LA GENT ÈS MÉS IMPORTANT QUE UNA PROGRAMACÓ

Comentari a l’evangeli dell diumenge 22 de juliol, Per: Fray Marcos (Mc 6, 30-34)

CONTEXT

Jesús va enviar els apòstols a predicar, de dos en dos i ara han tornat. (recordem l’evangeli del diumenge passat. Entre l’anada i la tornada l’evangeli de Marc hi situa la mort de Joan el Baptista.

Jesús es retira amb ells a un lloc tranquil i apartat potser perquè es relaxin o potser per por a Herodes. Sigui pel motiu que sigui (l’evangelista no ho explica) Jesús vol escoltar als seus enviats, i ho vol fer en el silenci d’un lloc apartat. Aquí, el que és important de ressaltar, és que després de la missió hi ha d’haver un moment de repòs i reflexió. Com feia Jesús quan deixava els seus deixebles i es retirava a reflexionar i pregar, que  per ell era parlar amb el Pare.

EXPLICACIÓ

Sembla ser que la tasca els ha anat prou bé i Jesús vol que s’allunyin de la gent, descansin i s’expliquin les dificultats que han hagut de vèncer. Però en general sembla que els ha anat bé i veien la gent que els ha seguit l’èxit els hi puja al cap i no els deixa situar-se en la postura adequada. Jesús els diu: --Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica. (Mc 6,31). Els ha donat una activitat consistent en apropar-se a la gent, però ara els diu qye se n’apartin i es dediquin a ells mateixos.

No es tracta només de la preocupació pel cansament. Es tracta, sobretot, de que entenguin bé el sentit d’allò que està succeint i no es deixin portar per falsos emmirallaments. Marc repeteix dues vegades «a un lloc despoblat» (Mc 6,31-32) potser insinuant que necessiten un temps de reconversió, per seguir amb la missió, com Jesús va passar al desert.

Ara Jesús pretén pels seus un reflexió calmada, que el faci superar l’estat d’eifòria.

«Però molts ho van saber [els van descobrir]» i «van arribar-hi abans que ells» (Mc 6,33) Els plans de Jesús es van frustrar per una urgència major de la gent que els esperava. L’evangelista parla «d’ells» referint-se als apòstols, formant ja comunitat. Jesús, profundament humà va mostrar la seva divinitat «veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor, i es posà a instruir-los llargament». Parlar d’ovelles, en la cultura d’aquell temps era habitual, doncs que significa una de les principal fonts d’aliment. Per això Jesús se situa com el pastor que té cura del ramat i intenta evitar que cap d’elles es perdi.

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL NOSTRE DESTÍ ETERN, 2

Per Antoni Ferret- (aferret2@moviments.net)

El meu primer article sobre “El nostre destí etern”, quan desestimava  l’opció del foc etern com a càstig a les persones culpables, per la seva impossibilitat metafísica i per la seva no-adequació a un text bíblic que fos clar i indiscutible, no resolia el problema de la versió bíblica sobre el destí etern de les persones. No el resolia, sinó que el complicava. Eliminava una versió horrorosa, però introduïa una contradicció encara més gran.

Efectivament, aleshores ressalta el fet que la Bíblia presenta dues opcions diferents sobre el nostre futur. I això no és seriós.

Perquè la versió de Pau, Pere i Joan, que atribueixen un càstig, encara que indeterminat, a les persones que han actuat malament, no coincideix amb l’opció tradicional de l’Antic Testament, que ignora la possibilitat de càstig després de la mort.

El fet central de la qüestió és el següent: els dirigents cristians més qualificats de la primera generació post-Crist ignoraven totalment l’opció del foc etern (o bé l’havien descartada de manera definitiva), lo qual és una prova ja irrefutable més contra aquest foc. (L’opció del foc etern, per tant, seria posterior en el temps, i, doncs, introduïda de manera dubtosa, en contra de l’opinió oficial dels apòstols.) Però al mateix temps establien, i de manera molt coincident tots tres, que, després de la mort, els qui s’haguessin portat malament serien castigats. Sense dir com. Amb una vaga referència a la “tribulació i l’angoixa”.

