LA NIT I LA LLUM

 Lluc ens explica en aquest evangeli allò que va succeir però que els ulls no van veure. Hi va haver un naixement… I Lluc sap que va ser especial: va néixer el Salvador

En els relats de la infància de Jesús no trobarem què va succeir, sinó quin és el seu significat.

Nadal té un punt de tendresa: per a veure Déu, hem de mirar un infant.

Un món absent de Déu només ofereix vida que arriba, dolor i mort. Però Nadal ens ensenya un infant que ens parlarà del sentit de la vida, i ens ensenyarà la manera de ser de Déu.

La Nit de Nadal va esdevenir dia pels pastors. Ells van veure en la presència del nen-Jesús la Glòria del Senyor.

Nadal ens passa del Déu Infinit, Omnipotent, Creador, Provident…, al Déu abbà. Un fet decebedor pels jueus que esperaven algú que els alliberés dels romans, que naixés en un palau, fos fill d’un gran personatge, i tingués el món als seus peus. I no va ser així.

Nadal és la festa del compromís de Déu amb nosaltres. Déu està aquí, encara que els nostres ulls no el vegin.

Nadal s’ha de veure amb els ulls de l’Esperit que ens ha obert Jesús.. En aquests nen que contemplem, Déu ens ha fet present la seva gràcia. Hi ha en ell un ressò de les paraules del baptista: «Convertiu-vos». «El Regne de Déu ja és aquí».

Estem davant de la gran NOTÏCIA, que ens diu que aquest món no és de la nit, de la desgràcia, de la mort, de l’absència de Déu. El nen ens revela que aquest món ja pot ser  el REGNE

La nit es presenta plena de senyals simbòlics. És de nit, només uns pastors vigilen els remats. Les hostatgeries de Betlem estan plenes a vessar. En un estable hi ha una parella amb dificultats. Però de cop, la nit s’il·lumina amb la Glòria i la paraula del Senyor.

I ara, la pregunta és obligada: On és el teu Déu? No el busquem en els palaus ni a la Jerusalem sagrada. Tampoc en el temple, ni en el culte, ni en el sacerdoci, ni en la saviesa dels escribes o teòlegs. Jesús, ha de ser per a nosaltres la llum que foragita la foscor de la nit del món; és un repte. Ens fa creure en l’altre món sense que el puguem veure.

No es fàcil, tal vegada impossible, creure en Déu veient el que veuen els nostres ulls en aquest món: tanta injustícia, tant de dolor... Resulta aspre veure-hi la ma de Déu. I és perquè ho mirem al revés. Primer cal creure en Déu, i després intentar il·luminar la nit de la vida amb aquesta fe.

Aquesta és una nit per a descobrir, amb goig i sorpresa, que verdaderament el Regne de Déu està en el cor de tots els humans. La nit segueix essent nit, segueix havent-hi dolor i envelliment i desgràcies; seguim anhelant moltes coses que ens degraden; encara vivim en la nit. Però en la nit també hi ha llum per a veure més coses i més verdaderes. Aquesta llum és Jesús.

 Extracte del comentari de José Enrique Galarreta* de l’evangeli (Lc 2.1-14)**

*.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

**.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

 ALTERNATIVES DE L'ESPERIT

L'Esperit, va abandonar l'Església?

Per: Antoni Ferret

 

Acostumo a opinar, cada vegada que l'ocasió ho permet, que la Direcció de l'Església (autoanomenada «Jerarquia», paraula que no m'agrada) durant un llarg espai de temps, bastant coincident amb l'Edat mitjana, no representava, en absolut, una autèntica Església de Crist, ja que ni tan sols es podia considerar cristiana.

Era en una gran part feudal, mantenia una actitud de domini sobre els pagesos, actitud que algunes vegades fins i tot va ser agressiva, molts arribaven al càrrec per ser fills de famílies riques i poderoses. Tal Direcció era més aviat anticristiana. El període al qual em refereixo, molt a grosso modo, es pot molt ben situar entre el segle X i el segle XV (tots dos inclusivament).

 Sovint em pregunten: Vostè entén, doncs, que l'Esperit va abandonar l'Església durant tant de temps, contravenint la promesa de Jesús d'una assistència per sempre?

