RELIGIÓ I EVANGELI

OPINIÓ 

“Per què es continua marginant les dones i es mantenen posicions misògines?

Dos mots que, suposadament, haurien de tenir –no només etimològicament- una relació i evolució morfològica comuna, dins del cristianisme en general, sinó i, de manera especial, dins del cristianisme catòlic. La realitat, però, és que avui en l’Església és més omnipresent el Dret Canònic, les normatives i els manaments dels seus eclesiàstics, que l’Evangeli de Jesús de Natzaret.

Un dels teòlegs que ha sobreviscut a les inquisitorials maneres de la CEE, el jesuïta granadí, José M. Castillo, ens diu que: “el cristianisme no pot creure en el que és diví, sinó no creu en el que és humà”. Dit amb altres paraules, no pot creure més en la interioritat dels temples que en els problemes del carrer –i segueix- car és fonamental en el cristianisme, creure no des d’ “el més sagrat”, sinó des d’”el més profà”. I ho argumenta dient: “segons els evangelis, Jesús va mantenir una relació d’intimitat constant i familiar amb el Pare-Déu, però igualment va mantenir una relació mortalment conflictiva amb el Temple i els seus Sacerdots” (avui podria ser amb el Vaticà i els seus bisbes i cardenals...).

El teòleg, crític amb l’Església-institució, es pregunta: “Per què es respecte més a determinats homes que a determinades dones? Per què el Dret Canònic concedeix als clergues uns drets i privilegis que nega als laics? Per què l’Església té tan poca presència per donar solucions, o per alleugerir tants problemes humans i, al mateix temps, els bisbes s’esmercen decididament per tal d’evitar que els governants no els toquin els privilegis legals i econòmics que gaudeix l’Església espanyola?” Nosaltres podríem afegir, per què se segueix marginant a les dones i es mantenen posicions misògines? Castillo se’ns mostra contundent: “en l’Església, hi ha més Religió que Evangeli!!!”

Una conclusió que la podem compartir milers de cristians, laics, religiosos/ses, sacerdots, també algun bisbe (pocs), potser algun cardenal, difícilment! En el 1973, el prestigiós economista anglès John Hick, afirmava que “el cristianisme necessitava dur a terme una revolució copernicana”. Calia aleshores i cal ara -ens diu el teòleg franciscà José Arregi Olaizola- (que com a tants altres, li van retirar la llicència canònica i es va veure obligat a deixar l’ordre franciscana), que es reconegui que l’univers religiós no està centrat en el cristianisme ni en cap altre religió, sinó en Déu. Això, segons l’Olaizola, no només comporta la derogació d’aquell insensat principi, que proclama: “fora de l’Església, no hi ha salvació”, sinó que també comporta la revisió radical de tots els dogmes del cristianisme.

Una revolució i una revisió que no es donen, tot i que el papa Francesc, deixa anar espurnes d’esperança, com el perdó de l’avortament...

JAUME ROCABERT i CABRUJA  

Publicat a El Punt - Avui+ – dimecres 30/11/16

RECORRER CAMINS NOUS

L’evangeli del diumenge

Veure comentari de J.A.Pagola, clicant: Diumenge 2 d’Advent – A (Mateu 3,1-12)

Per aquells dies es va presentar Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea dient: --Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.
De Joan parlava el profeta Isaïes quan deia: És la veu d'un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes.
Joan duia un vestit de pèl de camell i portava una pell a la cintura; el seu aliment eren llagostes i mel boscana. Anaven a trobar-lo gent de Jerusalem, de tot Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.
Quan Joan veié que molts fariseus i saduceus hi anaven perquè els bategés, els va dir: --Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s'apaga. (Mt 3,1-12)