Ja vaig dir, al seu moment, que aquesta versió recordava la de Plató. I, efectivament, hem de preguntar-nos: els tres dirigents, o autors, de la primera generació post-Crist, es van sentir més identificats amb la doctrina de Plató que amb la de la Bíblia?? O, amb unes altres paraules, es van sentir més identificats amb una font pagana (com dèiem abans) que amb la judeo-cristiana??

Motius humans no en faltaven. Plató era el (o un dels) pensador més important del món, del seu món (ja que Confuci i Buda els quedaven molt lluny). I, per descomptat, com a pensador era molt superior a Crist. Gran pensador teòric, que, a més, havia plasmat per escrit les seves opinions, mentre que Crist havia aconsellat tota una bateria d’actuacions a base d’amor, justícia i sentit comú, però només oralment, i li ho havien escrit altres persones, amb un sempre possible dèficit de precisió o d’exactitud terminològiques. I, respecte als molt diversos autors de l’Antic Testament, molts d’ells eren fins i tot desconeguts.

Però... era això lo que calia fer, des d’un punt de vista cristià?? Preferir una opció més culta, humanament, a l’opció genuïna de la Sagrada Escriptura?? (Quantes vegades no s’han descartat opinions racionals amb l’argument  que la Bíblia, la Paraula de Déu, deia una altra cosa??)

També voldria dir que els dos textos de Pau sobre el tema ("Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé" i "cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida"), van ser escrits cap al final de la seva vida. I similarment en el cas de Pere i Joan, encara que aquests en data molt més tardana. Entremig hi ha Mateu, amb la seva "bomba" del Judici Final. Sembla, doncs, que en aquestes dècades post-Crist, els dirigents i predicadors cristians possiblement van anar madurant o reflexionant, i no va ser fins ja avançada, o cap al final de la seva vida, que es van atrevir a dir les seves opinions decisives.

Fent una precisió sobre les dates dels diferents textos, segons les datacions que ens donen les introduccions de la BCI, tenim que, certament, Pau escriu abans que Mateu publiqui el text del Judici Final, però no així Pere i Joan, que ho fan molt després. Però també pot ser que, en aquelles primeres dècades, els apòstols i altres activistes estiguessin tots molt més preocupats per la predicació que no pas per una primera  organització, amb la corresponent fixació d'una doctrina coherent. I això podria relativitzar una mica lo que he escrit. Però... la diferència entre el missatge fonamental, pel que fa a l'eternitat, entre l'Antic i el Nou Testaments restaria. 

Em confesso fortament perplex, però mantenint la fe cristiana, a despit dels possibles errors de qui sigui.

CRIDATS A PREDICAR NO DE PARAULA SINÓ AMB LA VIDA

Comentari a l’evangeli (Mc 6, 7-13)

Per: Fray Marcos

CONTEXT

A diferència del que llegíem els diumenges anteriors, en que els deixebles veien i escoltaven, ara, segons Marc, els toca actuar; prendran part en la tasca que desenvolupa el  Mestre.

Jesús ha fracassat a la sinagoga del seu propi poble, malgrat que els anuncia la «bona notícia» del Regne. Aquesta experiència de rebuig dels dirigents i dels més propers als seus orígens l’obliguen a canviar d’escenari, de buscar interlocutors que no estiguin malejats per l’ensenyament oficial.

EXPLICACIÓ

Jesús s’arrisca a  enviar el seus deixebles a predicar. Després de «l’elecció» pren la iniciativa «d’enviar-los». La «crida» i la «missió» en l’evangeli de Marc van sempre juntes, no pas per a jutjar el món sinó per ser testimonis del Regne. Massa sovint oblidem que això de ser testimonis  també va per nosaltres.

