LA ANUNCIACIÓN DE JOSÉ*

Reflexions sobre l’evangeli (Mt 1,18-24) extretes del comentari escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

 

Estem en el centre del misteri de l’Encarnació. I aquesta és la gran pregunta: Qui és aquest Jesús, que segons Mateu i Lluc neix a Betlem?

La resposta la trobem en l’evangeli que predica Pau, en el que distingeix clarament entre carn i esperit: «L’evangeli, que Déu ja havia promès pels seus profetes en les Escriptures santes, es refereix al seu Fill, descendent de David pel que fa al llinatge humà, però, per obra de l'Esperit Sant entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d'entre els morts. » (Rm 1,2-4.BCI)

El mateix Jesús li diu a Nicodem: «T'ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit.» (Jn 3,5-6.BCI).

Pau considera normal la procedència de la humanitat de Jesús, però deixa molt clar que el més important és el que hi ha en ell de diví, de superioritat respecta l’AT; i això, sense cap mena de dubta, ha nascut de l’Esperit.

Va ser després de l’experiència pasqual, quan els primers cristians van intentar explicar qui era Jesús. més enllà de la seva figura humana. Els evangelis de la infància de Mateu i Lluc, són narracions teològiques que només pretenen deixar constància de la grandesa del personatge, a la manera com es descriuen a la Bíblia i en les cultures de l’entorn.

Avui, no obstant, l’evangeli ens parla de l’Anunciació a Josep, de la que se’n parla gaire.

Josep, diu l’evangeli, que era «un home just» (Mt 1.19). El que equival a dir, un israelita autèntic. Temorós de Déu i complidor de la Llei. Simbolitza la fidelitat d’Israel.

A Josep, l’àngel li encarrega rebre Maria a casa seva. Això significa que tot israelita ha d’acceptar la novetat, assumint els problemes que comporti, perquè aquesta és la voluntat de Déu.

Maria, per Mateu, simbolitza la nova comunitat, que entre l’Antic i el Nou Testament, té a Jesús com a centre.

L’àngel també li diu a Josep: «Tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús» (Mt 1,21) Si sabéssim el que significava a l’AT posar el nom a una persona ens adonaríem de la importància que se li dona a Josep en aquest relat. El nom indica què serà la persona a qui se li asigna. Per tant, Josep posarà al fill el nom de Jesús: «perquè ell salvarà dels pecats el seu poble»

 

Pau i bé – CSXXIG – Publicacions: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo

TODOS ESPERAN ALGO DE MÍ*

Reflexions sobre l’evangeli (Mt 11,2-11) extretes del comentari escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

 

A l’evangeli d’avui hi ha una pregunta desconcertant. El Precursor dubta que el que s’ha anunciat sigui l’autèntic. Com és posible que Joan no sabés qui era Jesús?

- No havia dit: «jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies?» (Jn 1,27).

- No havia dit: «Jo us batejo amb aigua, però el qui ve després de mi us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc?» (vg Mt 3,11).

- No havia dit: «Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!?» (Mt 3,14)

- No havia vist: «l’Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d’ell?» (Mt 3,16).

-  No havia sentit una veu que deia: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat?» (Mt 3,17)

Doncs, a què ve ara la pregunta: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?» (Mt 11,3) La resposta no és, ni si, ni no. Jesús els diu: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten , els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!» (Mt 11,4-6)

Una vegada més cal dir que els evangelis no són cròniques de successos, tot i que fan referència a fets que van succeir. Però la intenció de Mateu és la de fer-ne relats teològics.

Als primers cristians se’ls va fer difícil entendre aquest relat d’avui. Ells eren jueus, però la manera d’actuar de Jesús –que també era jueu--,  els desconcertava. Esperaven un altre tipus de messies.

Jesús no sintonitza amb aquella societat del seu temps, amb una religiositat anquilosada i materialista. Ell s’ocupa del benestar de les persones. Per això, a la pregunta: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?» la resposta no és, ni si ni no. Jesús els diu: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten , els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!» (Mt 11,4-6)

El que fa Jesús és recordar la manera de parlar d¡Isaïes, (vg Is 35,5-6) perquè Joan associï el que es veu amb els temps messiànics. Són imatges simbòliques. El que es desprèn del relat és que l’arribada del Regne tindrà conseqüències  per a tothom, però sobretot pels més desfavorits; per tots aquells que havien perdut (o han perdut) tota esperança. És a dir, que aquells que acullin el Regne, se sentiran alliberats de l’opressió i entraran en la dinàmica de l’amor.