EL CANVI CLIMÀTIC, REALTAT I AMENAÇA

La revista Oxfam Intermn, nº 38 ens fa conèixer, entre altres realitats, la de Burkina Faso i la República Centreafricana, afectades terriblement pel canvi climàtic que s’està produint. Burkina Faso és un país de l’Àfrica Occidental i «és un dels països més pobres del món». Amb un analfabetisme extrem (70% els homes i 85% les dones) els seus gairebé 17 milions d’habitants tenen una esperança de vida de 55,4 anys, i un nivell de pobresa del 46%

Burkina Faso va ser protectorat francès del 1896 al 1960 en que va aconseguir la independència. Durant més de seixanta anys França no es va preocupar d’organitzar-los coma país, i els van abandonar deixant-los-hi un govern inestable i l’emigració de centenars de milers d’homes i dones cap a la Costa de Marfil o Ghana en busca de treball.  

Ubicat a l’interior del con africà, sense accés al mar, a Burkina Faso es «viu exclusivament de l’agricultura i la ramaderia familiar». Acostumats a una «climatologia més o menys predictiva», ara resulta, que «el canvi climàtic, des de fa uns anys, juga capriciosament amb les seves collites i la seva gana. I és que últimament se’ls fa difícil saber si plourà o no, o quan ho farà; si la calor aprestarà més o menys, i si en definitiva, s’hauran de vendre els animals en l’època de la collita perquè aquesta no arribarà per alimentar la família».

Oxfam IntermónI denuncia que «el canvi climàtic afecta més als qui menys tenen». «Els països desenvolupats són els principals causants del problema i són ells els qui haurien de proporcionar recursos per tal de minimitzar la vulnerabilitat enfront de les sequeres i les inundacions», que en aquell territori provoquen que «un 10% de la població pateix gana crònica i un 50% visqui en la pobresa».

La situació en els països dits del tercer món s’agreuja a mesura que avança el canvi climàtic.  Estem davant d’un problema humanitari de gran calat, un repte de primer nivell que reclama ajuda. Si els països rics occidentals no frenen l’emissió de gasos contaminants, segons dades d’ACNUR, «en el proper mig segles hi haurà entre 250 i 1000 milions de persones que hauran de deixar les seves llars i els seus mitjans de vida» i incrementar el nombre de migrants en busca d’una vida millor. Entretant, els governs i líders mundials els qui poden posar fre al canvi climàtic es conformen reunint-se de tant en tant per a prendre acords, però que després no compleixen. «són incapaços d’oferir finançament suficient que permeti una adaptació [de les infraestructures] i pal·liar els danys i les pèrdues». Segons càlculs d’Oxfam Intermón, «Espanya hauria d’aportar 482 milions d’euros en la lluita contra el cavi climàtic pels anys 2015-2018, dels quals només n’ha fet efectius un 1% i sembla [que el govern] no estar disposat a lliurar-ne més de 143» Tanmateix, és el que fan països com els EUA i altres de l’UE.   

«El món s'està tornant irrespirable», si no s’evita que la temperatura mitjana del planeta pugi més de 2 graus centígrads, en els propers vint anys. En això es va centrar l’«objectiu acordat a la cimera de París». No fer-ho, afectaria greument, no només els homes i dones dels països pobres, també ens afectarà a la resta. En una conferència sobre el canvi climàtic pronunciada pel cap dels serveis meteorològics de TV3, Tomás Molina, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, ha assegurat que no només els governs poden i han de lluitar contra aquesta amenaça, també «passen per normalitzar les nostres actituds de consum energètic».

Si no ens preocupa el què els està passant als habitants de Burkina Faso, i a tants altres pobles que viuen pendents de la climatologia, pensem en el futur que ens espera a tots, si no col·laborem a fer que el planeta sigui sostenible.  

