dissabte, 27 de juny del 2020

NOMÉS PODEM ESTIMAR DÉU, ESTIMANT ALS ALTRES

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 10,37-42)* escrit per Fray Marcos**

Estimar és donar sense esperar res a canvi.
Jesús no ens demana que renunciem a res, sinó que busquem la manera d’assolir la plenitud humana.  
Dos propostes que ens fa l’evangelista i que són essencials per a seguir Jesús.
-       «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi» (Mt 10, 37).
Sobre l’amor familiar (o entre persones) i l’amor a Déu (o a Jesús, que és el mateix), no i hem de veure enfrontament ni conflicte.
Déu no és el Senyor i amo que exigeix ser estimat al marge dels altres. L’amor, com el planteja Jesús en l’evangeli de Joan, és equivalent: «Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat».(Jn 15.12)
A Déu només podem estimar-lo estimant als altres.
L’evangeli ens parla sempre d’amor al proïsme. No hi ha més amor que aquell que arriba a una persona concreta, sigui de la família, per una qüestió de proximitat, o sigui un desconegut.
Donar sortida als impulsos instintius de protecció (que també ho practiquen moltes espècies d’animals), no garanteix el més mínim grau de qualitat humana. Però seria un error més gran creure que van en contra de la meva humanitat.
L’evangeli ens diu que no és humà deixar-se guiar només pels instints, ni oposar-s’hi. No es tracta d’estimar més o menys sinó d’estimar de debò.
L’amor de la mare o el pare pels seus fills es pot considerar sublim. Però alerta,   també pot ser fruit d’un egoisme que només busca la seguretat material o afectiva de l’ego. I, aleshores, l’«amor» familiar es converteix en un obstacle per a un creixement verdaderament humà.
Aquest «amor-egoisme» no és bo pel que estima ni pel que és estimat. El verdader amor es manifesta quan l’instint s’orienta a allò que és específicament humà i és capaç de fer sortir d’un mateix per anar cap a l’altre.
Així és com l’instint deixa pas al progrés humà, i la família és el millor camp d’entrenament per aprendre a estimar.
El que és instintiu no va en contra de la persona, a menys que s’utilitzi la ment per potenciar només la part biològica, el desplegament exclusiu de la seva animalitat.   
No estimar als fills ni als pares no pot ser humà, i per tant, no pot ser evangèlic. I un amor verdader no pot anul·lar-ne un altre.  
Si l’«amor a Déu» s’oposa a l’estimació dels pares, o no és té clar que significa estimar Déu o no es té clara la idea de què és estimar als homes.
-       «Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l'hauran perduda, la retrobaran».
Estem davant d’una altre frase difícil. La traducció grega de la paraula vida pot ser: «zoe», «bios» i «psiques». El text de l’evangeli parla de psique, és a dir, de la vida que capacita les relacions interpersonals.   
No es tracta, per tant, de deixar-se matar, sinó de posar tot el que ets a disposició dels altres. La qual cosa no equival a «perdre» la vida, sinó a «retrobar» el sentit autèntic de la humanitat.
L’amor és gratuït. Oferir «un got d’aigua» a un desconegut que té set, pot ser la manifestació d’una profunda humanitat.
Cal reconèixer que vivim en una societat de consum totalment allunyada del que avui ens ha dit l’evangeli.
Selecció i redacció: Salvador Sol