Pau i bé – CSXXIG – Publicacions: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo

CONVERTIRNOS ES CAMBIAR UNA META POR OTRA MEJOR*

Reflexions extretes del comentari de l'evangeli (Mt 03, 01-12) escrit per: Fray Marcos - Fe adulta.

Segon diumenge d’Advent, els profetes Isaïes i Joan Baptista ens diuen que hem de canviar.

El profeta sempre busca en el seu interior, i s’adona, de les mancances que ha de corregir si vol ser autèntic.

El profeta és un explorador de l’ànima humana que té la valentia d’advertir als altres allò que ell veu. En això consisteix la revelació. Déu es revela sempre a tots; però només alguns el veuen.

Els temps messiànics arribaran quan les ciències humanes no tinguin l’última paraula, i la norma última sigui «la ciència del Senyor». Avui sabem que aquesta saviesa de Déu està en el més pregon de l’ésser, i és on l’hem de descobrir.

La lectura d’aquest evangeli ens diu que del vell naixerà quelcom nou. La Vida és més resistent del que normalment imaginem. En el més pregon de tot ésser humà sempre i queda una brasa, un caliu, que es pot avivar en qualsevol instant. Aquest és el punt de partida per assolir el nou; el canvi verdader, la conversió.

Aquest evangeli s’ha de llegir amb calma perquè ens ofereix molts elements de reflexió. Però passa que l’hem escoltat tantes vegades, que és casi impossible que ens mogui a cap examen sobre el rumb de la nostra vida. Tot i que Pau ja ens adverteix: «que l’Escriptura la tenim pel nostre ensenyament.»

«En aquells dies», diu l’evangelista --per situar el fet en un temps i en un lloc--. Jesús inicia la seva predicació única. I ho feia de la ma de l’únic  profeta que s’havia presentat a Israel després de tres-cents anys de no haver-ni hagut cap.

«En el desert». La nova realitat s’anuncia lluny de les institucions i el temple. La predicació de Jesús té poc a veure amb la religiositat oficial, que s’havia distanciat del Déu verdader.

«Convertiu-vos, perquè el regne de Déu és a prop». Jesús dirà el mateix quan comenci la seva predicació. Una coincidència, per destacar que els dos prediquen la necessitat del canvi si de debò volen seguir Déu.

Convertir-se no és renunciar a res ni fer penitència. Convertir-se, en llenguatge bíblic, és canviar de manera de viure. Convertir-se és elegir el que és millor per a mi. Per tant, no comporta cap renuncia, però si, saber discernir allò que és bo.

Pels primers cristians, la figura de Joan respon a les expectatives d’Isaïes. És aquell que després d’Elies torna a preparar els temps messiànics, amb un missatge nu i sense adornaments, esperit pur, essència pura. Al contrari del que feien els fariseus i saduceus.

Joan és un inconformista que no s’emmotlla en res de la manera religiosa de viure de la gent normal. Ni menja ni vesteix ni viu, ni dona culte a Déu com els altres.

Curiosament demana als fariseus –coneixedors i complidors de totes les normes i preceptes--. i als saduceus –alt clergat i aristocràcia--,.la necessitat del canvi. Perquè el seu model de religió feia compatible un compliment escrupolós de la Llei, amb una indiferència i fins i tot menyspreu dels altres, absolutament contrari a la voluntat de Déu.

No ens enganyem, passar-se el dia al temple no garanteix el servei a Déu ni l’amor als homes. la fidelitat  a Déu exigeix fidelitat a l’home.

Pau i bé – CSXXIG – Publicacions: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo

ESTAR EN VELA PARA VIVIR LO QUE SOMOS*

Reflexions sobre l’evangeli (Lc 24. 37-44) extretes del comentari escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta

El fragment d’evangeli d’avui fa referència a Noè, per dir que els qui aleshores «menjaven i bevien, i es casaven…» no es van adonar que els venia el diluvi, fins que el van tenir a sobre.  D’aquí l’«urgència» d’estar «vigilant», d’estar preparats,perquè «el Fill de l’home està venint i només estant en vetlla ens adonarem de la seva arribada»

És tracta d’una lectura mítica (literalista), la «vinguda» s’entenia com allò que havia de succeir en un futur més o menys proper, i comportaria un judici.

