Tot el que comença acaba. També el poder
eclesiàstic. Sabem per les notícies de la premsa que el papa Francesc acceptarà
la renúncia que va presentar, en complir setanta-cinc anys (ara en té
setanta-set) Antonio María Rouco Varela, el cardenal més influent de
l’episcopat espanyol, de les últimes dècades. La seva substitució a la seu
apostòlica de Madrid, pot esdevenir complicada per un papa que vol renovar i
regenerar l’Església, dels tics conservadors i prepotents dels actuals bisbes
en general i d’una manera particular a casa nostra. També es troba en la
mateixa situació la seu de Barcelona amb el cardenal – arquebisbe Martínez
Sistach.
El cardenal Rouco Varela -i el cardenal Carles, no
ho oblidem- han fet mans i mànigues per a influir en l’elecció de clergues,
distingits pel seu conservadorisme, per ser promoguts a bisbes i anar-los
col·locant a les diòcesis que anaven quedant vacants. Així ens trobem que avui,
l’església espanyola ha quedat en mans d’uns bisbes d’absoluta fidelitat al
president de la Conferència Episcopal
Española (CEE) i allunyats –distants- de la realitat social en la que viu
la gent del país. Tancats en el seu món endogen, sense incidència real en els
costums i formes de vida d’una societat que evoluciona; sense capacitat –ni
voluntat- d’inculturació del Missatge, com ho van fer: Pau de Tars obrint-se
als gentils, Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino assimilant les filosofies més
humanistes del seu temps (Plató i Aristòtil). També ho va fer Francesc d’ Assis
fent-se pobre entre els pobres. «Què seria avui el cristianisme sense el profund
sincretisme que va brotar de les seves arrels religioses hebraiques, gregues,
romanes i germàniques?» (R. Panikkar, El
diàleg indispensable, Ed.62, pàg.25). La no inculturació del Missatge als
«signes del temps», i l’allunyament
dels nostres bisbes a la realitat social, es tradueix en: esglésies buides,
manca de sacerdots i gent desinteressada per les causes del Regne..
El Papa
actual vol un canvi però el personal que li ha de fer costat a la Cúria i a les
seus episcopals (sobretot a les espanyoles) és reaccionari. Ell, no obstant, té
la força de l’Esperit, que està al seu favor, i uns cristians de base disposats
a seguir-lo, conscients que el Concili Vaticà II va fer un important primer
pas, però que s’aigualí ràpidament, amb Joan Pau II.
Bergoglio té carisma, és un home de Déu, que
sintonitza amb l’Evangeli i és conscient del divorci entre la jerarquia
catòlica i el món de la pobresa i dels avenços científics. La seva visió és la
d’una Església pobre entre els pobres i pels pobres; treballant per aconseguir
el benestar de tota la gent. D’aquí la denúncia de la falta d’humanitat contra
aquells països que imposen lleis que discriminen els immigrants, i contra el
capitalisme de mercat. El papa està fent de profeta, denunciant les injustícies
polítiques i empresarials que fan que els rics ho siguin cada ves, mentre els
pobres són cada vegada més pobres.
No hem sentit una denúncia
semblant de part de la jerarquia catòlica espanyola. Ara que estan reunits
aprofitaran l’ocasió per fer-ho? En comptes d’això, el què veiem, és una
proclama aferrissada per la unitat de la nació (Rouco dixit), un llibre en el
que s’indica que les dones han de ser submises (bisbe de Granada) i una
tendència creixent a tornar a diferenciar-se (vestit negra i collet blanc) del
clergat jove, i ornamentacions exuberants i litúrgies carregades de simbolismes
que ningú entén. Pot ser que no hagin llegit –o no hagin entès- el cap- 23 de
Mateu? Potser creuen que no va per ells?
El Papa que dóna exemple
d’austeritat, vivint en una residència, barrejant-se amb els altres residents,
va amb un cotxe utilitari conduit per ell mateix, dina amb la gent del poble no
pas amb les autoritats... en trobarà un, d’entre els nostres bisbe, de tarannà
homologable al seu, per a les seus de Madrid i Barcelona? Serà com buscar una agulla en un
paller!; si els troba serà un miracle.
salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada