CREIEM EN UNA SOLA ESGLÉSIA?

En un fulletó que algú ha dipositat a la bústia de casa llegeixo: «En el credo actual diem: Crec en l’Esperit Sant … i en una sola Església... En els credos baptismals més antics es deia: Crec en l’Esperit Sant en l’Església; és a dir, en l’Esperit Sant que és present i actua en l’Església». Sembla que es tracat d’un resum del llibre Creer el credo, escrit per Josep Vives i editat per l’Edit. Sal Terrae, col. Alcance. Cal que la fe dels cristians es concreti en alguna institució, i manifestar que l’Esperit Sant actua en l’Església potser ens ajudaria si concretéssim en quina església creiem que actua. Perquè, malgrat els esforços que els divulgadors dels documents elaborats en el Concili Vaticà II, en els que s’afirma que l’església és «el poble de Déu» alguns, molts, encara confonen església amb jerarquia. I a més, creuen que només l’Església catòlica és la verdadera. (vegis José Ignacio Faus, Nueva evangelización, nueva iglesia. Edit. Sal Terrae Col, Aquí y ahora).

«L’Església –Vives recorda un altre definició del Concili- és signe efectiu (“sagrament”) del Regne de Déu en la terra: el lloc on aquest Regne es va realitzant i manifestant». Però altres creuen (creiem) que el Regne és més gran que l’Església, sobretot aquella que queda reduïda a l’església jeràrquica, i que l’Esperit Sant actua en tots els homes i dones del món, no solament en l’església catòlica. ¿Per què hem de creure que fora de l’església no hi ha salvació, quan veiem milers de persones abnegades, de diferents creences i fins i tot agnòstics que practiquen, d’una forma quasi heroica, la misericòrdia envers el pròxim?. No va dir Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). A moltes de les actuacions solidàries que es practiquen arreu, potser no hi ha l’Església promovent-les, però sí hi ha el “sagrament del germà”, com diu Leonardo Boff.

«El Regne de Déu és el Regne de les benaurances, en el que els pobres són benaurats, en tant que són acollits i estimats», llegim cap al final del fulletò esmentat. Exacte!

Quan l’Església catòlica (la jerarquia, amb algunes, poques, excepcions) doni mostres de senzillesa, sigui pobre amb els pobres, i entengui (entenguem tots els qui ens diem cristians) el capítol 23 de Mateu, serà aleshores que es podrà dir, en tot cas, que l’Església és la institució, en la que els seus membres accepten els impulsos de l’Esperit Sant, i amb tot i això, sense pretendre tenir-lo en exclusiva. Sabem que Jesús ens va demanar que ens estiméssim els uns als altres com ell ens va estimar; aquests és el manament del Regne. Però no sabem segur que volgués instituir una església --més enllà de les primeres comunitats cristianes que es mantenien unides per vincles de caritat--, i que aquesta arribés a adquirí poder temporal i pretensions de ser la única que rep l’Esperit Sant. El què sí sabem segur és el missatge de Jesús: Déu és un Pare bo que perdona i vol la salvació per a tothom. Ens cal entendre bé aquell passatge tant bonic conegut com el de la samaritana, en el que Jesús li diu: «Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat» (Jn 4, 23-24). Segur que hi ha molts que ho fan així i no estan en l'Església. Aleshores...?      

Salvador Sol