Jesús, quan parla del «fill de l’home», sembla referir-se a si mateix, en el sentit de «l’home realitzat». I és d’aquest de qui es diu que està venint.

Així que l’expressió «fill de l’home», en tant que «realitza’t», seria, senzillament, una altre manera d’anomenar la nostra verdadera identitat: cada persona humana és ja un ésser realitzat, però sense haver arribat encara a prendre’n consciència. I és per això que seguim ignorant la nostra verdadera condició, el nostre Jo autèntic.

En aquest sentit, «fill de l’home» i «ego» serien conceptes oposats.

Sovint tenim una imatge de nosaltres mateixos  com d’«estar necessitats» de coses que busquem «fora», per a satisfer, suposadament el nostre ego, que no queda mai satisfet.

Per aquesta dinàmica de insatisfacció permanent, ens sentim freqüentment dispersos com aquells que «menjaven i bevien i es casaven…», sense adonar-nos de la importància que significa per la nostra vida, el que està venint constantment.

Necessitem, segons Jesús, «estar en vetlla». Això és: «intratenir-nos», pouar dins nostra, estimar-nos. Viure en l’atenció o en la consciència de «qui som», del «que fem» i del que esperem.

El savi hindú,religiós, Mádhava Vidiarania (s.XIV) afirmava: «El coneixement  del Jo ens porta a identificar-nos amb els altres d’una manera tant intensa com un ho fa amb el seu propi cos.»

Pau i bé – CSXXIG – Publicacions: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/383-mateo.

I DIUMENGE D’ADVENT (Mt 24, 37-44)

Senyor Jesús:

Avui repetim de nou aquelles paraules de cada any: “Comença l’Advent!...”. Hem passat els dies, els mesos, un any, i ens trobem a punt d’emprendre una nova marxa, un camí, que ens portarà al goig joiós del Nadal... I ens demanes avui que vetllem, que estiguem alerta i a punt, que ens preparem...

La festa de Nadal s’acosta, i amb ella, rememorem la vinguda de Déu fet home... Però no podem oblidar que des de l’instant en què vas prendre carn humana, Jesús, ja ets aquí cada dia entre nosaltres, en l’Eucaristia i viu en els germans...

No podem oblidar que el teu rostre és el de cada home dona, de qualsevol edat, raça o condició, que viu en el món, que és la gran casa de tots... No podem oblidar que Tu, a través de tots els homes, t’acostes a nosaltres: Uns germans ens parlen directament de Tu; d’altres ens encoratgen amb el seu exemple... Uns són petits i s’acosten implorant, amor, caliu i comprensió; d’altres, malalts o pobres, necessiten ajut material... Molts viuen en el món del silenci, esperant que els mirem, que pensem en ells i que els allarguem la mà... I molts també, per què no?, volen compartir amb nosaltres la joia dels seus encerts i de les seves il·lusions...

En tots et sabem viu i encarnat; però si no toquem de peus a terra, si no estem alerta, podem córrer el perill de passar cecs i no descobrir-te...

No podem deixar-nos enlluernar pels llums, pels arbres, el soroll i tantes coses que ens envoltaran els propers dies. Hem de fer,

Senyor, que Tu siguis el valor fonamental de la nostra vida. Aquest és el camí per trobar-te en tots els homes i coses, i fer que tot tingui sentit. I això serà possible si no s’apaga la nostra llum, la llum que necessitem per a la vetlla, la llum de la fe i de la il·lusió.

Volem fer nostre el pensament d’aquella cançó que diu: “No ho sents?... Hi ha Algú que està trucant!... No el deixis fora!...”. Avui, a l’iniciar un nou Advent, Jesús truca a la porta del nostre cor... Obrim-lo!..., no el deixem fora!... i posem-nos en camí amb Ell...

Montserrat Llopart - Parròquia de Crist Redemptor

EL REINO DE DIOS ES UN REINADO SIN REY*

 Extracte del comentari a evangeli (Lc 23,35-43) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

 

Som a l’últim diumenge de l’any litúrgic, que comença i acaba amb Jesús. Va néixer com un projecta que es va anar realitzant durant la seva vida, i culmina amb la plenitud, que expressem amb el títol de Rei.

Jesús, en resposta a Pilat, diu que el seu Regne no era d’aquest món. Malgrat aquesta afirmació, nosaltres el proclamem Rei de l’Univers.