Avui m'esforçaré en una resposta una mica detallada. Abandonar l'Església? Mai. Abandonar els seus indignes representants? Per descomptat que sí, només faltaria, no hauria estat pas l'Esperit de debò si tal cosa no hagués fet. I com s'explica això?

L'Esperit és molt lliure, i actua molt lliurement. No està sotmès a cap llei, ni  a cap dogma, ni a cap acord, ni que fos d'un Concili. I moltíssim menys als maleïts cànons. No té límits, només l'Amor.

Durant aquests segles va actuar de forma molt lliure, molt competent, molt continuada. Vegem-ho:

 1)Moviment cluniacenc. Segles X-XII. Renovació de la vida monàstica: més espiritualitat i més cultura. Epicentre a França, i expansió europea.

2)Moviment cistercenc. Segle XII i continuació indefinida. Treball agrícola dels monjos, i predicació de l'Evangeli als nous països. També de França cap a la resta d'Europa.

(Fins aquí només vida monàstica, però pensem que els monestirs eren un nucli molt central del feudalisme religiós.)

3)Moviment valdés. Civil. Segles XII-XIII. Moviment regional del sud de França, principalment. Molt evangèlic, i molt centrat en la vida de pobresa i en la predicació popular de l'Evangeli, per part d'homes i de dones (a l'Església oficial era un monopoli dels sacerdots).

4)Moviment càtar (o albigès). Segles XII-XIII. També del sud de França. Promotor d'una vida pobra i senzilla. No obstant això, predicava una sèrie d'afirmacions dogmàtiques molt especials i, sobretot, una moral molt dura: rebuig del cos, del matrimoni, del sexe…

 

5)L'orde franciscà. Segle XIII i següents. D'Itàlia, a la resta d'Europa, i després, a la resta del món. Vida de pobresa, precisament com a crítica i protesta contra la riquesa de l'Església oficial, i predicació de l'Evangeli.

6)L'orde dominic. Segle XIII, també des del sud de França al món. Més precisament basat en la predicació itinerant, com a objectiu principal, i no complementari.

7)La Reforma protestant. Segle XVI i indefinidament. Gràcies a una persona excepcional, com a bona i com a intel·ligent. Condemna valenta del que «havia de ser» i «urgia» ser condemnat. Impressionant popularització de l'Escriptura «recuperada del seu confinament secular», gràcies a la impremta. Rebrot d'espiritualitat.

8)Els jesuïtes (oficialment, la Companyia de Jesús). Segle XVI, i indefinidament. Encara que iniciat a Espanya, l'orde es va centralitzar i es va desenvolupar des de Roma, cap al món. Especialitzats, més que en la predicació popular, en l'estudi teològic i en l'ensenyament reglat, en universitats i col·legis superiors.  Més integrats a l'Església oficial que els moviments anteriors, ja que es veien com més «d'ordre».  (Algunes vegades han aparegut com molt forts i dominants, la qual cosa ha portat problemes. Després d'haver sigut la dreta de l'Església, avui són l'entitat religiosa més d'esquerres.)

Què ens sembla? Va treballar l'Esperit, i els homes i les dones que el van seguir? Va tenir bones idees? Va haver-hi una continuïtat cristiana al llarg d'aquesta època negra, encara que molt extraoficial, gairebé gairebé diríem que de manera «desobedient»?

Vull precisar que va cobrir bastant bé el període d'aquests segles tan negres (no els únics negres, però sí els que més).

 VENIM de l’A.T., que ens presenta un Déu allunyat, extraordinari, reclòs a dins del temple, i jutge.

 ANEM al N.T,, que ens presenta un Déu salvador de tots, que habita en la nostra intimitat, i que és un jutge abbà   

 

DÉU NO HABITA EN CASES DE PEDRA*

El relat de l’Anunciació és, potser, el més conegut de tots els textos evangèlics. Però no ens explica «què va succeir» (què van poder veure els ulls), sinó el missatge que se’n desprèn: Déu va fer possible la seva presència al món a través d’un «home ple de l’Esperit»; «el Fill».

La intenció de Lluc és clara: ens fa l’anunci de Jesús en termes de  compliment, en grau superior, de la Promesa, descrivint que: «Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David. el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.» (Lc 1,32-33) Tot això queda inclòs en el nom: Jesús = Déu Salvador.

Jesús és l’espera’t i supera en mil vegades el compliment de la Promesa. El poble d’Israel demostra que no havia entès l’anunci: Jesús no té res a veure amb un rei. Ve del Regne, això sí, però aquest regne no és d’aquest món.

Nadal és la celebració de «Déu amb nosaltres», i l’Advent ens prepara per anar a «l’encontre del Senyor.»

La presència de Déu està enmig del poble, de tots els pobles, també com diu la tradició, d’Israel. Les primeres «presències de Déu» son molt primitives i sempre se’l troba en llocs alients: «Quan Jacob es desvetllà, va dir: --Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. I ple de temor va exclamar: --Que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.».(Ge 28,16-17) També Moisés descobreix la divinitat: «va mirar i veié que la bardissa cremava però no es consumia.» (Ex 3,2).

 

Però el Déu del N.T., no habita en construccions de pedra ni en bardisses..., sinó entre els humans. Ja en l’Èxode el trobem Habitant en les tendes de campanya, seguint el poble que ha alliberat d’Egipte, i va camí de la terra promesa. 

No és un Déu estàtic, reclòs en un espai físic, on cal anar a trobar-lo, sinó que ell mateix fa camí amb la humanitat.

Això dóna peu a poder presentar Jesús, com l’estatge definitiu de Déu entre els homes i les dones; com la,verdadera revelació de la presència de Déu en la història de la humanitat.

La fe que es manifesta en el relat de Lluc, ens ve a dir que els humans estem fets de fang però estem animats per l’Esperit de Déu. Per això és possible dir que «Déu habita en nosaltres.»

El Rei David va considerar que Déu era el seu aliat. Però per a Jesús és molt més que això. Cal que ens adonem del gran canvi de sensibilitat religiosa que això suposa.

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Lc 1, 26-38) escrit per José Enrique Galarreta

Veure-ho tot: http://esglesiaesperanca.blogspot.com.es/

BONES NOTÍCIES PER A PECADORS I GENT NORMAL

 Joan Baptista és el Precursor: anuncia al qui ha de venir; la presència de Jesús. Els deixebles de Joan, a ben segur, que creien que era ell «el que esperaven». I no. Ell només era «testimoni de la llum.»

L’evangeli encara ens presenta el Baptista per mitjà de cites bíbliques: (a l’Èxode, es parla d’ell i també ho fan els profetes Malaquies i Isaïes). Per això a Jesús se l’anuncia com «el que ha de venir», per a donar sentit a la llei, per a culminar l’obra feta pels profetes de l’AT.  Joan predica la penitència, la conversió. Són la millor forma per a preparar la vinguda del Senyor.

Amb el baptisme, Joan reclama la purificació; estar disponibles davant del Senyor que arriba, per a salvar-nos.

L’acció de Déu i la nostre resposta tenen una actitud d’encontre entre persones. Quan dos es busquen caminen per a trobar-se. Déu s’apropa i nosaltres anem vers ell.

No hem de intentar entendre Déu, sinó d’ acceptar-lo tal com és, tal com se’ns mostra. La Paraula, que és Jesús, no ens diu com és Déu, sinó  com es comporta amb nosaltres.

A Déu el trobarem en Jesús, que és el lloc de coneixement i encontre amb Déu.

El Déu del Jesús anunciat per Joan ens mostra Déu amb unes característiques molt definides: es dirigeix especialment als pobres, als oprimits, als captius… Aquesta orientació serà la tònica característica de l’actuació de Jesús. Déu no és pels poderosos, ni pels savis ni pels rics. Ni tampoc pels pontífexs, ni pels “sants”. Déu és de tots i per a tots.

Aquesta relació amb Déu és el fonament de la profunda alegria que presideix l’Advent com a preparació de Nadal. ¡Podem conèixer Dèu perquè ell ve a trobar-nos. Nadal serà la celebració d’aquest encontre amb Déu. Jesús-Emmanuel (Déu amb nosaltres, Salvador), és el resum de la nostra fe i de la nostra esperança.

L’Advent ens prepara per la Bona Nova. Hem utilitzat tant aquesta expressió que ja no la valorem. Jesús ens porta una notícia, una novetat, i aquesta novetat és bona. Queda enrera el Déu temible, llunyà... Déu és una mare que passa ànsia pels seus fills, que vol el millor per a ells. Per això parlem de Bona Notícia, i per això, la nostra primera resposta és l’alegria.

