EN LA COMMEMORACIÓ DELS DRRETS HUMANS

El passat 10 d’aquest mes, es va commemorar el 63è aniversari de la Declaració Universal del Drets Humans, una Declaració que esdevingué com a conseqüència positiva de la més mortífera i sagnant de les guerres hagudes fins aleshores: la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Es tractava, per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de promoure una iniciativa que impulsés la defensa dels drets més bàsics de les persones, després de les grans atrocitats que aquella guerra havia comportat, especialment en els camps de concentració i d’extermini, o en la miserable utilització de la bomba atòmica que va aniquilar les ciutats japoneses de Hiroshima i Nagasaki. Aquell conflicte bèl·lic provocà la mort d’uns 60 milions de persones. La històrica Assemblea General que va proclamar i aprovar la Carta Magna dels Drets Humans, es va celebrar al Palau de Chaillot de Paris el 10 de desembre del 1948, tot i que fins el 1966 s’hi inclogueren un seguit de tractats bàsics els quals constitueixen la Carta Internacional de Drets Humans que després van ser sotmesos a votació el 1976 i es van convertir en llei internacional.

La feblesa anímica post bèl·lic dels Estats occidentals, va fer possible no només que els esmentats Drets Humans fossin notablement respectats, sinó que el que entenem per democràcia, tingués una aplicació força acceptable en la majoria d’Estats de l’Europa occidental fins a la dècada dels 70, no així en els de l’Europa de l’est ni tampoc a Espanya. Justament quan l’Estat espanyol s’incorpora a una incipient i tímida democràcia, és quan –dissortadament- el concepte de democràcia inicia una decadència (avui força preocupant), on els Drets Humans deixen de ser respectats pels mateixos Estats signants.

És en aquest context de degradació, no només contrastable al continent africà, a Àsia o a l’Amèrica llatina, on la vulneració dels drets més bàsics són una pràctica habitual, sinó també en el gresol de la cultura occidental, Europa, on aquella sensibilitat per la seva aplicació i per la democratització de la convivència entre govern i governats ha deixat de ser exemplar com a conseqüència de la cada cop més forta influència del capitalisme ferotge, dels especuladors sense escrúpols i del creixent menyspreu al parer de la ciutadania. Pels governs, que es mouen als dictats dels mercats financers i dels seus hàbils especuladors, la democràcia només s’utilitza perquè els ciutadans legitimin uns governs, sovint corruptes, que els preocupa poc les reclamacions ciutadanes i els seus drets bàsics. Ara ja no importa garantir l’estat del benestar o vulnerar els drets dels més febles: al treball, l’ensenyament o la sanitat. Ja no importa el diàleg, el respecte o l’ètica convivencial. Tampoc importa, a l’hora de governar, aplicar mesures fiscals justes i equitatives, per tal que els que tinguin més, aportin més a les arques de l’erari públic. Ara es vetlla més pels sectors neoliberals, els que mouen els fils de l’economia, i per això, se’ls afavoreix aplicant més impostos indirectes, aquells que perjudiquen més als pobres perquè paguen la mateixa quantitat que els rics, p. ex. l’impost sobre el valor afegit (IVA), els transports públics o les tasses universitàries, o aplicant més impostos a les rendes del treball que a les del capital.

Hi ha molts estats que en l’actualitat estan vulnerant de manera flagrant els drets més bàsics, cas de Síria, d’altres com l’Estat del Vaticà, que hauria d’haver estat el més gran impulsor de la Carta Magna, no només no l’ha signat, sinó que manté impertèrrita la seva estructura feudal (el Papa té la plenitud dels poders legislatiu, executiu i judicial), amb la qual s’oposa a drets reconeguts en la societat civil com el dret a la investigació, a la llibertat d’expressió, al lliure exercici de la sexualitat. Obliga als sacerdots a ser cèlibes i a renunciar al matrimoni, quan teològicament i històricament no hi ha una vinculació entre ser sacerdot i cèlibe. Les dones segueixen marginades i, òbviament, excloses del sacerdoci, de l’episcopat i dels llocs de responsabilitat eclesial amb l’absurd argument que Jesús era home.

D’on es dedueix que si aquells que més haurien de donar exemple, no el donen, als demés els hi és molt fàcil incomplir quelcom pel qual es varen comprometre...

Jaume Rocabert Cabruja

Publicat a; RECVLL, Desembre 2011-