Però amb els evangelis a les mans, veiem un Jesús que lluita contra tot poder; que rebutja la temptació de posseir tots els regnes del món. Que diu: si no us feu com nens no entrareu al Regne de Déu, que diu als seus seguidors que no se sotmetin a ningú, i proclama que no ha vingut a ser servit sinó a servir. I ho diu així de clar als fills de Zebedeu: qui vulgui ser gran que sigui servidor,  i qui vulgui ser primer que sigui l’últim… Un Jesús que, quan el volien fer rei, s’escapa i va a la muntanya… Podríem seguir, però queda clar que en el pensament de Jesús, la festa que celebrem avui, no li quadre.

Les paraules Rei, Pare, Fill, Messies, Pastor, tenen una gran riquesa de significats, tant en l’AT com en el Nou, i estan relacionades entre si. Totes volen dir el mateix i van referides a Déu.

Quan els nòmades guiats per Moisès van entrar a Canaan (la terra promesa), van voler copiar les seves estructures socials, i van demanar un rei a Jahvè. Petició que els profetes van qualificar d’apostasia, perquè el poble jueu només tenia un únic rei, que era el propi Jahvè. La solució, no obstant, la van trobar «ungint» el rei com un representant de Déu.

Ungir significava fer-lo Messies. A l’ungit, se’l capacitava per a realitzar una missió: conduir el poble en nom de Déu. D’aquí que anomenessin a l’ungit, fill de Déu, perquè la missió del fill –en aquell temps--, era la d’actuar com el pare, en comptes del pare. També a l’ungit se l’anomenava pare i pastor del poble. Són atributs que els primers cristians van assignar a Jesús, i per tant, nosaltres els podem utilitzar com a símbols.

El que Jesús contesta a Pilat, és: Sóc rei, no diu: sóc el rei. Això vol dir que deixa oberta la possibilitat de que tots poguem ser reis, és a dir, que no ens deixem esclavitzar per res ni per ningú. Que qualsevol pot descobrir el seu verdader ésser i actuar segons aquesta exigència.

Jesús predicava el «Regne de Déu». Mai es va predicar a si mateix, ni va reivindicar res per a ell. Tot el que va dir i va fer estava relacionat amb Déu.

Jesús de Natzaret es va identificar de tal manera amb el Regne de Déu, que va poder dir «qui em veu a mi veu el Pare.» I, ho deia com a ésser humà que havia arribat a l’experiència fonamental i havia descobert que el seu autèntic ésser i Déu eren u.

Els cristians van anar descobrint aquesta identificació i van passar de la predicació que feia Jesús a predicar-lo a ell. Aleshores Jesús passa de la qualitat humana de ser l’Ungit (el Messies), a la condició divina de ser el Crist (Jesucrist), el Senyor.

El Regne de Déu és una realitat que no fa referència a un rei que l’implanti. Som nosaltres, amb la nostra actuació els qui l’hem de fer present ara i aquí, com va fer Jesús, mentre va viure entre nosaltres.

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

*Veure-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

 

FESTIVITAT DE CRIST REI (Lc 23, 35-43)

 Senyor Jesús, Crist Rei:

Avui et contemplem clavat a la creu, culminant el teu camí d’amor a la terra, amb el teu silenci i la teva acceptació de la mort. Tu havies viscut estimant i segellaves la teva vida, també estimant. Ens deies a tots, amb el teu llenguatge del sofriment acceptat, que als homes se’ls salva sacrificant-se un mateix, no ordenant i disposant el sacrifici dels altres.

Tu vas ensenyar-nos que amb les armes no es venç, es destrueix... Que sols es venç de debò allargant la mà de la comprensió, del diàleg, de l’amor... Que Tu sempre estàs a punt per acollir-nos, i

només esperes que t’obrim el cor... Per això, Jesús, aquell company teu de creu i d’agonia, et demana perdó i un record en el teu Regne. I Tu li dónes tot seguit l’esperança i la certesa del triomf: “Avui seràs amb mi en el paradís”... I és que l’amor genera retorn d’amor, i el teu cor - generós i amatent- no podia obrar d’altra manera.

