HI VA HAVER MIRACLES?

Per Antoni Ferret

Els miracles sempre són possibles, però gairebé mai no són probables. De la multitud de «miracles» esmentats en la Bíblia se n'ha de fer una considerable reducció. Considerem els dels textos evangèlics, i, després, apliquem el mateix criteri als altres llibres de l'Escriptura.

La gran majoria, quasi la totalitat, dels fets extraordinaris relatats de Jesús són curacions de malalties. El text de Mateu cita 15 curacions individuals, a més d'algunes de col·lectives, de les quals (les col·lectives) ens permetrem la llibertat de dubtar i de deixar-les de banda. En tres de les 15, l'evangelista diu que van ser fetes mitjançant la «imposició de les mans». Era un recurs curatiu popular oriental (de curanderos). No consistia pas, com podria pensar un lector occidental, en el fet de tocar la persona malalta amb les mans i que aquesta quedés curada tot seguit, ni molt menys. Es tractava d'un contacte que podia durar hores. I durant aquest temps un corrent d'energia natural anava passant de la persona sana a la malalta (o al seu òrgan malalt). I això podia més o menys millorar l'estat del malalt/ta. Naturalment, la medicina moderna ha arraconat aquest mètode i altres, perquè una pastilla pot ser molt més efectiva. Però aleshores era gairebé lo únic de tenien.

Doncs Mateu diu, en tres ocasions, que va aconseguir la curació amb les mans. Lo més probable, gairebé segur, és que també ho aconseguís així en la majoria (o totes) de les altres curacions. L'evangelista no ho diu, o bé perquè això ja era suposable, o bé perquè vol remarcar més el poder del seu Mestre. Fins i tot, en alguns casos, no sols no ho diu sinó que ho exclou, al dir coses com «a l'instant s'aixecà» o «només de tocar-li la borla del vestit». Tot i així, em permeto afirmar que és probabilíssim que la major part (potser totes) de les curacions van ser aconseguides amb la imposició de les mans.

Hi ha, però, dues curacions de persones malaltes de lepra, una persona i un grup de 10 persones (aquest darrer, de Lluc). Aquí entenc que no podem suposar que sigui mitjançant la imposició de mans, sinó que pot ser probabilíssim que fos en virtut d'un poder superior.

Curacions a part, que és lo més abundant i més important del tema, es narren alguns altres fets extraordinaris, molt pocs (sempre referint-nos al text de Mateu): caminar sobre l'aigua, detenir una tempesta, fer anar un mal esperit a un ramat de porcs i trobar una moneda en la boca d'un peix. En aquests fets ens permetrem la llicència d'atribuir-ho a la imaginació de l'evangelista. No sols per la seva impossibilitat, sinó, sobretot, per la seva inutilitat. (Per curar una persona d'una malaltia es pot fer lo que sigui, fins i tot un miracle si fos possible, però per aquestes tonteries, no.)

El fet més curiós és la multiplicació dels pans (deixem els peixos de banda). Aquest és un cas clar d'exageració de les quantitats. Totes (o potser gairebé totes) les quantitats esmentades en la Bíblia i en qualsevol llibre d'història antiga són falses per exagerades. Era un fet normal. Aquí es impossible que fossin 5.000 homes sense comptar dones i criatures, no sols perquè en una societat com aquella era impensable que tanta gent es mobilitzés entre diferents pobles pròxims per anar a sentir un predicador, sinó, sobretot, perquè no l'haurien pogut sentir, sense uns altaveus molt potents. Jo imaginaria que haguessin sigut 50-80 en total. Això seria bastant normal. I els pans podrien haver sigut 5 o potser alguns més. Perquè es tractava d'un grup apostòlic itinerant, compost en principi per 13 persones, però tenim mostres que generalment eren més gent. I per ser itinerant havien de portar a sobre generalment provisions de menjar. Doncs, si imaginem un grup itinerant d'unes, posem 20 persones, amb una provisió de 5 pans...  És molt probable que aquest xifra també sigui exagerada, en aquest cas per menys. I lo que de cap manera és acceptable és que encara en sobressin 12 cistelles de bocins. M'atreveixo a afirmar que tots van quedar amb gana, però una mica a cada un potser sí que els va arribar. Després, l'evangelista es va posar les botes. El fet és que es va presentar un problema d'alimentació, no vital, i entre tots van fer lo que van poder. Res més. Però en canvi sí que és curiós que tots quatre evangelistes es posessin d'acord per dir les mateixes quantitats. Tant que sovint discrepen.

