dimarts, 28 de novembre del 2017

Textos recomanats d’Isaïes, 3

Per Antoni Ferret

El tercer Isaïes, a partir del capítol 56, que és una altra persona, parla de la vida d’Israel just després de l’exili, una vida de misèria, amb la difícil reconstrucció d’un país abandonat i destruït. Sembla que les promeses del moment del retorn no es compleixin. El profeta tracta de donar ànims al poble i de fer-lo confiar en Déu.

Diu el Senyor:
Esplaneu, esplaneu el camí,
assenyaleu-lo,
aparteu els obstacles
de la ruta del meu poble.
Això us fa saber
el qui és alt i excels,
que resideix en un palau etern
i té un nom sant:
Jo visc a les altures, en un lloc sant,
però estic amb els qui se senten
desfets i enfonsats:
reanimaré els qui estan enfonsats,
faré reviure els qui se senten desfets.
.......
M’indignaven els fraus del meu poble.
Tant em van indignar,
que el vaig ferir i me’n vaig apartar.
.......
Tanmateix, jo el curaré, el guiaré
i l’ompliré de consol,
a ell i als qui ploren amb ell.    (57, 14-18)

Crida ben fort,
no t’estiguis de cridar.
Fes sentir com un corn la teva veu.
Recorda al meu poble
la seva infidelitat,
al casal de Jacob els seus pecats.
......
Doncs jo us responc:
Els dies de dejuni,
mireu pel vostre interès
i us mostreu encara més exigents
amb els qui treballen
per vosaltres.
Passeu el dejuni entre plets i baralles,
repartint amb malícia cops de puny.
Dejunant d’aquesta manera,
el vostre clam no pot arribar al cel.
......
El dejuni que jo aprecio és aquest:
allibera els qui han estat
empresonats injustament,
deslliga les corretges del jou,
deixa lliures els oprimits
i trosseja jous de tota mena.
Comparteix el teu pa
amb els qui passen fam,
acull a casa teva
els pobres vagabunds,
vesteix el qui va despullat.    (58, 1-7)

La mà del Senyor
no és pas tan dèbil
que no pugui salvar,
ni tan dura la seva oïda
que no pugui sentir-hi.
Són les vostres culpes
que han obert un esvoranc
entre vosaltres i el vostre Déu;
els vostres pecats
li tapen la cara
i no us pot sentir.
Teniu les mans brutes de sang
i els dits tacats de rapinya;
obriu la boca només per mentir,
a cau d’orella escampeu traïdories.
En els tribunals
ningú no reclama amb justícia,
ningú no pledeja amb lleialtat.
Es fien d’acusacions falses,
de proves sense fonament.
Conceben la malícia,
infanten crims.    (59, 1-4)

Ara sabem
per què no ens fas justícia,
per què no arriba a nosaltres
la teva salvació.
.......
Esperàvem que ens faries justícia,
però no la veiem enlloc.
Confiàvem en la teva salvació,
però és lluny de nosaltres.
Massa sovint hem estat infidels,
i els nostres pecats
ens acusen davant teu.
Estem carregats de faltes,
prou coneixem les nostres culpes:
ens rebel·làvem i et negàvem, Senyor,
ens apartàvem de tu, Déu nostre.   (59, 9-13)

Jo, el Senyor,
he respost
als qui no em consultaven,
m’he deixat trobar
pels qui no em cercaven.
A una nació
que no invocava el meu nom,
li he dit:
Aquí em teniu, aquí em teniu!
Tot el dia tinc les mans esteses
cap a un poble rebel,
que va per mals camins
i segueix els seus capricis.
És un poble que em provoca
adorant altres déus sense parar:
.......
Per tot això
estic encès d’indignació,
és un foc que crema tot el dia.
Que sàpiguen que ho tinc tot escrit!
No ho passo per alt,
els ho faré pagar:
aquests pagaran alhora
les seves culpes
i les culpes dels seus pares.
.......
Però els qui m’heu abandonat
a mi, el Senyor,
i heu oblidat la meva muntanya santa,
als qui pareu taula a Gad,
déu de la sort,
i vesseu libacions en honor de Mení,
déu del destí,
jo us destino a morir per l’espasa:   (65, 1-12)

(Aquesta expressió: “morir per l’espasa”, és l’única vegada que el tercer Isaïes utilitza una expressió violenta.)
(Aquest profeta tampoc diu cap mala expressió contra cap país estranger. Ni en parla.)