Recorda’t de nosaltres, Senyor..., i dóna’ns un cor com

el teu, que sàpiga acollir, perdonar i estimar!... Que, imitant els teus

braços oberts a la creu, en els que hi ha cabut tota la Humanitat, obrim també els nostres a tothom; a tot aquell que ens necessiti, més proper o més llunyà, ens caigui bé o no, sigui blanc o de color, pobre o ric... Tu no vas pensar qui t’estava parlant –un lladre, un

bandoler-, Tu sols vas sentir els batecs del seu cor..., i és el que hem de fer nosaltres.

Els reialmes que coneixem els homes són de poder

terrenal, de possessions, d’exèrcits, de súbdits... Però el teu Regne,

Senyor, ho supera tot i va més enllà... ¡Tothom pot ser del teu Regne, tothom pot donar-te el seu cor, tothom pot acceptar la teva i única llei: l’amor!..

Montserrat Llopart – Parròquia de Crist Redemptor

VIVIR EL MOMENTO PRESENTE*

Extracte del comentari a evangeli (Lc 21,5-19) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

 

El fragment d’evangeli d’avui, escrit amb un llenguatge apocalíptic --habitual en temps de Jesús--, ens invita a fer un esforç per a comprendre i reflexio­nar sobre la relació entre l’avui i el més enllà.

Als deixebles els preocupava més la qüestió del quan i el com, que el contingut del missatge escatològic de Jesús.

Els jueus de l’A.T. com els cristians del N.T. els preocupava el futur. Els pobles del voltant estaven centrats en els cicles naturals. Però el poble jueu vivia en tensió esperant la salvació que havia de venir, i només podia venir de Jahvè.

La història de la salvació és una història d’esperança. Comença amb Noè, destruint una realitat vella en construirem una de nova. Segueix amb Abraham, a qui se li demana sortir de la seva terra per oferir-li descendència i una terra pròpia. I passa per l’Èxode, que va esdevenir l’experiència màxima de salvació; la terra promesa.

El dia de la salvació definitiva, pels jueus, serà d’alegria, de felicitat, de llum. Però els profetes no deixen d’anunciar que, per causa de las infidelitats del poble, Jahvè castigarà als infidels; el dia del Senyor és imminent –això és el que creien en temps de Jesús--, calia, per tant, una conversió urgent per escapar de  la ira de Déu.

Tanmateix, aquest final imminent no es produïa i els primers cristians van haver d’aprendre a preocupar-se pel present.  

Avui sabem que no hem d’esperar que Déu destrueixi el món per fer-ne un altre més perfecta (apocalíptica), ni per redreçar el dolent que hi ha i fer que tot esdevingui perfecta (escatologia).    

Llegim en el Gènesi que al final de la creació, Déu va veure que el que havia fet era bo. Per tant, no cal esperar que refaci el món ni que millori l’èsser humà.

Déu ha volgut la nostra contingència. El dolor, el pecat i la mort no són errors de la creació, sinó que formen part de la naturalesa humana. La salvació no consistirà en que Déu ens alliberi d’aquestes limitacions, sinó d’adonar-nos que Ell està sempre amb nosaltres, i tothom, malgrat tot. pot assolir la seva plenitud.

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

*Veure-ho tot: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

 

JESÚS, MODELO DE ACOGIDA*

Extracte del comentari a evangeli (Lc 19.1-10) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

Jesús, am,b la seva actitud. ens està dient, una vegada més, com ens hem de comportar amb aquells que considerem pecadors.

Sigui o no un relat històric –només l’explica Lluc--, La importància està en el que ens vol transmetre.

Lluc insisteix molt en la dificultad que tenen els rics per a poder entrar al Regne: «Que n'és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.» (Lc 18,24-25) No obstant, en la narració d’avui, resulta que la salvació arriba a la casa d’un ric, que és un publicà, i al dur de la gent, un pecador.

Probablement el que Lluc reprodueix és la incorporació a les comunitats de gent rica que han d’entendre que poden mantenir el seu estatus social, si resoecten la justícia i comparteixin el que tenen amb els que no tenen res.

Però el relat no ens diu coses importants, com ara:

-       A què ve l’interès de Zaqueu per veure Jesús?

-       Com és que Jesús sap el seu nom?

-       D’on treu Jesús la confiança per autoinvitar-se a anar a casa seva?

-       Quin diàleg mantenen Jesús i Zaqueu, perquè aquest faci una promesa tan radical i solemne?