I les tres resurreccions? Breument, la meva opinió és: El fill de la viuda, sí, per mi segur. La filla del funcionari, com que s'acabava de morir feia poca estona, no havia arribat encara a la «mort clínica», i podia haver sigut reanimada. Per mi ho va ser, encara que l'evangelista no ho digui. I la resurrecció de Llàtzer... per mi, no. (Demano les corresponents disculpes a molta gent, però no.) Només ho relata Joan, els altres tres evangelistes no en diuen res. No és lo mateix un fet esdevingut en un poblet de Galilea (el fill de la viuda) que una resurrecció prop de Jerusalem, amb la ciutat plena de peregrins per la festa, i pocs dies abans de la mort de Jesús. El silenci dels altres tres és determinant.

Repeteixo que els miracles, possibles sempre ho són, i el Creador pot suspendre un moment les seves mateixes lleis naturals, però no ho fa mai o gairebé mai.

EN NOM DE DÉU NO ES POT OPRIMIR.

Selecció del comentari a l’evangelsi (Lc 4,14-21)

 En l’evangeli de Lluc, «Jesús inicia la vida pública amb el relat de la predicació a la sinagoga del seu poble, com tenia per costum»,

Jesús llegeix el text d’Isaïes,  en el que «s’anuncia la bona nova que esperaven els jueus». Però malgrat s’anunciï la «bona notícia al jueus és per a tots el oprimits; si no és per a tots no és evangeli».

Jesús aturà en el paràgraf que diu: Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar (Lc 4,21) Però la profecia parla «de la venjant-se de Déu» que Jesús no llegeix, tot i que «estava prohibit afegir o treure un sol verset del text», amb el que ja manifesta «el seu tarannà». Els que l’escoltaven sabien el text de memòria i es van adonar de l’omissió, i es preguntaren: «No és el fill de Josep, aquest?» (Lc 4,22), Com s’atreveix a modificar un text de la Torà, el més sagrat del judaisme d’aquell temps?.

Per començar a entendre aquest comportament cal deixar clar que «el mateix Esperit que va inspirar els profetes és el que ungeix Jesús per a corregir i anar més enllà de les profecies». Jesús treu el caràcter d’«absolut que els rabins donaven» a la Torà. Per Jesús, l’home i la dona han d’estar sempre oberts als «signes dels temps» «Jesús, aplicant-se a sí mateix el text d’Isaïes, està declarant la seva condició d’«Ungit». I, aquesta «pretensió provoca la reacció dels seus veïns, que saben de la seva vida i de qui és fill». I per això no l’accepten. Igual com passa en altres parts dels evangelis. Conèixer la humanitat de Jesús representa un «obstacle perquè la gent accepti el que representa». L’Escriptura parla del futur messiànic i Jesús parla dels fets del present: «Avui es compleix...». Ja no hem d’esperar més: «Déu ja ens ha donat tot el que havia promès».  

Jesús és una «bona notícia» per a tots aquells que no estan estenallats pels que consideren que hi ha veritats absolutes. La bona notícia és l’alliberament dels que viuen sotmesos a qualsevol tipus d’esclavitud material o espiritual, externes i internes.

Hem de tenir molt clar que l’alliberament arriba per a tothom,. Que «un Déu o una religió excloents són pura idolatria». L’exemple més clar el tenim en els deixebles del Baptista, «quan pregunten a Jesús si és ell el que havia de venir». Jesús no els diu ni sí ni no. La seva resposta és: «Digueu a Joan el que heu vist...».

L’home, la dona han de «ser lliures seguint l’impuls de l’Esperit. Perquè l’Esperit no és sinó Déu que tenim al fons del nostre ésser. Tot el demés és accidental, transitori i caduc». «La única predicació de Jesús és l’amor». Ell és l’Ungit que ve a salvar-nos a tots, sense excloure ningú.

LA TRANSCENDÈNCIA DEL LLENGUATGE

Per: Jaume Rocabert i Cabruja

Sovint, es dóna poca importància al llenguatge amb que se’ns transmet, les notícies, s’expliquen determinats successos o com, en cercles eclesiàstics se’ns ofereixen, segons diuen, allò que anomenen el ‘magisteri’ de l’Església sobre determinades qüestions ètiques, morals, doctrinals o evangèliques, la qual cosa és, malauradament, un indicatiu de la poca sensibilitat cultural de la ciutadania. Potser és per això, que cada cop més, observem una voluntat descarada de manipular i tergiversar els fets o conceptes per part dels mitjans propers al poder, car l’objectiu és tenir desinformats als ciutadans. Tota una obsessió de les dictadures que han existit i existeixen, com també ho és d’una bona part dels jerarques de moltes religions. Això els dóna poder i, així, els és més fàcil controlar la opinió pública.  

En aquest article, però, vull centrar el meu comentari en la utilització del llenguatge bíblic que des del segle II s’ha fet del Nou Testament. L’evangeli més extens i més utilitzat en els textos litúrgics és el de Mateo, escrit entre els anys 70 i 80 del segle I, o sigui a uns 50 anys de la mort de Jesús, però fou Marc qui va escriure, entre els anys 65 i 70, el primer dels evangelis canònics. Tot i que els evangelis són llibres jueus, escrits per ser llegits pels jueus, no tots els seus autors tenien aquest origen. Lluc, era originari d’Antioquia, no obstant el seu relat evangèlic també va dirigit als primers cristians jueus. De l’evangelista Joan, no es té clar ni l’origen, ni si el nom és un pseudònim; tant és així que d’un temps ençà, al quart evangeli se’l reconeix més com el de la comunitat joànica. Tot i així, també és un relat escrit pels cristians majoritàriament jueus. Pau de Tarso, no va escriure cap evangeli, però va escriure les seves conegudes epístoles, uns 15 o 20 anys abans que Marc. En definitiva, els evangelis són llibres jueus, escrits per cristians provinents del judaisme, conseqüentment utilitzen el llenguatge propi de la cultura jueva, el midrash (llenguatge metafòric o simbòlic). Mateo, és el que més l’utilitza, amb la finalitat de que els seus seguidors captessin la interconnexió entre el Jesús del Nou Testament, amb Moisès (molt especialment) i els profetes i patriarques de l’Antic Testament. Un relat que tot indica fou ben entès pels seus seguidors, els quals van veure en Jesús el Messies que esperava el poble jueu.

El gran problema es produeix a partir del segle II, amb l’expansió del cristianisme entre els pobles gentils (no jueus), els quals són atrets entre els seguidors de Jesús, oferint-los-hi documents escrits amb  grec, però traduïts literalment del midrash hebreu, cosa que aleshores, no comportà grans discussions teològiques ni cristològiques, però si molt més endavant, car la lectura literal dels evangelis, provoca grans contradiccions i notables incomprensions, especialment en l’actualitat. És evident, doncs, que calia dir ben clar, com ho feu el bisbe de Newark, John Spong, que llegir els evangelis literalment, és una heretgia gentil que no pot perdurar, doncs els evangelis són llibres jueus i només es poden llegir amb ulls jueus, cosa no sempre fàcil. Si fem una lectura literal dels evangelis se’ns narra qüestions inversemblants per la nostra cultura, com els àngels que notifiquen als pastor el naixement de Jesús; l’estel que dirigiren als tres mags a Betlem i els desviaren per no trobar-se amb Herodes un cop adoraren l’infant Jesús; la virginitat de Maria o el nom de l’ascendent de Josep, suposadament pare de Jesús; o també la ‘conversió’ de l’aigua en vi en les noces de Canà de Galilea, per centrar-nos només en els textos que hem llegit en les darreres celebracions.

En la homilia del passat diumenge, festivitat del baptisme de Jesús, el teòleg José A Pagola ens diu: “L’Església no posseeix el vigor espiritual que necessita per enfrontar-se als reptes del moment actual. Necessitem ser batejats per Jesús amb el seu foc i el seu Esperit” i, més endavant denuncia: “La doctrina religiosa, exposada gairebé sempre amb versions desfasades, no toca els cors ni converteix les nostres vides”. Això, malauradament és un axioma, car començant pels textos bíblics, els de la litúrgia de la missa i per moltes de les pregàries que es reciten ordinàriament, les quals moltes d’elles, són escrites amb una concepció teista de Déu, avui són, no només desfasada, sinó teològicament del tot erràtiques.

Per tot el que acabo d’exposar, és evident que l’Església d’avui, necessita una forta sacsejada, doncs és excessivament conformista per no dir conservadora. El què hauria de moure tant a la jerarquia com a la seva clerecia i a tots plegats, no és mantenir els rituals i els textos anacrònics de la religió catòlica, sinó renovar-los pel foc i l’esperit del missatge de Jesús, per captar els «signes dels temps» que de manera clarivident ens proposava el Concili Vaticà II.

