EL NOSTRE DESTÍ ETERN, 1

Per Antoni Ferret

Nova publicació de tres parts de l'article «El nostre destí etern, 1», ja publicat, després d'haver sigut parcialment reelaborat

¿Com va poder ser que aquesta religió, humanista i divina, es transformés després en lo que va esdevenir la religió cristiana, caracteritzada per la dualitat entre salvació i condemnació en un foc etern, després de la mort?? Hi ha hagut d'haver un ERROR, i molt gros.

¿És que el Nou Testament va canviar d'una manera tan brutal el nostre destí etern? Lo que el Nou Testament sí que va fer és canviar totalment la part «bona»: les ànimes dels morts, en comptes d'anar al Xeol, a una existència sense suc ni bruc, anirien a un estat d'enorme i eterna felicitat, en companyia de Déu. Però... un destí de càstig... i de foc? Vejam. L'apòstol Pau, el primer autor del NT, si bé es refereix sovint a la vida feliç al Regne de Déu, no diu ni una paraula sobre un possible infern. I vaja quin un, per callar-s'ho!

En els evangelis, el de Mateu conté  10 frases en què Jesús parla de l'infern, o de foc (Mt, 5: 22 / Mt, 5: 29-30 / Mt, 10: 28 / Mt, 23: 15 / Mt, 23-33  ///  Mt, 3: 12 / Mt, 7: 19 ///  Mt, 25: 41-42  ///  Mt, 13: 40-42 / Mt, 13: 49-50). Però alerta! En els 5 primers casos, encara que els traductors, influïts per la mentalitat dominant, escriuen la paraula «infern», en realitat Jesús va dir «gehenna». La gehenna era un crematori de deixalles, als afores de Jerusalem, que per als jueus tenia la significació de «lloc de destrucció». En aquests 5 casos, Crist en parla en sentit simbòlic de destrucció, en frases de rebuig o de contrast. En tot cas, la gehenna representava «destrucció» immediata, no pas lloc de turment etern, de foc que cremi, cremi, cremi i no destrueixi, sinó que vagi torturant indefinidament.  En les altres dues citacions, es tracta de cremes d'elements vegetals, palla i un arbre (tot fent constar, en el primer cas, que és un foc que no s'apaga). S'ha de dir lo mateix: són casos de destrucció, que volen significar algun tipus de càstig, però res de cosa eterna. Només en el cas de Mt, 25, Crist es refereix a allò que tradicionalment s'ha conegut com a infern: lloc de condemnació eterna, basat en un foc etern. 

És la descripció del Judici Final, en la qual, Crist, dirigint-se, no pas als criminals, ni als injustos, sinó als qui tan sols no han donat de menjar a qui tenia gana (sempre suposant que poguessin fer-ho!), els diu: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern preparat per al dimoni i els seus àngels, perquè tenia fam i no em donàreu menjar...»  Però molta atenció: diu «aneu al foc etern, preparat per al dimoni i els seus àngels». Els àngels i els dimonis eren un mite que els israelites havien copiat de la religió dels babilonis, quan hi van ser exiliats, uns 500 anys abans. Però ni àngels ni dimonis han existit mai, i per tant el foc etern, tampoc. L'amenaça de Jesús, doncs, no era una cosa real, o, en tot cas, era una cosa simbòlica.

I encara, i finalment, hi ha les dues darreres citacions de Mt, totes dues del cap. 13, que parlen de la paràbola del jull, i de la seva similar dels peixos. L'originalitat d'aquests dos textos consisteix en el fet que són explicats després per Crist, i resulta que volen dir que: en la fi del món, els àngels aniran recollint tots els qui han fet el mal i els tiraran a «la fornal ardent». Aquesta fornal ardent, si no s'explica altra cosa, s'ha d'entendre que vol dir també el mateix foc etern, preparat per al dimoni i els seus àngels, que ja hem dit que no existia ni existeix.

També hi ha dos textos de Lc, que parlen, respectivament, d'un foc que no s'apaga i de turments i flames (Lc, 3: 17 (el mateix text que Mt, 3:12) i  Lc, 16: 23-24). També hem de considerar que, igual que a Mt, 25, es fa referència a un foc que no existeix ni ha existit mai.

.....................

I dos altres textos modificats:

Això no obstant, les referències de Crist a «foc etern», «flames» i «fornal ardent», si no és creïble que es refereixin al mite horrorós de l'infern, sí, però, que és obligat creure que indiquen algun tipus o altre de càstig.

I, a més d'això, al llarg de la Sagrada Escriptura surt també (més de 20 vegades) l'expressió «condemna» (de vegades substituïda per «judici»), que no és igual, ni pot ser-ho, que l'expressió «càstig». Efectivament: sol equivaldre a descrèdit d'una persona o una acció, anuncis de càstigs divins contra Israel, o altres països, o contra el món, crítiques contra actuacions humanes incorrectes, etc. Però hi ha 7 textos que són molt importants, i que han de ser degudament considerats.

......................

Però hi ha tres altres textos, molt especials. Al final de Marc, les paraules de Jesús abans d'enlairar-se al cel: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran.»   Ben segur que Jesús no va dir res d'això! No es pot condemnar una persona per no creure, que és una cosa que no depèn de la seva llibertat, sinó d'una gràcia de Déu. I, a més, és una frase que va unida a un paràgraf que diu coses com que: trauran dimonis, parlaran llengües, agafaran serps, si beuen una metzina no els farà mal... És a dir: és un paràgraf tot ell simbòlic, imaginat per l'evangelista per donar una enorme rellevància a la missió encomanada. Aquest text no es pot tenir en compte. Text que, per altra part, només cita Marc, dels tres evangelistes que parlen de l'ascensió. I així mateix, els textos de Joan,  Jo, 3: 18: «Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no hi creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el Fill únic de Déu», i Jo, 12: 48-50: «Els qui em rebutgen a mi i no acullen les meves paraules, ja tenen qui els condemnarà: és la paraula que jo he predicat, la que els condemnarà el darrer dia.» Tampoc crec que ho vagi dir ell, en cap dels dos casos. Ni són textos acceptables com a condemna de ningú.