L'ENSENYAMENT QUE FA CRÉIXER

Ens diu l’evangeli d’avui que la gent estava admirada de la doctrina de Jesús, perquè «ensenyava amb autoritat.» (Mc 1,22) Només pot ensenyar amb autoritat qui parla des de la seva pròpia experiència i qui, amb el seu ensenyament, «fa créixer a qui l’escolta».

Els mestres de la Llei, eren erudits. Repetien el que havien aprés de memòria i obligaven als altres a creure-ho passivament.

Ensenyar amb autoritat és, doncs, compartir la veritat que un mateix experimenta, estimant als qui l’escolten, per tal que els ajudi a connectar amb la seva pròpia saviesa interior.

El que es diu, o s’escriu, no té més valor que el de fer «desvetllar» allò que l’altre té adormit o simplement oblidat.

L'ego utilitza els recursos de la persona en el seu benefici. No busca fer-lo créixer. Tot ho pensa, i ho fa, en funció d’un mateix, per a sentir-se “especial”.

El que parla des de la pròpia saviesa, és humil i no imposa, ni pretén l'aplaudiment o el reconeixement. Sap que només és un instrument perquè qui l’escolta trobi el seu lloc, es trobi a si mateix.

Quan un arriba a desenganxar-se de l’ego, pot dir com Jesús: «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6) perquè no parla des del cim del narcisisme sinó des de la pròpia Veritat, que es troba per igual entre el que parla i el que escolta.

Qui «parla amb autoritat», com ho feia Jesús,  sempre ens farà créixer en profunditat.

Síntesi i traducció del comentari a l’evangeli (Mc 1, 21-28) escrit per: Enrique Martínez Lozano -http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

 EN DEFENSA DEL CREADOR

Per; Antoni Ferret

  

El papa Francesc mostra en la seva encíclica textos de gran valor humanitari i cristià, molt a propòsit per al nostre temps, i que he procurat difondre. Però n’hi ha un en el qual discrepo obertament. Diu:

«Els creients pensem que, sense una obertura al Pare de tots, no hi haurà raons sòlides i estables per a la crida a la fraternitat. Estem convençuts que “només amb aquesta consciència de fills que no són orfes podem viure en pau entre nosaltres”.

»Si no existeix una veritat transcendent, amb l'obediència de la qual l'home conquista la seva plena identitat, tampoc existeix cap principi segur que garanteixi relacions justes entre els homes: els interessos de classe, grup o nació els contraposen inevitablement els uns als altres.»

No pot ser, per les raons que donaré a continuació. Entenc que aquesta opinió és una variant de l'opinió segons la qual la persona humana, no pot, per si mateixa, ser capaç d'una vida virtuosa, sense l'assistència divina, cosa que comunament s'ha anomenat sempre “la gràcia de Déu”, o gràcia divina.

Ignoro quins són els textos bíblics en què es basa, però sens dubte el més impactant d'ells són les paraules que Joan posa en boca de Jesús, a Joan 15: 5: “Jo soc el cep i vosaltres les sarments. Aquell que està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.” Quan dic que Joan “posa en boca de Jesús,” vull donar a entendre que no crec que Jesús digués l'última frase. Crec que Joan degué pensar que Jesús “l'hauria d'haver dit”, i com que no la va dir, doncs la va dir ell.

Si aquesta afirmació de Joan fos certa, això significaria que el Creador, com a creador, ho hauria fet malament. Hauria creat (sempre, naturalment, de manera indirecta) unes persones incapaces, per si soles, de fer el bé, que necessitarien d'una assistència constant per a això. No es pot acceptar aquesta possibilitat, ni en la més llunyana de les hipòtesis.

Entenc, crec que cal entendre, que la gràcia divina és una “ajuda”, un plus, sobre les nostres capacitats naturals, que són les bàsiques. Sempre va molt bé, una empenteta de més.  I també entenc que hi ha maneres de voler augmentar la glòria o el poder de Déu que, si un no s’hi fixa bé, poden posar en dubte la seva funció més bàsica, que va ser (i és) la Creació.

Doncs igual que una persona pot, bàsicament, fer el bé, encara que ho farà o no, el conjunt dels éssers humans són capaços de viure en pau, ser justos els uns amb els altres, siguin o no creients (encara que moltes vegades “sembla” que no en siguin, de capaços).