dissabte, 25 de novembre del 2017

FEM PRESENT EL REGNE DE DÉU

Retalls de comentaris sobre l’evangeli d’avui. (Mt 25, 31-46)

Aquesta festa de «Crist Rei de l’Univers», presenta dificultats interpretatives. és difícil d’entendre. La litúrgia comença amb aquesta proclamació de reialesa i acaba parlant d’un pastor.
Cal situar-se al 1925 i la pèrdua de poder i prestigi de l’Església en no acaptar els principis de la modernitat que s’imposaven. La jerarquia va considerar que calia fer una declaració d’autoritat i Pius XI va establir aquesta festa amb la intenció de reivindicar-se.
L’evangeli parla del regne de Déu però com un espai de servei. «el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom». (Mt 20,28)
Qui vulgui ser el primer ha de ser el servidor, i fugir del poder. Com Jesús, que «s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya» (Jn 6,15)
Jesús utilitza el concepte regne de Déu, seguint la tradició jueva segons la qual, en entrar a les terres de Canaan, els nòmades que venien del desert van voler assimilar-se a la gent de les ciutats i van demanar a Déu que els concedís un rei.
La paràbola del Judici final es una analogia amb aquell rei que reparteix l’herència, hi ho fa amb criteris de comportament. Déu separarà els qui han seguit el comportament humà de Jesús d’atenció als necessitats, d’aquells que han mirat a un altre costat.
Curiosament, en el regne de Déu predicat per Jesús queden exclosos els que es creien bons (els jueus) i els que hi entren són les prostitu­tes, els pecadors, els marginats... Els gentils seran cridats a entrar mentre que molts dels jueus en quedaran fora. (Vg. Fray Marcos. Fe adulta)  
...
Un Rei que treballa pels seus servents
Festa de Jesucrist Rei de tot el món. Aquest títol ens pot fer pensar en un rei assegut al seu tron, amb corona, donant ordres,,, Però Jesús és rei d'una altra manera. La primera lectura ens mostra Déu com a pastor diligent i preocupat per totes i cadascuna de les ovelles, individualment.
El rei de la festa d’avui és un Déu proper, que actua, que cuida, que treballa, que serveix. Tant s'acosta que s'ha fet un de  nosaltres, fins a poder «dir que no té on reclinar el cap….»
Sant Ignasi als Exercicis ens convida a «considerar com Déu treballa i labora per mi».
És aquesta la manera que té Jesús de ser Rei de tot el món, que té Déu de ser Senyor de l'univers. És aquesta la manera que té el Senyor de ser Rei.
Un Rei que és present en els més petits
L'Evangeli aprofundeix més encara aquesta proximitat inèdita de Déu amb nosaltres. Sí, hem vist que Déu és present a través de les seves obres, del seu actuar sostenint, vivificant, animant, cuidant, acompanyant. Jesús ens diu avui que Ell no només actua, sinó que també rep el nostre servei. Ens recorda que Ell s'identifica amb aquells més petits, a qui anomena 'germans meus', que pateixen, que tenen necessitat, que estan oblidats, descartats.
Jesús s'identifica tant, que diu que ell mateix “té fam, té set, és foraster, està despullat, està malalt, és a la presó”... Ell mateix pateix amb qui pateix. No és, doncs, un Rei aliè als patiments dels més petits. Al contrari, Ell mateix pateix el patiment dels petits. Ell mateix experimenta, com si fos seu, aquest patiment.
Potser això, és una crida radical a veure que la meva vivència de fe no pot anar gents allunyada de la meva empatia, sensibilitat, acollida interpel·lant, del patiment dels més petits i vulnerables.
Un Rei d'esperança
La segona lectura ens convida a l'esperança. Sabem que som febles i que no podem arribar a tot.
Per això Pau escriu als corintis i els parla d'esperança. És cert que veiem molt fracàs i molta mort. Però això no té la darrera paraula.
Sant Pau ens convida a no tenir por, a no deixar-nos impressionar per les forces del mal que ens agiten tan sovint. No tenen la darrera paraula: Jesucrist «destituirà tota mena de sobirania, d'autoritat o de poder, i posarà el Regne en mans de Déu» i encara: «el darrer enemic destituït serà la Mort»... de manera que «així Déu serà tot en tots».
(Vg. Llorenç Puig, sj – Honilies dominicals - pregarioa,cat)  http://www.pregaria.cat/homilies

Selecció i rtedacció : Salvador Sol

dissabte, 18 de novembre del 2017

DE QUINS «TALENTS» PARLA JESÚS?

Retalls de comentaris sobre l’evangeli d’avui. (Mt 25, 14-30)
LA RIQUESA DE L’AMOR
«Les lectures del dia [són un examen]. L'assignatura […] és l'amor», Com diu Joan de la Creu: «a la tarda de la vida ens examinaran en l'amor». L’evangeli d’avui tracta «d'uns talents que poden ser doblement rendibles, o d'una generositat empàtica envers els marginats i empobrits […]. La clau és l'amor o, si es prefereix, la correspondència a un primer amor […]; el de l'amo dels talents, el de Jesús solidari del necessitat».
«D'una manera atrevida i incisiva Sant Ignasi […] concep la vida com una correspondència, comparant què ha fet Crist per ell i què ha de fer ell per Crist». Les monedes de què parla l’evangeli són els talents que un ha rebut i és capaç de fer crèixer compartint. «De manera que si un té saviesa, consol, escalf..., en doni al qui no en té i a la inversa».
«Així, [aquesta] paràbola dels talents esdevé il·luminació quotidiana dels dons rebuts de Déu i la manera d'haver-los fet fructificar retornant-los a Déu».
«Els talents, que Déu ens dóna dia a dia, són llavor de creativitat, tant com perquè cinc en donin cinc més, o dos en donin dos. En cap cas viure esporuguit evitant el risc de donar la cara de la solidaritat».
«Ignasi ho resumeix en una petició cabal, que jo reconegui tant de bé rebut per en tot estimar i servir». (Santi Thió, sj. Homilies dominicals – pregaria.cat) 
...
ELS TALENTS QUE ENS CAL DESCOBRIR.
Mateu escriu a una «comunitat pendent del final dels temps. En la que cada membre ha de prendre la part de responsabilitat que li correspon i no defraudar ni a Déu ni als altres. Probablement perquè ja devia haver-hi algú que vivia sense donar cap».
Jesús no parla «d’una moneda [...] imaginària». En grec, la paraula «talent, significa el contingut en el platet de la balança, equivalent a 6.000 denaris (antiga moneda romana, de plata romana)». Això era «el sou de setze anys d’un jornaler».
Aquesta moneda, si es perdia, quedava exempta de responsabilitat civil. I la forma més segura de guardar-la era enterrant-la, degudament protegida».. 
Per tant, d’aquesta paràbola no se’n pot fer «una interpretació literal, materialista» de conservació, ans el contrari, «ens invita a fer produir» en actitud de benefici pels altres, a diferència del «capitalisme que només busca el propi enriquiment creant enormes desigualtats i bosses de pobresa».
A quina mena de talents es refereix aquest evangeli?  La resposta cristiana només pot ser: «allò que fa que la persona sigui més humana, que vol dir: estimar més i, estimar vol dir: servir als altres». .
«La bona notícia fóra que tots poséssim aquests tresor [dels talents personals] al servei de tots, perquè en això consisteix el Regne predicat per Jesús». (Fray. Marcos. Evangelios y comentarios – fe adulta)
Selecció i redacció: Salvador Sol


dijous, 16 de novembre del 2017

TEXTOS RECOMANATS D'ISAÏES, 2

Per: Antoni Ferret

A partir del capítol 40, com sabem, el text és d’un altre profeta, de nom desconegut, que continua el llibre d’Isaïes, ja mort. Correspon al període de l’exili. Se l’anomena el segon Isaïes.
Així com el primer Isaïes (l’autèntic) presenta una gran varietat de temes, el segon se centra en un tema principal: la glòria de Déu, i la relació paternal amb el seu poble, contraposant-ho sovint amb la nul·litat dels déus falsos. Però exposa també un tema secundari, molt important: tota una seqüència, en quatre fragments separats, de l’anomena’t Servent del Senyor, un personatge sofrent, del qual es diu molt repetidament, que “s’ha carregat damunt seu totes les nostre culpes”. Personatge que ha sigut considerat com una figura de Crist, o bé com una figura de l’ Israel sofrent per la deportació. 
El profeta tracta el poble d’Israel (que era captiu a Babilònia) amb una dolcesa desconeguda ni en l’ Isaïes autèntic ni, sobretot, en Jeremies.

Consoleu,
consoleu el meu poble,
diu el vostre Déu.
Parleu al cor de Jerusalem
i anuncieu-li
que s’ha acabat la seva servitud,
que li ha estat perdonada la culpa,
que ha rebut del Senyor
doble paga per tots els seus pecats.
Escolteu una veu que crida:
Obriu en el desert
un camí al Senyor,
aplaneu en l’estepa
una ruta per al nostre Déu.  (40, 1-3)

Ara, però,
el Senyor que t’ha creat,
poble de Jacob,
el qui t’ha format, Israel, et diu:
No tinguis por, que jo t’allibero,
t’he cridat pel teu nom: ets meu.
Si travesses aigües profundes,
jo soc amb tu;
si passes rius, el corrent no et cobrirà.
Si camines pel foc, no et cremaràs,
no et consumiran les flames.
Perquè jo, el Senyor, soc el teu Déu,
el Sant d’Israel, el teu salvador.
Donaria Egipte per rescatar-te,
Etiòpia i Sebà, a canvi teu.
Ets tan preciós per a mi,
tan valuós i estimat,
que donaria altres homes
en comptes teu,
altres pobles,
a canvi de la teva vida.
No tinguis por, que jo soc amb tu!   (43, 1-5)

Israel, poble de Jacob,
recorda que tu ets el meu servent.
Jo et vaig formar perquè em servissis
i no t’oblidaré mai, Israel.
He fos com un núvol
la teva infidelitat,
he desfet com la boira els teus pecats.
Torna a mi, que jo t’allibero.
Alegra’t, cel, que el Senyor triomfa!
Aclameu-lo, fondàries de la terra!
Arbres, boscos i muntanyes,
esclateu en crits d’alegria!
El Senyor ha alliberat
el poble de Jacob,
fa resplendir la seva glòria a Israel.  (44, 21-23)

Recorda això, poble rebel!
Tingueu seny
i mediteu en el vostre cor!
Recordeu els fets antics:
Jo soc Déu, i no n’hi ha d’altre.
Jo sol soc Déu;
No n’hi ha cap com jo.
Des del principi
anuncio les coses que vindran,
dic per endavant
el que encara no ha passat.
Jo mano
que es compleixi el meu designi
i duré a terme el que he decidit.
......
Escolteu-me, gent obstinada,
que sou lluny de ser salvats:
He fet que s’acosti la meva salvació,
ja és a prop;
la meva victòria no trigarà.
Donaré a Sió la salvació;
al poble d’Israel, la meva glòria.    (46, 8-13)

Sortiu de Babilònia,
fugiu d’entre els caldeus.
Amb crits d’alegria
anuncieu aquesta nova,
feu-la arribar
fins a l’extrem de la terra.
Digueu: El Senyor ha alliberat
el poble de Jacob, el seu servent.
No han patit set
quan els conduïa per terres àrides;
per a ells he fet néixer
l’aigua de la roca:
tot just l’ha esberlada,
l’aigua s’ha escolat.
Però la pau no és per als malvats,
diu el Senyor.   (48, 20-22)

El meu servent triomfarà,
serà enlairat, enaltit,
posat molt amunt.
Així com tots
s’horroritzaven de veure’l
–ja que, de tan desfigurat,
ni tan sols semblava un home
i no tenia res d’humana
la seva presència–,
així també ell purificarà
tos els pobles.
..........
No tenia figura
ni bellesa que es fes admirar,
ni una presència que el fes atractiu.
Era menyspreat,
rebuig entre els homes,
home fet al dolor
i acostumat a la malaltia.
......
De fet, ell portava
les nostres malalties
i havia pres damunt seu
els nostres dolors.
Nosaltres el teníem
per un home castigat
que Déu assota i humilia.
Però ell era malferit
per les nostres faltes,
triturat per les nostres culpes:
rebia la correcció que ens salva,
les seves ferides ens curaven.  (52, 13 - 53, 5)


(El segon Isaïes no diu cap exabrupte contra pobles estrangers, els quals ni tan sols esmenta.)