Salvador Sol

L’AMOR, NEXA DE COMUNIÓ ENTRE TOTS ELS SANTS

Els sants són aquells que en la seva vida terrena van estimar a tothom; persones amb noms i cognoms, que algú coneix i que,malgrat no estar a cap dels altars de cap de les esglésies ni ermites, que no han estat canonitzats, ni falta que els fa, perquè han estat acollits pel Pare del cel i ja formen part de la seva eternitat. Sants, són aquells que han fet la voluntat de Déu, esforçant-se per seguir les recomanacions que Pau va dirigir als romans: «No us tingueu per més del que sou; tingueu una idea justa de vosaltres mateixos, assenyadament, sense ambicions, cadascú segons la mesura de la fe que Déu li ha concedit» (Rm 12,3). Tots els cristians són membres «del cos de Crist» perquè «hem estat batejats en un sol esperit per a formar un sol cos» (cf 1 Co 12.12). També aquells que ja han arribat a la plenitud de la vida formen part d’aquest Cos místic.
És pel baptisme que hem rebut els dons de la Gràcia «que ens configura al Crist» (Lumen Gentium. «Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb Ell». I, «si nosaltres hem estat units per aquesta mort semblant a la seva, també nosaltres emprendrem una nova vida» (Rm 6, 4-5) Per això, els catòlics creiem que tots aquells que ens han ensenyant amb la seva paraula i ens han donat exemple d’humanitat i ens han estimat desinteressadament, avui reben el nostre reconeixement celebrant la seva glòria i donant-ne gràcies a Déu per haver estat receptors del seu testimoni de vida. Això és el que significa la festivitat de Tots Sants
Tots estem cridats a ser sants. «Tots nosaltres hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos» (1Co 12,13). En el document esmentat del Concili vaticà II, hi ha l’explicació següent: «En les diverses formes i obligacions de la vida, cultiven la mateixa santedat els qui, conduïts per l’Esperit de Déu, segueixen Crist a fi de participar en la Seva glòria. I cadascú segons els seus dons i encàrrecs, ha d’avançar constantment pel camí de la fe viva, que desperta l’esperança i actua en la caritat».
Aquest sants, que aquí a la terra només ho són per aquells que els han conegut en vida, són els que mencionem quan diem: «crec [...] en la comunió dels sants» al final del Credo que gaudeixen de la Expressió formulada en el símbol dels apòstols, que hom hauria de traduir més pròpiament per comunió en les coses santes i que vol subratllar el sentit universal de la participació en la vida de Déu
Aquest concepte teològic explicitat en e Credo dels apòstols uneix en comunió els sants del cel amb els de la terra. Comunió que és «participació d’allò que és comú» (IEC) I, allò que hi ha en comú en la «realitat» d’alguns que ja han arribat a destí, i la «fe» dels altres que encara peregrinen, és: «la remissió dels pecats, la resurrecció de la carn i la vida perdurable».
És gràcies a l’Esperit que es «crea i urgeix l’amor entre els fidels» (LG). Els fidels que formen un sol cos amb el Crist. (cf 1 Co 12,12)
Per a Leonardo Boff, la vida no acaba a la terra. Perquè: «Quan tothom hagi aconseguit la seva fita, quan la història hagi passat i el punt alfa coincideixi amb el punt omega, llavors es produirà la gran revelació del designi de Déu i el de tota la creació». Serà el moment de «La comunió de tots amb el tot». Quan: «Allò que era latent es fa patent. I allò que era amagat queda revelat». (L. Boff. Vida més enllà de la mort. Ed. Claret, p119)

