La República Francesa. el segle XVIII, va prendre el compromís d'establir: Llibertat, Igualtat. i Fraternitat, per a tothom. Són, com se sap, els principis de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, de 1789, encara que no es va establir fins la Segona República, el 27 de febrer de 1848. A la Constitució Francesa de 1958, Secció 2 encara es mantenen vigents aquests principis. Però de fet no són declaracions massa noves, en quan a concepte. Ja. antigament existia la Llei d’Or, que recomanava: «Tracta els altres con tu voldries que et tractessin». Sobre aquella Declaracoó, González Faus va escriure: «...alguns dels pronòstics entusiastes que els il·lustrats del s.XVIII oferien amb tota seguretat pel s.XX: era el paradís dels homes plenament realitzats, racionals i lliures». Però no ha estat així.
Tot i que el 10 de desembre de 1948, a l’Assemblea General de les Nacions Unides es va signar la Declaració Universal de Drets Humans, i els governants del països dits democràtics es comprometien a respectar l’Art.1 en el que es diu: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres», avui constatem que ha quedat en paper mullat a la majoria de països signants.
El sociòleg polonès Zygmunt Bauman, escrivia, a finals del s.XX, sobre els «reptes de l’educació en la modernitat líquida» (el que alguns en diuen postmodernitat, caracteritzada per una cultura light), en la que, com afirma González Faus «es passa del subjecta a l’individualisme del desig», confonent la felicitat amb sexe i consumisme.
Vivim en una cultura hedonista en la que els grans conceptes: amor (solidaritat), moral (respecta) i ètica (legalitat), que havien caracteritzar la modernitat ja no estan de moda. En paraules de X. Melloni: «hem crescut entre les ruïnes d’antigues creences [...]. Som fills del fragment», d’uns valors que s’han fet miques per a donar pas a la mediocritat, al pensament «dèbil».
Només cal seguir les series pròpies de TV3 per adonar-se del model de societat que presenten. Si anem als polítics del món, cal preguntar-se: què estant fent per pal·liar els desastres de l’Huracà Matthew sobre Haití, tenint en compta el poc que han fet, malgrat les promeses, per a reconstruir les destroces que els va causar el terratrèmol del 2010; i què fan per aturar la guerra de Síria (que fa cinc anys que dura) i amb els refugiats i emmigrants... I que dir de la doble moral dels nostres polítics que decreten un salari mínim, que saben que és insuficient, i ells s’assignen salaris que poden arribar a ser deu vegades més alt...
Per tant, el que s’ha escrit en el paper no es duu a la pràctica. I si no hi ha igualtat, si no es respecten els drets de les persones, de totes les persones, no es pot parlar d'igualtat. El president de Síria Baixar al-Àssad no es deu considerar ser igual en dignitat als seus conciutadans quan els condemna a morir sota les bombes. Ni es deuen considerar iguals en dignitat els ministres que signen deportacions pels que busquen seguretat en un altre país jugant-se la vida.
Si no hi ha igualtat no és possible la fraternitat i molt menys la llibertat. Trontollen, per tant, els principis que van inspirar la Revolució Francesa i que la resta de països representats a les Nacions Unides van assumir com a propis.
Cal destacar que en un moment en que es va trencar amb la religió es van conservar, no obstant, aquests principis d’humanisme seguint el què molts segles abans havia proclamat Jesús de Natzaret: «el criat no és més important que el seu amo» (Jn 13,16) I, «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres» (Jn 13 34)
¿Perquè serà que ni la societat laica ni les religions monoteistes no hagin estat capaces de seguir uns principis tant elementals?.
Tot i que el 10 de desembre de 1948, a l’Assemblea General de les Nacions Unides es va signar la Declaració Universal de Drets Humans, i els governants del països dits democràtics es comprometien a respectar l’Art.1 en el que es diu: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres», avui constatem que ha quedat en paper mullat a la majoria de països signants.
El sociòleg polonès Zygmunt Bauman, escrivia, a finals del s.XX, sobre els «reptes de l’educació en la modernitat líquida» (el que alguns en diuen postmodernitat, caracteritzada per una cultura light), en la que, com afirma González Faus «es passa del subjecta a l’individualisme del desig», confonent la felicitat amb sexe i consumisme.
Vivim en una cultura hedonista en la que els grans conceptes: amor (solidaritat), moral (respecta) i ètica (legalitat), que havien caracteritzar la modernitat ja no estan de moda. En paraules de X. Melloni: «hem crescut entre les ruïnes d’antigues creences [...]. Som fills del fragment», d’uns valors que s’han fet miques per a donar pas a la mediocritat, al pensament «dèbil».
Només cal seguir les series pròpies de TV3 per adonar-se del model de societat que presenten. Si anem als polítics del món, cal preguntar-se: què estant fent per pal·liar els desastres de l’Huracà Matthew sobre Haití, tenint en compta el poc que han fet, malgrat les promeses, per a reconstruir les destroces que els va causar el terratrèmol del 2010; i què fan per aturar la guerra de Síria (que fa cinc anys que dura) i amb els refugiats i emmigrants... I que dir de la doble moral dels nostres polítics que decreten un salari mínim, que saben que és insuficient, i ells s’assignen salaris que poden arribar a ser deu vegades més alt...
Per tant, el que s’ha escrit en el paper no es duu a la pràctica. I si no hi ha igualtat, si no es respecten els drets de les persones, de totes les persones, no es pot parlar d'igualtat. El president de Síria Baixar al-Àssad no es deu considerar ser igual en dignitat als seus conciutadans quan els condemna a morir sota les bombes. Ni es deuen considerar iguals en dignitat els ministres que signen deportacions pels que busquen seguretat en un altre país jugant-se la vida.
Si no hi ha igualtat no és possible la fraternitat i molt menys la llibertat. Trontollen, per tant, els principis que van inspirar la Revolució Francesa i que la resta de països representats a les Nacions Unides van assumir com a propis.
Cal destacar que en un moment en que es va trencar amb la religió es van conservar, no obstant, aquests principis d’humanisme seguint el què molts segles abans havia proclamat Jesús de Natzaret: «el criat no és més important que el seu amo» (Jn 13,16) I, «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres» (Jn 13 34)
¿Perquè serà que ni la societat laica ni les religions monoteistes no hagin estat capaces de seguir uns principis tant elementals?.
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada