L’ENERGIA «CRÍSTICA» DE L’UNIVERS.

Déu no està únicament en cada persona sinó que abasta tot l'univers. La genialitat de sant Agustí va intuir el que segles més tard sembla que s’està demostrant científicament. En un escrit a un filòsof pagà (Epístola 102) li comenta: «Això que ara rep el nom de religió cristiana existia anteriorment, i no era absent en l’origen del gènere humà, fins que Crist es va fer carn; fou llavors quan la veritable religió, que ja existia, es va començar a dir cristiana». També l’evangelista Joan va deixar escrit aquesta afirmació teològica: «Al principi existia el Verb». No hi ha dubta que aquest «principi» fa referència al temps que encara no era temps, i per això, Teilhard de Chardin pot escriure: «el Crist [ja preexistent] va prendre forma en Jesús» i Leonardo Boff ho tradueix dient: «L’encarnació s’ha d’entendre com la cristal·lització del crístic».

L’encarnació, per a Boff, «és un procés en curs [...], emergeix en la història del món fins a verbificar l’univers sencer i introduir-lo en el Regne de la Trinitat». Serà «Llavors [que] arribarà la fi, quan ell destituirà tota mena de potència, d'autoritat i de poder i posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè Crist ha de regnar fins que Déu haurà posat tots els enemics sota els seus peus» (1 Co 15,24-25) «I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots». (1 Co 15,28) 

En un documentat article, el teòleg Boff explica que la ciència investiga «sobre les partícules subatòmiques –més de cent– i les energies primordials», i que en elles s’arriba a percebre que totes van al que es denomina «vuit quàntic», on hi ha la plenitud de totes les potencialitats; d’on han sorgit tots els éssers i l’univers. El que per alguns és la «font originària dels éssers», o «l’abisme que és l’aliment de tot». Va ser Teilhard de Cherdin qui va veure clara la «gestació de Crist en el cosmos» i això ajuda a «reconciliar la fe cristiana amb l’evolució [darwiniana] ampliada a un nou concepte cosmològic». L’il·lustre paleontòleg va distingir els elements «crístics» del que amb el temps ha esdevingut «cristià». El crístic «és una dada objectiva dins del procés de l’evolució. Una energia còsmica que conté en embrió tots els esdeveniments de la història. Potser l'apòstol Pau si referia en escriure sobre «el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles». (Rm 1,20) Tanmateix, pel fet d’estar dins d’aquesta energia còsmica, un dia va poder irrompre la figura de Jesús de Natzaret, (l’Epifania que vol dir manifestació) per a qui «Déu ha creat per a ell totes les coses» (Col 1,16) 

També la resurrecció té un caràcter còsmic i no només humà, perquè: «els qui viuen en Crist [han mort a la carn], són una creació nova» (2 Co 5,17) I, a més, «Perquè l’univers espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament» (Rm 8,19)

Escriu Leonardo Boff que un dels millors cosmòlegs, Brian Swimme, dóna el nom de «inefable i misteriós» a tot aquest procés evolutiu. Atributs -diu-, que curiosament, coincideixen amb els que les religions atribueixen a la «Realitat Última» amb els noms de: Tao, Jahvè, Alá, Olorum, Déu… De forma que «Si aquest vuit gràvid d’energia no es Déu, és la seva millor metàfora i representació».

La conclusió científica és que «vivim dins d’un gran oceà d’energia que va més enllà de la nostra comprensió». Una energia que en alliberar-se «genera les cultures, les religions i el propi cristianisme; també les figures de Jesús, Moisès i Buda..., i tots nosaltres. Tot ha estat gestat dins d’aquest procés cosmogènic». 

Si això és així, «fins que no s’esgoti del tot la transformació es repetirà la divina Paraula [sobre tot l’univers]: hoc est corpus meum, això és el meu cos» (Pierre Teilhard de Chardin. Missa còsmica).

Saklvador Sol