Avui és un diumenge per a sentir i per examinar-nos  Per sentir un profund alleujament al reconèixer (tornar a conèixer, assabentar-se, descobrir) a Déu, tal com ell s’ha deixat veure. L’Advent és temps d’examen. Creiem el Déu Salvador que Jesús ens mostra, o encara creiem en un ídol que no existeix?

Avui és un diumenge per a la conversió: «anunciar la Bona Notícia als pobres, embenar els cors trencats, pregonar als captius la llibertat.».

Avui els cristians hem de viure aquesta alegria i dur l’esperança al món. Una esperança pels pobres i necessitats, que no pot ser un adjectiu afegit a una fe preocupada pel dogma, el ritu o la norma. Aquesta no es l’esperança que ens porta l’Advent, als qui volen seguir l’exemple del Jesús que ve.a nosaltres.

 Extracte del comentari de José Enrique Galarreta* de l’evangeli (Jn 1,6-8.19-28)**

*.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

**.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

NADAL ÉS LLUM

 Tot és llum a l’entorn de Nadal. Nadal és aquella escletxa del finestral per on ens entra la llum del sol cada matí i ens desperta a un nou dia.

«Déu és llum» (1Jn 1,5) I en el principi dels temps, Déu va dir: «que existeixi la llum» (Ge 1,3)

Nadal és la llum de Déu que ens arriba: «El poble que vivia a la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra» (Mt 4.16). I totes «Les nacions caminaran a la seva llum, i els reis de la terra li portaran les seves riqueses» (Ap 21,24)

Els personatges principals de l’Advent, son: Maria, que dona a llum a la «llum que s’ha de revelar a les nacions» (Lc 2,32); Joan Baptista, que compleix el seu paper de ser «testimoni de la llum,» (Jn 1,7); Isaïes, que va profetitzar la figura de Jesús, i el mateix Jesús que va ser fidel a la seva missió, de ser «enviat a portar la bona nova [...], per a tornar els cecs a la llum.» (Lc 2,32); I els seguidors de Jesús que reben el seu encàrrec: «vosaltres sou la llum del món.» (Mt 5,14)

Què seria d’un món sense llum?. Quan els humans van descobrir la manera d’encendre foc, els va canviar la vida. De cop van accedir a la llum i a l’escalfor a les hores en que el sol no brillava.

Que sapiguem veure la llum de Nadal que s’apropa!

Salvador Sol

EL MISTERI DE NADAL

 Només uns pastors van tenir el privilegi d’assistir al primer Nadal de la història. Així ho conte l’evangeli de Lluc i s’ha fet tradició en el món catòlic. Eren «pastors que vivien al ras.».(Lc 2,8) I, «Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum.».(Lc 2.9).

No hi ha dubta que Jesús va néixer en un moment històric i en un lloc que Mateu i Lluc ens diuen que va ser Betlem: «Després que Jesús va néixer a Betlem»  (Mt 2,1). «...al poble de David, que es diu Betlem.» (Lc 2,4) 

Cal tenir present el que diuen els teòlegs i exegetes, que els evangelis no són necessariament «relats de successos», sinó «teologia narrativa». No ens orienten a la racionalitat dels fets, sinó a promoure una «vivència personal.»

La humanitat de Jesús no es pot posar en dubta. Hi ha un cens oficial que dóna raó dels seus pares. I, a partir d’aquí, els evangelistes s’ocupen de dir-nos que Déu, a través de Jesús, entra a formar part de la història humana.

Pastors i Betlem formen part d’aquest relat. Ser pastor era una feina menystinguda en aquell temps. I, Betlem, era «la més petita de les principals viles de Judà.» (Mt 2,6). Tanmateix, «quan Déu decideix enviar la seva Paraula als homes, ens envia un nen que no sap parlar.» (Fray Marcos)

Només podem entendre Nadal, des d’una actitud de silenci. Déu se’ns comunica des de dins nostre, si som capaços d’escoltar-lo. Les celebracions només són una ajuda perquè puguem interioritzar el gran misteri d’un Déu que se’ns dóna gratuïtament.  

