-me la moneda del tribut.

Ells li portaren un denari. ²⁰ Jesús els preguntà:

--De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?

²¹ Li responen:

--Del Cèsar.

Jesús els diu:

--Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.(Mt 22,15-21. BCI)

 

Comentari.- L’exegesi moderna no deixa lloc a dubtes. El primer per Jesús és la vida, no la religió. Només cal analitzar la trajectòria de la seva activitat. Se’l veu sempre preocupat per suscitar i desenvolupar, enmig d’aquella societat, una vida més sana i més digna.

Pensem en la seva actuació en el món dels malalts: Jesús s’acosta als que viuen la seva vida de manera disminuïda, amenaçada o insegura, per despertar en ells una vida més plena. Pensem en el seu acostament als pecadors: Jesús els ofereix el perdó que els faci viure una vida més digna, rescatada de la humiliació i el menyspreu. Pensem també en els endimoniats, incapaços de ser amos de la seva existència: Jesús els allibera d’una vida alienada i pertorbada pel mal.

Com ha subratllat Jon Sobrino, pobres són aquells per qui la vida és una càrrega pesada, ja que no poden viure amb un mínim de dignitat. Aquesta pobresa és el més contrari al pla original del Creador de la vida. On un ésser humà no pot viure amb dignitat, la creació de Déu hi apareix viciada i anul·lada.

Per això Jesús es preocupa tant de la vida concreta dels camperols de Galilea. El primer que necessiten aquella gent és viure, i viure amb dignitat. No és la meta final, però és ara mateix el més urgent. Jesús els convida a confiar en la salvació última del Pare, però ho fa salvant la gent de la malaltia i alleujant dolències i sofriments. Els anuncia la felicitat definitiva en el si de Déu, però ho fa introduint dignitat, pau i goig en aquest món.

De vegades, els cristians exposem la fe amb tal embolic de conceptes i paraules que, a l’hora de la veritat, pocs s’assabenten del que és exactament el regne de Déu de què parla Jesús. No obstant això, les coses no són tan complicades. L’única cosa que Déu vol és això: una vida més humana per a tothom i des d’ara, una vida que arribi a la seva plenitud en la vida eterna. Per això mai cal donar a cap Cèsar el que és de Déu: la vida i la dignitat dels seus fills.

 José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

LA VIDA ÉS UNA FESTA... PER A TOTS

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 22,1-14)* escrit per Fray Marcos**

 

CONTEXT.- El diumenge passat el simbòlic era la vinya. Avui la imatge figurada és el banquet.

El relat, també va d’una polèmica entre Jesús i els dirigents jueus als qui acusa d’haver rebutjat l’oferta de salvació que els està fent Déu. Mateu es dirigeix a una comunitat que havia de superar el trauma de separar-se de la religió jueva, i haver d’acceptar la universalitat del poble de Déu.

 

EXPLICACIÓ.- El text d’Isaïes de la primera lectura, és una joia. El profeta parla a un poble que travessa la pitjor crisi de la seva història. Ho fa amb una visió de futur i amb una lucidesa  increïble.

Naturalment que és tracte d’un llenguatge simbòlic; parla d’una salvació total de part d’un Déu en qui el profeta confia plenament, malgrat les circumstàncies adverses. Isaïes intenta que tot el poble soporti la prova, confiant rn un futur que està en mans de Déu.

El que és verdaderament important del relat d’Isaïes, és presenta com un flash, com una guspira que cal descobrir: «El Senyor prepararà un convit i eixugarà les llàgrimes de tots els homes». (Is 25,6-9). És a dir,  Déu salva a tothom.  

La figura del banquet és utilitzada en l’A.T. amb molta freqüència per a designar els temps messiànics. Jesús també la utilitza per a significar el Regna de Déu.

Mateu al·legoritza el relat d’Isaïes i parla d’un rei (que és el Pare) que invita a la boda del seu fill (en referència a Jesús).

Primer invita als caps religiosos jueus, que en declinar la invitació, es neguen a acceptar el missatge de Jesús.

Els nous invitats són els gentils, és a dir tots els éssers humans, sense importar la condició social, ni si són bons o dolents.

Aquest relat de Mateu ens diu que no n’hi ha prou de pertànyer nominalment a una comunitat per a sentir-se salvat. El que cal és revestir-se de Crist (com va fer Pau), per estar segurs de que hem entrat al Regne.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

ANAR A LES CRUÏLLES DELS CAMINS*

 Evangeli  (Mt 22,1-14) – diumenge 11 d’octubre de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

¹ Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué:

² --Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. ³ Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. ⁴ Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec:

»--Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!

⁵ »Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; ⁶ i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. ⁷ El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. 8 Llavors va dir als seus servents:

^»--El banquet de noces és a punt, però els convidats no n'eren dignes; ⁹ aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu.

¹⁰ »Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s'omplí de convidats.

¹¹ »Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s'adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, ¹² i li digué:

»--Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces?

»Però ell va callar. ¹³ Llavors el rei digué als qui servien:

»--Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. ¹⁴ Perquè molts són cridats, però pocs són escollits. (Mt 22,1-14. MCI)

 

Comentari.- Jesús coneixia molt bé la vida dura i monòtona dels camperols. Sabia com esperaven l’arribada del dissabte per «alliberar-se» de la feina. Els veia gaudir a les festes i en els casaments. Quina experiència podia haver-hi de més joiosa per aquella gent que ser convidats a un banquet i poder seure a taula amb els veïns a compartir una festa de noces?

Mogut per la seva experiència de Déu, Jesús es posà a parlar d’una manera sorprenent. La vida no és només aquesta vida de treballs i preocupacions, penes i disgustos. Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills i filles. A tots ens vol veure asseguts al seu costat, al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plenament feliç.

No s’acontentava només amb parlar així de Déu. Ell mateix convidava a tots a la seva taula i menjava fins i tot amb pecadors i indesitjables. Volia ser per a tots la gran invitació de Déu a la festa final. Els volia veure rebent amb goig la seva crida, i creant entre tots un clima més amistós i fratern que els preparés adequadament per a la festa final.

Què ha estat d’aquesta invitació?, qui l’anuncia?, qui l’escolta?, on es poden tenir notícies d’aquesta festa? Satisfets amb el nostre benestar, sords a tot el que no sigui el nostre propi interès, no creiem necessitar Déu. ¿No ens estem acostumant a poc a poc a viure sense necessitat d’una esperança última?

A la paràbola de Mateu, quan els que tenen terres i negocis rebutgen la invitació, el rei diu als seus criats: «aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu». L’ordre és inaudita, però reflecteix el que sent Jesús. Malgrat tant de rebuig i menyspreu hi haurà festa. Déu no ha canviat. Cal continuar convidant.

Però ara el millor és anar a «les cruïlles dels camins» per on transiten tantes persones errants, sense terres ni negocis, als quals ningú ha convidat mai a una festa. Ells poden entendre millor que ningú la invitació. Ells poden recordar-nos la necessitat última que tenim de Déu. Poden ensenyar-nos l’esperança.

*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

De tres en tres, 6

Acollir i respectar els immigrants

Per: Antoni Ferret

Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al vostre costat, al vostre país, no l'exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima’l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants al país d'Egipte. (Levític 19: 33-34)

No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat...  (Deuteronomi 24: 14-15)

No violis el dret d'un immigrant orfe. No prenguis com a penyora el vestit d'una vídua. Recorda que eres esclau a Egipte i que el Senyor, el teu Déu, et va alliberar.   (Deuteronomi 24: 17-18)

 

De tres en tres, 7

Normes en una esclavitud pactada

L’esclavitud era permesa, si era de mutu acord, però amb regles clares

Si se't ven per esclau un germà hebreu, home o dona, et servirà durant sis anys, però el setè deixa'l lliure. Quan li donis la llibertat, no l'acomiadis amb les mans buides. Proveeix-lo generosament, dona-li alguna cosa d'allò amb què el Senyor, el teu Déu, t'haurà beneït: ovelles i cabres, gra i vi. (Deuteronomi 15: 12-14)

Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i se’t ven, no l’obliguis a fer feines pròpies d'un esclau; tracta'l com a un jornaler o un foraster. Treballarà a casa teva fins a l'any del jubileu. Llavors quedarà lliure, tant ell com els seus fills, retornarà al seu clan i recobrarà el seu patrimoni. (Levític 25 : 39-41)

No tornis un esclau al seu amo si ha fugit i s'ha refugiat a prop teu. Viurà al teu país, al lloc que triï, en una de les ciutats on ell es trobi bé. No l’oprimeixis! (Deuteronomi 23: 16-17)

  (Observem la diferència en l’any de l’alliberament: el setè any - l’any del jubileu (cada 50 anys).  Vegem que es tracta de dos llibres diferents, per tant de dos autors diferents.)

LA RESPONSABILITAT DEL PODER: ENS AFECTA A TOTS

 Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 21,33-43)* escrit per Fray Marcos**

 

CONTEXT.- Estem en el mateix context del diumenge passat. Recordem: Jesús «va treure –-del recinte del temple-- els qui hi compraven i venie, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms» (Mt 21,12) Els grans sacerdots i ancians del temple, li pregunten: «Qui li ha donat aquesta autoritat? (Mt 21,23). Jesús els respon amb tres paràboles. Una: «Paràbola dels dos fills», es va llegir el diumenge passat. Avui llegim la segona: «Paràbola dels vinyaters homicides» La tercera: «Paràbola del banquet de noces» es llegirà el proper diumenge.

La paràbola d’avui és tal vegada la més provocadora, per les metàfores sobre la mort de Jesús, i l’església naixent com a nou poble elegit..

 

EXPLICACIÓ.- Més que paràbola estem davant d’una al·legoria carregada de metàfores: el propietari és Déu. La vinya és el poble elegit, Els vinyaters són els caps religiosos. Els enviat són els profetes. El fill és el mateix Jesús. «Els fruits que li corresponen» al propietari són, per Isaïes (primera lectura): el dret i la justícia. Pels primers cristians, és l’amor.

A la primera lectura Isaïes també parla de la vinya (Is 5,1-7), deixant constància de que la vinya (el pobke elegit), no ha respost a les expectatives de Déu. En la narració de Mateu, el protagonisme no és la vinya, sinó els vinyaters. És a dir, els caps religiosos, que es volen apropiar dels fruits de la vinya, i de la mateixa vinya.

Mateu escriu aquesta paràbola seguint la tradició bíblica de referir-se a la vinya com a metàfora del poble elegit. I el fill que maten els vinyaters, en clara referència a la mort de Jesús. L’objectiu és, disposar del control del poble. Però l’advertència de Jesús és concisa: «l’amo farà morir aquells mals homes, i arrendarà la vinya a uns altres vinyaters» (Mt 21,41).

Dir que la vinya serà arrendada a uns altres vinyaters, és una manera molt bíblica de justificar que els cristians seran el nou poble elegit. Això era inacceptable i un gran escàndol pels jueus que consideraven la Llei i el temple com l’obra definitiva de Déu, i ells, els seus destinataris exclusius. El relat no només justifica la separació, sinó que a més adverteix a les autoritats de la comunitat que poden caure en la mateixa trampa i ser rebutxats per no reconèixer els drets de Déu.

Aquesta paràbola anuncia que, mort el fill, el poble elegit serà substituït per l’església que sorgeix després de la Pasqua.

Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html