L’amic Jaume Rosal i Mas, va deixar un comentari a l’escrit Blowing in the wind del 14 d’octubre, que deia: «aquesta cançó, quans records,,,». Certament. Aquesta cançó la va publicar Bob Dylan en el seu àlbum d’estudi The Freewhwwlin’Bob Dylan el 1963. Aleshores l’Església Catòlica estava ocupada en els debats del Concili Ecumènic, el que quedaria a la història com a Vaticà II. Un cconcili que, contra tot pronòstic va ser anunciat per Joan XXIII el 25 de gener de 1959, i que, en la inspiració d’aquest papa havia de ser una renovació teològica i d’estructures, una «primavera» eclesial.
A la segona meitat de la dècada dels seixanta les esglésies (almenys les de Catalunya), s’omplien de joves i noies que acompanyats de guitarres cantaven cançons tradicionals afroamericana i de cantautors compromesos. Amb la cançó del Dylan, també es cantaven: «Deu-me la fe dels meus pares», «Cal que néixin flors a cada instant» (d’en Lluís Llach) i el famós Kumbaya (vine aquí) My Lord... que havia enregistrat la cantant nord-americana Joan Baez el 1962, i que, en la versió catalana de Joan Boix deia: «Kumbaià, Déu meu, Kumbaià (3 vegades). Déu meu, Kumbaià» I, es repetia: «Algú està pregant, Kumbaià...» i, «Algú està sofrint...»; «Algú està morint...»; «Algú està malalt...»; «Algú està afamat...»; «Algú està angoixat...»; «Algú està exiliat...». També es cantava aquella del Jesuita Aimé Duval, «Algú truca a la porta». Eren conçpns que interpel·laven a la consciència del que les cantava.
A la segona meitat de la dècada dels seixanta les esglésies (almenys les de Catalunya), s’omplien de joves i noies que acompanyats de guitarres cantaven cançons tradicionals afroamericana i de cantautors compromesos. Amb la cançó del Dylan, també es cantaven: «Deu-me la fe dels meus pares», «Cal que néixin flors a cada instant» (d’en Lluís Llach) i el famós Kumbaya (vine aquí) My Lord... que havia enregistrat la cantant nord-americana Joan Baez el 1962, i que, en la versió catalana de Joan Boix deia: «Kumbaià, Déu meu, Kumbaià (3 vegades). Déu meu, Kumbaià» I, es repetia: «Algú està pregant, Kumbaià...» i, «Algú està sofrint...»; «Algú està morint...»; «Algú està malalt...»; «Algú està afamat...»; «Algú està angoixat...»; «Algú està exiliat...». També es cantava aquella del Jesuita Aimé Duval, «Algú truca a la porta». Eren conçpns que interpel·laven a la consciència del que les cantava.
Eren cançons que substituïen aquelles, una mica cursis, escrites per Verdaguer, de Valls... i musicades per Rodoreda, Millet... Eren temps de xiruques i capelina, d’excursions a la muntanya i reivindicacions al carrer... El Concili Vaticà II, havia obert les finestres i a l’Església entraven nous aires de «primavera» però que com la meteorològica va ser de durada breu. Alguns monsenyors de rigidesa excessiva van considerar perniciós que les guitarres i cançons del carrer entressin a formar de les celebracions litúrgiques. Però ara resulta que, aquells joves i noies (i pocs més), són els que, amb cabells blancs, i alguns fins i tot amb bastó, encara senten la necessitat d’apropar-nos a la celebració eucarística, malgrat tot.
Aquella Església que s’apropava als «signes dels temps», que rehabilitava teòlegs i volia dialogar amb la societat i la ciència, aviat va ser frenada. Amb l’embranzida de Joan XXIII i el Concili havia esclatat «una primavera que naixia de la difícil renúncia a maneres de fer i de pensar que potser ens havien fet viure, de la inconfessable adopció de llenguatges nous que exigien una ràpida adaptació, de l’exigent conversió a una nova manera de llegir la vocació del cristià en el món». (Jean Marie R. Tillard. Nosaltres som els darrers cristians?. Qüestions de vida cristiana nº 190, pp. 9-10).