EL NOU VI QUE ENS PORTA JESÚS

Selecció del comentari a l’evangelsi (Jn 2,1-11)

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

Joan va escriure el seu evangeli «ple de simbolismes» que relacionen Jesús amb l’AT. En l’evangeli d’avui en tenim el millor exemple. Un evangeli «que si el volem entendre literalment, ens  adonarem de moltes incoherències»..Per exemple: Trobem un cap de servidors (majordom) «que no ha previst el vi necessari per la boda». Una dona invitada, la mare de Jesús la que s’adona que s’ha acabat el vi, i «no ho comunica al responsable sinó al seu fill». Un fill que, carregat de raó li diu: «Dona (no mare; donant-li el mateix tractament que la samaritana i a la Magdalena), i jo què hi tinc a veure?» (Jn 2,4). No obstant la resposta, «La mare diu als servidors: --Feu tot el que ell us digui». (Jn 2,5). Una dona, simple invitada en unes noces, donant ordres «per solucionar un problema aliè», quan Jesús ja li ha dit: «Encara no ha arribat la meva hora», en referència a «L’"hora" de la glorificació de Jesús a la creu».

En la narració de Joan (l’únic evangelista que l’escriu) les incongruències continuen. Tanmateix, està descrita de forma excel·lent. Però només en allò que en podríem dir “mis en scène”, i passant per sobre d’allò que en diem el «miracle» de la conversió de l’aigua en vi, que no sabem quan es produeix. Només sabem que Jesús els diu: «Ompliu d'aigua aquestes piques [...], traieu-ne i porteu-ne al cap de servei».  (Jn 2,7-8)

Una explicació plausible podria ser, que «des del profeta Osees, les noces són el signe de l’aliança de Déu amb el seu poble». «La boda [...] amb el  banquet simbolitzen el temps messiànic». I, «el vi com l’element inseparable de la festa».

Per altra banda, «María (mare de Jesús que neix en compliment de les promeses.) que representa la fidelitat d’Israel en l’espera del Messies.

El «missatge» d’aquesta narració tant plena de simbolismes ens ve a dir que «les pràctiques de purificació» (Jn 2,6) i Jesús «manifesta la seva glòria» (Jn 2,11) servint-nos «ara el millor vi» (Jn 2,10).

El «vi» novell «sense escanejar», És el vi nou de la vida nova, que tots podrem assaborir en el banquet nupcial entre Déu i els homes i dones que hi participin.

La matàfora joànica ens planteja que Jesús transforma «les pràctiques [externes] de purificació usuals entre els jueus» (Jn 2,6), per la «descoberta de [l’únic] Déu que portem dins».

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL NOSTRE DESTÍ ETERN, 2

Per: Antoni Ferret

El meu primer article sobre «El nostre destí etern», quan desestimava  l’opció del foc etern com a càstig a les persones culpables, per la seva  no-adequació a un text bíblic que fos clar i indiscutible, no resolia el problema de la versió bíblica sobre el destí etern de les persones. No el resolia, sinó que el complicava. Eliminava una versió horrorosa, però introduïa una contradicció encara més gran.

Efectivament, aleshores ressalta el fet que la Bíblia presenta dues opcions diferents sobre el nostre futur. I això no és seriós.

Recapitulem, primer, els textos del Nou Testament que parlen del tema. En els evangelis, n'hi ha 12, 10 de Mateu i 2 de Lluc, però com que un de Lluc està repetit en Mateu, considerem-ne només 11. D'aquests, 5 es refereixen a la «gehenna» (mal traduïts per «infern»), que, per tant, és un foc que crema, destrueix i s'ha acabat. No té res a veure amb un foc que torturi de manera indefinida. Dos més es refereixen a la crema en el camp d'elements vegetals, que són el mateix cas. I només 4 apunten a un foc suposadament etern, que cremaria sense consumir. Són: el relat del Judici Final, la paràbola del jull, la dels peixos i la paràbola del pobre Llàtzer i el ric. Però de tots quatre només el del Judici defineix quin és, aquest foc, i resulta que és «el foc etern preparat per al dimoni i els seus àngels». Cal suposar que els altres tres casos es refereixen al mateix foc (no n'hi hauria d'altre). Però, com que de dimoni, d'àngels i del foc etern corresponent no n'hi ha hagut ni n'hi ha cap, resulta que la tesi és impossible. Doncs aquests quatre textos apuntarien a un càstig, però no pas el que diuen.

Per altra part, hi ha els dos textos de Pau, el de Pere i el de Joan, que parlen d'un càstig, sense definir, excepte la menció que fa Pau a «tribulacions i angoixes». En total són, doncs, 8 textos que assegurarien un càstig als qui haguessin practicat el mal, o tan sols no haguessin sigut solidaris amb els necessitats.