Salvador Sol

S'APROPA NADAL

 Quin Nadal celebrarem enguany? Tal com van les coses, tindrem celebracions litúrgiques en esglésies buides --sense assistents--, i trobades familiars amb absències importants, per decessos o impediments (recomanacions sanitàries) d’agrupaments familiars més enllà dels nuclis (bombolles) més íntims.

Però celebrarem Nadal, malgrat tot.

Potser les limitacions en manifestacions litúrgiques, folklòriques i familiars, ens apropin a l’essència del Nadal.

Perquè, quin sentit té per a nosaltres Nadal?

Fa vint segles, que en un lloc, molt lluny d’aquí, es conte que hi va haver un naixement molt singular. Per alguns va néixer un gran profeta, per altres el Messies o Crist, per uns altres --més aviat pocs--, el Fill de Déu. Però el que ningú pot negar és que aquest naixement va canviar el curs de la història de la humanitat. Algú ens va dir, a partir d’aquest moment, que Déu no era un ser llunyà i venjatiu, sinó que era proper i ens estimava com un pare.

Aquest és el sentit profund de Nadal: fer-nos present, recordar-nos una vegada més, que Déu es va fer home en Jesús i ens va revelar el misteri de la salvació. Que algú va donar la vida per a tots nosaltres, manifestant-nos la qualitat de l’amor que ve de Déu.

Amb pandèmia o sense, Nadal segueix essent Nadal. És a dir, ens fa actual la irrupció de Déu a la història de la humanitat, fent-nos costat en allò que sigui la nostra vida.

La vida ens pot dur a la creu, però Nadal sempre ens duu a la resurrecció. 

Salvador Sol                           

SIGUEM TESTIMONIS DE LA LLUM

El profeta Isaïes ens prepara per a rebre el Senyor que ve: «Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí.» (Mc 1,2)

Amb la predicació del Baptista, Marc comença el seu evangeli, i ens presenta Joan com el missatger de Jesús. «que predica un baptisme de conversió» (Mc 1,4) Joan prepara la vinguda d’aquell que és l’«Esperit de Déu» encarnat.

Conversió, penediment, confessió.. són accions que ens marquen el camí d’acollida d’aquell que arriba i ens duu la salvació.

Isaïes i Joan baptista són els personatges clau de l’Advent. El primer anuncia la restauració del poble (AT) i, el segon, la restauració definitiva de la presència de Déu a través de Jesús (Déu amb nosaltres)

Joan anuncia en el seu evangeli (Bona Nova): «El Regne de Déu està enmig vostra»; camineu cap al seu encontre. Tanmateix Déu també camina vers el seu encontra amb l’home. I ho fa, amb voluntat de salvar. L'Advent ens invita a psar-nos en camí, que ens girem vers ell, complint la nostra part del tracte.

Els profetes no es cansaven d’anunciar : «abandoneu els ídols»; «sortiu a l’encontre de Déu»; «Estigueu atents», «vigilant»: «fieu-vos de la Promesa»… Déu ens ofereix una aliança, i ens deixa lliures per acceptar-la, o no.

La conversió que reclama Joan no és més que una invitació a la salvació. Convertir-se és tornar a aquest Déu que sempre ens està esperant.

La predicació de Joan és un model magnífic per a la vida cristiana: «Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni. Existia qui és la llum veritable. El qui ve al món i il·lumina tots els homes» (Jn 1,6-9)

El nostre testimoni de Cristians consisteix en que es vegi en nosaltres la llum de Jesús. Malgrat la nostra condició de pecadors, perquè la llum que anunciem no és la nostra sinó la de Jesús.

Es tracta d’un anunci profètic que no és només de paraula, sinó, preferentment, de la nostra manera de viure. Ho expresa molt bé Mateu quan escriu: «Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel«. (Mt 5,16)

L’Advent és el temps litúrgic en que ens hem de convertir, deixar que es renovi la nostra postura religiosa i la nostra condició de creients. És temps de descobrir que Déu s’ha donat totalment, a través d’altres persones, que han estat pèr a nosaltres autèntics «testimonis de la llum.».

Selecció i redacció lliure sobre un comentari a l’evangeli (Mc 1,1-8)* escrit per José Enrique Galarreta**.

*.- http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html