Estimar és donar
sense esperar res a canvi.
Jesús no ens demana
que renunciem a res, sinó que busquem la manera d’assolir la plenitud humana.
Dos propostes que ens
fa l’evangelista i que són essencials per a seguir Jesús.
-
«Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi» (Mt 10, 37).
Sobre l’amor familiar
(o entre persones) i l’amor a Déu (o a Jesús, que és el mateix), no i hem de
veure enfrontament ni conflicte.
Déu no és el Senyor i
amo que exigeix ser estimat al marge dels altres. L’amor, com el planteja Jesús
en l’evangeli de Joan, és equivalent: «Aquest
és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat».(Jn
15.12)
A Déu només podem
estimar-lo estimant als altres.
L’evangeli ens parla
sempre d’amor al proïsme. No hi ha més amor que aquell que arriba a una persona
concreta, sigui de la família, per una qüestió de proximitat, o sigui un desconegut.
Donar sortida als impulsos
instintius de protecció (que també ho practiquen moltes espècies d’animals), no
garanteix el més mínim grau de qualitat humana. Però seria un error més gran creure
que van en contra de la meva humanitat.
L’evangeli ens diu
que no és humà deixar-se guiar només pels instints, ni oposar-s’hi. No es
tracta d’estimar més o menys sinó d’estimar de debò.
L’amor de la mare o
el pare pels seus fills es pot considerar sublim. Però alerta, també
pot ser fruit d’un egoisme que només busca la seguretat material o afectiva de l’ego.
I, aleshores, l’«amor» familiar es converteix en un obstacle per a un creixement
verdaderament humà.
Aquest «amor-egoisme»
no és bo pel que estima ni pel que és estimat. El verdader amor es manifesta
quan l’instint s’orienta a allò que és específicament humà i és capaç de fer
sortir d’un mateix per anar cap a l’altre.
Així és com l’instint
deixa pas al progrés humà, i la família és el millor camp d’entrenament per aprendre
a estimar.
El que és instintiu
no va en contra de la persona, a menys que s’utilitzi la ment per potenciar només
la part biològica, el desplegament exclusiu de la seva animalitat.
No estimar als fills
ni als pares no pot ser humà, i per tant, no pot ser evangèlic. I un amor verdader
no pot anul·lar-ne un altre.
Si l’«amor a Déu» s’oposa
a l’estimació dels pares, o no és té clar que significa estimar Déu o no es té
clara la idea de què és estimar als homes.
-
«Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui
per causa meva l'hauran perduda, la retrobaran».
Estem davant d’una
altre frase difícil. La traducció grega de la paraula vida pot ser: «zoe», «bios»
i «psiques». El text de l’evangeli parla de psique, és a dir, de la vida que capacita
les relacions interpersonals.
No es tracta, per
tant, de deixar-se matar, sinó de posar tot el que ets a disposició dels altres.
La qual cosa no equival a «perdre» la vida, sinó a «retrobar» el sentit autèntic
de la humanitat.
L’amor és gratuït.
Oferir «un got d’aigua» a un desconegut que té set, pot ser la manifestació d’una
profunda humanitat.
Cal reconèixer que
vivim en una societat de consum totalment allunyada del que avui ens ha dit l’evangeli.
Selecció i redacció:
Salvador Sol
**.- Veure original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html