Però aquesta versió de Mateu i Lluc, en els evangelis, i la de Pau, Pere i Joan, no coincideix amb l’opció tradicional de l’Antic Testament, que ignora la possibilitat de càstig després de la mort.

Ara bé: el fet central és el següent: els dirigents cristians més qualificats de la primera generació post-Crist ignoraven totalment l’opció del foc etern (o bé l’havien descartada de manera definitiva), lo qual és una prova irrefutable més contra aquest foc. (La creença en el foc etern, per tant, seria posterior en el temps, i, doncs, introduïda en l'Església de manera dubtosa, en contra de l’opinió oficial dels apòstols.)

Ja vaig dir, al seu moment, que aquesta versió recordava la de Plató. I, efectivament, podem preguntar-nos: els tres dirigents, o autors, de la primera generació post-Crist, i potser fins i tot abans el mateix Crist (segons Mateu i Lluc), en les seves referències al foc, ¿es van sentir més identificats amb la doctrina de Plató que amb l'anterior de la Bíblia??  Ho deixo així.

Fent una precisió sobre les dates dels diferents textos, segons les datacions que ens donen les introduccions de la BCI, tenim que Pau escriu abans que Mateu publiqui el text del Judici Final, però no així Pere i Joan, que ho fan molt després.

Però també pot ser que, en aquelles primeres dècades, els apòstols i altres activistes estiguessin tots molt més preocupats per la predicació que no pas per una primera organització, amb la corresponent fixació d'una doctrina coherent.

Els dos textos de Pau sobre el tema («Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé» i «cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida»), van ser escrits a uns 10 anys de començar el seu ministeri i uns 10 anys abans de la seva mort (és a dir, escrits entorn de l'any 57). I la carta de Pere (pòstuma, feta o acabada per un seguidor) i l'evangeli de Joan se'n van a finals del segle. Entremig hi ha Mateu (al voltant de l'any 70), amb la seva «bomba» del Judici Final. Sembla, doncs, que, en aquestes dècades post-Crist, els dirigents i predicadors cristians possiblement van anar madurant o reflexionant, i no va ser fins ja avançada, o cap al final de la seva vida, que es van atrevir a dir les seves opinions decisives.

LA PROLONGADA EXPERIENCIA D’ORACIÓ DE JESÚS

Selecció del comentari a l’evangelsi (Lc 3,15-16 / 21-22)

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

CONTEXT

El baptisme de Jesús (la teofania) potser no va ser un fet puntual, però en tot cas ens indica que Jesús, en el temps en que va viure. «va anar descobrint el sentit de la vida i la missió que el Pare li confiava».

De l’activitat de Joan al Jordà només en sabem el que en diuen els evangelis, Però el fet que ho destaquin els quatre «vol dir que té moltes posibilitats de ser nun fet històric. És més, podria ser el primer fet històric que tenim de la vida de Jesús». El punt fort d’aquest evangeli és que ens cal «tornar a néixer de l’aigua i l’esperit». Perquè «a Déu no el trobarem ni en la materia ni els fets biològics [...]. A Déu el tenim dintre nostre, en el fons del nostre ésser. I, és aquí, on l’hem de descobrir».

EXPLICACIÓ

Lluc, en el seu relat, «dóna importàmcia als símbols: el cel obert, l’Esperit que baixa, la veu del Pare... perquè són imatges que en l’AT feien referència al Messies.

L’important, més que el lloc i el moment «és la teofania que Jesús va sentir al llarg bde la seva vida». Per aixó en l’evangeli de Joan «no es parla del baptisme, que es dóna per suposat [...], sinó de la presència de l’Esperit en Jesús, com a cosa important».

L’Esperit està present sempre en la vida de Jesús. Sense apartar-nos de l’evangeli de Lluc, trobem les entrades següents: «L’Esperit va baixar sobre [Jesús] en forma corporal com un colom». (Lc 3,22) «Jesús sortí del Jordà ple de l’Esperit» (Lc 4,1) «Jesús tornà a Galilea ple de la força de l’Esperit» (Lc 414) «L’Esperit del Senyor està sobre meu –diu Jesús- perqué ell m’ha ungit». (Lc 4.18)

No obstant, cal «tenir present que Lluc parla de l’experiència de Jesús com a  ésser humà, no pas com la segona persona de la Trinitat». I que aquell «convertiu-vos» del Baptista ara el reformula el mateix Jesús dient-li a Nicodem: «ningú no pot entrar al Regne de Déu si no torna a neixer de l'aigua i de l'Esperit. De la carn en neix carn, de l'Esperit en neix Esperit». (Jn 3,5-6).