Igual que de Joan, es pot dir alguna cosa semblança de Pau. Tots dos eren molt intel·ligents, però també, a vegades, donats a pensar (i a escriure) massa.

Així, el nostre Pau, davant un text del que anomenem Segon Isaïes, un seguidor del profeta que va continuar el llibre d'aquest molt després de la seva mort (Isaïes 53: passim), interpreta una cosa potser excessiva. El Segon Isaïes imagina un personatge, que seria la personificació del poble d'Israel quan aquest era deportat a Babilònia. El personatge, “el Servent del Senyor”, assumeix els pecats del poble (pecats que, segons es creu, l'han portat, com a càstig, a la dramàtica situació d’aquell moment), sofreix corporalment, i així “salva” al poble i “expia” els seus pecats. 

Pau veu en el Servent del Senyor la personificació de Crist, el qual assumeix els pecats de tota la humanitat, sofreix i mor, i així salva i redimeix totes les persones que han existit i que existiran. I escriu la frase crucial: “Crist va morir pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures” (1 Corintis 15: 3). Cal dir que, d'una banda, el text profètic comentat es presta molt bé a la interpretació paulina, si bé la transposició d'un fet de la història d'Israel en el segle VI aC a la història de tota la humanitat sembla molt atrevida. No obstant això, crec que defensable.

 Ara bé: crec que Pau, com Joan en un altre aspecte, no percep el rerefons de la qüestió. Perquè, si creiem que Crist va morir pels nostres pecats, que la seva mort era necessària perquè poguéssim ser perdonats, llavors hem d'imaginar un Déu Pare justicier, fins i tot cruel, una cosa impossible d'imaginar ni d'admetre. 

Que lluny queda això de la paràbola del fill pròdig i de la meravellosa frase del profeta: “De nou et compadiràs de nosaltres:  trepitjaràs les nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats” (Miquees 7: 18-19).

Cal defensar Déu Pare de les “teories” d'algunes persones excessivament imaginatives. Perquè Ell mai no ho farà, ja que no en té cap necessitat. Però pot succeir (i ha succeït àmpliament) que moltes persones tinguin d'Ell una imatge distorsionada. Fins i tot que li tinguin por.

LA BONA NOTÍCIA, DESCOBRIR QUI SOM

 El tema segueix essent el seguiment a Jesús. Joan, diumenge passat ens presentava dos deixebles que li pregunten: «Rabí..., on t’estàs» (Jn 1,38).  I, la resposta és clara: «Veniu i ho veureu.»

Avui és Marc qui relata l’activitat apostòlica de Jesús i incideix en la qüestió del seguiment dels deixebles.

Joan se centrava en dos deixebles que «busquen», fan el primer pas. Marc ens diu que és Jesús qui crida a seguir-lo. «Passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu [...] Jesús els digué: Veniu amb mi...» (Mc 1,16-17)

Jesús és un Mestre espiritual, i ens invita a que descobrim qui som. Seguir-lo a ell no és com seguir o imitar a qualsevol altre. Jesús ens invita anar «on ell està» (viure la seva vida), situar-se al lloc que ens correspon i poder-nos trobar a nosaltres mateixos.

A la narració, també se’ns diu, que: «Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.» (Mc 1,18) Deixar les xarxes equival a dir, deixar d’identificar-se amb l’ego (el jo individual), com a condició indispensable per obrir-nos a la nostra veritat més pregona.

· L’ego és el "personatge", que ens redueix quan ens pensem que només som cos-ment.

Deixar d’identificar-se amb l’ego, que és egoisme, comencem a prendre consciència d’un «seguiment» autèntic de Jesús, estem descobrint el que som; no estem separats d’ell sinó que compartim la seva mateixa i única Identitat. Ens hem «convertit» i hem tocat el «regne de Déu». No hi ha dubta que aquesta no és una, sinó la Bona Notícia.

Trobar-se un mateix, més enllà dels enganys i les trampes que ens proporciona l’ego, permet apropar-se a les paraules de Jesús, que diu que «el regne de Déu està a prop.» Només cal sortir de la ment i dels seus falsos programes i tornar a la Identitat que havíem «oblidat» i seguir la crida que ens fa, constantment, el Mestre espiritual.