divendres, 19 de juny del 2020

ANALITZEM LES NOSTRES PORS,

Selecció del comentari de l’evangeli (Mt 10,26-33)* escrit per Fray Marcos**

«No tingueu por» (Mt 10,26). Avui hem escoltat a l’evangeli, aquesta recomanació que forma part de la missió. Jesús, acaba de dir als seus seguidors, que els perseguiran i els empresonaran.
Aquesta advertència és aplicable a totes les situacions de por paralitzant que anem trobant al llarg de la vida. 
La por, en principi, és un sentiment que ens estimula a afrontar una situació perillosa. Per tant, és un estímul bo, perquè ens ajuda a defensar-nos de l'amenaça.
Però per què tenim por?  Per la inseguretat!   
-  Tenim por de no aconseguir allò que desitgem.
-  Tenim por de no poder conservar allò que creiem que és bo per nosaltres.
-  Tenim por perquè ens creiem ser el que no som i per això ens aferrem a una quimera inconsistent.
Jesús va dir: «La veritat us farà lliures» (Jn 8,32). Si aconseguíssim ser allò que som realment, no tindríem por.  
Jesús ens convida a no tenir por. No perquè ens asseguri que no ens passarà res dolent, sinó, perquè, enmig de les dificultats i els contratemps no deixem de ser nosaltres mateixos. Déu no garanteix que tot anirà bé, però ens dóna la seguretat de que Ell estarà sempre al costat nostre.
La confiança neix del coneixement que tingui de Déu; de qui és Déu per a mi. I de com accepto les meves limitacions.
La por s’elimina quan crec que el meu passat és Déu, el meu futur és Déu. i el meu present està en les mans de Déu.
Confiar en Déu és descobrir que ell és el meu fonament, i que puc estar tan segur de mi mateix com Déu ho està de si mateix.
Confiar en Déu és acceptar la realitat, no esperar la seva intervenció des de fora.  
És deixar-se portar per l'energia de la vida que sap perfectament on m’ha de portar, seguint la dinàmica de la creació. 
Totes les autoritats utilitzen la por per a fer-nos dòcils. També les religions han intentat manipular la divinitat per posar-la al seu servei, amb doctrines, ritus i normes morals, amb la pretensió d’oferir seguretats externes. Però la por només s’elimina confiant en Déu, que és la veritable fe bíblica.
Hem de confiar totalment en ell, perquè res no pot canviar del seu amor i compromís amb els homes. La causa de Déu, expressada per Jesús, és la causa de l'home, sobretot del marginat.
Jesús ens convida a no tenir por de ningú, ni de tu mateix (de no ser prou bo), ni de la mort. 
Hem de ser capaços de viure en plenitud. Tot el que tenim por de perdre amb la mort, és el que hauríem d'aprendre a abandonar durant la vida.
L'evangeli d’avui ens diu que, el que ens treu la mort, en realitat, és tot allò que no som.
Selecció i redacció: Salvador Sol

*.- Veure l’evangeli: http://www.cristiansxxigracia.blogspot.com.es/

**.- Veure l’original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

divendres, 12 de juny del 2020

DONAR-SE ALS ALTRES*,

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 6,51-58)** escrit per Fray Marcos

Avui l’evangeli ens parla del cos i de la sang de Jesús. Es tracta de la celebració eucarística, una de les tradicions més antigues, i del que és més difícil de comprendre i d'explicar.
Algunes consideracions.
L’eucaristia és un sagrament, no un acte de magia. No podem pensar que en la consagració es produeixi un miracle. Quan al Concili de Trento va establir que en l’eucaristia es produïa una trans substanciació, cal advertir que no es referien a una transformació del pa i el vi en cos i sang, sinó que es tractava de conceptes metafísics.
L’eucaristia ha d’anar unida a la comunió. Són accions complementàries. Una eucaristia sense comunió o una comunió sense eucaristia, deixarien el sagrament incomplert.
L’evangelista Joan parla del pa de vida en concepte d’«aliment», que ens ajuda a creure i a seguir Jesús.
En l'antropologia jueva, l'ésser humà era una sola unitat. No estava format per ànima i cos (que és un concepte grec). L’home-cos, per ells, era l'ésser humà com a subjecte de relacions amb els altres. Quan Jesús diu: «això és el meu cos», està dient: això sóc jo, això és la meva persona, sóc aquí per deixar-me menjar.
La sang pels jueus era la vida. Quan Jesús diu: «això és la meva sang, vessada» s’està referint a la seva vida que s’està esgotant en benefici de tots.
L'eucaristia és un fet comunitari. És el sagrament de l’amor. I no i pot haver amor en absència de l’altre. Només la comunitat pot fer present el lliurament que va fer Jesús de la seva persona, en l'últim sopar.
El pa i el vi signifiquen Jesús com a do de si mateix; de la seva vida en plenitud, identificat amb el Pare. Fer meva aquesta forma de vida és el que significa cpmbregar.
En les paraules: «Feu això», Jesús no es refereix a un acte de culta, sinó al fet de partir-se i donar-se als altres, com ell ha fet.
Els signes eucarístics són el pa «partit» i la sang «vessada». Partir-se pels altres és fer present a Déu que és do infinit i universal. I vessar la sang és donar la vida. Els jueus tenien temor a apropiar-se de la vida (de la sang) d'un altre, Però fer el memorial de Jesús, és viure la mateixa vida que ell va viure.
La nostra vida només serà cristiana si es vessa, si es consumeix, en benefici dels altres. 
L’eucaristia és un sagrament. I un sagrament, és el signe (d’una realitat que entra pels sentits); una realitat transcendent que no podem veure, ni sentir ni tocar. Però la fem present per mitjà del signe. 
En el sagrament de l’eucaristia es concentra tot el missatge de Jesús.
Selecció i redacció: Salvador Sol
*.- Veure original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

diumenge, 7 de juny del 2020

La Bíblia: els seus llibres bons

Dissecció de la Bíblia
Llibres elaboradors del missatge cristià
(La Bíblia cristiana)

Capítols 12-35 del Gènesi (que narren un possible, o equivalent, origen del poble d'Israel, a partir d'una família)   
Isaïes   (més els seus dos seguidors; excepte caps  13-19, 23-24, i 34, molt negatius)
Amós
Miquees
Jeremies   (excepte caps  25, i 46-51, molt negatius)
Aquests 6 profetes, els únics profetes que crec que hi ha en la Bíblia que els correspongui aquest nom, aporten (junt amb els legisladors del rei Josies) un dels dos conjunts de valors més importants del Missatge cristià: justícia social, denúncia de les injustícies, protecció de les persones necessitades, sobretot de les viudes, dels orfes i dels immigrants. / Com és natural, també escriuen llarg sobre la situació política i militar del moment; i també s'estenen en llargues amenaces de càstigs divins contra la idolatria i la injustícia, i, així mateix, fan belles promeses d'un futur de felicitat, mai realitzades. / I, fins i tot, Isaïes i Jeremies llancen condemnes i amenaces als pobles veïns (probablement quan tenien una edat avançada i no s'autocontrolaven tant).  Però el seu paquet de valors socials és lo millor del seu missatge, lo millor de tot l'Antic Testament i un dels dos nuclis de valors principals del Missatge cristià.

Part de l'Èxode
Part del Levític
Part dels Nombres
Part del Deuteronomi
(Les parts d'aquests 4 llibres les tinc reunides i exposades, independents, en l'opuscle "Part encara actual del Pentateuc", de 9 pàgines, sobre drets i normes socials.)
Salms (pregàries de tota mena, lloances, peticions, etc., que són antigues cançons)
Osees  (per un passatge: 6: 5-6)
Nehemies  (per un passatge: 5: 6-11)
Zacaries  (per dos passatges: 7: 8-10 / 8: 16-17)   
Malaquies  (per un passatge: 3: 5)
Rut  (el gran valor d'acompanyar una persona que està sola)
Judit  (córrer un greu risc per defensar el seu poble)
Càntic dels càntics  (bellíssim poema d'amor, amb expressions de bellesa corporal)   
Tobit (aquest llibre, i uns passatges de Siràcida, són, al segle II aC, com una llum en la foscor, uns testimonis dels grans valors dels profetes i legisladors d'Israel, que, malgrat tot, encara persisteixen en una època molt fluixa)
Siràcida o Eclesiàstic (per dos passatges:  4: 1-10, i 29: 8-13).
Evang Mateu
Evang Marc
Evang Lluc
Evang Joan
Fets apòstols
Cartes Pau
Cartes Pere (2), Joan (3), Jaume (1) i Judes (1).
Aquest bloc, de Jesús i els apòstols, és l'altra gran aportació al Missatge cristià: revelació de la filiació divina; amor a les altres persones com a si mateix; valoració divina preferent a les persones més pobres i, sobretot, les més humils; futur etern d'immensa felicitat... Tot a base d'una predicació paral·lela a actes de curacions.
 

Llibres neutres, que no aporten res al missatge
(Textos diversos)
La gran major part del Pentateuc  (història d'Israel, mites antics, lleis)
Samuel 1 i 2 (una divertida crònica d'aventures entorn del rei David, excepte els capítols 15, 22 i 27, del primer llibre, i els 8 i 21 del segon, que són molt negatius i violents)
Osees  (excepte un passatge bo)
Ezequiel (compendi de coses absurdes, fantasioses i inútils)
Esdres (petita narració històrica)
Nehemies  (excepte un passatge bo)
Joel 
Abdies
Jonàs
Habacuc
Ageu
(Tots són pseudoprofetes, que no aporten a la formació del Missatge)
Zacaries  (excepte dos passatges bons)
Malaquies  (excepte un passatge bo)
Job  (idees no justes i deformació de l'actuació divina)
Cròniques 1 i 2  (història vulgar de les fetes de cada rei)
Proverbis  (compendi de saviesa popular convencional)
Baruc  (enorme massa de paraules, sense cap concreció)
Lamentacions (un riu enorme de paraules, sense ni una sola menció a cap valor evangèlic o de justícia)
Saviesa  (una enorme exaltació de la saviesa, la qual, però, no és capaç ni de concebre, ni de defensar, ni de garantir la dignitat dels orfes, les viudes, els immigrants o qualsevol persona necessitada; una saviesa poc sàvia).
Daniel  (un cúmul de fantasies, però res per al Missatge)
Cohèlet, o Eclesiastès (visió negativa i pessimista de la vida i de quasi tots els valors humans, tret de la saviesa i el respecte a Déu)
Siràcida o Eclesiàstic (excepte dos passatges bons; llarguíssima dissertació sobre la saviesa i bons consells als joves, però de caràcter molt convencional, no gaire cristià)
Macabeus 1 i 2  (fidelitat a la fe, fins en el martiri, però sense valors cristians)
Apocalipsi  (text de molt difícil comprensió)
Aquests llibres, en general, estan basats en una gran relació entre, per una part, les persones, o més aviat el poble d'Israel, i Déu. Però sempre a base d'una relació bilateral, entre la persona (o el poble) i Déu, o Déu i la persona (o el poble).  Mai en la forma triangular distintiva de l'ideal cristià: persona - Déu - altres persones, o persona - altres persones - Déu. Expressen una gran religiositat, però no cristiana.