La reflexió d’aquest diumenge connecta perfectament amb la del fariseu i el publicà del diumenge passat. Els qui es creien ser «bons», murmuraven pel fet de que Jesús entrés a casa d’un publicà, que consideraven «pecador».

Zaqueu no fa com l’home ric que s’apropa a Jesús només per preguntar-li: què ha de fer per obtenir la vida eterna?, i és queda trist en sentir la resposta. (Vg Lc 18,18-23) Zaqueu només vol veure Jesús, i en ell troba la salvació.

Estem davant d’un plantejament dual, que podriem denominar de Vida-Mort:

-       Vida en Jesús que «s’obre» a un altre ser humà.

-       Vida en Zaqueu que, «busca» en Jesús, sense saber què, i «descobreix» la humanitat.

-       Mort en la multitud que, tot i que segueix Jesús físicament, no actua perquè els altres el descobreixin.

-       Mort en «tots», els benpensants que s’escandalitzen perquè Jesús ofereix Vida a aquell que només mereix menyspreu.

Podriem concloure fent-nos aquesta pregunta: En quantes ocasions, els cristians no fem com aquells creguts, «benpensants», que amb la nostra actitud impedim que els altres, els que busquen de debò, «vegin» en nosaltres a Jesíus?

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

ALABAR A DIOS Y DARLE GRACIAS*

Extracte del comentari a evangeli (Lc 17,11-19) escrit per Fray Marcos - Fe adulta

 Jesús va caminant cap a Jerusalem i pel camí va fent present la salvació.

Sap que tota marginació, material o espiritual, ha de ser superada, i va a l’encontre d’aquells que la pateixen: els oprimits i esclavitzats de qualsevol classe; aquells que tenen dificultats per ser ells mateixos i la comunitat els margina...

Ens diu, l’evangeli d’avui, que deu leprosos se li adrecen: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!» Jesús no els fa cap pregunta, només els diu: «Aneu a presentar-vos als sacerdots». I «mentre hi anaven quedaren purs de la lepra.» Un d’ells, samarità (estranger), torna i agenollat li dona gràcies. Jesús només li diu: «Aixeca't i ves-te'n. La teva fe t'ha salvat.» (Vg Lc 17,11-19)

En el relat veiem clarament que la fe no és només confiança, també és resposta (fidelitat). La confiança cura, la fidelitat salva. No serveix de res la confiança en Déu si no va acompanyada de fidelitat agraïda.

Avui els protagonistes són: la lepra, Jesús i un que no és jueu. Cal tenir present que la lepra era el màxim exponent de la marginació. I que, en aquell temps es confonia la lepra amb altres infeccions que es curaven, i els sacerdots tenien autoritat per declarar-los purs i que es reintegressin a la comunitat.

Jesús vol canviar la manera com la societat margina els malalts i posa la fe com element de salvació. Una salvació que aplicada al samarità, indica universalitat.

Aquest relat posa en qüestió el fonament de la religiositat jueva centrada en el compliment de la Llei, per merèixer la promesa de salvació. Pels primers Cristians, al do gratuït i incondicional de Déu s’hi havia de respondre amb agraïment i lloança.

Tenim dades més que suficients per  afirmar que la litúrgia de les primeres comunitats era l’acció de gràcies (eucaristia) i la lloança divina.

Fent un anàlisi del relat, veiem:

1.- Súplica profunda i sincera: «Jesús, mestre, tingues compassió de nosaltres.»

2. - Resposta indirecta de Jesús: «aneu a presentar-vos als sacerdots.»

3.- Confiança: «Mentre anaven de camí, queden nets.»

4.- Reacció espontània d’un d’ells: «Tornà enrere alabant Déu i donant gràcies.»

5.- Sorpresa de Jesús: «No eren nou els curats?.»

6.- Confirmació: «Aixeca’t i ves-te’n, la teva fe t’ha Salvat.»

Aquestes són les idees centrals de tot l’evangeli. L’autenticitat, la sinceritat, la necessitat d’una religiositat que sigui vida i no només programació i acomodació a unes normes externes.

Només un dels deu va tornar a donar gràcies. Només un va seguir l’impuls vital. Els altres nou (se suposa que eren jueus), es van sentir obligats a complir amb la Llei, a presentar-se al sacerdot perquè els declarés purs i poguessin tornar a formar part de la societat.

Jesús ratifica l’actitud del que torna, perquè és més important respondre vitalment al do de Déu, que al compliment d’uns rituals externs imposats pels homes.