Salvador Sol

ALGÚ TRUCA A LA PORTA

L’amic Jaume Rosal i Mas, va deixar un comentari a l’escrit Blowing in the wind del 14 d’octubre, que deia: «aquesta cançó, quans records,,,». Certament. Aquesta cançó la va publicar Bob Dylan en el seu àlbum d’estudi The Freewhwwlin’Bob Dylan el 1963. Aleshores l’Església Catòlica estava ocupada en els debats del Concili Ecumènic, el que quedaria a la història com a Vaticà II. Un cconcili que, contra tot pronòstic va ser anunciat per Joan XXIII el 25 de gener de 1959, i que, en la inspiració d’aquest papa havia de ser una renovació teològica i d’estructures, una «primavera» eclesial.
A la segona meitat de la dècada dels seixanta les esglésies (almenys les de Catalunya), s’omplien de joves i noies que acompanyats de guitarres cantaven cançons tradicionals afroamericana i de cantautors compromesos. Amb la cançó del Dylan, també es cantaven: «Deu-me la fe dels meus pares», «Cal que néixin flors a cada instant» (d’en Lluís Llach) i el famós Kumbaya (vine aquí) My Lord... que havia enregistrat la cantant nord-americana Joan Baez el 1962, i que, en la versió catalana de Joan Boix deia: «Kumbaià, Déu meu, Kumbaià (3 vegades). Déu meu, Kumbaià» I, es repetia: «Algú està pregant, Kumbaià...» i, «Algú està sofrint...»; «Algú està morint...»; «Algú està malalt...»; «Algú està afamat...»; «Algú està angoixat...»; «Algú està exiliat...». També es cantava aquella del Jesuita Aimé Duval, «Algú truca a la porta». Eren conçpns que interpel·laven a la consciència del que les cantava.

Eren cançons que substituïen aquelles, una mica cursis, escrites per Verdaguer, de Valls... i musicades per Rodoreda, Millet... Eren temps de xiruques i capelina, d’excursions a la muntanya i reivindicacions al carrer... El Concili Vaticà II, havia obert les finestres i a l’Església entraven nous aires de «primavera» però que com la meteorològica va ser de durada breu. Alguns monsenyors de rigidesa excessiva van considerar perniciós que les guitarres i cançons del carrer entressin a formar de les celebracions litúrgiques. Però ara resulta que, aquells joves i noies (i pocs més), són els que, amb cabells blancs, i alguns fins i tot amb bastó, encara senten la necessitat d’apropar-nos a la celebració eucarística, malgrat tot.
Aquella Església que s’apropava als «signes dels temps», que rehabilitava teòlegs i volia dialogar amb la societat i la ciència, aviat va ser frenada. Amb l’embranzida de Joan XXIII i el Concili havia esclatat «una primavera que naixia de la difícil renúncia a maneres de fer i de pensar que potser ens havien fet viure, de la inconfessable adopció de llenguatges nous que exigien una ràpida adaptació, de l’exigent conversió a una nova manera de llegir la vocació del cristià en el món». (Jean Marie R. Tillard. Nosaltres som els darrers cristians?. Qüestions de vida cristiana nº 190, pp. 9-10).
Tanmateix l’Església va girant com la roda del temps. Si Joan XXIII va dur la primavera en que tot rebrota, Pau VI va dur la tardor en la que s’apaguen els dies i la naturalesa atura el seu vigor. Joan Pau II i Benet XVI, com ha escrit Víctor Codina, ens han portat un dur «hivern eclesial». (Blog de Cristianisme i Justícia, 11 octubre 2013)
Però Jesús va dir: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». (Mt 28, 20). El procés d’instauració del Regne no s’atura, i els qui l’han de seguir fent possible són els cristians, formant església. Ara tenim un papa que dóna senyals inequívoques de canvi. El papa Francesc sembla caminar sobre els passos del «papa bo», i no para de repetir que «l’Església ha de ser pobre i pels pobres», perquè «la pobresa està en el cor de l’evangeli». Ell mateix explica que el cardenal George Basil Hume, que seia al seu costat en el conclau, en ser elegit papa el va abraçar i li va dir: «No te olvides de los pobres». Un papa que demana «que els ministres de l’Església siguin pastors, no clergues de despatx [...] que no facin de la confessió una tortura sinó un instrument de misericòrdia», que «siguin acollidors dels qui estan en situació irregular», I que «no siguin narcisistes: La cort és la lepra del papat».
El papa Francesc no ha deixat de ser Jorge Mario Bergoglio. Un argentí que demana als fidels: «Rezen por mi». Que parla obertament de la «idolatria del diner»; que no vol papa mòbil: «és un mur, ni que sigui de vidre, que el separa de la gent», a la que ell va a veure, no va a que el vegin.

