EL NOSTRE DESTÍ ETERN, 2

Per: Antoni Ferret

El meu primer article sobre «El nostre destí etern», quan desestimava  l’opció del foc etern com a càstig a les persones culpables, per la seva  no-adequació a un text bíblic que fos clar i indiscutible, no resolia el problema de la versió bíblica sobre el destí etern de les persones. No el resolia, sinó que el complicava. Eliminava una versió horrorosa, però introduïa una contradicció encara més gran.

Efectivament, aleshores ressalta el fet que la Bíblia presenta dues opcions diferents sobre el nostre futur. I això no és seriós.

Recapitulem, primer, els textos del Nou Testament que parlen del tema. En els evangelis, n'hi ha 12, 10 de Mateu i 2 de Lluc, però com que un de Lluc està repetit en Mateu, considerem-ne només 11. D'aquests, 5 es refereixen a la «gehenna» (mal traduïts per «infern»), que, per tant, és un foc que crema, destrueix i s'ha acabat. No té res a veure amb un foc que torturi de manera indefinida. Dos més es refereixen a la crema en el camp d'elements vegetals, que són el mateix cas. I només 4 apunten a un foc suposadament etern, que cremaria sense consumir. Són: el relat del Judici Final, la paràbola del jull, la dels peixos i la paràbola del pobre Llàtzer i el ric. Però de tots quatre només el del Judici defineix quin és, aquest foc, i resulta que és «el foc etern preparat per al dimoni i els seus àngels». Cal suposar que els altres tres casos es refereixen al mateix foc (no n'hi hauria d'altre). Però, com que de dimoni, d'àngels i del foc etern corresponent no n'hi ha hagut ni n'hi ha cap, resulta que la tesi és impossible. Doncs aquests quatre textos apuntarien a un càstig, però no pas el que diuen.

Per altra part, hi ha els dos textos de Pau, el de Pere i el de Joan, que parlen d'un càstig, sense definir, excepte la menció que fa Pau a «tribulacions i angoixes». En total són, doncs, 8 textos que assegurarien un càstig als qui haguessin practicat el mal, o tan sols no haguessin sigut solidaris amb els necessitats.

Però aquesta versió de Mateu i Lluc, en els evangelis, i la de Pau, Pere i Joan, no coincideix amb l’opció tradicional de l’Antic Testament, que ignora la possibilitat de càstig després de la mort.

Ara bé: el fet central és el següent: els dirigents cristians més qualificats de la primera generació post-Crist ignoraven totalment l’opció del foc etern (o bé l’havien descartada de manera definitiva), lo qual és una prova irrefutable més contra aquest foc. (La creença en el foc etern, per tant, seria posterior en el temps, i, doncs, introduïda en l'Església de manera dubtosa, en contra de l’opinió oficial dels apòstols.)

Ja vaig dir, al seu moment, que aquesta versió recordava la de Plató. I, efectivament, podem preguntar-nos: els tres dirigents, o autors, de la primera generació post-Crist, i potser fins i tot abans el mateix Crist (segons Mateu i Lluc), en les seves referències al foc, ¿es van sentir més identificats amb la doctrina de Plató que amb l'anterior de la Bíblia??  Ho deixo així.

Fent una precisió sobre les dates dels diferents textos, segons les datacions que ens donen les introduccions de la BCI, tenim que Pau escriu abans que Mateu publiqui el text del Judici Final, però no així Pere i Joan, que ho fan molt després.

Però també pot ser que, en aquelles primeres dècades, els apòstols i altres activistes estiguessin tots molt més preocupats per la predicació que no pas per una primera organització, amb la corresponent fixació d'una doctrina coherent.

Els dos textos de Pau sobre el tema («Déu donarà tribulacions i angoixa a tothom qui fa el mal..., però glòria, honor i pau a tothom qui fa el bé» i «cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida»), van ser escrits a uns 10 anys de començar el seu ministeri i uns 10 anys abans de la seva mort (és a dir, escrits entorn de l'any 57). I la carta de Pere (pòstuma, feta o acabada per un seguidor) i l'evangeli de Joan se'n van a finals del segle. Entremig hi ha Mateu (al voltant de l'any 70), amb la seva «bomba» del Judici Final. Sembla, doncs, que, en aquestes dècades post-Crist, els dirigents i predicadors cristians possiblement van anar madurant o reflexionant, i no va ser fins ja avançada, o cap al final de la seva vida, que es van atrevir a dir les seves opinions decisives.