Jesús «va tenir una una experiència espiritual amb el Pare, a través de l’oració, fins al punt de rerlacionar-s’hi anomenant-lo “Abba” [...]. I. l’únic objectiu de la seva predicació va ser que també nosaltres arribem a aquesta mateixa experiència».

Selecció i redacció: Salvador Sol

NINGÚ NO POT DECIDIR PER ALTRES!!*

Per: Jaume Rocabert i Cabruja

En el darrer article del mes passat (El descrèdit del catolicisme hispànic), denunciava l’actitud conservadora del bisbes i contraria “al missatge evangèlic i a qualsevol iniciativa que defensi els homosexuals, el dret de les dones a l’avortament, el lliure accés de dones i homosexuals al sacerdoci etc., etc....” entre moltes altres reivindicacions que, avui ja són exigències de la societat en general i dels cristians en particular. Exigències que normalment, solen tenir la negativa de la jerarquia. Al haver fet referència a l’avortament, qüestió aquesta força tabú, he cregut que en el present article, tenia que intentar clarificar una mica més sobre allò que, específicament la dona, ha de poder decidir.

Ha estat costum de les religions i dels poders civils decidir, des de temps immemorials, el que era bo o dolent, pecat o immoral, posicionaments que sovint s’acabaven convertint en lleis i normes en molts indrets del món. Òbviament, n’hi ha que són de sentit comú i que ningú o molt pocs les qüestionen. (Ex. mai pot ser lícit, treure la vida a un altre persona). Però també n’hi ha d’altres que són discutibles, car pertanyen al terreny del que és subjectiu i per tant difícilment objectives. (Ex. mai el divorci pot ser il·lícit). Resta, per tant evident, que quan es prenia o es pren la decisió sobre la bondat o la maldat de determinades qüestions, en cap cas és té en compte el parer dels afectats, doncs es parteix del principi que no compten per res.

Aquests dies estem celebrant el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, i tot i així tant les religions com els poders civils, sovint no només no respecten els drets que figuren en la Declaració, sinó que obertament els incompleixen i a voltes s’hi oposen amb notable violència i agressivitat (Ex. Espanya). Uns Drets que 70 anys desprès, convindria amb tota seguretat, ampliar el llistat malgrat que molts dels que hi estan relacionats, no són respectats, car religions i poders civils competeixen en qui n’hi incompleix més.

Potser els més flagrants dels incompliments, segueixen fent víctimes a les dones. Se la margina al si de l’Església a on, com a màxim, se li concedeixen funcions secundaries i òbviament en la societat. Es magnifica molt que son iguals en drets als homes, però se’ls nega tenir accés al sacerdoci, a l’episcopat o al papat. Es demonitza amb insistència l’avortament, sense considerar que no hi cap dona que per caprici vulgui avortar; es diu que avortar és un crim, no obstant, científicament encara no hi ha cap conclusió definitiva que determini a partir de quin moment de l’embaràs, l’embrió és ja un ser viu. Partint d’aquests supòsits, caldria eradicar la divulgació fanàtica que en fan els sectors ultres de la societat i de la jerarquia que no condemnen la violació, ni els innombrables casos violència de gènere (on la dona acaba assassinada), però si l’avortament, sense ni tant sols valorar les raons i arguments objectius que pugui tenir la dona per avortar. En cap cas, entre els que divulguen que avortar és un crim, defensen el criteri cristià, com caldria prioritzar, el qual ens diu que portar un fill al món, cal que sigui fruit de l’amor de la parella. Tampoc valoren que la dona, com a subjecte lliure, té tot el dret a decidir (a la vista de les circumstàncies que han produït l’embaràs, que poden ser moltes) si està psíquicament disposada a mantenir l’embaràs.

*.- Article publicat a la revista El Recull de Blanes, el 22 de desembre de 2018

EL NOSTRE DESTÍ ETERN, 1

Per Antoni Ferret

Nova publicació de tres parts de l'article «El nostre destí etern, 1», ja publicat, després d'haver sigut parcialment reelaborat

¿Com va poder ser que aquesta religió, humanista i divina, es transformés després en lo que va esdevenir la religió cristiana, caracteritzada per la dualitat entre salvació i condemnació en un foc etern, després de la mort?? Hi ha hagut d'haver un ERROR, i molt gros.

