EN LA COMMEMORACIÓ DELS DRRETS HUMANS

El passat 10 d’aquest mes, es va commemorar el 63è aniversari de la Declaració Universal del Drets Humans, una Declaració que esdevingué com a conseqüència positiva de la més mortífera i sagnant de les guerres hagudes fins aleshores: la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Es tractava, per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de promoure una iniciativa que impulsés la defensa dels drets més bàsics de les persones, després de les grans atrocitats que aquella guerra havia comportat, especialment en els camps de concentració i d’extermini, o en la miserable utilització de la bomba atòmica que va aniquilar les ciutats japoneses de Hiroshima i Nagasaki. Aquell conflicte bèl·lic provocà la mort d’uns 60 milions de persones. La històrica Assemblea General que va proclamar i aprovar la Carta Magna dels Drets Humans, es va celebrar al Palau de Chaillot de Paris el 10 de desembre del 1948, tot i que fins el 1966 s’hi inclogueren un seguit de tractats bàsics els quals constitueixen la Carta Internacional de Drets Humans que després van ser sotmesos a votació el 1976 i es van convertir en llei internacional.

La feblesa anímica post bèl·lic dels Estats occidentals, va fer possible no només que els esmentats Drets Humans fossin notablement respectats, sinó que el que entenem per democràcia, tingués una aplicació força acceptable en la majoria d’Estats de l’Europa occidental fins a la dècada dels 70, no així en els de l’Europa de l’est ni tampoc a Espanya. Justament quan l’Estat espanyol s’incorpora a una incipient i tímida democràcia, és quan –dissortadament- el concepte de democràcia inicia una decadència (avui força preocupant), on els Drets Humans deixen de ser respectats pels mateixos Estats signants.

És en aquest context de degradació, no només contrastable al continent africà, a Àsia o a l’Amèrica llatina, on la vulneració dels drets més bàsics són una pràctica habitual, sinó també en el gresol de la cultura occidental, Europa, on aquella sensibilitat per la seva aplicació i per la democratització de la convivència entre govern i governats ha deixat de ser exemplar com a conseqüència de la cada cop més forta influència del capitalisme ferotge, dels especuladors sense escrúpols i del creixent menyspreu al parer de la ciutadania. Pels governs, que es mouen als dictats dels mercats financers i dels seus hàbils especuladors, la democràcia només s’utilitza perquè els ciutadans legitimin uns governs, sovint corruptes, que els preocupa poc les reclamacions ciutadanes i els seus drets bàsics. Ara ja no importa garantir l’estat del benestar o vulnerar els drets dels més febles: al treball, l’ensenyament o la sanitat. Ja no importa el diàleg, el respecte o l’ètica convivencial. Tampoc importa, a l’hora de governar, aplicar mesures fiscals justes i equitatives, per tal que els que tinguin més, aportin més a les arques de l’erari públic. Ara es vetlla més pels sectors neoliberals, els que mouen els fils de l’economia, i per això, se’ls afavoreix aplicant més impostos indirectes, aquells que perjudiquen més als pobres perquè paguen la mateixa quantitat que els rics, p. ex. l’impost sobre el valor afegit (IVA), els transports públics o les tasses universitàries, o aplicant més impostos a les rendes del treball que a les del capital.

Hi ha molts estats que en l’actualitat estan vulnerant de manera flagrant els drets més bàsics, cas de Síria, d’altres com l’Estat del Vaticà, que hauria d’haver estat el més gran impulsor de la Carta Magna, no només no l’ha signat, sinó que manté impertèrrita la seva estructura feudal (el Papa té la plenitud dels poders legislatiu, executiu i judicial), amb la qual s’oposa a drets reconeguts en la societat civil com el dret a la investigació, a la llibertat d’expressió, al lliure exercici de la sexualitat. Obliga als sacerdots a ser cèlibes i a renunciar al matrimoni, quan teològicament i històricament no hi ha una vinculació entre ser sacerdot i cèlibe. Les dones segueixen marginades i, òbviament, excloses del sacerdoci, de l’episcopat i dels llocs de responsabilitat eclesial amb l’absurd argument que Jesús era home.

D’on es dedueix que si aquells que més haurien de donar exemple, no el donen, als demés els hi és molt fàcil incomplir quelcom pel qual es varen comprometre...

Jaume Rocabert Cabruja

Publicat a; RECVLL, Desembre 2011-

HOMOSEXUALITAT, AVORTAMENT, LIBERALISME

Amb la lucidesa que el caracteritza el teòleg José Maria Castillo es qüestiona la coincidència ideològica entre persones de caràcter liberal i religiós en matèries com l’avortament, l’homosexualitat i el liberalisme. (Vegis el blog: Teología sin censura, 11 de gener de 2012) Per què s’ho qüestiona? Doncs perquè el cardenal Rouco Varela ens va exhortar a obeir les decisions del Govern, en haver guanyat les eleccions el PP, i a Iowa, els republicans, aspirants a la presidència dels EE.UU., van parlar negativament d’homosexualitat i avortament. Tots sabem que els republicans nord-americans i el govern del PP defensen la ideologia liberal.

El problema de l’Església catòlica, des de ja fa molts segles, és que les seves més altes jerarquies s’arrenglera sempre amb els postulats de la dreta, oblidant que el missatge de Jesús era exactament al revés.