«Autoritat». Els dotze enviats reben autoritat: «Els donà poder sobre els esperits malignes» (Mc 6.7)És a dir, se’ls atorga una superioritat sobre el mal, no només dels dimonis dels demés sinó que també dels dimonis propis, i de tota ideologia que els impedís comunicar el missatge verdader..

«I els instruïa». Però segons Marc la instrucció anava dirigida més al que no havien de fer que al missatge pròpiament dit.

«--No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda» (Mc 6,8) El bastó i les sandàlies eren imprescindibles en els viatges; el primer ajuda a caminar i pot ser útil per a desbrossar-lo i defensar-se de les feristeles (animalons que ataquen animals i persones, molts freqüents en els terrenys desèrtics). Les sandàlies era el calçat dels pobres, sense sandàlies no es podien fer grans caminades.

El pa era signe de qualsevol aliment, però no van com a mendicants; no porteu bossa, accepteu el que us donin sense acceptar allò que no és necessari en cada moment.

Els diners són el símbol de la seguretat.

No us emporteu dos vestit (ni túniques), com els rics.

Els jueus no s’hostatjaven a la casa dels pagans. Però Jesús els fa veure que qualsevol casa és bona si i ets ben acollit, i que qualsevol aliment és digne per tal d’alimentar-se.

Per tant. no s’han de qüestionar l’allotjament i el menjar, la cosa important és «ser acollit» i acceptar «l’oferiment». En tot cas, Jesús també els deixa clara la possibilitat de ser rebutjats, com li va passar a ell mateix en el seu poble. Els jueus s’espolsaven els peus quan sortien de casa d’un pagà. A partir de Jesús aquest costum s’estendrà a la casa o poble que rebutgi el missatge.

Els deixebles «... se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli». (Marc 6,12 i 13) Cal entendre bé això de treure dimonis. Avui treure els dimonis és preocupar-se per les preocupacions dels altres. El signe més clar de que ha arribat el Regne, és la nostra conversió  a acceptar l’ajuda que necesitem i l’ajuda que donem als altres.

Selecció i redacció: Salvador Sol

LA POR A CAMBIAR DESVIRTUA LA «BONA NOTÍCIA»

Comentari a l’evangeli de Marc (Mc 6,1-6)

Per Fray Marcos

Les lectures d’avui parlen de limitacions del ser humà. Ezequiel i Pau, igual que Jesús s’adonen que són poca cosa, però acaben descobrint que aquestes limitacions no anul·len les possibilitats de realitzar-se planament humans tal i com Déu espera que ho siguin.

Avui l’evangeli ens diu que Jesús es troba novament amb els representants oficials de la religió. Ell segueix ensenyant al poble, però ja s’ha convençut que amb la institució no hi res a fer i només pot arribar al poble marginat. És un fet que recullen els sinòptics.

Marc no té relats de la infància de Jesús i potser per això, ara el vol divinitzar. Jesús, pels seus coetanis, era un més del poble. El consideraven una persona normal. Eren companys de infància, havien corregut, jugat i treballat junts, i sabien perfectament qui era. Vivia en una família (requisit indispensable en aquella època per a ser algú). Fins ara no havien descobert en ell res fora del normal. Per això es pregunten: d’on treu tot el que predica?

Jesús torna al seu poble, al seu ambient social on ha desenvolupat la seva vida. Arriba amb els deixebles, és a dir, convertit en un rabí, però no surt ningú a rebre’l. Va haver d’esperar el dissabte, i anar a la sinagoga per a poder-los-hi parlar. El seus conciutadans no van anar a la sinagoga a escoltar-lo a ell sinó a complir amb el precepte sabàtic. Jesús ha d’actuar pel seu compte in rics, i els alliçona sense que li ho demanin.

Els qui l’escolten queden impressionats amb el que els diu i s’escandalitzen, i murmuren entre ells de forma despectiva: però aquest no és el fill de Maria?. En l’evangeli de Mateu es diu: el fill del fuster? I en el de Lluc: el fill de Josep? Però Marc  vol trencar amb la relació filial en presentar-lo amb una professió, la de rabí, que l’allunya de la tradició familiar.

Ara bé, a Jesús, els seus, no el rebutgen només per presentar-se com un rabí sinó per ensenyar coses noves. La religió jueva estava massa segura de si mateixa com per a admetre novetats.

Jesús no ha estudiat per ser un rabí ni té cap títol oficials, que l’acrediti. Precisament per això, la seva saviesa només li pot venir de Déu (com la d’un profeta) o del diable (i en aquest cas fóra màgia). Però Jesús en referir-se al rebuig que el poble ha fet tradicionalment als profetes, està donant la resposta als interrogant del poble respecta la seva persona. Jesús no ensenya res de collita pròpia, sinó que els parla en om de Déu. Aquesta era la primera característica del profeta. I, en no acceptar-lo, estan rebutjant a Déu.

Jesús no s’estranya de veure’s rebutjat pel que explica sinó per sentir-se rebutjat pels del seu poble. Rebutjat per aquells a qui volia alliberar. El cop psicològic que va rebre per a Jesús, va ser molt fort.

Jesús, sorprès, en el seu poble no fa cap miracle. Li falta confiança. Per això Marc destacava el diumenge passat que a la dona li diu: la teva fe t’ha curat. I a Jairo li diu: tingues fe. La fe o la falta de fe, per Jesús, són determinants a l’hora de produir-se un miracle.

Preguntem-nos ara, d’on li ve el poder a Jesús? Per a obtenir la resposta ens cal superar la idea d’un Jesús que té la omnipotència de Déu i que pot fer el que vulgui en cada moment. Ni Déu ni Jesús poden fer el que volen si entenem per "fer" com una causalitat física. La idea d’un Jesús amb el comodí de la divinitat disponible en qualsevol moment, ha falsejat el verdader rostre de Jesús.

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL REGNE DE DÉU1

Per: Antoni Ferret - (aferret2@moviments.net)

És una cosa ben sorprenent. La idea central de la predicació de Crist era el Regne de Déu. En canvi aquesta idea és desconeguda en la predicació de l'Església.

Presumptament, el Regne de Déu és una realitat que ultrapassa la vida terrena i la Història, però que ha de gestar-se «dins la Història». És a dir, que la preparació del Regne s'ha de fer en «aquesta» realitat mundana, en la línia de construir una societat lliure, justa i pacífica. Quan, gràcies a la lluita i l'esforç de les persones de bona voluntat, hi hagi una societat lliure, justa i en pau, en un grau relativament alt, aleshores, presumptament, s'esdevindrà la segona vinguda de Crist per inaugurar el Regne, ja dins una «nova» realitat.

Presumptament, és voluntat de Déu que aquesta instauració depengui de la voluntat i l'esforç dels humans.

Així, doncs, quan es treballa per millorar la societat —organitzant-se, manifestant-se, ajudant, firmant, informant, votant, secundant qualsevol iniciativa bona— es treballa per la instauració del Regne, poc o molt, mal sigui amb un granet de sorra. En canvi, cada vegada que una persona cristiana o de bona voluntat es queda a casa o es queda parada o s'absté o es desentén de qualsevol iniciativa, es retarda o es fa retrocedir aquesta instauració.

Avui dia, de la mateixa manera que l'Església oficial no predica el Regne de Déu, i no urgeix a treballar-hi, tampoc els cristians i cristianes hi tenen gaire interès, és a dir, no tenen gaire interès a treballar per una societat més justa, més lliure i més en pau. D'aquí es desprèn una greu responsabilitat dels mossens (ja ni parlar dels bisbes), quan, mal formats (o deformats) per un seminari on d'afers socials no se'n podia ni parlar, prediquen un cristianisme de caire individual, vertical, sense contingut social, no més enllà de la família i sectors afins.