Tanmateix l’Església va girant com la roda del temps. Si Joan XXIII va dur la primavera en que tot rebrota, Pau VI va dur la tardor en la que s’apaguen els dies i la naturalesa atura el seu vigor. Joan Pau II i Benet XVI, com ha escrit Víctor Codina, ens han portat un dur «hivern eclesial». (Blog de Cristianisme i Justícia, 11 octubre 2013)
Però Jesús va dir: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». (Mt 28, 20). El procés d’instauració del Regne no s’atura, i els qui l’han de seguir fent possible són els cristians, formant església. Ara tenim un papa que dóna senyals inequívoques de canvi. El papa Francesc sembla caminar sobre els passos del «papa bo», i no para de repetir que «l’Església ha de ser pobre i pels pobres», perquè «la pobresa està en el cor de l’evangeli». Ell mateix explica que el cardenal George Basil Hume, que seia al seu costat en el conclau, en ser elegit papa el va abraçar i li va dir: «No te olvides de los pobres». Un papa que demana «que els ministres de l’Església siguin pastors, no clergues de despatx [...] que no facin de la confessió una tortura sinó un instrument de misericòrdia», que «siguin acollidors dels qui estan en situació irregular», I que «no siguin narcisistes: La cort és la lepra del papat».
El papa Francesc no ha deixat de ser Jorge Mario Bergoglio. Un argentí que demana als fidels: «Rezen por mi». Que parla obertament de la «idolatria del diner»; que no vol papa mòbil: «és un mur, ni que sigui de vidre, que el separa de la gent», a la que ell va a veure, no va a que el vegin.
Aquella Església que s’apropava als «signes dels temps», que rehabilitava teòlegs i volia dialogar amb la societat i la ciència, aviat va ser frenada. Amb l’embranzida de Joan XXIII i el Concili havia esclatat «una primavera que naixia de la difícil renúncia a maneres de fer i de pensar que potser ens havien fet viure, de la inconfessable adopció de llenguatges nous que exigien una ràpida adaptació, de l’exigent conversió a una nova manera de llegir la vocació del cristià en el món». (Jean Marie R. Tillard. Nosaltres som els darrers cristians?. Qüestions de vida cristiana nº 190, pp. 9-10).
Tanmateix l’Església va girant com la roda del temps. Si Joan XXIII va dur la primavera en que tot rebrota, Pau VI va dur la tardor en la que s’apaguen els dies i la naturalesa atura el seu vigor. Joan Pau II i Benet XVI, com ha escrit Víctor Codina, ens han portat un dur «hivern eclesial». (Blog de Cristianisme i Justícia, 11 octubre 2013)
Però Jesús va dir: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». (Mt 28, 20). El procés d’instauració del Regne no s’atura, i els qui l’han de seguir fent possible són els cristians, formant església. Ara tenim un papa que dóna senyals inequívoques de canvi. El papa Francesc sembla caminar sobre els passos del «papa bo», i no para de repetir que «l’Església ha de ser pobre i pels pobres», perquè «la pobresa està en el cor de l’evangeli». Ell mateix explica que el cardenal George Basil Hume, que seia al seu costat en el conclau, en ser elegit papa el va abraçar i li va dir: «No te olvides de los pobres». Un papa que demana «que els ministres de l’Església siguin pastors, no clergues de despatx [...] que no facin de la confessió una tortura sinó un instrument de misericòrdia», que «siguin acollidors dels qui estan en situació irregular», I que «no siguin narcisistes: La cort és la lepra del papat».
El papa Francesc no ha deixat de ser Jorge Mario Bergoglio. Un argentí que demana als fidels: «Rezen por mi». Que parla obertament de la «idolatria del diner»; que no vol papa mòbil: «és un mur, ni que sigui de vidre, que el separa de la gent», a la que ell va a veure, no va a que el vegin.
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada