UNA MONJA QUE ESTIMA LA GENT DEL RAVAL

Extractes d’una entrevista a la monja teresiana Viqui Molins (Victor M.Amela, La Vanguardia, La Contra 25-26/12/13)

Victor M.Amela relata que Viqui Molins dóna classes de reforç, organitza pisos per a immigrants pobres, assisteix prostitutes, visita presons... Viu la mateixa experiència de Teresa de Jesús:  «Dábanme contento las cosas de Dios, teníanme atada las del mundo». Amb Lucía Caram i Teresa Forcades formen la tríade més coneguda de les monges que conseqüents amb el seu compromís han deixat la reclusió del convent per obrir-se a la societat i ajudar als qui les necessiten.

M. Victòria Molins ha presentat un nou llibre: El regal de la vida, on explica les experiències, en bona part, de la seva vida al Raval, on anà a viure els anys vuitanta. Ella, que havia nascut a la Bona Nova, ha dit que va fer un quart vot: el de viure i morir amb els pobres; ha vist morir trenta-quatre persones de sida, en els seus més de vint anys en que resideix al Raval. 

Les preguntes de l’entrevista són concises i tenen a veure amb les respostes, a través de les quals ens comunica que: «de joveneta s’enamorà de Jesús»,«perquè vingué a ensenyar-nos a estimar, i no pas a fundar religions», i perquè «estimar dóna felicitat». Confessa que es va fer monja «per un cert sentit d’heroïcitat» però va dubtar i s’ho passà malament. Amela aprofita per preguntar-li què la va fer dubtar, i la resposta és sincera: «Renunciar a una parella, al sexe, a tenir fills...» Podia haver estat una elecció plausible; tenia promès i n’estava enamorada. Ella ho justifica en termes de coherència, i va preferir la causa de les benaurances, i per fer-ho va haver de dirimir el conflicte que li va suposar la formació que sobre els manaments va rebre al noviciat.

L’ensenyament en els manaments els considera un error: «allunyen la gent».  Ella tenia un punt de seductora i les amonestacions, en aquests sentit, la torturaven. Fins que llegí santa Teresa i va entendre que «som humans, i no ens ha de donar vergonya estimar i ser estimat». També ho deia sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis».  Doncs sí: «estimo prostitutes, assassins, violadors... Els visito a les presons. Han fet quelcom terrible... i no per això deixen de ser persones: No les judico; les estimo». Amela, en aquest punt puntualitza: «Estimaries l’assassí Miguel Ricart?» Viqui no defuig la pregunta: «Sí. Mai pregunto: què has fet?. Escolto i acompanyo, ajudo a trobar la bondat que qualsevol duu a dins...». «Així creixen en l’autoestima i algunes vegades arriben a entendre què els va dur a abusar dels altres. Duen tanta desgràcia dins...!» Una altre cosa és que canviïn de manera de ser: «Ni Déu pot, doncs que ens va fer lliures. Només cadascú pot canviar-se a sí mateix, si vol».

Assegura que és feliç perquè fa coses. Com el que li va passar amb la prostituta embarassada que no creia que hagués renunciat als homes, a tenir fills... A l’hora de parir se la va trobar al seu costat: -Per què estàs aquí?- li pregunta. -Perquè soc la teva amiga-. Ella que havia parit sempre sola i era rude, va plorar. «Ara t’entenc –va dir-li- tots som els teus fills!». –«Això em va emocionar»-. Jo «he tingut molts homes, -va seguir dient- però ara sé que cap d’ells m’ha estimat».

Mai recrimina ningú per no haver-li fet cas, amb allò de: «ja t’ho vaig dir». A la pregunta de què hauria fet si la noia hagués preferit avortar, la resposta no té res d’ambigua: «l’hauria ajudat i acompanyat en tot, per descomptat». No li fa por que l’amonestin: «Jo també soc església, eh» -afirma amb rotunditat-. Situacions fortes? –Doncs sí. «Banyant un malalt travesti, i veient els seus atributs gairebé em col·lapso. Però vaig pensar: “Jesús estima aquesta persona. No l’he d’estimar jo també?”». I l’ajudà a posar-se les calcetes vermelles d’encaix. Té una bona opinió del papa Francesc: «Per a mi és una gran esperança. Diu allò que molts ja dèiem fa anys».

Venint del tercer món la monja es va treure l’hàbit i va baixar a les Rambles per ajudar a drogoaddictes i malalts de sida. És la seva mística. Una prostituta lli va dir: «Passo de Déu, no m’ha donat bona vida». La resposta la va prendre de Jesús: «Les prostitutes aniran pel davant al Regne del cel». És «la mística del carrer». Una mística que l’ha duu a esperar «morir feliç», amb el convenciment que encara que no hi hagués cel, l’haver seguit Jesús; «Haver estimat aquí baix ja seria suficient».

LOS NUEVOS ATEOS

José María Castillo en el seu blog Teología sin censura, ha escrit un article que creiem necessari divulgar. sense modificar-ne cap concepte, pel que significa de denuncia profètica contra unes pràctiques que revestides de catolicitat no tenen en compte l’essencial del Missatge evangèlic.

Lo que estamos viendo, viviendo y sufriendo en España, desde que el PP tiene la mayoría absoluta en el Parlamento de nuestro país, está dejando cada día más patente que estamos siendo gobernados por ateos. Por más misas que oigan los que pertenecen a ese partido, por más obispos que tengan como amigos y por más condenas que impongan a los homosexuales o más obligatoria que sea la asignatura de religión.

 

¿Por qué digo esto, que es tan fuerte y hasta suena a una agresión injusta y grave? Yo no pertenezco a ningún partido político. Si digo que estamos gobernados por ateos, la razón es muy sencilla. Si no dijera esto, en este momento, estaría dando pruebas de que el Evangelio me importa un bledo. ¿Por qué? Jesús dijo, precisamente al describir cómo será el juicio final, que lo que hacemos o dejamos de hacer, con los más desamparados de este mundo, es a Dios mismo a quien se lo hacemos o se lo dejamos de hacer (Mt 25, 31-46). Por eso me atrevo a decir que quienes nos gobiernan, y los que con su silencio aprueban lo que deciden los de la mayoría absoluta, todos ellos, cuando han aprobado unas leyes de las que inevitablemente se sigue que tantas familias no pueden llegar a fin de mes, tienen que mandar a sus hijos en ayunas a la escuela, no pueden pagar la luz, el agua, el alquiler de la casa, la comida que necesitan..., mientras que los grandes capitales crecen sin parar, la clase media se hunde en la miseria, y raro es el día que no nos enteramos de un nuevo escándalo financiero, es evidente que una gente así no cree en Dios. Porque el “Dios” de esa gente es el dinero, cosa que también está literalmente en el Evangelio (Mt 6, 24). 

 

Y quiero dejar claro que lo que digo del PP, lo digo igual de los del PSOE, que en Andalucía han robado con el turbio asunto de los ERE. Y en todas partes donde los que han podido se han aprovechado de la debilidad de la gente humilde. Nunca el ateísmo se había quitado la careta como ahora en España. Por eso es más indignante que haya tantos “beatos” y “santurrones” que, con su careta religiosa, se engañan. Y nos engañan. A costa del sufrimiento y de la humillación de los más desgraciados. ¡Por favor, YA ESTÁ BIEN! Que no es la crisis. Ni Bruselas. Que son ellos. Porque lo que tenemos, se podía repartir mejor. Y arrimando todos el hombro. Pero no nos da la gana. Porque “nuestro dios” (la codicia del dinero) no nos lo permite.

José M. Castillo
Blog: Teología sin censura, 18/12/13

A MORT UN NO CATÒLIC PROBABLEMENT CRISTIÀ

Nelson Rolihlahala Mandela és un referent per la lluita a favor de l’ igualtat, del dret a les llibertats de les persones i dels pobles, sigui quin sigui el seu color de pell. Era besnét del rei del poble Thembu. Va ser el primer membre de la seva família que va anar a l’escola. Una professora li va posar per nom Nelson, con feien els anglesos amb tots els estudiants de la colònia.

La seva ha estat una vida de grans contrastos. De la religiositat ancestral de la seva ètnia Xhosa, passà a rebre formació metodista, a militar amb els Testimonis de Jehovà i a congeniar amb el bisbe anglicà Desmond Mpilo Tutu. Lluitador inconformista, essent estudiant universitari, sintonitzà amb el nacionalisme africà unint-se als activistes antiapartheid, en lluita contra el colonialisme. La seva participació en un boicot contra el reglament universitari desencadenà la seva expulsió i la seva implicació en actes de dissidència revolucionària va acabar amb empresonament i a una condemna a cadena perpètua.
 

Els vint-i-set anys de captiveri no el van desanimar, ni va desistir de la lluita a favor de la integració del seu poble a la societat, en igualtat de drets. El seu compromís no va cedir i va refusar l’oferta que el febrer de 1985, li feu l’aleshores president Pieter Willem Botha de concedir-li la llibertat provisional a canvi de renunciar a la lluita contra l’apartheid. ¿Com podia acceptar-la si estava lligat a la llibertat del seu poble des que s’havia adherit a l’ANC, el 1944, essent encara estudiant, i aquest compromís era el motiu de la seva vida?. El seu raonament fou: «Quina llibertat m’ofereixen, mentre l’organització del poble segueix estant prohibida? Només els homes lliures poden negociar. Un pres no pot fer contractes».
 

Aprofità la seva estada a la presó per acabar el estudis de dret i anar-se apropant als mètodes pacifistes de Gandhi, aquell gran nacionalista indi enfrontat, també, al colonialisme anglès. Indultat, l’11 de febrer de 1990, va sortir de la presó, i va poder conduir el seu poble cap a la reconciliació. El 1993 rebé el Premi Nobel de la Pau mentre negociava el final de l’apartheid amb el que era, aleshores, president del govern Frederik de Klerk. Escollit president de Sud-àfrica el 1994 establí les bases de la democràcia no racial.
 

La seva gran contribució a l’africanisme va ser la lluita a favor de la gent del seu mateix color de pell que la cultura europea menystenia. Gandhi havia alliberat el seu poble practicant el messianisme pacífic de Jesús i aquest era el model a seguir per Mandela. Com a president electa del seu país no va voler mirar enrere i aplicar venjança. Ell va apostar per l’entesa (potser la fraternitat) entre els blancs, que havien estat opressors i els negres que ara tenien el poder de l’Estat: Sud-àfrica havia d’esdevenir un poble unit en el respecta i la llibertat.
 

Mandela, diu d’ell mateix: «Durant tota la meva vida m'he dedicat a aquesta lluita del poble africà. He batallat contra la dominació blanca, i he batallat contra la dominació negra. He buscat l'ideal d'una societat lliure i democràtica, on totes les persones visquin juntes en harmonia i en igualtat d'oportunitats. És un ideal que espero poder viure per a veure'l realitzat. Però si és necessari, és un ideal pel qual estic preparat per morir».
 

Sud-àfrica està de dol; el món està de dol, doncs que no anem sobrats de líders carismàtics. Els dos Premis Nobel de la Pau africans, Mandela i Desmond Mpilo Tutu –traspassat el 2004-, s’hauran unit en una forta abraçada en les regions immarcescibles del cel, en la presència del Princep de la Pau. L’església catòlica no els farà sants, no són dels seus. Però segur que els dos estan a la glòria del Déu Pare. 

Salvador Sol

MOGUDA A LES SEUS EPISCOPALS ESPANYOLES.

Tot el que comença acaba. També el poder eclesiàstic. Sabem per les notícies de la premsa que el papa Francesc acceptarà la renúncia que va presentar, en complir setanta-cinc anys (ara en té setanta-set) Antonio María Rouco Varela, el cardenal més influent de l’episcopat espanyol, de les últimes dècades. La seva substitució a la seu apostòlica de Madrid, pot esdevenir complicada per un papa que vol renovar i regenerar l’Església, dels tics conservadors i prepotents dels actuals bisbes en general i d’una manera particular a casa nostra. També es troba en la mateixa situació la seu de Barcelona amb el cardenal – arquebisbe Martínez Sistach.

 

El cardenal Rouco Varela -i el cardenal Carles, no ho oblidem- han fet mans i mànigues per a influir en l’elecció de clergues, distingits pel seu conservadorisme, per ser promoguts a bisbes i anar-los col·locant a les diòcesis que anaven quedant vacants. Així ens trobem que avui, l’església espanyola ha quedat en mans d’uns bisbes d’absoluta fidelitat al president de la Conferència Episcopal Española (CEE) i allunyats –distants- de la realitat social en la que viu la gent del país. Tancats en el seu món endogen, sense incidència real en els costums i formes de vida d’una societat que evoluciona; sense capacitat –ni voluntat- d’inculturació del Missatge, com ho van fer: Pau de Tars obrint-se als gentils, Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino assimilant les filosofies més humanistes del seu temps (Plató i Aristòtil). També ho va fer Francesc d’ Assis fent-se pobre entre els pobres. «Què seria avui el cristianisme sense el profund sincretisme que va brotar de les seves arrels religioses hebraiques, gregues, romanes i germàniques?» (R. Panikkar, El diàleg indispensable, Ed.62, pàg.25). La no inculturació del Missatge als «signes del temps», i l’allunyament dels nostres bisbes a la realitat social, es tradueix en: esglésies buides, manca de sacerdots i gent desinteressada per les causes del Regne.. 

 

El Papa actual vol un canvi però el personal que li ha de fer costat a la Cúria i a les seus episcopals (sobretot a les espanyoles) és reaccionari. Ell, no obstant, té la força de l’Esperit, que està al seu favor, i uns cristians de base disposats a seguir-lo, conscients que el Concili Vaticà II va fer un important primer pas, però que s’aigualí ràpidament, amb Joan Pau II.

 

Bergoglio té carisma, és un home de Déu, que sintonitza amb l’Evangeli i és conscient del divorci entre la jerarquia catòlica i el món de la pobresa i dels avenços científics. La seva visió és la d’una Església pobre entre els pobres i pels pobres; treballant per aconseguir el benestar de tota la gent. D’aquí la denúncia de la falta d’humanitat contra aquells països que imposen lleis que discriminen els immigrants, i contra el capitalisme de mercat. El papa està fent de profeta, denunciant les injustícies polítiques i empresarials que fan que els rics ho siguin cada ves, mentre els pobres són cada vegada més pobres.

 

No hem sentit una denúncia semblant de part de la jerarquia catòlica espanyola. Ara que estan reunits aprofitaran l’ocasió per fer-ho? En comptes d’això, el què veiem, és una proclama aferrissada per la unitat de la nació (Rouco dixit), un llibre en el que s’indica que les dones han de ser submises (bisbe de Granada) i una tendència creixent a tornar a diferenciar-se (vestit negra i collet blanc) del clergat jove, i ornamentacions exuberants i litúrgies carregades de simbolismes que ningú entén. Pot ser que no hagin llegit –o no hagin entès- el cap- 23 de Mateu? Potser creuen que no va per ells?

 

El Papa que dóna exemple d’austeritat, vivint en una residència, barrejant-se amb els altres residents, va amb un cotxe utilitari conduit per ell mateix, dina amb la gent del poble no pas amb les autoritats... en trobarà un, d’entre els nostres bisbe, de tarannà homologable al seu, per a les seus de Madrid i Barcelona? Serà com buscar una agulla en un paller!; si els troba serà un miracle.   

salvador Sol 

BEATIFICACIONS PER LA DISCÒRDIA

El proppassat 13 d’octubre es va celebrar a Tarragona l'acte de beatificació de 522 persones, totes del bàndol dels vencedors de la Guerra Civil Espanyola i del nacionalcatolicisme franquista. Un acte que, un cop més, haurà servit per a confondre religió i política, i intentar mantenir la divisió social entre vencedors i vençuts. Que la cerimònia de beatificació s’hagi fet a Tarragona, no és casual, car algú ha volgut deshonrar la figura del llavors arquebisbe d'aquesta diòcesi, cardenal Vidal i Barraquer, que en un gest lúcid i valent es va negar a signar la Pastoral Col·lectiva dels bisbes espanyols de juliol de 1937 a favor del cop d’Estat de Franco, cosa que li va ocasionar la persecució i l'exili.

En aquestes condicions, i en el context del debat sobre la recuperació de la Memòria Històrica, la jerarquia espanyola, amb la seva coneguda praxi integrista, ha col·locat en un espai de fàcil crítica a tota l’Església catòlica, al haver fet una instrumentalització partidista dels morts. Els ara beatificats mai haurien pogut imaginar-se que, setanta-cinc anys després, el sector més recalcitrant de la societat espanyola pretengués treure profit polític de l’aixecament militar feixista. Certament la jerarquia addueix que cap persona pot ser portada als altars si en la causa del seu assassinat s’hi barregen motivacions no estrictament de fe. Però oblidar els milers de laics i eclesiàstics assassinats pel franquisme per motius de fidelitat al poble i -sovint també de fe- és una injustícia que impossibilita la reconciliació, especialment perquè la jerarquia espanyola encara no ha demanat perdó per la seva vergonyant benedicció i implicació, primer  en el cop d’Estat i, després en els 40 anys de dictadura.  

Vull suposar que aquesta massiva beatificació és, encarà, una herència (una més) del pontificat de Ratzinger i una victòria de l’episcopat espanyol i del cardenal Rouco Varela en particular, o el què és el mateix, l’existència de greus contradiccions entre l’Evangeli i el Vaticà, la qual cosa deu haver comportat, a ben segur, un greu contratemps en els esforços del papa jesuïta Francesc per evangelitzar l’Església i apropar-la al missatge de Jesús de Natzaret, que tants motius d’esperança dóna als pobres i marginats de la societat d’avui, cinquanta anys després de la mort del bon papa Roncalli.

L’església dels pobres que preconitza el papa Bergoglio, la de la teologia de l’alliberament, que fou aniquilada conjuntament amb la doctrina del Concili Vaticà II, pels papes Wojtyla i Ratzinger, ha de perseguir alliberar-se de qualsevol instrument de poder que la pugui allunyar del que predicava Jesús per terres galilees. És evident que l’Estat del Vaticà, les seves estructures que recorden la Roma dels emperadors, l’extravagant i luxososa Cúria amb la pompositat desfasada dels seus cardenals, han de ser desmantellats per obsolets i impropis de l’Església; també ha de ser un objectiu prioritari del papa, que l’home i la dona siguin equiparats en dignitat, responsabilitats i carismes. L’Església ha de posar fi, a la gravíssima discriminació que per raó de gènere, ha practicat tota la vida.

L'Església, per tant, ha d'exercir fonamentalment, la funció de portadora de la pau i la concòrdia, conseqüentment, no s'ha de relacionar amb el món en funció d'ella mateixa sinó en funció de la construcció del Regne de Déu, això és, en funció de la justícia i de la veritat. En cas contrari, si s'allunya i es confronta amb el món, per molt dret que tingui a reconèixer el mèrit dels seus, corre el risc d'esdevenir sectària. I ja que com a Església aspira a manifestar socialment el missatge de Jesús, no hauria d'oblidar mai d'encarnar en sí mateixa aquest desig de Jesús recollit en l'evangeli sobre la unió dels seus seguidors: "Que siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, el que m'has donat. He vetllat per ells i no se n’ha perdut ni un sol. "(Jn 17,11-12).

 

Jaume Rocabert i Cabruja

Girona, 1 d’octubre del 2013                                    

 

 

UN NO CREIENT ENTREVISTA AL PAPA

Ja sé que vaig amb una mica de retard, però acabo de llegir l’entrevista que Eugenio Scalfari (periodista italià de 89 anys) va fer al papa Francesc el passat 1 d’octubre. N’hem seleccionat alguns paràgrafs.

 

L’entrevista comença amb unes declaracions sorprenents: «El mal més greu que afecta al món aquests anys –diu el papa- són l’atur juvenil i la soledat dels vells». I un pot preguntar-se: aquests problemes afecten l’Església? Doncs sí, perquè afecten a dos elements essencials de la vida: «el treball i l’esperança» en els primers i «atenció i companyia» en els segons. L’Església –pensa el papa- «ha d’enfrontar-se a aquests problemes de manera urgent».     

El papa expressa que «el capitalisme salvatge no fa sinó tornar més forts els forts, més dèbils els dèbils i més exclosos els exclosos». L'entrevistador pregunta si aquesta situació no són els polítics qui l'haurien de resoldre. La resposta és: «L’Estat hauria d’intervenir directament per a corregir les desigualtats més intolerables», però l’Església no pot restar indiferent al problema, i ha de vetllar «tant pel cos com per l’ànima» de totes les persones.
 

Parlant de la llibertat de consciència, el papa diu: «Tothom té una idea del Bé i del Mal i ha d’elegir seguir el Bé i combatre el Mal tal i com ell el concep. Amb això ni hauria prou per a canviar el món». L’Església ho està fent?. «Sí, -respon el papa- les nostres missions tenen aquests objectius: individualitzar les necessitats materials i immaterials de les persones i tractar de satisfer-les com puguem». I, interpel·la a l’entrevistador: «vostè sap que és l’àgape?. És l’amor pels altres, com va predicar el Senyor. Això no és proselitisme, és amor. Amor al pròxim, llevat que serveix al bé comú».

El papa és valent i no es talla: «Els caps de l’Església sovint han estat narcisistes, afalagats i exaltats pels seus cortesans... La cort és la lepra del papat». Es refereix a la cúria?. «No, a la cúria pot haver-hi cortesans». La seva raó de ser és la de «gestionar els serveis de la Santa Seu. Però té un defecte: és vaticano-cèntrica».

«Vostè pel que he entès –pregunta el papa-, no és creient però no és anticlerical. Són dues coses molt diferents». Soc anticlerical –diu el periodista- quan em topo amb un clerical. El papa contesta: «A mi em passa el mateix»

L’entrevista entra en un joc de preguntes curtes i respostes ràpides.- Vostè se sent tocat per la gràcia?. «Això no ho pot saber ningú. La gràcia no forma part de la consciència, és la quantitat de llum que tenim en l’ànima, no de saviesa o de raó. També vostè, sense el seu coneixement, pot ser tocat per la gràcia». Sense fe, sense creure?, pregunta el periodista. La resposta és: «La gràcia està relacionada amb l’ànima». Però jo no crec en l’ànima!. «No hi creu però la té».

Santedat, s’ha dit que vostè no té intenció de convertir-me i crec quer no ho aconseguiria. «Això no se sap, -contesta el papa- però no és la meva intenció».

L’entrevista segueix amb preguntes i respostes interessants, però jo ho deixo aquí, fent meves les paraules d’Scalfari: «Si l’Església esdevé com la pensa i la vol -el papa Francesc- hi haurà un canvi d’època».

Salvador Sol

BEATIFICACIÓ DE MARTIRS

«L’Església vol ser sembradora d’humanitat i reconciliació». La Vanguardia (13/10/13) destaca aquestes paraules de l’escrit Paraula i Vida del cardenal Martínez Sistach, en la seva glosa de la beatificació dels més de 500 màrtirs de la Guerra civil Española.  Però no sé si la millor manera de realitzar aquests propòsit del bisbe de Barcelona és amb aquesta beatificació, que encara aixeca serioses sospites i remou un passat que no deixa l’Església catòlica espanyola en un bon lloc. Perquè és un fet històric que molts bisbes i clergues  d’aquell temps van ser bel·ligerants en contra de la II República, i que van fer proclames a favor de l’Aixecament militar, i van ser còmplices de les dures repressions dels anys posteriors a la guerra.

Diu Hilari Raguer (Beatificacions de màrtirs de la guerra civil) que la millor definició de màrtir és aquella de Benet XIV que diu; Martyrem non facin poena, sed causa. De manera, que per declarar martiri cal veure la causa del botxí per sobre de l’actitud de la víctima. I, aquí ens hem de plantejar si els incontrolats o els anarquistes que van causar aquells assassinats ho feien in odium fidei o in odium Christy. No es tracte pas de posar en dubta que els ara declarats màrtirs no vagin donar la vida per Crist, sinó de fer pales que en les causes del martiri alguna cosa va tenir a veure-hi aquella església allunyada de la seva missió evangèlica.

Al mateix dia i hora en que se celebrava la cerimònia de beatificació, un grup de cristians es reunia, a la mateixa ciutat de Tarragona, per reclamar que l'Església demanés perdó per haver instigat i recolzat la interrupció violenta de la legalitat política que, malgrat els seus defectes, representava la República, i pel mal que aquells bisbes i clergues van fer al poble i a la causa de Crist..   

És aquest el perdó que reclamen molts cristians d’avui. I, mentre la jerarquia eclesiàstica no ho faci, ni condemni els motius de l'aixecament militar, negant-se a aturar la gurra seguint les negociacions de pau realitzades pel cardenal de la pau Vidal i Barraquer, no està legitimada per considerar màrtirs els qui en van patir les conseqüències, mirant només a un sol bàndol. No n’hi ha prou de pretendre justificar-se, com ho va fer a TV3 el bisbe de Tarragona, al·legant que Joan Pau II havia demanat un perdó universal, ni donar per vàlid allò que es diu en el punt 22 del document dels bisbes catalans Al servei del nostre poble (17/03/11): Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l'Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó. Cal ser més explícits, com explícites van ser les adhesions a favor de la guerra i del franquisme. Cal ser valents i dir les coses pel seu nom: La veritat us farà lliures (Jn 8,32) Aquella guerra no va ser una Croada (com la va definir el cardenal Pla i Deniel), perquè els generals que la van promoure no volien defensar el cristianisme sinó protegir els interessos que proporcionaven als benestants les lleis injustes de la monarquia derrocada, que la República no havia tingut temps de derogar.

Queda doncs el dubte de si aquella persecució religiosa va ser contra Crist o contra un determinat model d'església. El mateix cardenal Gomà ho va reconèixer en dir: "España no ha dejado de ser católica (com havia dit Azaña) peró lo es poco".

Per tant la "festeta" del diumenge no ajuda a sembrar "humanitat" ni ha estat "reconciliadora". En realitat no calia. Perquè aquells a qui s'ha volgut honorar amb la categoria de màrtirs, ja fa temps que els seus noms estan inscrits en el cel (cf. Lc 10,20). Des del moment de la seva mort ja van ser acollits per Déu. Però tots aquells milers que van morir assassinats pels altres, atenent a denúncies falses, sense judici, i que estan perdeuts per la geografia sense que els seus familiars hagin pogut recuperar els seus cossos, encara esperen que l'Església els reconegui i ajudi a reivindicar els seus noms, i puguin ser localitzat i honorats com també es mereixen.

Salvador Sol

 

  

 

UNA RENOVACIÓ NECESSÀRIA

El teòleg José María Castillo, al seu blog Teología sin censura, del 3 d’octubre, comenta la tasca dels vuit cardenals a qui el papa Francesc ha demanat que estudiïn les reformes que convenen a l’Església per apropar-la a allò que Jesús en va dir el Regne de Déu. Per Castillo, hauria d’esdevenir «més comunitària, menys jurídica i més participativa». És el que voldríem molts i és el que s’espera d’un papa que ha escollit el nom de Francesc, en un intent d’assimilar la seva trajectòria personal a la del sant d’Assis, enfrontat a l’estructura eclesial del seu temps. Hi ha signes evidents que ens permeten creure que el papa actual va per aquests camí. Castillo reconeix que els vuit cardenals «estan treballant intensament aquests dies per tal d’oferir als cristians un projecte de renovació de l’Església». No sabem que en sortirà ni com serà l’aplicació de les reformes necessàries. Per una banda veiem una Cúria enrocada i prepotent que intentarà frenar qualsevol modificació que els aparti dels privilegis que es deriven de l’actual Statu quo. Recordem l’enuig manifestat pel cardenal Bertone en saber que no seguiria en el càrrec de secretari d’estat. Per altra banda, mai un canvi fet des de dalt ha estat radical, doncs que els reformadors són, o han estat, d’alguna manera, part del problema.

La pregunta és pertinent: qui són aquests cardenals? Suposem que el papa ha escollit els millors d’aquest estament eclesial; que són de tarannà dialogant i ment oberta; que s’han manifestat en contra de la manera com es governa l’Església des dels dicasteris vaticans… Però malgrat aquesta actitud, que d’entrada els honora, no deixen de ser clergues, i per tant, amb una visió esbiaixada del món real en el que viuen els laics, explotats en empreses capitalista (ja sabem que l’acròstic S.A. per a molts vol dir: Sense Ànima), intentant tirar endavant una família en una societat consumista i cuidar de l’educació i manutenció dels fills… Encara que aquests cardenals siguin sants i savis els manca l’experiència de la gent corrent, que en definitiva és el Poble de Déu, receptors del Missatge.

Creiem que un canvi de model de govern ha d’afrontar, primer de tot, el sistema que el Dret Canònic estableix pel nomenament de bisbes, i l’elecció dels cardenals. Ambdues eleccions es fan sense la més mínima participació del poble. Si l’Església és el Poble de Déu, com es va definir en el Concili Vaticà II, aquest ha de poder tenir la possibilitat d’intervenir en tot allò que l’afecta, doncs que igual que els bisbes i cardenals té l’assistència de l’Esperit. No es tracte de repetir aquella broma d’Alfred Loisy que diu: Jesús predica el Regne... però el que va venir va ser l’Església!.  Entre altres coses perquè aquesta afirmació no és cap broma, sinó la crua realitat. L’Església oficial instal·lada al Vaticà no te res a veure amb la vida i predicació de Jesús de Natzaret ni la del pobrissó d’Assis que sembla que inspira al papa.

Jorge Maria Bergoglio ha dit que la cúria vaticana es comporta com una cort que només es mira a ella mateixa, narcisista..., és la lepra del papat. (F.Romeu, Paraules de vida, Catalunya Radio). Ell vol una Església sinodal. Però si abans no es modifica el sistema d’elecció episcopal, com ja s’ha apuntat, estarem al mateix lloc. La renovació necessària ha de comptar amb els de baix; s’ha de fer des de les bases.

El teòleg de granada denuncia «que el centre de la vida de l’Església no és l’evangeli, sinó la religió». El gran problema que segons ell cal resoldre, és el de vèncer la por a «quedar-se sense els seus dogmes, les seves lleis i els seus rituals». I demana que l’Església s’identifiqui «únicament amb l’immens sofriment dels altres». És a dir, «en la joia i l'alegria, la tristesa i l'angoixa» de la gent del nostre temps. El 7 de desembre de 2015 farà cinquanta anys que el papa Pau VI va signar aquesta Constitució Pastoral Sobre l’Església al Món Modern, més coneguda com Gaudium et spes. Fóra bo que els assessors tinguessin present aquesta commemoració i entre les propostes que faran al papa hi hagués la de l’aplicació d’aquests document del Concili Vaticà II, sense reserves.

Salvador Sol

 

 

 

 

GERMANA TERESA.

Caifàs, gran sacerdot del Temple, mitjançant una calumnia va aconseguir de l’autoritat romana que Jesús de Natzaret fos condemnat a morir a la creu. Allò que predicava el Fill de Déu no agradava als qui es consideraven defensors de la Llei. Ara, un altre gran sacerdot, el cardenal arquebisbe de Lima Juan Luís Cipriani, en un excés de zel, i empès per la dreta eclesiàstica, ha considerat que la monja benedictina Teresa Forcades és una «heretge». L’acusa «d’una exposició mediàtica en diversos temes que manifesten una sèrie contradicció amb les ensenyances de l’Església en temes fonamentals com per exemple en el de la moral». La conseqüència immediata d’aquests defensor de la fe va ser: prohibir la seva participació en les Jornades de reflexió, organitzades per la Conferència de Superiors i Superiores Majors del Perú, els dies 12,13 i 14 d’agost. Això sí, en la carta dirigida a la presidenta d’aquella associació (CONFER) li enviava un «cordial saludo en el Señor».  

Sembla que el temps de la inquisició no ha acabat encara. La dreta peruana considera que la monja catalana afavoreix l’avortament, defensa el feminisme radical i és rebel amb la jerarquia. I, a casa nostra, uns que es diuen Defensors de la Fe i el Papa, s’han adreçat a deu excel·lentíssims i reverendíssims arquebisbes i cardenals –aquests són el tractament que els atribueixen- demanant la suspensió de la religiosa. Entenc que la comunitat benedictina de sant Benet de Montserrat passi uns moments difícils, sobretot per la superiora que ha de gestionar el temporal de trons i llamps que els estàn caient a sobra.

Però hem de dir que no és veritat que la Teresa estigui a favor de l’avortament. Ella es posa a favor de la dona, també en la decisió d’interrompre un embaràs quan per diverses circumstàncies, que no som ningú per jutjar, no es veu en cor, des de la seva consciència,  de tirar endavant. I sí, considera que dintre de l’Església la dona ha de tenir un paper d’igualtat i que no hi ha motius teològics perquè se la discrimini, i si estima els gais i lesbianes, perquè també són fills de Déu, no està actuant diferent de com ho feia Jesús amb els homes i dones que li sortien al pas pels camins de Galilea. Si manifestar la seva llibertat d’esperit i dir públicament el que pensa és ser «rebel amb la jerarquia» és tant com dir que la jerarquia no creu en l’Esperit que inspira la consciència de cada persona, sense distingir si aquesta forma part de la jerarquia eclesiàstica o és un simple laic.

Els Defensors de la Fe i el Papa, i els monsenyors, haurien de llegir bé l’evangeli.  Què deuen entendre quan Pau ens diu: Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots. Avui, l’apòstol, afegiria: no hi ha homes ni dones sinó éssers humans? Però el que si diu, és: Que la paraula de Crist habiti en vosaltres amb tota la seva riquesa; instruïu-vos i encamineu-vos els uns als altres en tota mena de saviesa; moguts per la gràcia de Déu, (Co 3, 11 i 16)  Les primeres comunitats cristianes tenien algun apòstol que els guiava, persones que havien seguit el Mestre i havien rebut l’Esperit Sant. A la seva mort, els van anar succeint persones de fe que els membres de les comunitats reconeixien com a líders espirituals que vetllaven per l’amor entre els germans de fe. En aquesta línia s’inscriuen les paraules de l’apòstol; Pau no renya, Pau exhorta a seguir els passos del Senyor.   Quan a Jesús li pregunten pel manament més gran de la Llei (Mt 22,36) ell els contesta: ³⁰ Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. I, ³¹Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests. (Mc 12, 30-31) Algú pot dir, en veritat, que la Germana Teresa incompleixi algun d’aquests dos manaments que estan per sobre del Dret Canònic?  I, en tot cas, abans de condemnar ningú per la manifestació de la seva fe (i això és vàlid pels clergues i els laics) cal imitar la sentència de Jesús: --Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra. (Jn 8,7) Sembla, pel què s’ha escrit. que el papa Francesc és partidari d’aplicar el manament de l’amor abans que el Dret Canònic. A veure, doncs, si tots plegats aprenem la lliçó. 

                                                   

Salvador Sol

FRANCESC DE ROMA

Sembla que Leonardo Boff, sempre tant crític amb la cúria, ara aposta pel papa actual. En un escrit recent (Vegís El Pregò, 459-460) ha afegit al nom Francesc (escollit com a pontífex) el de Roma, per ser el lloc on desenvolupa la seva activitat. Són molt pocs els que al llarg de la història de l’Església se’ls recorda de forma tant singular. Quan parlem de Jesús sovint afegim, de Natzaret. També anomenem Pau de Tars quan ens referim a l’apòstol. I, així, tenim Francesc d’Assís, Antoni de Pàdua, Ignasi de Loiola... I, més recentment, Teresa de Calcuta, Romero d’Amèrica... Són persones que a més del nom s’identifiquen pel lloc de naixement o el lloc on han exercit el seu rol de líders en la fe; homes i dones que han merescut un reconeixement de caràcter especial dels seus propis coetanis, en raó de la seva actitud socio-religiosa que ha significat un trencament notable amb les normes establertes, o considerades normals, en el seu temps.

La característica que les uneix és la llibertat d’esperit. No hi ha dubte que persones com les esmentades han significat una revolució social o religiosa que es mantén viva al llarg del temps. Això vol dir que el papa Francesc se situa en aquesta línia? Encara és aviat per afirmar-ho. De moment els passos que dóna com a cap de l’Església van en aquesta direcció. Pel que transcendeix, sabem que no vol que se li doni el títol de Santedat, doncs que «ell se sent germà entre els germans»; no viu a les dependències papals del Vaticà sinó a la residència Santa Marta i dina amb els residents; va renunciar a la creu d’or i pedres precioses, i a la petita capa (museta) plena de brocats i joies, que els seus antecessors han dut fins ara i recorda el poder dels emperadors romans. També veien que en les seves sortides renuncia al «papamòbil» i, sovint, trenca el protocol per a saludar la gent.

Sembla, doncs, que el «papat» no ha canviat la manera de ser de Jorge Mario Bergoglio, que segons ha dit ell mateix abans que papa vol ser el bisbe de Roma- També se sap que no és partidari d’aplicar el Dret Canònic per a dirimir conflictes sinó la llei de l’amor que predicava el Mestre. Això és suficient per creure que hi haurà un abans i un després del seu pontificat? Com cantava Bob Dylan, «la resposta està en el vent».

Francesc de Roma prové de la terra on s’ha engendrat la teologia de l’alliberament, destinada a fer front a l’explotació dels pobres. -Teologia que va posar nerviosos els monsenyors instal·lats en la poderosa catolicitat vaticanista-. Cal dir, però, en aquest sentit, que el papa actual no ha estat mai partidari d’aquesta teologia combativa, tant criticada per Joan Pau II, sinó d’un apropament a la gent senzilla, de posar-se al costat del que pateix i compartir el goig i l’esperança, però també els plors i les angoixes de la gent, en cada circumstància concreta. Tot això ens fa pensar que el seu serà un pontificat de trencament, però suau; de petites coses, però que iniciaran un camí de renovació profunda en les altes esferes del Vaticà. Tornarà la línia de Joan XXIII? Voldríem creure que serà així. La idea d’una església pobra, sensible als «signes dels temps» ens recorda el papa del Concili. Una Església oberta al món, solidària, oberta als avenços científics i compromesa amb la justícia i la pau universal.  

Aquesta és l’Església que molts cristians voldríem. Però no avancem pronòstics. Com va escriure el poeta Miquel Martí Pol: «Tot està per fer, i tot és possible».

Darrere els gestos i les paraules veiem signes d’esperança en l’Església que condueix el bisbe de Roma, com la declaració sense precedents contra la violència: «La violència només duu a la mort» i, «La pau s’afirma només amb la pau». Aquestes paraules pronunciades solemnement des de la plaça de Sant Pere en la celebració del dia mundial d’oració, són un avís moral contra les potències occidentals que pretenen atacar Síria, ni que sigui amb l’excusa de castigar el president Al-Assad per haver bombardejat la seva pròpia població amb gas sarín. El papa ha parlat clar -recordant allò que ja havia dit Pau VI, però amb la boca petita- i s’ha compromès per la pau davant del món, abans que sigui tard i l’atac es produeixi. Això és estar al costat de la gent; a les guerres només pateixen els pobres. 

Salvador Sol  

SI VOLS LA PAU...

Si vols la pau prepara’t per merèixer-la. Amb aquestes paraules -més o menys, doncs la cita és de memòria-, el professor Tierno Galván replicava el famós si vis pacem para bellum. La diferència de plantejament és notori. Ara, el papa Francesc fa una crida per tal d’evitar la intervenció militar a Síria que sembla tenir obsessionat Obama. “La pau s’afirma només amb la pau” ha proclamat el papa a la plaça de sant Pere de Roma, lloc on cap altre papa havia fet una declaració contra la guerra, tant contundent. (La Vanguardia, 08/09/13). 

La justa resolució dels conflictes no passa mai per la violència del fort contra el dèbil. La utilització del gas sarín utilitzat per les forces del president de Síria Al-Assad contra la població civil no pot quedar impune. Però quina és la resposta adequada? Aquesta és la gran pregunta. El papa va fer referència a les paraules de Pau VI, pronunciades el 1976 ”La pau s’afirma només amb la pau, no separada del deure de la justícia i alimentada del sacrifici propi de la clemència, de la misericòrdia, de la caritat”. Està molt bé apel•lar a la consciència moral i preveure una actuació adequada en les petites coses injustes, que en fer-se grans acaben en violència. És el mal del món (que alguns cristians en diuen les situacions de pecat) el què alimenta les situacions injustes. I, són els interessos (econòmics, principalment) els que eviten una actuació a temps, abans que els conflictes es desfermin en violència. Perquè aleshores entra en joc, se sumen, altres interessos: els armamentístics. La poderosa industria d’enginys sofisticats de destrucció, àvida per col•locar armament en favor dels uns i contra els altres sense importar-los que en l’enfrontament moren milers i milers de nens i adults; de població civil, que l’únic que desitja és pau i benestar.

S’ha dit que les armes les carrega el diable. Però seria maniqueismes creure que només carrega les de l’altre; que en tot conflicte hi ha bons i dolents com pretenia fer-nos creure George W.Bush. Cal anar a les causes per analitzar els conflictes. A les guerres només queden morts. “La guerra significa sempre el fracàs de la paui és sempre una derrota per a la humanitat” va dir el papa Francesc evocant les paraules de Pau VI pronunciades a l’ONU el 1965. 

Els cristians ens cal prendre exemple de Jesús, el nostre Mestre, que renya Pere: “Guarda’t l’espasa a la beina” i guareix l’orella dreta de Malcus que l’apòstol havia ferit, segons narració de Joan (cf. Jn 18,10-11). Però com evitar les agressions injustificades, si aquestes, malgrat tot es produeixen? 

Els cristians no podem aplicar l’“Ull per ull, i dent per dent” que establia la Llei del Talió, sinó la pau i la justícia que engendren l’amor. Ara Obama vol castigar Al-Assad per no haver respectat la prohibició d’utilitzar armament químic contra la població. Però Putín –com a potència alternativa- amenaça els EE.UU. si ataca Síria, que considera país amic. Ja som altre vegada en una guerra d’interessos. 

Aquesta vegada, però, el papa ha parlat de forma clara i oportuna: una veu que clama per per la Pau universal. Si de debò volem la pau no ens preparerm per la guerra! 

Salvador Sol

LA VERITAT US FARÀ LLIURES. (Jn 8,32)

El que no diu veritat queda atrapat en la seva pròpia mentida. No és lliure, per tant de reconèixer l’error i és incapaç d’esmenar-se en allò que diu i pensa. La mentida, pel mentider, no admet controvèrsia. Es fonamenta en el prejudici i es busquen cent mil excuses per defensar-la sense que altres arguments siguin acceptats. “Conèixer les bases més febles de les nostres conviccions més fortes exigeix una enorme enteresa moral. (S.Cardús, Una mica d’imaginació sociològica, La Vanguardia,15/08/13). Això és el que els passa a alguns tertulians de determinades cadenes de T.V. i emissores de ràdio, atrapats com estan en el seu partidisme. Partidisme que ocupa el lloc del prejudici. (S.Cardús, article citat). Els mentiders s’inventen (o es creuen) mentides, que utilitzen com arguments, per defensar les seves conviccions.

És el cas de la tertúlia de la cadena 13 (la de la CEE) d’ahir (13 d’agost). El moment que els vaig escoltar parlaven de la situació catalana, assegurant que la gent s’increpava pels carrers. Un d’ells, Maduenda, o Marhuenda, –director de La Razón- , es posava com exemple de català insultat quan ve a Barcelona. La manipulació dels fets la vaig trobar exagerada i barroera; la forma de ridiculitzar les persones i institucions partidàries de la independència em van semblar faltades de respecta i fruit d’una falta d’anàlisi de les causes impropi de persones que es manifesten a través d’un mitjà tant potent.

Salvador Cardús, en l’article esmentat, cita la proposta de Carl W.Mills  en defensa d’una “imaginació sociològica” com a qualitat necessària per comprendre un món divers, obert i incert. És el menys que s’hauria de demanar a tots aquells que viuen (doncs que ja s’ha convertit en una professió) d’emetre el seu pensament a través dels mitjans de comunicació.

Els responsables de seleccionar els col·laboradors ho haurien de saber i tenir en compta. No es edificant que la “cadena dels bisbes”  permeti comentaris que distorsionin la veritat dels fets. A Catalunya només hi ha conflictes, més aviat confrontació d’idees, entre polítics, no pas en la gent. El que hi ha és que un percentatge de la població creu tenir dret a ser consultat i vol decidir el seu futur, en termes estrictament democràtics. I, és igualment injust que un suposat 50% de persones que volen seguir sent espanyols hagin d’acceptar viure en una Catalunya independent, a que un altre 50% ho hagin de fer sotmesos a l’Estat espanyol. Per tant, s’imposa una regla de joc democràtica. Els independentistes no són dimonis amb cua. Cal conèixer i respectar els drets de les persones i no és de rebut que des de fora es critiqui allò que, de manera ordenada, organitzen els partidaris del canvi.

L’anhel d’una Catalunya independent és un fet recurrent al llarg dels segles amb la mateixa insistència en que des dels governs de Madrid s’han fet mans i mànigues per intervenir-la. Potser ha arribat el moment històric de deixar que “la qüestió catalana” es dirimeixi sense prejudicis ni mentides. Per fer possible que això sigui així, l’Església hauria d’aportar una actitud de respecta cap a les dues parts sense prendre partit. No es tracte d’una guerra de bons contra dolents, sinó de persones adultes que volen decidir democràticament el seu futur. Els nostres bisbes juguen a favor o en contra de la llibertat dels pobles?.    

Salvador Sol 
(vegis Joan Pau II. El dret de les nacions, punt 5è del Discurs a les Nacions Unides ,5/10/1995)   

UNA RENOVACIÓ QUE NO POT ESPERAR

Per primera vegada en la història de l’Església ha estat elegit un papa jesuïta que, a més, ha pres la decisió d’anomenar-se Francesc, en honor a Francesc d’Assis, un nom que implica pobresa, humilitat i senzillesa. Tant és així, que el teòleg més clarivident i incisiu de les darreres dècades, Hans Küng, es pregunta si el papa Bergoglio és prou conscient del que significa haver escollit un nom tant extraordinàriament comprometedor. El temps ens dirà si el papa haurà estat conseqüent amb el nom de Francesc i amb el que porta associat de compromís amb els pobres. En qualsevol cas és important que els seus gestos, hagin despertat esperança en una gran part dels creients cristians, especialment en els moments actuals que la credibilitat de l’Església catòlica, del papa i la seva jerarquia no inspiraven confiança, com a conseqüència de la idolàtrica pompositat papal, la corruptela del la cúria vaticana i la imatge obscurantista i carca manifestada darrerament.

 

No és cap apreciació gratuïta, afirmar que la Cúria Vaticana és, en molts casos, el contrapoder a l’autoritat (si més no, l’autoritat moral) del papa. És un òrgan molt poderós, que històricament, s’ha oposat i s’oposa a qualsevol intent de modernització i d’adequació de l’Església als signes dels temps i a una més estricta fidelitat al missatge evangèlic. La seva gestió opaca i obstruccionista, sembla però, no tenir límits. És cert que quasi sempre ha estat afavorida per determinats papes (alguns de ben recents), però –en qualsevol cas- la Cúria ha estat, és i serà el gran obstacle per la renovació de l’Església, per la seva democratització, per la seva transparència i pel seu progressiu apropament als pobres i, molt especialment, al testimoniatge de Jesús de Natzaret.

 

El papa Francesc, per tant, li caldrà molta habilitat, molta ma esquerra i molta paciència per aconseguir, el que fins ara no sembla que hagi aconseguit cap dels seus predecessors que hagin volgut introduir determinades reformes, excepció feta del papa Roncalli (1958-1963), que no obstant no va aconseguir veure finalitzar el Concili, ni l’aplicació de la doctrina esperançadora que proclamaven les seves primeres grans Constitucions. L’anunci del Concili no va ser ben acceptat per la cúria i els cardenals; molts d’ells, li van fer passar un autèntic calvari, oposant-se frontalment al projecte del papa. Ves a saber fins a quin punt aquella dura oposició, el neguit i l’angoixa que a ben segur devia afectar al bon papa Joan XXIII, van poder desgastar-lo físicament, tenint en compte la seva avançada edat?

 

Cal recordar, que la renúncia del papa Ratzinger fou, en bona mesura, motivada, per la mala gestió dels responsables financers vaticans i pel blanqueig de capitals, com també pels casos de pederàstia entre els alts càrrecs de la jerarquia catòlica. Com afirmava Karl Marx, el poder corromp, malgrat que aquell estigui en mans d’alts dignataris de l’Església. Si bé els temps han canviat i, avui la critica no comporta la foguera pels qui l’exercim, l’Església encara és una Institució arcaica que cal modernitzar i renovar urgentment. Després de trenta cinc anys de pontificats molt conservadors i d’haver retrocedit als temps del Concili Vaticà I (1870), el papa Bergoglio haurà d’intentar aplicar, no només la doctrina del Vaticà II (en certa mesura ja desfasada), sinó promoure una gran obertura i un nou aggiornamento de l’Església; la total i igualitària participació de tots els seus membres; eliminar la casta cardenalícia i el poder de la cúria; aplicar la col·legialitat dels bisbes propugnada pel Concili, sense, però, que interfereixin com ara fan o intenten fer, en les polítiques dels poders civils; caldrà també que el celibat dels clergues, sigui lliure i opcional, com també caldrà que en el si de la comunitat cristiana, desaparegui per sempre la discriminació per raó de sexe. L’home i la dona són iguals davant de Déu i ho han de ser en el si de l’Església.

 

Girona, 31 de maig del 2013                                     JAUME ROCABERT i CABRUJA

ENRIQUE BENAVENT.- NOU BISBE DE TORTOSA

En un escrit anterior (vegis més avall), deia que per la seva condició de bisbe imposat, «Ara, doncs, li correspon fer-se digne de la missió que l’Església li ha confiat, posant-se al servei del poble». Avui, 2 de juny, llegeixo a La Vanguardia unes declaracions del bisbe Enrique en les que diu: «Vull fer-me meva la cultura de Tortosa». Això està bé, sobretot si al darrera de les paraules hi ha la voluntat de fer-ho.

En el mateix diari, i el mateix dia, l’hitoriador Albert Manent escriu: «La diòcesi de Tortosa ha tingut set bisbes des de finals del segle XIX fins avui, però només un ha estat català» Es tracta de Lluís Martínez Sistach. Els altres (quatre valencians, un basc i un menorquí) es van mostrar bel·ligerants amb la llengua catalana, que en part va trencar Ricard Maria Carles, consagrat bisbe d’aquella diòcesi el 3 d’agost de 1969 (sense ànim de treure-li mèrit, cal tenir present que el Concili Vaticà II –finalitzat el 8 de desembre de 1965- havia reconegut les llengües pròpies de cada comunitat per a les celebracions litúrgiques i la pastoral).

La diòcesi de Tortosa inclou alguna parròquia que geogràficament pertany a la Comunitat Valenciana, però això no pot ser argument perquè no es pugui parlat català sense complexes. Sembla que el nou bisbe parla valencià (que alguns el consideren català del nord), i a Tortosa es parla un català sui generis. Uns i altres, però, son maneres de parlar un mateix idioma, i per tant, no hi ha d’haver problemes de comprensió atribuïble a la llengua. Seguint el què ens va ensenyar Joan Oliver -Pere Quart- «Doncs que parla català, escoltem què diu». El nou bisbe diu: imitant el papa Francesc «hem de passar de la paraula als gestos». Sí, hi ha gestos eloqüents; els del papa Francesc ho son. Però després dels gestos venen les obres; Així doncs, pels seus fruits els coneixereu. (Mt 7,20). Deixarà que els seus capellans actuïn segons els seus carismes? Participarà i fomentarà les trobades dels cristians de base? Quan tingui un conflicte aplicarà la justícia del Dret Canònic o l’antiga Regla d’Or recollida en l’evangeli? (cf. Mt 7,12) Serà, realment, el bisbe de tots?

No tinc cap dret a opinar avant la letre de les decisions que prengui ni d’allò que faci el nou bisbe. Només manifesto el que m'agradaria que fos l’actitud dels bisbes en relació a l’home/dona moderns. Començant pel llenguatge. L’analogia del pastor i les ovelles, que tant repeteix el bisbe Enrique, aplicada avui, ja no té el mateix sentit que en el temps de Jesús. La fe se sustenta amb conviccions, no en el seguiment d’unes pautes, ni en la obediència cega a un suposat superior; en qüestions de fe no hi ha més superior que Crist. 

Senyor bisbe, cal actualitzar conceptes; «Perquè la lletra mata, però l’esperit dóna vida» (2Co 3,6)» I, Déu és esperit. «Per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat» (Jn 4,24). Els fidels d’avui no som ovelles, no “tenim llana al clatell”. La gent de la diòcesi de Tortosa, no es diferent de la resta. Els cristians del segle XXI pensem i actuem des de la nostra llibertat de consciència, i només escoltem aquella paraula que ens mou a la veritat.

Salvador Sol