En els darrers 150 anys, més o menys, hi ha hagut un gran esforç i una gran lluita de moltes persones de bona voluntat per fer una societat millor. Persones de diferents ideologies, però molt i molt majoritàriament no creients. Les persones cristianes, en general, se n'han desentès o bé han col·laborat a oposar-s'hi, sobretot votant opcions conservadores. Alguns papes han impulsat l'anomenada Doctrina Social de l'Església (avui dia arraconada pels papes anteriors), poc seguida pels mateixos cristians i cristianes. Aquesta lluita no sempre ha estat ben orientada, sobretot en les direccions de partits i grups. Hi ha hagut fanatismes, i actituds criminals, etc. Al final s'ha saldat amb un notable retrocés. ¿No es podria pensar que els cristians i les cristianes han estat els grans culpables d'aquest retrocés, per la seva omissió?  

1.- del llibre del mateix autor: «Per un cristianisme en la frontera».

QUINA SALVACIÓ BUSQUEM EN JESÚS?

Comentari a l’evangeli de Marc (Mc 5,21-43)

Por: Fray Marcos 

L’evangeli d’avui marc el situa després que Jesús ha curat a un endimoniat d’una forma una mica rara, deixant que els esperits malignes entressin dins d’uns porcs que hi havia a la vora i enfurits es precipitessin al llac (cf Mc 5,13).  Després d’això Jesús torna a travessar el llac en direcció a Galilea, i allí es troba novament la multitud que el busca.

Fent aquest camí Jesús fa manifestació del seu poder: primer sobre la naturalesa, calmant la tempesta. Després   sobre aquests esperits contra natura. Avui, el poder sobre la malaltia i sobre la mort. No es pot fer una síntesi més clara, ordenada i progressiva de l’activitat salvadora de Jesús.

En el doble relat d’avui, descobrim un missatge molt profund. Por una banda, la nena i el seu pare són imatges dels sotmesos a la institució. Jaire és un càrrec públic, no estrictament religiós. La dona malalta representa als marginats i exclosos per una interpretació excessivament legalista de la Llei. Aquest simbolisme queda clar pel fer de presentar unes dones anònimes, i pels dotze anys de la dona pateix la malaltia els dotze anys de vida de la nena. Cal saber que dotze és el símbol d’Israel.

Jaire no troba sortida en la religió oficial i busca la salvació en Jesús, un proscrit, rebutjat per les institucions. La decisió és difícil i espera fins l’últim moment per a desobeir els seus caps i anar en busca de Jesús.

La dona malalta, també s’havia gastat la seva fortuna sense trobar la salvació. Tampoc li quedava cap altre sortida, que violà la Llei tocant a Jesús, després d’haver-se gastat tota la seva fortuna, i ser marginada per la religió excloent-la fins a límits avui inimaginables. Però en abdos casos Jesús apel·la no a la Llei (sobretot a la puresa que en el Levític s’exigeix a la dona) sinó a la fe-confiança.

Jesús se sent tocat per una dona que per la seva malaltia tenia prohibit tocar o que la toquessin. La dona ho fa amb molta discreció, per l’esquena, però Jesús és sensible a aquest gest. I pregunta: Qui m’ha tocat?, distingint clarament, el tocament de la dona dels altres tocaments que rep de la gent que té al costat. Ell percep que hi ha algú que busca salvació i confia en aquell que li pot donar el que ni la religió ni la societat li donen. Cal tenir present que si bé és Jesús qui té el poder, és la fe de la dona qui l’activa.

Igual que en la filla de Jaire. Jesús es portador de vida i li diu al cap de la sinagoga en rebre la notícia de la mort de la seva filla: --No tinguis por; tingues només fe (Mc 5,36). Però no hi fa res que la gent de l’entorn es posa a plorar, Jesús segueix la seva missió. Agafa la ma de la noia i li diu: Noia, aixeca’t (Mc 5, 41). Per a Marc, aixecar-se vol dir resurrecció. Contravenint el que la Llei diu expressament Jesús toca un mort, i en comptes de quedar contaminat de mort, comunica vida.

Selecció i redacció: Salvador Sol