No n’hi ha prou en complir escrupolosament les normes, com feien els fariseus, s’ha de viure el do de Déu que es fa present entre nosaltres.

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

FE Y GRATUIDAD*

 

Extracte del comentari a evangeli (Lc 17,5-10) escrit per Enrique Martínez Lozano - Fe adulta

 

Algunes de les qüestions importants que preocupaven a la primera comunitat cristiana semblen ser: l’escàndol, el poder de la fe i la qüestió de la gratuïtat. Avui el text de l’evangeli va d’aquestes dues últimes.

El poder de la fe. Els exegetes dubten que aquestes paraules siguin del Jesús històric. Més aviat semblen ser ensenyances elaborades per l’ambient en que vivien els primers cristians.

En tot cas, sembla que segueixen l’estil típicament oriental d’exagerar per atraura l’interès. Però la idea escrita per Lluc: 6 Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us obeiria.» (Lc 17.6) Ja ho havia escrita Mateu, només que ell no parla d’una morera, sinó d’una muntanya: «si dieu a aquesta muntanya: "Alça't i tira't al mar", es realitzarà» (Mt 21,21) Ambdós evangelistes insisteixen en la força de la fe. Aquella fe, que segons la dita popular «mou muntanyes.»

Però compta, aquesta fe de la que se’ns parla, no és la simple de la creença ni una actitud voluntarista, sinó que apunta a la fe de la certesa, de «qui ha vist» el misteri del Real. Una fe, el poder de la qual, se’ns escapa de la nostra capacitat de comprensió. Va en la línea d’aquella frase que diu: «Canvia la forma de veure les coses i les coses que veus canviaran».perquè és la ment la que crea la realitat. (Veure conferència del cardiòleg Manel Ballester: http://www.gamisassociacio.org/video/Dr-Manel-Ballester/)

La segona part del text, d’entrada, resulta una mica estrany. Necessitem situar aquestes paraules en el seu context i endinsar-nos en el seu significat més profund.

El context podria ser la polèmica amb els fariseus i la seva religiositat recolzada en el mèrit i la recompensa, com es posa de manifest en moltes paràboles, particularment en la dels «treballadors de la vinya» (Mt 20,1-16).

Enfront d’aquest tipus de religiositat que ens diu que un té drets davant Déu, pels mèrits obtinguts pel «compliment» de la norma, Jesús presenta a Déu com a Gràcia, que s’aboca sense mesura, començant pels últims, aquells que no  es tenen en compta i inclús són considerats «pecadors». Les anomenades «paràboles de la misericòrdia» (Lc 15) són testimonis magnífics del canvi radical de perspectiva que presenta el mestre de Natzaret.

La «gratuïtat» és un dels eixos centrals de l’evangeli. Tot és Gràcia. «Ningú» no fa res, tot flueix, perquè tot es regala.

Com diria Pau: «Què us fa pensar que sou superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (1Co 4,7)

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

LA INDIFERENCIA CREA ABISMOS*

Extracte del comentari a evangeli (Lc 16,19-31) escrit per Enrique Martínez Lozano - Fe adulta

 

Les dues paraules clau d’aquest fragment d’evangeli d’avui, són: «abisme» i «indiferència»

Hi ha un abisme entre el dolor actual de Llatzer i el dolor futur (després de la mort) del ric.

La paràbola denuncia una fractura social (vigent encara a dia d’avui) que no és casual, ni voluntat de Déu, sinó que és fruit de la indiferència del ric, que no «veu» el pobre que té al costat.

La indiferència no és altre cosa que inconsciència. És un mecanisme de defensa que ens protegeix davant de les necessitats dels altres, del dolor  aliè: «ojos que no ven, corazón que no siente» En el fons, és no «saber» que som branques del mateix tronc, que l’altre no és algú separat de mi. I que, el mal que faig, i el bé que deixo de fer, m’ho faig a mi mateix. Per això el ric rebrà el mateix que dona.

La paràbola també ens fa veure que aquesta inconsciència és molt profunda, perquè preferim seguir en el benestar que ens produeix un ego adormit.

Per això l’evangeli fa referència a «Moisès i els profetes», perquè pels jueus eren la saviesa. És a dir, ens fa descobrir que el nostre ego (com el de tots) està fracturat i només pensa en si mateix i en els seus interessos.