Seguint el pensament de Castillo, les reserves que tenen els liberals i els “manaies” de l’Església són paradoxals: No, al sexe per plaer. En això ens volen comparar als animals que només s’aparellen per a la procreació. On queden els sentiments humans?. No, a l’actual llei de l’avortament. Que no pot confondre’s d’avortista, doncs que contempla casuístiques específiques. Amb això no vull pas dir que no necessiti, potser, alguna modificació, però una cosa és millorar-la i un altre posar-s’hi radicalment en contra. Es proclama «el dret a la vida». Es clar que sí! Però el dret a la vida digna. Perquè no hem sentit que el cardenal condemni els desnonaments d’aquelles famílies que queden al carrer perquè la crisi econòmica –a causa de polítiques liberals-, els ha deixat a l’atur. Però han dit alguna cosa dels sous milionaris que cobraven, i encara cobren, aquells que amb els seus productes de crèdit han deixat tanta gent a la misèria? Tampoc veiem que des de les més altes jerarquies de l’Església es denunciïn de forma contundent les polítiques econòmiques neo-liberals que ha creat aquest «mercat» que és la causa directa dels 30.000 nens que moren cada dia per falta d’aliments i medicació.  I, en contra de les guerres, n’han dit alguna cosa? No va ser el PP que va donar suport a la guerra de l’Iraq? Algú recorda que la Conferencia Episcopal Española, o el seu president, aixequés la veu per a denunciar-ho? Si estem a favor de la vida siguem conseqüents. El què passa és que es més fàcil atacar el dèbil: la dona que per diverses circumstàncies es veu obligada a avortar i l’home, o la dona, que emotivament se sent atreta, honestament, per un o una dels mateix sexe. Ara, amb els mercats, tant poderosos, qualsevol si posa. El Déu dels «mercats» no és el Déu de Jesús. Però l’evangelista Mateu no ho pot dir més clar:  «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner». (Mt 6,24) A l’ex-jesuita  José María Castillo, per denunciar aquestes coses el van expulsar de la càtedra.

Això que eufemísticament ara hom en diu «els mercats» ho està pervertint tot, perquè només serveixen al diner. Segur que alguns de bona fe es van creure fer un favor en oferir hipoteques fàcils, a retornar en molts anys. Però això només afavoria als promotors de pisos sense escrúpols.    

Castillo acaba l’article dient: «Jo em pregunto per què no parlen d’aquestes coses els que a tot hora no paren de treure a col·lació la maldat de l’avortament i l’homosexualitat, alhora que enalteixen sense pudor les excel·lències dels mercats». 

Salvador Sol

CREIEM EN UNA SOLA ESGLÉSIA?

En un fulletó que algú ha dipositat a la bústia de casa llegeixo: «En el credo actual diem: Crec en l’Esperit Sant … i en una sola Església... En els credos baptismals més antics es deia: Crec en l’Esperit Sant en l’Església; és a dir, en l’Esperit Sant que és present i actua en l’Església». Sembla que es tracat d’un resum del llibre Creer el credo, escrit per Josep Vives i editat per l’Edit. Sal Terrae, col. Alcance. Cal que la fe dels cristians es concreti en alguna institució, i manifestar que l’Esperit Sant actua en l’Església potser ens ajudaria si concretéssim en quina església creiem que actua. Perquè, malgrat els esforços que els divulgadors dels documents elaborats en el Concili Vaticà II, en els que s’afirma que l’església és «el poble de Déu» alguns, molts, encara confonen església amb jerarquia. I a més, creuen que només l’Església catòlica és la verdadera. (vegis José Ignacio Faus, Nueva evangelización, nueva iglesia. Edit. Sal Terrae Col, Aquí y ahora).

«L’Església –Vives recorda un altre definició del Concili- és signe efectiu (“sagrament”) del Regne de Déu en la terra: el lloc on aquest Regne es va realitzant i manifestant». Però altres creuen (creiem) que el Regne és més gran que l’Església, sobretot aquella que queda reduïda a l’església jeràrquica, i que l’Esperit Sant actua en tots els homes i dones del món, no solament en l’església catòlica. ¿Per què hem de creure que fora de l’església no hi ha salvació, quan veiem milers de persones abnegades, de diferents creences i fins i tot agnòstics que practiquen, d’una forma quasi heroica, la misericòrdia envers el pròxim?. No va dir Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). A moltes de les actuacions solidàries que es practiquen arreu, potser no hi ha l’Església promovent-les, però sí hi ha el “sagrament del germà”, com diu Leonardo Boff.

«El Regne de Déu és el Regne de les benaurances, en el que els pobres són benaurats, en tant que són acollits i estimats», llegim cap al final del fulletò esmentat. Exacte!

Quan l’Església catòlica (la jerarquia, amb algunes, poques, excepcions) doni mostres de senzillesa, sigui pobre amb els pobres, i entengui (entenguem tots els qui ens diem cristians) el capítol 23 de Mateu, serà aleshores que es podrà dir, en tot cas, que l’Església és la institució, en la que els seus membres accepten els impulsos de l’Esperit Sant, i amb tot i això, sense pretendre tenir-lo en exclusiva. Sabem que Jesús ens va demanar que ens estiméssim els uns als altres com ell ens va estimar; aquests és el manament del Regne. Però no sabem segur que volgués instituir una església --més enllà de les primeres comunitats cristianes que es mantenien unides per vincles de caritat--, i que aquesta arribés a adquirí poder temporal i pretensions de ser la única que rep l’Esperit Sant. El què sí sabem segur és el missatge de Jesús: Déu és un Pare bo que perdona i vol la salvació per a tothom. Ens cal entendre bé aquell passatge tant bonic conegut com el de la samaritana, en el que Jesús li diu: «Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat» (Jn 4, 23-24). Segur que hi ha molts que ho fan així i no estan en l'Església. Aleshores...?      

Salvador Sol