Salvador Sol

DRETS HUMANS Vrs. DRETS D’ESTATUS

La República Francesa. el segle XVIII, va prendre el compromís d'establir: Llibertat, Igualtat. i Fraternitat, per a tothom. Són, com se sap, els principis de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, de 1789, encara que no es va establir fins la Segona República, el 27 de febrer de 1848. A la Constitució Francesa de 1958, Secció 2 encara es mantenen vigents aquests principis. Però de fet no són declaracions massa noves, en quan a concepte. Ja. antigament existia la Llei d’Or, que recomanava: «Tracta els altres con tu voldries que et tractessin». Sobre aquella Declaracoó, González Faus va escriure: «...alguns dels pronòstics entusiastes que els il·lustrats del s.XVIII oferien amb tota seguretat pel s.XX: era el paradís dels homes plenament realitzats, racionals i lliures». Però no ha estat així.
Tot i que el 10 de desembre de 1948, a l’Assemblea General de les Nacions Unides es va signar la Declaració Universal de Drets Humans, i els governants del països dits democràtics es comprometien a respectar l’Art.1 en el que es diu: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres», avui constatem que ha quedat en paper mullat a la majoria de països signants.
El sociòleg polonès Zygmunt Bauman, escrivia, a finals del s.XX, sobre els «reptes de l’educació en la modernitat líquida» (el que alguns en diuen postmodernitat, caracteritzada per una cultura light), en la que, com afirma González Faus «es passa del subjecta a l’individualisme del desig», confonent la felicitat amb sexe i consumisme. 
Vivim en una cultura hedonista en la que els grans conceptes: amor (solidaritat), moral (respecta) i ètica (legalitat), que havien caracteritzar la modernitat ja no estan de moda. En paraules de X. Melloni: «hem crescut entre les ruïnes d’antigues creences [...]. Som fills del fragment», d’uns valors que s’han fet miques per a donar pas a la mediocritat, al pensament «dèbil».
Només cal seguir les series pròpies de TV3 per adonar-se del model de societat que presenten. Si anem als polítics del món, cal preguntar-se: què estant fent per pal·liar els desastres de l’Huracà Matthew sobre Haití, tenint en compta el poc que han fet, malgrat les promeses, per a reconstruir les destroces que els va causar el terratrèmol del 2010; i què fan per aturar la guerra de Síria (que fa cinc anys que dura) i amb els refugiats i emmigrants... I que dir de la doble moral dels nostres polítics que decreten un salari mínim, que saben que és insuficient, i ells s’assignen salaris que poden arribar a ser deu vegades més alt...
Per tant, el que s’ha escrit en el paper no es duu a la pràctica. I si no hi ha igualtat, si no es respecten els drets de les persones, de totes les persones, no es pot parlar d'igualtat. El president de Síria Baixar al-Àssad no es deu considerar ser igual en dignitat als seus conciutadans quan els condemna a morir sota les bombes. Ni es deuen considerar iguals en dignitat els ministres que signen deportacions pels que busquen seguretat en un altre país jugant-se la vida.
Si no hi ha igualtat no és possible la fraternitat i molt menys la llibertat. Trontollen, per tant, els principis que van inspirar la Revolució Francesa i que la resta de països representats a les Nacions Unides van assumir com a propis.
Cal destacar que en un moment en que es va trencar amb la religió es van conservar, no obstant, aquests principis d’humanisme seguint el què molts segles abans havia proclamat Jesús de Natzaret: «el criat no és més important que el seu amo» (Jn 13,16) I, «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres» (Jn 13 34) 
¿Perquè serà que ni la societat laica ni les religions monoteistes no hagin estat capaces de seguir uns principis tant elementals?. 

Salvador Sol