Pere Casaldàliga ha
hagut de deixar la seva casa de São Felix do Araguaia per amenaces de mort. Aquesta
ha estat la notícia que aquests dies ens ha passat la premsa. Una vegada més,
el bisbe Pere molesta als qui volen imposar la seva “llei” al Mato Grosso de
Brasil (L'altiplà és la llar de pobles
indígenes, com ara els Xavante), .foragitant
la pobra gent que hi viu i desforestant aquella selva, de forma massiva, sense
que el govern els pugui (o el vulgui) aturar. L’afany de negoci de les grans
companyies és il·limitat, i per elles no hi ha més “llei” que els dividents, encara que sigui a preu de
sang.
Segons alguna
biografia, Casaldàliga arriba a Brasil el juny de 1968. Tenia quaranta anys i l’encàrrec
d’obrir una missió claretiana. A l’Estadi de Montjuic havia rebut l’orde
sacerdotal (31 de maig de 1952), en plena celebració del Congrés Eucarístic
Internacional celebrat a Barcelona.
Arribat a la prelatura
de São Felix do Araguaia, al Mato Grosso de Brasil, no se li devia fer
excessivament estranya la pobresa d’aquella gent. Ell era fill de camperols.
Nascut el 16 de febrer de 1928 al poble de Balsareny i coneixia per pròpia
experiència les dificultats de viure només dels fruits de la terra. Al Brasil, Pere
Casaldàliga i Pla va descobrir una pobresa més severa que la del seu poble,
sobretot en l’aspecte cultural i en protecció social. La diòcesi de São Felix
do Araguaia, a la que va anar destinat, té prop de 150.000 km2. Es
tracta de la més gran del Brasil. Està situada al bell mig del Mato
Grosso, amb una enorme riquesa forestal.
Quan Casaldàliga
arriba al Brasil l’esperit del Concili Vaticà II encara és viu, i dona pas a la
teologia de l’alliberament, que va tenir una gran implantació al con sud
d’Amèrica. El crit de les Benaurances ressonava per aquells enorme continent. El
missioner Pere se’n fa un defensor i aplica aquella teologia que se centra en la
dignitat de la persona i denuncia tota classe d’esclavitud; una teologia que té
com a premissa seguir fidelment l’Evangeli de Jesús, en la seva màxima
radicalitat. Al Mato Grosso és ben acollit pels indígenes i per la jerarquia
eclesiàstica. Dos anys després de la seva arribada a la prelatura rep el nomenament
d’administrador apostòlic, i l’any següent (23 d’octubre de 1971) rep el ministeri
episcopal.
El bisbe Pere
sempre ha defensat que els “hereus” d’aquella terra d’Araguaia són els qui hi
habiten i ha denunciat de forma reiterada l’espoli i desforestació que si està
produint, I, una vegada més s’ha repetit la imatge bíblica dels profetes
perseguits pels qui detén-te’n la sobirania del poder, siguin règims militars
(poder de les armes) o terratinents (poder del diner). Uns i altres, només
entenen de privilegis i guanys econòmics, i a qui té com a missió defensar “les
causes” dels indígenes se’ls amenaça i si es pot se’ls fa callar de forma
violenta. Així va ser, quan després de repetides amenaces, en una de les operacions
de “neteja”, van matar el vicari João Bosco (1977) per un error dels sicaris,
doncs que l’objectiu era assassinar el bisbe incòmode.
Aquells anys, Casaldàliga
gaudia del ple suport de Pau VI, que, segons s’ha escrit, en certa ocasió va
dir: “Qui toca al Pere toca al papa”. Aquesta comprensió papal li va permetre seguir
sentint-se implicat amb els pobres sense problemes eclesials. Però la mort
d’aquests papa (6 d’agost de 1978) va canviar les coses. Joan Pau II veia en la
teologia de l’alliberament signes de comunisme, i l’actitud de Casaldàliga representava
un destorb per a l’entesa de l’església oficial de Brasil amb les autoritats del
país.
En complir els
setanta cinc anys, (2 de febrer de 2005) el Vaticà va tenir pressa en
demanar-li la renúncia i recomanar-li que abandonés la prelatura. La pressa en
rellevar-lo i la recomanació duien una clara doble intenció. El bisbe Pere va
demanar el cessament però no va abandonar la seva casa, que era casa
d’acollida, i seguir treballant a favor dels qui considerava la seva part del poble
de Déu, com ho havia fet durant trenta set anys, fidel al seu lema: “Si diem
als capellans i als laics que han d’ajudar als pobres, com explicaríem que el
bisbe no fos el primer en fer-ho?” Fins
ara, que pobre amb els pobres, i malalt de pàrkinson, ha hagut de buscar acolliment
a un lloc desconegut on la policia federal el pogués protegir de les últimes
amenaces, serioses, de mort. Els tribunals de justícia de Brasil estan a punt
de dictar sentencia a favor del poble i els colons que ocupen il·legalment aquella
selva han tornat a crear una zona de conflicte.
El 9 de març de
2006, el president de la Generalitat Pasqual Maragall lliurà al bisbe Pere
Casaldàliga el Premi Internacional Catalunya, “per la seva meritòria tasca
entre els més desvalguts, en especial els indígenes i camperols sense terra,
amb els que ha col·laborat en la transformació socioeconòmica del Mato Grosso
brasiler”.
Salvador Sol
P/S.- Informa Francesc Escrivano (Twit 31/12/12) que el bisbe Pera ja ha tornar a casa seva.