Aquesta és la Bona Notícia.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 1,14-20) escrit per Enrique Martínez Lozano

Original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

BUSCADORS

L’evangeli ens diu que Joan anuncia Jesús: «Mireu l’anyell de Déu» (Jn 1,36) I, veient que dos deixebles el seguien, els pregunta: «Què busqueu? » (Jn 1,38) La pregunta dels que busquen és directa: «Rabí.., on t’estàs?» La resposta no pot ser més senzilla: «Veniu i ho veure-ho.» (Jn 1,39)

L’ésser humà ha estat definit com un «buscador», algú sempre pendent de la seva pròpia realització.

Els humans busquem: «estar bé», «sentir-nos acollits»... Però busquem aquests estar bé i sentir-noa acollits a través de coses externes: posseir objectes especials, títols de reconeixement, ocupacions importants... És a dir, tot allò que ens sembla que ens manca per a ser el que volem ser.

Però abans o després, la vida ens ensenya  que no hi ha res de fora capaç de «completar-nos», i aleshores descobrim que hem de dirigir la mirada cap al nostra interior.

La recerca de la pròpia identitat, només acaba, quan ens reconeixem en plenitud.

La persona que busca no pot convertir-se enun addicta del futur, fugint del moment present, perquè aquest li dóna insatisfacció i sofriment.

Els deixebles de l’evangeli busquen unir-se a Jesús, «la comunió amb la Vida».

Tal com ha dit Ramana Maharshi, l’únic obstacle que tenim per a no realitzar-nos plenament, és creure que tenim carències, que ens impedeixen realitzar-nos.

Si ens reconeixem i aprofundim en la Vida que tenim, deixarem la necessitat de buscar perquè aquesta Vida se seguirà desplegant i definint la nostra verdadera identitat.

 Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 1,35-42) escrit per: Enrique Martínez Lozano. (Evangelio y comentarios – Fe adulta)

BATEJATS: SUMERGITS EN LA VIDA

 Joan prepara el camí, és el precursor... Entendre això és tancar la polèmica creada pels seguidors del Baptista, entorn de la preeminència entre Joan i Jesús.

Marc ens diu que Jesús va ser batejat per Joan. Això significaria un reconeixement implícit de l’ autoritat d’aquest últim. Però, a diferència de Joan que bateja amb aigua, el qui realment és el mestre de Natzaret, bateja amb l’Esperit Sant.

«Batejar amb l’Esperit Sant» significa comunicar la mateixa Vida divina, «fer néixer» novament de Déu. Sabem que el baptisme amb aigua –present, d’una forma o altre, en distintes religions-- constituïa un ritual simbòlic de mort/renaixement: la persona introduïda a l’aigua quedava «enterrada» per a sortir neta i renovada. El baptisme era, per tant, la imatge d’una "vida nova".

Però amb Jesús la cosa és diferent, tal com ho destaca l’evangelista. Ja no es tracta d’un ritual, sinó d’una realitat: la incorporació de la mateixa Vida de Déu en nosaltres.

Segons la narració de Marc, d’acord als temps en que escriu, Jesús ens comunicaria quelcom que no tenim..., i que només tindrien aquells que creguessin en ell.

Però avui ens preguntem: com pot ser que «abans» no tinguéssim la Vida divina?; com pot ser que aquells que no creuen en Jesús o no el coneguin no tinguin, també, aquesta vida?...

Des d’una perspectiva no-dual, ens adonem que no hi ha res separat de res, i que tampoc hi pot haver res separat de la Vida divina.

Aquesta Vida és la que batega i flueix en tot el que és real, i és la que constitueix el nucli del què som. Aquesta és la raó per la que poem dir, en veritat, que tots tenim en nosaltres l’Esperit Sant; com podria ser d’altre manera?, com podríem viure sense la Vida?, com estaríem vius desconnectats de la Font de la Vida?...

Jesús ens bateja amb l’Esperit fent-nos descobrir la realitat del què som, pel que hem rebut. Marc ens diu que en el moment del baptisme de Jesús: «una veu digué des del cel:

--Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.».(Mc 1,11.BCI) Ser batejats amb l’¡Esperit Sant significa inclús més que això. No és només rebre la Vida divina, sinó que som part de l’única Vida, que prové de l’únic Ser

Som fills de Déu, perquè estem naixent permanentment d’ell, que és la Font de la Vida. Som éssers creats, habitats, sostinguts i  estimats per qui és l’origen amorós de tot, i que les religions li han donat el nom de «Déu».