diumenge, 12 de novembre del 2017

JESÚS ÉS LA LLUM QUE DUU AL SENY

Retalls de comentaris sobre l’evangeli d¡avui. (Mt 25, 1-13)
Sempre apunt.
Pot ser habitual recordar-se de Déu només quan tenim una necessitat o problema. Sigui per oblit, irresponsabilitat o apatia, estar lluny de Déu té conseqüències negatives; aquesta conducta debilita la nostra capacitat d’estimar.
Aquest és el sentit de la paràbola d’avui. Les cinc verges que no tenien seny, van quedar privades de participar en les noces, perquè: «mentre eren a comprar oli, es va tancar la porta. (Vg. Mt 25,10) 
Pot ser que visquem en l’obscuritat en haver-se’ns apagat la torxa en la que Déu ha posat una llum particular. Una llum que ens permet veure i transitar pel Regne i no tinguem temps d’emmanllevar la llum del veí per a salvar-nos.
Cada persona té la seva llum que ha de cuidar de mantenir-la encesa en el canelobre de les virtuts. (Francisco Valencia. Catholic.net). 
Som llum 
Amb aquesta paràbola de les verges prudents, Jesús ens està dient que hem d’estar preparats, que hi ha un temps adequat per a cada cosa i cal no arribar tard.
Tota la nostra vida està orientada a esperar l’arribada del nuvi.
La torxa és la metàfora de la vida. La llum, la Paraula de Déu. 
«Vosaltres sou la llum del món», ha dit Jesús (Mt 5,14) Aquesta llum que circula per la nostra vida pot ser llum per la gent del nostre entorn; la nostra llàntia els il·lumina i alhora queden il·luminats per la d’ells. (Espacio sagrado) http://www.espaciosagrado.com/node/186128

La glòria està en servir
En temps de Jesús el ritual de les bodes consistia en portar la núvia a casa del nuvi on se celebrava el banquet. Els amics i els parents participaven d’aquesta cerimònia del trajecte, a la que s’unien les amigues i parents d’aquesta que esperava a casa. 
Tot es feia a la caiguda del sol i per tant era necessari portar les torxes enceses.
Però el relat té poc a veure amb el nuvi i la núvia. El relat va de la llum, de veure el camí i de tenir la precaució de disposar de l’oli necessari.
La vida és un do, però cal saber trobar el sentit de la vida. L’oli que ens ha d’il·luminar no ens ve donat, ni podem emmanllevar-lo. 
Ens és necessària la llum per a viure la pròpia vida en plenitud, i Jesús aprofita aquest fet quotidià,de la cerimònia nupcial per a dir-nos que «ell és la llum» de la torxa que hem de portar encesa. Una llum que evita que anem a les fosques i a la vegada ens transcendeix. 
Aquesta és l’advertència de la paràbola. Ens cal estar alerta, desperts. No sigui cas que perdem l’oportunitat de viure en plenitud la nostra vida.(Vg. Fray Marcos. Fe, adulta - http://www.feadulta.com/es/buscadoravanzado/item/624-la
-gloria-est%C3%A1-en-servir.html
El sentit de la vida.
Aquest diumenge la paraula que el Déu de la vida ens proposa és cercar la saviesa, que ens resta oculta, disfressada amb tantes coses, que no ens deixa veure el seu profund sentit.
Ser savis no és tenir molts coneixements. Se savi té a veure amb ser subjectes de la nostra vida, i no simplement objectes de vida, 
Savi ho pot ser tothom. No és patrimoni dels que tenen molts títols universitaris o coneixements doctorats, o pel fet de llegir molt. Ser savi és l'oportunitat que tenen totes les persones, perquè s’ha dit que la saviesa es troba a les portes de les cases. 
Cada persona té la possibilitat de ser sàvia en el seu ésser relacional, en el lloc de les accions humanes. I la Saviesa porta a la veritat i a la justícia. 
Ser savis és, per tant, sentir la paraula de Déu que toca els cors al costat dels nostres esdeveniments del dia a dia. Distanciar-se d'ells per tal de reconèixer el seu valor vivint i actuant en el recta sentit. Com veieu, res d’intel·lectual, sinó de disposició afectiva, d'obrir-se i ser honestos amb nosaltres mateixos i amb Déu.
La paràbola de les verges assenyades ens convida a la saviesa. Les noces figuren l¡oportunitat del seny. 
- No perdre aquesta oportunitat que ens brinda Déu,i allunyant-nos-en ens faci desgraciats. 
- No deixar que la llàntia s’apagui. Aquelles dones desassenyades van tenir la voluntat dormida. El nuvi ja no els va treure la son. 
La nostra vocació és l’oli que ha de cremar i renovar-se. Siguem homes i dones savis, capaços de reconèixer el nostre nuvi, Crist, el Senyor. (Vg. Eduard López, s.j. . pregaria.cat) http://www.pregaria.cat/homilies
Selecció i redacció: Salvadopr Sol