La indiferència és l’actitud més negativa, la que s’oposa a la compassió, que és el nucli del   missatge de Jesús.

La compassió ens fa vibrar «en les entranyes» davant del dolor –aliè i propi--, i ens mou a donar una resposta eficaç. La indiferència, en canvi, ens adorm en el petit refugi de l’ego.

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

SOLO LE PIDO A DIOS

Comentari de l'evangeli (Lc 11,1-13) escrita  per: María Dolores Lóèz Guzman - Fe adulta .

 Evangeli.-

1  Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan vaig acabar, un dels discípules li vaig dir:

--Senyor, ensenyeu-nos a pregar, tal com Joan ens va ensenyar als seus discípules.

2  Ell els vaig dir:

--Quan pregueu, digueu:

Pare,

santifica el teu nom,

vingui el teu Regne.

3  Dóna'ns cada dia

el pa que necessitem;

4  perdona els nostres pecats,

que nosaltres també perdonem

tots els qui ens han ofès,

i no permeteu

que caiguem en la tentació.

5  I els vaig dir encara:

--Si algú de vosaltres te un amic, i aquest el trobarà a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, 6  que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per donar-li", 7  segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te 'ls." 8  Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.   

9  »I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; busqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, 10  perquè el qui demana, rep; qui cerca, troba; ia qui truca, li obren. 11  Quin pare d'entre vosaltres, si el vostre fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? 12  I si li demana un ou, li donarà un escorpí? 13     Així, doncs, si vós, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen Així, doncs, si vós, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanin. (Lc 11,1-13.BCI)

Comentari.-

Demanar o no demanar… Segur que tot creient s'ha plantejat aquesta disjuntiva en algun moment. D'una banda, per què demanar a Déu si Ell sap amb certesa què necessitem? Sant Pau ja ens va advertir que  nosaltres no sabem com demanar per pregar com convé  (Rm 8,26). No és millor deixar-lo actuar sense més ni més? Per altra banda, ens assalta la dubte. Com no demanar a qui és Totpoderós? No és  tot possible per a Déu  (Mc 10,27)? A qui acudir en cas de necessitat sinó a ell? I sobretot, què demanar?

Jesús ens ofereix diverses claus per aprendre a fer peticions. Perquè igual que des de nens ens ensenyen a donar les gràcies, hem d'estar igualment disposats que ens instrueixin en l'art de “la demanda”. I qui millor que el Mestre?

En aquesta primera part del capítol 11 de Lluc que llegim aquest diumenge, el Senyor ens dóna algunes pistes:

- Jesús vincula la petició a un context de pregària i amistat. Per tant, a un lloc de diàleg i trobada amb el Pare. Quan hi ha confiança és més fàcil demanar perquè si les dues parts s'entenen i es coneixen, tot flueix amb naturalitat. Amb l'exemple de l'amic importú ho deixa clar. A un desconegut difícilment se li obre la porta a mitjanit.

- La petició és insistent. Una manera de mostrar el valor del que es demana. Per coses petites no val la pena molestar els altres, però quan ens va la vida en això es fa el que sigui: cridar, colpejar la porta, suplicar, tornar una vegada i una altra… L'obstinació dóna la mesura de la nostra convicció sobre la importància del que volem.

- El Senyor, per no perdre'ns, ens ofereix una pregària plena de peticions. Ens deixa clar, des de la perspectiva de Déu, allò que és realment vital per a l'home: l'arribada del Regne, on els coixos caminen i els cecs recobren la vista; l'aliment de cada dia; el perdó del nostre pecat que causa ferides irreparables; que tots estiguem units al Pare, l'Únic que ordena totes les coses; que ens enforteixi per no caure en les temptacions que ens condueixen a allunyar-nos d'Ell i dels altres. I que entenguem que cada petició comporta implícitament un compromís: Com demanar el perdó si després no perdonem? Com reclamar aliment, guariment, fortalesa… només per a mi, si tots som els seus fills i el bé de cadascú repercuteix en el de tots? Per això, com deia el cantautor argentí León Gieco a la seva cançó: “només li demano a Déu…, que el dolor no em sigui indiferent; que la resseca mort no em trobi buit i només sense haver fet prou”. 

Ara bé, si mai volem demanar una sola cosa o resumir en una totes les altres, el millor és dir: “només li demano a Déu que es faci la seva voluntat”, ja que mai en trobarem cap millor que la seva.