¿És que el Nou Testament va canviar d'una manera tan brutal el nostre destí etern? Lo que el Nou Testament sí que va fer és canviar totalment la part «bona»: les ànimes dels morts, en comptes d'anar al Xeol, a una existència sense suc ni bruc, anirien a un estat d'enorme i eterna felicitat, en companyia de Déu. Però... un destí de càstig... i de foc? Vejam. L'apòstol Pau, el primer autor del NT, si bé es refereix sovint a la vida feliç al Regne de Déu, no diu ni una paraula sobre un possible infern. I vaja quin un, per callar-s'ho!

En els evangelis, el de Mateu conté  10 frases en què Jesús parla de l'infern, o de foc (Mt, 5: 22 / Mt, 5: 29-30 / Mt, 10: 28 / Mt, 23: 15 / Mt, 23-33  ///  Mt, 3: 12 / Mt, 7: 19 ///  Mt, 25: 41-42  ///  Mt, 13: 40-42 / Mt, 13: 49-50). Però alerta! En els 5 primers casos, encara que els traductors, influïts per la mentalitat dominant, escriuen la paraula «infern», en realitat Jesús va dir «gehenna». La gehenna era un crematori de deixalles, als afores de Jerusalem, que per als jueus tenia la significació de «lloc de destrucció». En aquests 5 casos, Crist en parla en sentit simbòlic de destrucció, en frases de rebuig o de contrast. En tot cas, la gehenna representava «destrucció» immediata, no pas lloc de turment etern, de foc que cremi, cremi, cremi i no destrueixi, sinó que vagi torturant indefinidament.  En les altres dues citacions, es tracta de cremes d'elements vegetals, palla i un arbre (tot fent constar, en el primer cas, que és un foc que no s'apaga). S'ha de dir lo mateix: són casos de destrucció, que volen significar algun tipus de càstig, però res de cosa eterna. Només en el cas de Mt, 25, Crist es refereix a allò que tradicionalment s'ha conegut com a infern: lloc de condemnació eterna, basat en un foc etern. 

És la descripció del Judici Final, en la qual, Crist, dirigint-se, no pas als criminals, ni als injustos, sinó als qui tan sols no han donat de menjar a qui tenia gana (sempre suposant que poguessin fer-ho!), els diu: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern preparat per al dimoni i els seus àngels, perquè tenia fam i no em donàreu menjar...»  Però molta atenció: diu «aneu al foc etern, preparat per al dimoni i els seus àngels». Els àngels i els dimonis eren un mite que els israelites havien copiat de la religió dels babilonis, quan hi van ser exiliats, uns 500 anys abans. Però ni àngels ni dimonis han existit mai, i per tant el foc etern, tampoc. L'amenaça de Jesús, doncs, no era una cosa real, o, en tot cas, era una cosa simbòlica.

I encara, i finalment, hi ha les dues darreres citacions de Mt, totes dues del cap. 13, que parlen de la paràbola del jull, i de la seva similar dels peixos. L'originalitat d'aquests dos textos consisteix en el fet que són explicats després per Crist, i resulta que volen dir que: en la fi del món, els àngels aniran recollint tots els qui han fet el mal i els tiraran a «la fornal ardent». Aquesta fornal ardent, si no s'explica altra cosa, s'ha d'entendre que vol dir també el mateix foc etern, preparat per al dimoni i els seus àngels, que ja hem dit que no existia ni existeix.

També hi ha dos textos de Lc, que parlen, respectivament, d'un foc que no s'apaga i de turments i flames (Lc, 3: 17 (el mateix text que Mt, 3:12) i  Lc, 16: 23-24). També hem de considerar que, igual que a Mt, 25, es fa referència a un foc que no existeix ni ha existit mai.

.....................

I dos altres textos modificats:

Això no obstant, les referències de Crist a «foc etern», «flames» i «fornal ardent», si no és creïble que es refereixin al mite horrorós de l'infern, sí, però, que és obligat creure que indiquen algun tipus o altre de càstig.

I, a més d'això, al llarg de la Sagrada Escriptura surt també (més de 20 vegades) l'expressió «condemna» (de vegades substituïda per «judici»), que no és igual, ni pot ser-ho, que l'expressió «càstig». Efectivament: sol equivaldre a descrèdit d'una persona o una acció, anuncis de càstigs divins contra Israel, o altres països, o contra el món, crítiques contra actuacions humanes incorrectes, etc. Però hi ha 7 textos que són molt importants, i que han de ser degudament considerats.

......................