Jesús, en el baptisme, escolta la paraula que el defineix. Però aquesta paraula també va dirigida a nosaltres: en realitat, som més «Jesús» del que ens podríem imaginar o pensar.  Amb Jesús compartim la mateixa Vida, només que ell en va ser plenament conscient.

Extracte del comentari de l’evangeli (Mc 1, 7-11) escrit per:  Enrique Martínez Lozano, ; 

http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

QUI ÉS JESÚS?*

 «Al principi existia / el qui és la Paraula. / La Paraula estava amb Déu / i la Paraula era Déu.» (Jn 1,1)

Els deixebles de Joan, l’apòstol estimat, van escriure aquest evangeli amb un formidable pròleg, que uneix Jesús amb la Creació.  

En un principi «L'Esperit de Déu planava sobre les aigües. / Déu digué:--Que existeixi la llum./ I la llum va existir.» (Ge 1,2-3) Avui com ahir l’Esperit de Déu es manifesta en La Paraula, el Logos, Aquell Esperit va posar ordre sobre la terra caòtica, traient la llum de les tenebres, però els humans van rebutjar la llum. Aquest serà l’argument de la vida de Jesús, en ser rebutjat pel seu poble. Però Jesús és la presència de Déu, que peregrina per la terra al nostre costat, tot i que no el puguem veure. A Déu mai ningú no l’ha vist. Ni Abraham, ni Moisès ni els profetes... Però qui veu Jesús, «veu el Pare», perquè sobre ell reposa la plenitud de l’Esperit de Déu.

En l’evangeli de Joan, se’ns presenta la qüestió de fons més profunda i transcendent de tota la nostra fe: Jesucrist, Déu i Home verdader.

Quan diem que «Jesús es home», entenem el que significa. Jesús va existir. Però quan diem que «Jesús és Déu», fem teologia, perquè es tracta d’una realitat massa gran per la nostra ment tant petita.

Quan parlem de Déu, ho fem sempre des de conceptes de la terra. El que fem és intentar intuir aquesta gran Realitat... sense que la puguem arribar a entendre.

Joan ens presenta Jesús com «La Paraula». També com La Llum, La Tenda de Déu, el Fill Únic... És  a dir, per a referir-se a Jesús, utilitzem metàfores que la nostra raó pugui comprendre millor que els grans conceptes.

Dir que «Jesús és verdader Déu i verdader  home» és igual que dir que «Jesús, és l’home ple de l’Esperit, en qui resplendeix la divinitat.»

Amb l’evangeli d’avui estem apuntant al misteri de la presència de Déu en l’home, que és molt més del que la nostra ment pot explicar i les nostres paraules poden dir. Per això el llibre de l’Èxode, prohibia fer imatges de Déu, i usar el seu nom. I, per això, Jahvè diu a Moisès, que no podia veure  el seu rostre sense morir.

També és per això, que quan parlem de Jesús ho hàgim de fer amb metàfores. Diem: Fill de Déu, resplendor de la glòria del Pare, que seu a la dreta de la Seva Majestat... En aquestes metàfores expressem, a la vegada, les nostres intuïcions i el nostre desconeixement.

Els evangelistes ens narren que Jesús va fer deixebles, que el consideraren un home apassionant, que els va convèncer i el seguiren. sense saber exactament, qui era.

Va ser després de la resurrecció que van descobrir que era quelcom més que un home. I el van anomenar: «el Fill Únic», «el Senyor», «l’home ple de l’Esperit». Nosaltres direm a l’eucaristia d’avui que «Jesús és Déu en nosaltres», que ha arribat el nostre Alliberador... Tot i que no ho arribem a entendre.  Nosaltres creiem, com Joan, que Jesús és La Paraula que s’ha fet carn, i que malgrat que ningú no ha vist mai a Déu, el podem conèixer en Jesús.

Ara ja en sabem alguna cosa més: Déu està amb nosaltres, tenim La Paraula, hi ha llum a la nostra vida, podem aspirar a ser fills, som fills... i, tot i estar en tenebres som capaços –tot i que inexplicablement--, de rebutjar la llum i fer-nos els sords a La Paraula.

*.- Extracte del comentari de l’evangeli (Jn 1, 1-18) escrit per: José Enrique Galarreta, http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html