Llibres que aporten valors antihumans, antidivins i, per tant, anticristians
(La Bíblia negra)
Josué (crueltat i sacrilegi): «La ciutat, amb tot el que hi ha a dins, serà consagrada a l'extermini com a ofrena al Senyor. / Tot allò que tenia vida a Jericó fou consagrat a l'extermini: homes i dones, joves i vells, vaques, ovelles i ases.»
Jutges (inútil i cruel): « ...continuà atacant la ciutat, fins que se'n va apoderar. Matà tots els seus habitants, la va arrasar i va sembrar-la de calç.» (No era una guerra contra enemics del poble, era una lluita entre israelites.)
Reis 1 i 2 (mentiders, calumniadors del regne d'Israel del nord, relators de coses absurdes, inventors de falsos profetes)
Esther (reina assassina, que demana un dia més d'autorització perquè els israelites   puguin continuar matant perses)
Nahum  (goig i plaer inhumans davant la destrucció de Nínive)
Sofonies  (descripció macabra i detallada de la destrucció de Nínive)
Més el capítol 20 del Deuteronomi (ordre d'extermini d'una població ja vençuda) i alguns capítols violents d'Isaïes, Jeremies i Samuel.

Nombre de llibres bíblics:  50 (considerant els que tenen dos volums com un de sol, i agrupant les cartes dels apòstols)    [unes 2.100 p.]
Llibres que aporten valors al Missatge cristià:   18  (11 AT i 7 NT)   [unes 860 p.]
Llibres que hi aporten una part o algun passatge:  9
Llibres del tot dolents: 6

Antoni Ferret

divendres, 5 de juny del 2020

SALVAR-SE NO ES EVITAR LA CONDENACIÓ*

Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 14-21) escrit per Fary Marcos

En aquest comentari, l’autor incorpora uns versicles anteriors als que llegim aquest diumenge (14 i 15) per fer palès que «el Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna» (Jn 3,15).
Jesús ha arribat al més alt; s’ha identificat amb Déu.
Llegium a l’evangeli; «Déu estima tant el món...» (Jn 3,16), que va dirigir el seu amor no només als cristians, sinó a tots els homes i dones d’aquest món. Jesús (el seu Fill únic) és el do de Déu a la humanitat. Haver «donat el Fill» fa referència a que Dèu estava en ell en l’encarnació i també en la crucifixió.
Déu va demostrar el seu amor al món, enviant-li «el seu Fill [...] per salvar-lo gràcies a ell» (cf. Jn 3,17) Joan obre l’objectiu i on els sinòptics parlen d’Israel, ell indica que la salvació va destinada a tothom. Déu no concedeix privilegis. Qui no aconsegueixi la Vida, serà perquè ha rebutjat l’oferta d’adherir-se a Jesús.
El que s’adhereix a Jesús no està subjecta a sentència, però el que s’hi nega, es fa la setencia ell mateix. No hi ha lloc per la indiferència: el que no torna a néixer de l’Esperit, es manté en la carn. (cf. Jn 3,5-6)
Aquesta és una dada importantíssima per entendre la manera d’actuar (no actuar) de Déu. Les sentències negatives o positives no són un acte extern de Déu, sinó el resultat d’una actitud permanent d’adhesió.
Així, tot acte humà duu implícit la seva pròpia justícia.
El fragment de l’evangeli que es llegeix aquest diumenge acaba aquí. Però l’autor del comentari afegeix els versicles 19,20 i 21 del mateix capitol, per a poder explorar el que en diu «practiques de lleialtat», que són bones per l’home i la dona.
Mantenir una relació amb Déu des de la Llei, des de fora d’un mateix, sense Vida, és mantenir la relació d’injustícia en que estan instal·lats molts dirigents religiosos.
Joan en el pròleg del seu evangeli diu:«En ell (Jesús) hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes» (Jn 1,4). Fray Marcos relaciona les doctrines amb la llum per dir que no són les que separen de Déu; el que separa de Déu són les conduc­tes contràries a la Vida..
Aquell home o dona que amb la seva manera d’actuar fa mal a un altre home o dona, s’oposa a l’amor-vida que ve de Déu i va viure Jesús..
Selecció i redacció: Salvador Sol