Però hi ha tres altres textos, molt especials. Al final de Marc, les paraules de Jesús abans d'enlairar-se al cel: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran.»   Ben segur que Jesús no va dir res d'això! No es pot condemnar una persona per no creure, que és una cosa que no depèn de la seva llibertat, sinó d'una gràcia de Déu. I, a més, és una frase que va unida a un paràgraf que diu coses com que: trauran dimonis, parlaran llengües, agafaran serps, si beuen una metzina no els farà mal... És a dir: és un paràgraf tot ell simbòlic, imaginat per l'evangelista per donar una enorme rellevància a la missió encomanada. Aquest text no es pot tenir en compte. Text que, per altra part, només cita Marc, dels tres evangelistes que parlen de l'ascensió. I així mateix, els textos de Joan,  Jo, 3: 18: «Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no hi creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el Fill únic de Déu», i Jo, 12: 48-50: «Els qui em rebutgen a mi i no acullen les meves paraules, ja tenen qui els condemnarà: és la paraula que jo he predicat, la que els condemnarà el darrer dia.» Tampoc crec que ho vagi dir ell, en cap dels dos casos. Ni són textos acceptables com a condemna de ningú.

EL QUE HI HA DARRERE DEL RELAT DELS MAGS

Selecció del comentari a l’evangelsi (Mt 2,1-12 ) de la festivitat de Reisu.

Escrit original: Fray Marcos: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

«La manifestació de Déu (Epifania) ha de ser universal». Les manifestacions de Déu són sempre «a través dels sers creats, per tal que tots els humans descobreixin el que són» i com «ho viuen».

En l’evangeli d’avui trobem l’exemple de que és «inútil la predicació si el poble no descobreix la veritat del missatge». Avui, «La immensa majoria dels fidels segueixen pensant que això dels mags és una història real».

Perquè no s’ha dit que en realitat se’ls està explicant una «narració fantàstica?». Que en realitat s’ha copiat d’altres «cultures que també parlen d’una estrella que anuncia el naixement d’un personatge important» D’algú que ja ha nascut amb una naturalesa «sobrehumana».

Cal deixar «ben clar», que quan «Jesús va néixer no va passar res fora del normal». En realitat no en sabem res. Però, com tots els relats de la infància de Jesús, «amb elements emmanllevats de cultures de l’entorn», serveixen per a situar l’extraordinària importància que va representar la seva vida».

Sembla que Mateu «vol deixar clar que els jueus el rebutgen Jesús, vist a «partir de la seva passió i mort, mentre que els de fora el busquen i l’accepten pel que és i pel que significa». L’evangelista «ens està advertint de la crida adreçada a tots els homes i dones a creure en Jesús, el Crist».

«Però des d’un punt de vista teològic, és rellevant que el signe de la presència de Déu s’aturi en el lloc on hi ha Jesús: ens està recordant que qui busca de veritat, Déu mateix el guia perquè acabi trobant-lo».

La «intervenció de Déu per mitjà de l’estrella [...]. i «la derrota d’Herodes» ens parlen de les dificultats de «la comunitat de Mateu», perseguida pels «jueus», però amb la convicció de que «Déu està amb ells i els conduirà a la victòria».

Mateu també vol que ens adonem, que els mags deixen les seves seguretats per anar a l’encontre de Déu. Contràriament, «Els lletrats que ho saben tot sobre el Messies [...] instal·lats en els seus privilegis religiosos i socials» no busquen Déu, «Estan molt a gust amb els seus coneixements i llibres». Els mags (pagans) «adoren el Nen, els jueus (amb Herodes al capdavant) intenten matar-lo, incapaços de reconèixer-lo».

Els cristians hem de ser epifania. Hem de «deixar-nos il·luminar  per la nostra estrella, però també per a ser guia dels altres». Fer-los-hi «veure amb la nostra actitud la bondat de Déu». «Sempre que sortim de nosaltres mateixos i anem en ajuda dels demés» som epifania de Déu.

Els cristians «no som guardians de la veritat, sinó companys de recerca».

Amb aquesta celebració estem reconeixent que no tenim Déu en exclusiva. «El regne de Déu és molt més extens que els contorns limitats d’una Església. L’amor, la entrega, la capacitat de sortir de nosaltres mateixos i anar en ajut de l’altre, són possibilitats universals i abasten a tothom».

«On hi hagi algú que cregui en la humanitat, estimant als altres, allà s’està manifestant el Déu de Crist». «Avui no ens podem obrir als gentils, com ho va fer Pau, per a convertir-los a la nostre religió, considerant que és la única verdadera. El que l’Església ha de fer és potenciar el que hi ha de cristià en cada home-dona, encara que no coneguin  a Jesús».

Selecció i redacció: Salvador Sol